Arxiu del Blog

La meva pregunta

El proper 17 de desembre s’acomplirà el primer aniversari de la constitució de la desena legislatura de la Catalunya autonòmica. És aquest el període cridat a passar a la història contemporània per promoure i organitzar una consulta als ciutadans i les ciutadanes de la nació catalana sobre el seu dret a autodeterminar-se. Al menys, així estan obligats el 80% dels parlamentaris, computats dins les files de partits polítics que ho incloïen dins el seu programa electoral. No per obvi, cal recordar que complir amb el programa electoral, malgrat a voltes se’ns fa oblidadís, és un compromís irrenunciable vers l’electoral dels partits electes quan  assoleixen la majoria suficient.

No obstant, la convocatòria d’aquesta consulta sobre el dret a decidir el futur polític de Catalunya es fa pregar. En un exercici que neguiteja a bona part de la població, alguns juguen a fet i amagar, discutint entre ells com aquells conills de la faula d’Iriarte, distrets del perill que finalment els gossos llebrers els acabin devorant. La clau de volta rau en el text de la consulta, que coincideixen tots que haurà de ser inclusiva, clara i sense imposicions, tot i que les discussions entre tiris i troians comencen quan uns volen que l’opció sigui triple, altres exigeixen que inclogui expressament la paraula “independència”, altres postulen una referència a l’opció federal i d’altres opten per la tàctica de l’estruç, amagat el cap sota terra a l’esguard que arribi des de l’Estat espanyol un placet que ni està, ni se l’espera.

Mentrestant, la ciutadania assisteix atònita a les disquisicions sobre el sexe dels àngels, amatent a la crida per anar a votar, però amb el perill de veure’s fatigada, desenganyada i desmobilitzada. En aquest context, donat que cadascú hi diu la seva, jo també goso proposar un enunciat per a la consulta que només tingui una resposta positiva o negativa: “Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat?”.

La pregunta així formulada recolliria el text de les consultes sobre la independència celebrades en bona part dels municipis de Catalunya entre els anys 2009 i 2011 («Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?»), però sense entrar en els detalls constituents (irrenunciables, al meu criteri) que serien definits i desenvolupats en el procés de redacció de la Constitució catalana. Tampoc refereix la pertinença a la Unió Europea, extrem que té prou entitat (i genera prou controvèrsia) per si mateix i que hauria de ser discutit en un estrat posterior, sense que ara convingui fer-ne dependre l’assentiment a l’Estat català. Per altra banda, el text també recull l’esperit de la històrica manifestació de l’11 de setembre de 2012, mobilitzada darrera la pancarta “Catalunya, nou estat d’Europa”, prenent aquesta  Europa com a referent geogràfic, no polític.

Ben segur que algú demanarà que al text s’hi puntualitzi que l’Estat ha de ser “independent”, però, en realitat, què significa independent? Encara diria més: existeixen els estats independents? En un món global, on les organitzacions supraestatals (les Nacions Unides i les seves agències especialitzades, la Unió Europea, la OTAN…) i milers de tractats internacionals condicionen la política interior i exterior dels Estats, existeix la veritable independència? És factible un estat independent “pur”? Tal vegada ho seria Corea del Nord? En realitat, quan diem “independència”, potser referim la no pertinència a l’Estat espanyol, oi? Mirant endavant, en comptes d’”Estat independent”, hauríem de preguntar sobre la voluntat d’esdevenir un “Estat sobirà”, però seria redundant perquè pel Dret internacional la sobirania és característica indestriable de la condició d’Estat.

