Arxiu del Bloc

Alerta policial

banderaPassejava sense rumb fix per Tàrrega. Vagaroses passes em van conduir fins la Comissaria de la Benemèrita, on sempre m’admira l’exaltació de la pàtria hispana que fa la gran bandera rojigualda que corona l’altíssim pal. Diu el tòpic que la grossària no importa, i certament, aquell dia calorós i sense vent, el pansit penó distava d’evocar l’orgull dels dies ventosos. Sense ànim provocador -vagi per endavant l’excusa no demanada-, vaig sentir un impuls irrefrenable de fer-ne un retrat amb el mòbil, amb el desig que algun dia el podré mostrar als meus néts com a testimoni de quan encara la ciutat formava part d’una Provincia del Reino… No havia encara baixat l’aparell quan, des de l’interior del lloc, un agent cridà la meva atenció, emprant aquell qualificatiu que tant agrada als policies, guardes de seguretat i algun cambrer castís de contractació estival: “¡caballero, caballero!”. L’agent semblava contrariat per l’acció i va voler saber-ne el motiu i, de pas, conèixer la meva identitat. Certament vaig inventar-me una excusa banal, ja que no volia recordar-li el maldecap que li deu suposar saber que en poc temps es quedarà sense feina, i vaig exhibir-li amb cortesia en meu document oficinal (que no nacional) d’identitat. Ell, molt amablement, emprant la “lengua de concordia” del vell Borbón, m’enlletgí l’acció i l’alarma que li causava, assabentant-me que ens trobàvem en “alerta 4”, per risc alt d’atemptat gihadista.

Aleshores vaig entendre la seva basarda, ja que la meva presència (especialment alt, amb mocador al coll i barba espessa) i la meva actitud (brandant un mòbil davant d’una comissaria) podien identificar un temible llop solitari. Per tant, vaig procedir amb bones paraules a asserenar el seu ardor guerrer, regraciant-li l’encomiable feina que ell i la resta del Cuerpo fan a diari per vetllar per la preservació de la meva seguretat i llibertat. Fins i tot quan, cada cop més sovint, els seus col·legues m’aturen a la rotonda de Guissona per interrogar-me sobre allò  tan simple i complex alhora del d’on vinc i a on vaig…

I vaig també celebrar que pocs dies després, l’1 de juliol, entrés en vigor una normativa que posa a les seves mans (retirant-ho de la dels Jutges), la potestat de sancionar moltes conductes del tot perilloses. I és que el primer de juliol entra en vigor la Ley Orgánica 4/2015 de protección de la seguridad ciutadana, coneguda popularment com a “Llei mordassa”.  Quan aquest article aparegui en la seva edició impresa, el Ministerio del Interior i els Delegados del Gobierno podran, a través de les actuacions policials i sense necessitat d’autorització judicial, castigar un seguit d’activitats ciutadanes sempre i quan considerin que van en contra d’aquesta seguretat. Activitats qualificades molt greus com reunir-se o manifestar-se dins o a les proximitats de les instal·lacions que prestin serveis bàsics per la comunitat. Greus com reunir-se o manifestar-se davant dels Parlaments estatal o autonòmic; oposar-se a l’execució de resolucions administratives o judicials; resistir-se davant l’acció de l’autoritat; disfressar-se amb uniformes o insígnies de cossos policials; o prendre imatges o dades personals o professionals dels agents de l’ordre que aquests entenguin que posen en perill la seva seguretat… Tot això, realitzat de forma pacífica (si fos violenta, seria delicte o falta), podrà rebre sancions d’entre 30 mil i 600 mil euros (les molt greus) o entre 600 i 30 mil (les greus).

I vaig pensar que l’amable agent tindria també l’autoritat per posar fi a les concentracions de la Marea Blanca en defensa de la Sanitat Pública davant dels hospitals i els centres d’atenció primària i instar temibles multes contra els seus promotors. De dissoldre les concentracions pacífiques i tan sovintejades davant del Parlament de Catalunya, armades amb pancartes, megàfons i fulletons informatius, a banda de multar als presents. D’acabar d’arruïnar a les dones i homes de la Plataforma Aturem les Hipoteques, quan es reuneixin pacíficament davant d’una llar familiar que vagi a ser desnonada en execució d’una sentència judicial, instant multes desmesurades.  D’intervenir en festes carnavalesques i comiat de soltera quan una quadrilla o subjecte a títol individual gosi aparèixer amb el sempre triomfant, alhora que elegant i estimulant, uniforme de policia, mosso o bomber. O de detenir i multar a aquells, fins i tot periodistes, que gosin prendre imatges dels agents policials quan actuïn amb ús qüestionable de la violència en l’exercici de la seva labor…

A més, també tindrà la facultat de multar si considera que algun ciutadà li falta al respecte, fa una exhibició que consideri obscena, fugi de la precarietat laboral amb la venda ambulant no autoritzada, perdi la documentació personal més de dos cops en un any, escali un edifici o monument (encara que sigui un fanal de Canaletes) o celebri una entrompada (versió en català correcte del “botellón”) a la via o transport públic.

