Arxiu del Blog

Alerta policial

banderaPassejava sense rumb fix per Tàrrega. Vagaroses passes em van conduir fins la Comissaria de la Benemèrita, on sempre m’admira l’exaltació de la pàtria hispana que fa la gran bandera rojigualda que corona l’altíssim pal. Diu el tòpic que la grossària no importa, i certament, aquell dia calorós i sense vent, el pansit penó distava d’evocar l’orgull dels dies ventosos. Sense ànim provocador -vagi per endavant l’excusa no demanada-, vaig sentir un impuls irrefrenable de fer-ne un retrat amb el mòbil, amb el desig que algun dia el podré mostrar als meus néts com a testimoni de quan encara la ciutat formava part d’una Provincia del Reino… No havia encara baixat l’aparell quan, des de l’interior del lloc, un agent cridà la meva atenció, emprant aquell qualificatiu que tant agrada als policies, guardes de seguretat i algun cambrer castís de contractació estival: “¡caballero, caballero!”. L’agent semblava contrariat per l’acció i va voler saber-ne el motiu i, de pas, conèixer la meva identitat. Certament vaig inventar-me una excusa banal, ja que no volia recordar-li el maldecap que li deu suposar saber que en poc temps es quedarà sense feina, i vaig exhibir-li amb cortesia en meu document oficinal (que no nacional) d’identitat. Ell, molt amablement, emprant la “lengua de concordia” del vell Borbón, m’enlletgí l’acció i l’alarma que li causava, assabentant-me que ens trobàvem en “alerta 4”, per risc alt d’atemptat gihadista.

Aleshores vaig entendre la seva basarda, ja que la meva presència (especialment alt, amb mocador al coll i barba espessa) i la meva actitud (brandant un mòbil davant d’una comissaria) podien identificar un temible llop solitari. Per tant, vaig procedir amb bones paraules a asserenar el seu ardor guerrer, regraciant-li l’encomiable feina que ell i la resta del Cuerpo fan a diari per vetllar per la preservació de la meva seguretat i llibertat. Fins i tot quan, cada cop més sovint, els seus col·legues m’aturen a la rotonda de Guissona per interrogar-me sobre allò  tan simple i complex alhora del d’on vinc i a on vaig…

I vaig també celebrar que pocs dies després, l’1 de juliol, entrés en vigor una normativa que posa a les seves mans (retirant-ho de la dels Jutges), la potestat de sancionar moltes conductes del tot perilloses. I és que el primer de juliol entra en vigor la Ley Orgánica 4/2015 de protección de la seguridad ciutadana, coneguda popularment com a “Llei mordassa”.  Quan aquest article aparegui en la seva edició impresa, el Ministerio del Interior i els Delegados del Gobierno podran, a través de les actuacions policials i sense necessitat d’autorització judicial, castigar un seguit d’activitats ciutadanes sempre i quan considerin que van en contra d’aquesta seguretat. Activitats qualificades molt greus com reunir-se o manifestar-se dins o a les proximitats de les instal·lacions que prestin serveis bàsics per la comunitat. Greus com reunir-se o manifestar-se davant dels Parlaments estatal o autonòmic; oposar-se a l’execució de resolucions administratives o judicials; resistir-se davant l’acció de l’autoritat; disfressar-se amb uniformes o insígnies de cossos policials; o prendre imatges o dades personals o professionals dels agents de l’ordre que aquests entenguin que posen en perill la seva seguretat… Tot això, realitzat de forma pacífica (si fos violenta, seria delicte o falta), podrà rebre sancions d’entre 30 mil i 600 mil euros (les molt greus) o entre 600 i 30 mil (les greus).