També hi ha qui demana considerar dins la consulta l’opció federal. És interessant, ja que per alguns eliminar aquesta possibilitat fa impossible que la pregunta sigui inclusiva. Nogensmenys, a la federació s’hi pot arribar des de baix, essent una regió autònoma, o des de dalt, essent un Estat. La història (especialment el darrer intent de l’estatut d’autonomia de 2006) ens ha demostrat que la primera de les vies és impossible: mai l’Estat espanyol retornarà a Catalunya la quota de sobirania necessària perquè la relació entre ambdues sigui en perfecte equilibri i reciprocitat federal. Per tant, la via per arribar a una relació federal en pla d’igualtat passa primer per l’assoliment d’un Estat propi, i des d’aquest Estat, en lliure i sobirana decisió, es podrà pactar la relació federal amb els altres territoris sobirans que convingui (d’Espanya, d’Europa o, arribat el cas, dels Països Catalans). En el mateix sentit recorre el camí de la confederació, diferenciada de la federació pel grau de sobirania cedida al govern central: en aquest cas pesa més la sobirania pròpia i el manteniment del dret a la secessió que el manteniment de la unió. De fet, com a model confederal podem definir el vincle històric dels estats – nació de la Corona d’Aragó, anorreat després de la Guerra de Successió i dissolt definitivament a Espanya amb la Constitució de 1812, que proclamà la unitat de la “Nación española”.

Ben segur que també hi haurà qui vulgui introduir la noció del tipus de govern, i substitueixi “Estat” per “República”. L’al·lusió a República aprofundeix en el respecte a la voluntat democràtica del poble lliurement expressada i, al menys a primera vista, elimina la possibilitat que el Cap d’Estat sigui un monarca. Ben segur que l’opció monàrquica (sigui borbònica o sigui quina sigui), repel·leix a una immensa majoria (dins la qual m’incloc), però emmirallats com estem amb la via escocesa, recordant que la única Catalunya independent ha estat un regne o advertint que molts dels nostres referents propers (Bèlgica, Suècia, Dinamarca, Holanda, Noruega…) són monarquies, cal filar tant prim? Convé foragitar de l’opció sobiranista a aquells que contemplin la monarquia en el seu exercici del dret a l’autodeterminació?

Un dels pares de la teoria política moderna, el filòsof holandès Huig de Groot, va definir Estat com “l’associació perfecta d’homes lliures units per gaudir dels seus drets i per a la utilitat comuna. És l’associació política sobirana que disposa d’un territori propi, amb una organització específica i un suprem poder facultat per crear el dret positiu”. Espero que, més aviat que tard, el meu Govern (corregint, això sí, el matís sexista i setcentista) em pregunti si vull que la meva nació esdevingui això. Serà un feliç punt de partida…

Imatge

Levitant per la independència

Està clar que bona part de la nostra classe política encara no s’ha adaptat a que el debat polític nacional deixi de girar en l’eix dretes – esquerres per a orbitar en l’eix dependentistes – independentistes i encara es mostra poruga i erràtica a l’hora de decidir-se en aquesta cruïlla de camins. La consulta per la independència del passat 10 d’abril a Barcelona ho va palesar amb tota cruesa…

En files socialistes, mentre l’exconseller d’economia, Antoni Castells, va anar a votar, l’alcaldable pel PSC, Jordi Hereu, en feia públicament escarafalls. La resta de dirigents i correligionaris es mantenien silenciosos a l’ombra, llevat de l’ex-exconseller Joan Mascarell, de qui ja no sabem si-és-o-no-és, que fou retratat papereta en mà a la seu de la rebatejada -i sóta sospita- Fundació CatDem.

A Iniciativa foren encara més dispars, ja que mentre l’ecosocialista Dolors Camats votava en blanc, el seu company de files Ricard Gomà ho feia públicament a favor i el secretari general Joan Herrera s’abstenia, adduint  el pretext de defensar una tercera via, descafeïnadament dependentista.

Però potser és a Convergència i Unió on la deriva s’ha mostrat amb més força: els Presidents Pujol i Mas votaven afirmativament, però de manera anticipada i lluny de càmeres, i els consellers Andreu Mas-Colell, Boi Ruiz, Joana Ortega i, fins i tot, la conversa Pilar Fernández-Bozal, dipositaven les seves paperetes amb total discreció i opacitat, mantenint el secret del vot; per la seva banda, el portaveu Oriol Pujol i l’alcaldable Xavier Trias, anant del bracet, es deixaven fotografiar somrients dipositant el “sí” a la seu d’Òmnium Cultural. Mentrestant, els companys unionistes, obedients a les prerrogatives del líder etern, prenien partit per l’abstenció, amb la Presidenta del Parlament Núria de Gispert excusant-se en el seu càrrec institucional i el conseller Joan Pelegrí argumentant la preferència per la tercera via, coincident –ves per on!- amb el líder roig-verd-violeta.