Per tot plegat, a aquell amable agent, nouvingut targarí, se li gira feina extra. Amb tantes multes que haurà de tramitar contra activistes, manifestants, indignats, okupes, hooligans, desnonats, aturats, bromistes, embriacs i d’altres perillosos terroristes contra la seguretat ciutadana, no tindrà temps de parar atenció si algun sospitós de gihadisme retrata la banderita roja y gualda que acomiada de Tàrrega aquells que encaren el camí de la platja. En conseqüència, aviat podré fer una altra fotografia del penó, fins i tot en alta resolució, sense témer que l’amable agent, col·lapsat per la burocràcia, pari atenció en la meva afició fotogràfica i documentalista.

llibertatdexpressio

Anuncis

Conills, però mai esconillats

En Vidal Vidal, admirat escriptor i segarreta oriünd dels imprecisos límits, parla en un dels seus volums de les Rutes de Ponent de la “ruta eròtica de la Segarra”. Fent un joc de paraules, matusser, però no mancat de gràcia, traça el suggeridor itinerari de ponent a llevant a partir de tres fites: la Figuerosa, la Cardosa i la Prenyanosa. Diuen els filòlegs, molt més seriosos i poc amics de les brometes fàcils, que l’origen dels tres topònims -lluny de la sensualitat de l’estirabot- és d’origen vegetal (figues, cards i prenys), però és sabut que els escriptors (i més si són tan hedonistes com el mateix Vidal) tenen butlla per segons quines llicències.

A aital ruta, ara hi podrem afegir una quarta fita que ben segur faria (potser farà) les delícies d’en Vidal, qui no dubtaria en incorporar-la com a punt de partida: Conill, llogaret ideal per posar en marxa el recorregut eròtic dels plans eixuts, i no només per la proximitat geogràfica a la Figuerosa…

El lloc de Conill enfonsa la seva història a l’alta edat mitjana, quan el comte Ermengol IV d’Urgell conquerí el lloc i el cedí als seus cavallers perquè comandessin la repoblació. Apunta l’amic Albert Turull que l’origen del seu topònim es troba en el llatí cuniculus (possiblement derivat d’un mot iber), que faria referència no pas al rosegador, sinó als forats buidats a la terra. De cuniculus  derivaria el mot “conill”, nom del mamífer herbívor de cua curta i orelles llargues i, alhora, del catau que li fa de refugi (d’aquí ve el verb esconillar-se, sinònim d’amagar-se sobtadament) però, al mateix temps, també la referència a l’òrgan sexual femení, accepció de la qual, per extensió, es forma l’expressió “anar conill”, és a dir, anar despullat o en pilotes.

conillsI és aquí on trobem el prodigi. El poble de Conill, erm i deshabitat des de 1980, després de dècades de projectes frustrats, agressiu espoli i ruïna progressiva, ha estat adquirir per Emili Vives, activista cultural, dinamitzador social i militant de l’ecologisme, el vegetarianisme i el naturisme, altrament dit nudisme. L’Emili és el màxim responsable de la recuperació d’un altre nucli deshabitat, el Fonoll, a la Baixa Segarra, que després de vint anys ha passat de ser un munt de cases enrunades, sense serveis ni comunicacions, a un nucli habitat que inclou un alberg, un local social, una biblioteca, un restaurant, sauna, bassa, horts i més de quaranta apartaments. Però el que més famós ha fet al Fonoll no és pas el projecte desenvolupat de recuperació d’un poble condemnat a l’oblit, sinó esdevenir la seu de l’Associació Naturista Amics del Fonoll, que l’ha convertit en un dels principals referents de les comunitats nudistes d’Europa. I tot això en lluita constant davant les traves d’una administració que, en comptes  de celebrar la restauració i la repoblació de l’erm, no ha deixat de posar-hi entrebancs fiscals, urbanístics i, com a guinda, la instal·lació a tocar d’uns aerogeneradors gegants que amb el seu soroll i la seva presència intimidadora fan prou difícil la vida a Fonoll. Però l’Emili no s’esconilla i, lluny del desesper, segueix plantant cara als obstacles amb totes les eines al seu abast.