I vaig pensar que l’amable agent tindria també l’autoritat per posar fi a les concentracions de la Marea Blanca en defensa de la Sanitat Pública davant dels hospitals i els centres d’atenció primària i instar temibles multes contra els seus promotors. De dissoldre les concentracions pacífiques i tan sovintejades davant del Parlament de Catalunya, armades amb pancartes, megàfons i fulletons informatius, a banda de multar als presents. D’acabar d’arruïnar a les dones i homes de la Plataforma Aturem les Hipoteques, quan es reuneixin pacíficament davant d’una llar familiar que vagi a ser desnonada en execució d’una sentència judicial, instant multes desmesurades.  D’intervenir en festes carnavalesques i comiat de soltera quan una quadrilla o subjecte a títol individual gosi aparèixer amb el sempre triomfant, alhora que elegant i estimulant, uniforme de policia, mosso o bomber. O de detenir i multar a aquells, fins i tot periodistes, que gosin prendre imatges dels agents policials quan actuïn amb ús qüestionable de la violència en l’exercici de la seva labor…

A més, també tindrà la facultat de multar si considera que algun ciutadà li falta al respecte, fa una exhibició que consideri obscena, fugi de la precarietat laboral amb la venda ambulant no autoritzada, perdi la documentació personal més de dos cops en un any, escali un edifici o monument (encara que sigui un fanal de Canaletes) o celebri una entrompada (versió en català correcte del “botellón”) a la via o transport públic.

Per tot plegat, a aquell amable agent, nouvingut targarí, se li gira feina extra. Amb tantes multes que haurà de tramitar contra activistes, manifestants, indignats, okupes, hooligans, desnonats, aturats, bromistes, embriacs i d’altres perillosos terroristes contra la seguretat ciutadana, no tindrà temps de parar atenció si algun sospitós de gihadisme retrata la banderita roja y gualda que acomiada de Tàrrega aquells que encaren el camí de la platja. En conseqüència, aviat podré fer una altra fotografia del penó, fins i tot en alta resolució, sense témer que l’amable agent, col·lapsat per la burocràcia, pari atenció en la meva afició fotogràfica i documentalista.

llibertatdexpressio

Què volen aquesta gent?

Divendres a mitja tarda. Marxo de Guissona, camí de casa. De lluny veig un embús a la rotonda que comunica la sortida oest amb Cervera, Tàrrega i Ponts. Es tracta d’un accident? La combinació de conductors andorrans accelerats, camions frigorífics desficiosos per alimentar el món i ciclomotors de quatre rodes ralentits acostuma a provocar desgavells en aquesta cruïlla… Però me n’adono no és aquest el cas quan distingeixo dos furgons policials i tres vehicles cel·lulars de la Guàrdia Civil. A banda i banda del vial, mitja dotzena d’agents aturen els automòbils. D’altres sostenen ostensivament l’extrem d’una cadena de punxes, dissuadint qualsevol maniobra sospitosa. Un parell més romanen immòbils al voral de la via, abillats amb passamuntanyes, el fusell reglamentari als braços i l’índex de la mà dreta al gatell. Se’m crispen els dits engarrotats contra el volant. Redueixo la velocitat, però no m’aturo fins que un agent em fa senyals perquè freni. Amb el nus dels dits colpeja la finestreta, gest que jo interpreto com una apel·lació a baixar-la. De grat o per força, activo l’alçavidre…

–         Bona tarda –saludo, empassant saliva-. Mani, senyor agent.

–         Buenas tardes, caballero  -em diu, amb el formulisme habitual de policies, guardes de seguretat i cambrers de cafè madrileny-. ¿Es usté (d) de por aquí?

–         Sí, senyor. Sóc de Florejacs! –li contesto, convençut que la seva castellania li impedeix distingir la fonètica oriental, cosa que m’estalviarà el debat identitari que provocaria si l’interlocutor fos aborigen.