Capítol a part mereix el paper del carismàtic Josep Antoni Duran, a qui vàrem veure abandonar la seva actitud flemàtica i perdre els papers en un estirabot sexista, autoritari i despòtic que el portà a propagar “perquè em dona la gana” que la vicepresidenta del Govern havia votat que “no”, faltant el respecte a l’Honorable (ella sí, ell no) Joana Ortega. El líder unionista no va poder pair que alguns militants destacats del partit que regeix amb mà de ferro gosessin desobeir les seves instruccions, cosa que li ha costat una polèmica amb la venerable Marta Ferrussola i ha atiat dins el partit democristià la flama sobiranista i dissident, avivada des de Vic pel cavaller de Vidrà…

Pareix que només trobem coherència als extrems: per un cantó,  els Ciudadanos i els Peperos, que es mostren absolutament contraris a aquest exercici de secessió promogut en una regió de l’”indisoluble y unitario Reino” (tot i que, des de l’Espanya profunda ja se senten algunes veus interessants que defensen allò de que “no se van: ¡nosotros les echamos!”), i per altra, els Republicans i l’escapçada Solidaritat, que postulen aferrissadament l’opció independentista.

Per tant, després de la ressaca del 10 d’abril i ja dins la voràgine de les municipals, cal separar el blat de la palla i jutjar-los a tots pels seus actes.

Personalment he escoltat amb atenció en Quico Homs i l’Oriol Pujol, portaveus de la coalició política majoritària al país, Convergència i Unió, el missatge dels quals coincideix en defensar el camí de la independència de Catalunya, però a llarg termini, apostant abans per l’enèsima provatura d’acord amb Espanya: “el pacte de finançament en la línia del concert econòmic”. Temo que aquesta proposta generarà una nova frustració que, amb tota seguretat, convencerà encara a més ciutadans i ciutadanes de la conveniència de sortir d’Espanya, però ens allarga l’agonia dependentista uns quants anys més. “Nosaltres toquem de peus a terra”, s’afarten a dir els convergents, i així es llegeix al timó que presideix el despatx del Molt Honorable President. Per tant, des de les meves conviccions sobiranistes, arribo a la conclusió que, com fan els monjos d’una altra nació colonitzada, el Tibet, allò que ara ens cal als catalans és aprendre a enlairar-nos i levitar.

Ara bé, enlairar-se per deixar de tocar de peus a la terra hispànica no consisteix en els saltironets gallinacis del Jimmy Jump ni en els efectes lúbrics de les exhibicions impúdiques de la garriguenca Maria Lapiedra -ambdós independentistes militants, però de lluita estrafolària i de fireta-, ni tampoc en l’alçament un per un dels campistes del parc de la Ciutadella, recollits del terra la nit del 12 d’abril per part de la Guàrdia Urbana de Barcelona en un exercici ganàpia del joc de l’arrenca-cebes, sinó en quelcom més rigorós. Fermament considero que, si debò voleu arribar a veure i viure la República Catalana independent, quan us ofereixin la papereta electoral d’una força dependentista, unionista i/o cagadubtes, feu com jo: agafo aire, em concentro i l’evito.

Prometo estarte agradecido

Aquest dissabte 10 de juliol, com centenars de segarrencs -alguns dels quals fins i tot han ocupat portada a la Vanguardia del dia 11- vaig acudir a la manifestació de Barcelona. Sota el lema “Som una nació. Tenim el dret de decidir”, més d’un milió de catalans i catalanes reivindicàrem la nostra dignitat com a país i el dret de decidir el nostre futur.