I ara l’Emili és l’amo de quatre de les cinc cases de Conill i, ben segur, no trigarà en adquirir-ne la cinquena. I, més segur encara, tampoc li serà fàcil reconstruir el poble i fer-lo habitable, perquè, si a Fonoll s’ha trobat amb l’agressió dels aerogeneradors, a Conill hi té un altre projecte que amenaça la qualitat de vida dels futurs estadants:  la planta de compostatge que ben a prop, dins del terme d’Ossó de Sió, es projecta, front l’oposició popular, per tractar els residus de la Corporació Agroalimentària de Guissona…

De tot això no n’és aliè el Parlament de Catalunya. Allí s’hi ha discutit el fet que es projecti la dita instal·lació industrial en uns terrenys qualificats d’Espai Natural Protegit, inclosos en la Xarxa Natura i la zona ZEPA. No obstant, els vots en comú de la pinça CiU – PP (contra tota la resta de diputats) han impedit aprovar la proposta de resolució que demanava la revisió de l’avaluació i autoritzacions mediambientals de projecte. Tot i això, sí que s’ha aprovat carregar a l’Ajuntament d’Ossó de Sió amb la patata calenta de prendre nota dels perjudicis que li poden revertir cas d’atorgar la llicència del projecte i de requerir-lo perquè exigeixi a la promotora que retiri el material que ha acumulat a la zona sense cap permís ni llicència.

Però, com dèiem, conills o no, l’Emili Vives i la seva família, bregats ja en mil batalles, no s’esconillaran i faran front als esculls que se’ls planti per fer de Conill un espai de llibertat i de creació artística. Es preveu que sigui realitat en quatre o cinc anys. Tant de bo sigui així i que allò que no van poder portar els diners que l’any 2010 havien de fer-hi el Centre d’Interpretació de les Zones Estepàries de Lleida (i que van remuntar Sió amunt fins Concabella), ho faci realitat l’entusiasme, l’energia i la tossuderia, més algun dineret de collita pròpia, d’en Vives, sumat a l’esforç dels voluntaris fervents que l’acompanyen.

Així doncs, acollim amb alegria que el Conill reviscoli. Desitgem que la bona nova humitegi els plans de Llenguaeixuta. Que l’avícola es retiri perquè el conill saltironegi. Que el purí no empudegui i el fonoll perfumi. Que la ruta eròtica hi tingui un digne preliminar i, si s’escau, anant i tornant de Cardosa i Prenyanosa, porti de retorn la vida allí on mai no hauria d’haver marxat.

conill

Lladrucs

Cada cop que creuo Tàrrega vers els meus estimats verals de la Baixa Segarra o, travessant la Vall del Corb, de camí a la preciosa vila de Montblanc, tinc un esglai. Quan enfilo l’Avinguda de Tarragona per sortir a la carretera C-14, després de les despulles d’un gran arbre escapçat i mort, una gegantina bandera espanyola crida el meu esguard i enterboleix el meu esperit. Les seves dimensions farien enrogir d’enveja al mateix Federico Trillo, aquell Ministre de Defensa i President del Congrés de Diputats, famós pel seu verb marcial i gallard, que va passar a la posteritat i als programes de zàping gràcies als seus manda huevos” o ¡Viva Honduras! ¡…viva El Salvador!”. A banda de la seva impagable incontinència verbal, en Federico va deixar com a llegat onejant a la madrilenya plaça de Colom una colossal bandera rojigualda,  de 294 metres quadrats. No obstant, proporcionalment al volum de les respectives viles, la bandera que acomiada als què deixem enrere la capital de l’Urgell encarant les vies de la costa, no queda curta en comparació amb el mastodòntic estendard d’en Trillo.