–         Muy bien –diu, exhibint un bon coneixement de la geografia local-. Adelante pues, circule…

Li ho agraeixo amb un gest del cap, pujo la finestreta i avanço, tot passant pel costat d’una berlina monovolum aturada al voral. El seu conductor s’ha vist impel·lit a obrir el maleter i exhibir el contingut dels seus equipatges a dos agents del Cuerpo. Uns metres més enllà, uniforme, passamuntanyes i fusell, s’ho mira un quart agent. Espero que tingui un bon pols o es foradarà el peu esquerre…

Fins aquí aquest intranscendent episodi. No té més història. No té cap més importància. I no valdria la pena perdre el temps narrant-lo ni llegint-lo si no fos que, darrerament, aquests tipus d’esdeveniments sovintegen per la nostra comarca (i, pel que he sentit, arreu dels territoris catalans). Dies després, també la meva santa esposa (que condueix un cotxe on hi són ben visibles dues cadiretes d’infant) era aturada i, com a salutació, li era etzibat: “¿alcohol?, ¿tabaco?”; davant la resposta negativa i monosil·làbica, tan sols el perdonavides “¡circule!”…

D’aleshores ençà, no sé si és una percepció subjectiva o una realitat constatable, veig gairebé a diari vehicles de la benemèrita. Hi ha qui diu que, en compliment de les escasses competències que els hi resten des del desplegament dels Mossos, amb la crisis tenen més feina perseguint contrabandistes i evasors de capital, però també qui malpensa que la Guàrdia Civil té ordres de fer-se ben visible, tot recordant-nos que hi són i que ens vigilen…

Tinc ben present que aquests homes (dic “homes” perquè encara no he vist per aquí cap fèmina) vestits de verd ampolla que corretegen pels nostres verals, amb gorra de beisbol en lloc de tricorni i jaqueta desmuntable en comptes de capa, són part integrant d’aquelles Forces Armades que segons la Constitució hauran de “garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. I, precisament, és el Cos Armat que el vicepresident del Parlament europeu, l’ínclit Alejo Vidal-Quadras ha proposat per assumir el comandament del nostre País prèvia destitució del Govern legítim i democràtic (el mateix Alejo -pepero d’ala dura- que, coses de la vida, l’any 1990 i aprofitant-se d’una convalescència, apartava de la secretaria general de la regional del seu partit al qui ara ostenta el Ministeri de l’Interior espanyol).

Tal vegada es tracta d’un nou instrument de la política de la por amb la qual el Govern de l’Estat vol extirpar-nos de la ment la voluntat independentista? Pot ser que aquest desplegament pretengui espaordir-nos i fer-nos desertar d’allò que el Cap suprem de les Forces Armades titllà de “quimera”? Podríem estar davant d’una representació adreçada a restaurar aquella por que encara és present als cors dels que han viscut entre els records de la guerra civil, el clima de terror del franquisme o una transició presidida pel soroll de sabres? “Tots els que han sofert / el pes de la immensa bota / i l’afilada espasa, / saben el que és la por” cantava Raimon l’any 1968…

Si és així, han de saber que el nostre País ha canviat molt durant les darreres dècades i la mentalitat amb què encara el segle XXI és allunyada d’aquells temors que el subjugaren antany. Avui la por ja no és un instrument vàlid ni eficaç per aquells que volen que Espanya segueixi essent una “unidad de destino en lo universal”. Si els arguments i les actituds dels propers mesos se centren a ofegar els desitjos d’emancipació del poble català i la consegüent constitució d’un nou Estat sobirà per mitjà del foment de la por (ja sigui a la violència de l’Estat espanyol, a l’aïllament internacional, a la conflictivitat social, a la ruïna de treballadors i pensionistes, a la segregació educativa, a la fugida dels empresaris, a la imposició lingüística o, fins i tot, a l’expulsió del Barça de la lliga de futbol…), no hi tenen res a fer.

Nunca más el agujero eterno de la esclavitud mental. Hoy el tiempo es diferente”, escriu Antonieta Zaccarelli en els seus apunts indignats. Ella, polièdrica artista xilena i amiga de la Segarra, sap bé que una il·lusió col·lectiva gestada amb els anys quan esclata de baix a dalt mai podrà ser anorreada per aquells que entenen la democràcia com un exercici de propaganda i la justícia com un ganivet de castrar.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...