Des de fa anys sóc habitual de manifestacions. La meva tendència inconformista (tal vegada “pancartista”, diria aquell) m’ha fet sortir al carrer per protestar contra guerres i globalitzacions, per reivindicar la llibertat de la nació catalana i per donar suport a moviments per la pau i la justícia. No obstant, cap manifestació he viscut tan massiva, decidida i unànime com aquesta. El Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, la Gran Via i tots els carrers adjacents eren curulls de gent clamant per la sobirania de Catalunya.  Més d’un milió de persones, de totes les edats, orígens i condicions, mostraven alhora l’enuig amb la situació actual i la decisió madura d’emancipar-se de l’Estat espanyol. Una riuada d’estelades i un crit unànime per la independència revelaven la fi d’etapa i el començament d’una nova època, carregada d’esperances i reptes de futur. En aquell moment d’eufòria, al bell mig de la gentada, vaig pensar que per viure aquell moment històric, com varen ensenyar-me els pares i Rosendo Mercado, era obligat donar les gràcies a algú…

El primer que em va venir a la ment fou pensar en el President Montilla. No puc negar el seu mèrit en la sortida digne d’un Mihura el dia de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional, la contundència del primer missatge i la crida al poble català a la manifestació unitària. No obstant, la desinflada posterior, la rebaixa immediata de to i la ridícula polèmica que va pretendre convertir la senyera en una pancarta, ha demostrat l’obediència del President a les prerrogatives centralistes del seu partit i que el model federalista amb el que s’omple la boca no se’l creuen ni al carrer Nicaragua. No li he d’agrair res.

En segon lloc, vaig pensar en els partits catalans sense obediència estatal. Tot i això, de seguida vaig recordar la imatge d’uns pactant a Madrid una primera retallada a un Estatut (ja de per sí mesell) aprovat per àmplia majoria al Parlament català; d’uns altres votant i defensant un model de finançament que -tard i malament- fixava uns paràmetres fins i tot per sota dels mínims estatutaris; i d’uns tercers que, sempre seguidistes i submisos al partit majoritari, ara treuen de l’armari l’arnat lema “volem l’Estatut” i defensen una fugida endavant. Tampoc aquests mereixen el meu agraïment.

Els expresidents, potser? Quatre expresidents del Govern i el Parlament feren un crit unànime a participar en la mobilització, defugint diferències d’ideologia i color. No obstant, bona part de la situació actual té les arrels en fets del seu mandat. Ells varen tenir el poder durant una bona colla d’anys i certs mals que ara arrosseguem es deuen a decisions errònies i poc valentes del passat. Gràcies per venir, padrins, però no és mèrit vostre!

Les plataformes i les entitats civils, aleshores? Òmnium cultural ha convocat oficialment la manifestació i ha resistit a les pressions per mantenir el lema. Tampoc es pot negar el gran mèrit de les múltiples entitats que han encarrilat la societat civil, incentivant i convocant les consultes sobiranistes, organitzant les manifestacions de Brussel·les o Ginebra, les conferències i xerrades difonent i explicant la viabilitat del projecte sobiranista o pressionant els polítics i els medis de comunicació per posar la independència a debat… Tot i això, el seu àmbit d’actuació i influència, sovint ignorats pels mass-media, és força limitat. La seva lluita és més silenciosa i no pas esclatant, com aquesta manifestació.

Aleshores, a qui li ho de d’agrair? Ho tinc clar: al Partido Popular i al Tribunal Constitucional.

Gràcies, peperos! Sense el vostre recurs, ara Catalunya s’eternitzaria com una autonomia més, encaixada dins el Reino a partir d’unes normes que l’encotillen, espolien i humilien. Gràcies, Sr. Rajoy, per obrir-nos els ulls i evitar que encara creguem -il·lusos de nosaltres!- poder viure plenament en català, veure compensat el nostre esforç fiscal i fer sobreviure la nostra identitat nacional, sense caure fagocitada per l’Estat espanyol.

Gràcies, il·lustríssimes senyories! Sense la seva sentència, encara pensaríem que el futur d’una Catalunya en llibertat i projectada plenament a Europa era compatible amb la pertinença a l’Estat espanyol. Gràcies, Sr. Gay, per fer-nos entendre que la Justícia espanyola és un òrgan messetari i carpetovetònic, que no ens deixen ser una nació, sinó una regió dins la indissoluble i unitària Espanya i que, per molt que ens esforcem en generar riquesa i dinamisme, no tenim cap dret a demanar una justa compensació econòmica.

A vosotros, distinguidos amigos, ¡muchas gracias! Missatge rebut. Ara actuarem en conseqüència.

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...