Aquests darrers dies, la targarina casa-quarter de la Benemèrita on cada jorn s’hissa l’ensenya en qüestió ha estat l’escenari d’una rocambolesca història: un Policia Nacional (espanyol) s’ha negat a fer el document oficial d’identitat a una nena de nou anys perquè en la signatura embolcallava el nom amb una rúbrica en forma d’estel de cinc puntes… Perspicaç com només algú disposat a donar-ho tot per la pàtria és capaç de ser, el funcionari del cos armat ha advertit que una estrella pentangular al voltant del nom de la minyona esdevé quelcom subversiu, ultratjant i del tot inadmissible en un document que acrediti la nacionalitat espanyola. Llest com una mostela, el policia ràpidament ha vist en l’estrella la representació de la lluita internacionalista i marxista de les banderes de Cuba, Corea del Nord o la República Popular de la Xina, la icona revolucionària i perenne de la gorra del Che i, el més terrible de tot, l’estel de la senyera separatista catalana. Lletraferit com pocs, a l’uniformat agent de l’ordre li han vingut al cap els versos de Jordi Pàmias cantant a la bandera de l’emancipació dels catalans i, clarivident semiòleg, ha reconegut en el símbol una clara al·lusió a la revolta i el secessionisme. A més, per si no estigués prou clar, el nom de la nena –Laia!- ha confirmat les seves conjectures: algú que tingui el mateix nom d’aquella noia que, a la Barcino de divuit segles enrere, va preferir el martiri a mans de les forces d’ocupació romanes abans de renegar de llurs conviccions i que fou enlairada als altars com patrona de la capital de Catalunya, ben segur que ha d’estar sota sospita, cridada a l’ordre i lligada ben curt…

El fet que la Laia només tingués nou anys i que acudís en companyia del seu germanet de tres a fer-se un carnet que, tot i no ser obligatori fins als catorze anys, mai se sap quan et pot fer servei, no va apartar al rigorós funcionari de complir allò que ell va advertir com el seu deure. Després d’estripar ostentosament el paper on la nena havia plasmat el provocador dibuix i de demanar explicacions a la mare de la criatura, tot convidant-les a reproduir la signatura d’una manera concorde amb l’ordre públic i constitucional, va poder constatar que mare i filla no només perseveraven en la seva actitud insubmisa, sinó que a més el desafiaven demanant-li el seu número de placa per cursar la corresponent queixa. Per tant, l’indignat agent no va tenir altra opció que denegar l’emissió del carnet i la Laia va sortit de la casa-quarter tan indocumentada com hi havia entrat…

No ens ha d’estranyar l’actitud del policia en qüestió. A poc a poc, els representants de les forces armades i cossos policials del Regne d’Espanya destinats a Catalunya van veient com l’Estat els va abandonant a la seva dissort en terra hostil… És patent com el Govern central va deixant de banda Catalunya en els seus plans de futur: corredors ferroviaris que es planifiquen evitant creuar el Principat, deutes financers que són impagats i desviats a d’altres territoris, fons estructurals que es deriven a d’altres comunitats, corrents fluvials que es volen tòrcer cap al sud, ports marítims i aeroports que són bandejats del trànsit internacional… Fins i tot  l’exèrcit desallotja l’acadèmia de suboficials de Talarn i deixa les seves instal·lacions a mercè dels catalans. Per tant, tot apunta a que els governants espanyols han assumit que, més aviat que tard, Catalunya deixarà de ser una part integrant de l’Estat espanyol, per la qual cosa no val la pena esmerçar-hi esforços de cap tipus ni, encara menys, els fons del Tesoro Público.

En conseqüència, l’enuig de la policia espanyola destinada a aquesta part perifèrica de la regió sud-pirinenca és més que comprensible. Els darrers mohicans encara volen fer prevaldre els valors de l’espanyolitat en un territori que els percep cada cop més aliens i talment vestigis d’uns temps que aviat quedaran enrere. Els seus deixos autoritaris i les seves enrabiades són ben humanes. Davant les pujades de sang i les actituds fanfarrones o histèriques, els podem recordar aquella cita apòcrifa de Cervantes (en realitat, del nicaragüenc Rubén Darío) “ladran, luego cabalgamos”, o bé l’original de Goethe, qui digué que “el gos voldria acompanyar-nos, però els ressò dels seus lladrucs ens demostra que cavalquem”.

No ens enutgem, ans al contrari: compadim-los. Si no es relaxen i accepten l’esdevenir, acabaran com aquells soldats de l’exèrcit japonès que, abandonats a les illes del Pacífic, no van assabentar-se de la claudicació de l’imperi nipó ni del final de la Segona Guerra Mundial i durant tres dècades varen seguir vagarejant per la jungla, furtius, esparracats i famolencs fidels al jurament fet a una pàtria que els va oblidar.

Ben segur que quan la Laia tingui l’edat en la qual el Document Nacional d’Identitat li sigui exigible, la nació que l’identificarà ja no serà aquella que el malcarat policia defensa i, arribat el moment, el funcionari que li reculli la signatura no veurà en l’estel res amenaçador ni provocador, sinó quelcom evocador de la nit calmosa, dels fons marins o dels restaurants de la guia Michelin.

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...