Arxiu del Blog

Ivorra escrostonada

No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”,  està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.

Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. photo_2019-06-03_17-10-47L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.

1333098394Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.

El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic  i gens exempt de crítiques.

photo_2019-06-03_17-10-32Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.

Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.

photo_2019-06-03_18-16-24

Anuncis

Qui llençarà la primera pedra?

Ara farà un any, em lamentava en veu alta de la darrera actuació de saqueig patida al conjunt monumental de les Sitges. En aquella ocasió, els rapinyaires s’havien emportat una pedra que des de temps remots feia les funcions de pinacle de remat als murs del seu cementiri. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò i, fins i tot, un programa de televisió ho va incloure dins la seva secció de “notícies curioses”, mostrant urbi et orbe les imatges del venerable i voluminós carreu. Ja pràcticament havia oblidat el lamentable succés quan, onze mesos després, m’he ensopegat de nassos amb la pedra…

Tot cercant materials petris per a les obres que tinc en marxa al pati de casa, vaig acudir a un magatzem de “materials antics per a la construcció i decoració”. Allí, passejant la mirada sobre infinitat de testimonis granítics del passat, la vaig trobar. La feixuga peça s’exhibia impúdicament i impune entre centenars d’elements ofertats per a donar pàtina d’antigor, pedigrí i bellesa rústica a patis i jardins.

Superada la primera sensació de sorpresa i astorament, la indignació i l’enuig han envaït el meu esperit i han derivat cap a un complex exercici de reflexió en negre sobre blanc que em caracteritza i inspira i que pateixen els meus silenciosos lectors…

El primer instint m’ha cridat a carregar les tintes sobre el venedor de la peça. La poca vergonya que demostra exhibint una peça robada a pocs quilòmetres de distància, la sensació de menfotisme i impunitat demostrada amb aquesta manera de fer i el menyspreu al patrimoni històric i cultural que destil·la la seva conducta són francament deplorables. Més sorprenent encara si considerem la publicitat que va tenir el lladrocini, ja que la fotografia de la peça va donar la volta a Catalunya apareixent en premsa escrita, ràdio i televisió. Tot i això, la seva actuació no és pròpiament un robatori, donat que el magatzemista s’ha limitat a adquirir la peça d’un bandit que l’ha arrencada del seu emplaçament original, per la qual cosa –no puc obviar els coneixements jurídics que em donen de menjar- tècnicament és culpable de receptació: ha adquirit i comerciat amb la peça robada, ja fos amb coneixement o –en una actitud pròpia dels micos de Gibraltar- sense.

En conseqüència, la meva fúria s’ha reorientat vers el facinerós que, aprofitant l’isolament del lloc, es va dirigir al veïnat disposat a sostreure la pedra dels murs del vell fossar. A menys que es tracti d’un autèntic harrijasotzaile, emulador d’Iñaki Perurena, és palesa la seva traïdoria si considerem que per a arrencar-la -deu pesar un quart de tona- va haver d’acudir al lloc al volant d’un camionet grua. Poter és el mateix causant de les desaparicions de corrons i curres de les eres i camps de les rodalies o, fins i tot, de l’espoli de les esteles funeràries que durant segles varen afilerar-se al cementiri de la capella de Sant Pere.

No obstant, anant més enllà, diu l’adagi que l’ocasió fa al lladre, i l’ocasió té la seva causa de ser en la manca de cura que alguns propietaris i administracions públiques tenen vers el patrimoni. Ara no parlaré (m’ho reservo) sobre les actuacions explícites de destrucció i eliminació de béns, però sí de l’actuació omisiva que els fa culpables del deteriorament i la pèrdua d’elements irrecuperables. L’oblit, la deixadesa i l’abandó del nostre patrimoni abonen el camp per a l’actuació de saquejadors, metrallers i vàndals.

Tanmateix, finalment, una llum d’alarma se m’encén quan concloc que, en el fons, jo també en sóc còmplice. El fet d’acudir a un magatzem de materials antics -més aviat caòtic dipòsit de pedres desarrelades que no pas respectable antiquari-, a cercar carreus per a incorporar a les meves obres, em fa còmplice del robatori i de la receptació. La meva voluntat d’adquirir aquest tipus d’antiguitats per a gaudi personal i embelliment de la meva llar, m’apropa a l’ostentositat kitsch del nou ric i m’allunya dels postulats dels veritables amants i defensors del patrimoni històric, cultural i identitari que tan admiro. Adreçar-me, talonari en mà, a un establiment on per un mòdic preu i sense fer preguntes puc adquirir peces com una llinda gòtica, la carreuada motllurada d’un portal, un conjunt de mènsules medievals o infinitat de corrons, curres, coms, piques, pedres de molí, brocals de pou o, fins i tot, una premsa de vi sencera, em fa col·laborador de l’actuació que tan m’escandalitza.

Per tant, com un fariseu més davant la dona adúltera, no sóc qui per a llençar la primera pedra. Deixaré que ho facin les autoritats policials. Pel què fa a mi, com a acte de contrició davant el meu pecat de pensament, adquiriré els materials petris de casa meva en una pedrera legalitzada i m’esmerçaré per a restituir el carreu en qüestió al seu lloc original (tot enganxant-lo amb resina epoxídica).


El castell que m’ha passat per alt

En un exercici de progressiva desintoxicació de teclats i pantalles, vaig aprofitar els primers dies de les vacances estiuenques per a fer una darrera revisió al meu treball “Itineraris pels castells de la Segarra”. El llibre, que -si Déu vol i a l’IEI li plau- apareixerà publicat per Cossetània edicions l’any vinent, proposa un seguit d’itineraris per una vuitantena llarga de fortaleses de la nostra comarca. Amb un concepte que els puristes podrien titllar de massa lax, englobo dins el terme “castell” una àmplia varietat de fortaleses, torres de guaita, viles closes, recintes murallats, jaciments i ruïnes diverses. La voluntat del treball és enciclopedista, de manera que s’hi esmenten tots i cadascun dels castells de la Segarra… O això és el que fins ara pensava!

Avui, tot passejant sense rumb fix, he alçat la mirada i he descobert un castell que m’ha passat per alt i ara estic en l’atzucac de decidir com incloure’l al meu treball.

Veure i ser vist és una de les característiques dels castells, dissenyats al mateix temps per a guaitar sobre els voltants i per a palesar el prestigi del seu senyor. El castell que m’ha passat per alt, talment els de Sanaüja, les Sitges o l’Ametlla, s’aixeca per sobre els seus encontorns i domina una amplíssima extensió de terreny, essent referent visual de gairebé tot l’altiplà segarrenc i bona part de les comarques veïnes.

Unes muralles ben altes i el predomini del massís sobre el buit, del mur vers les obertures, defineixen el castell com a casa forta, com a espai impenetrable. El castell que m’ha passat per alt, talment l’Aranyó, Malgrat o Castellnou d’Oluges, presenta uns llenços gairebé infranquejables, amb escassíssimes obertures, i un aspecte imponent, gairebé marcial.

Com enormes vaixells enmig d’un mar d’espigues, els castells dels plans de la Segarra destaquen en l’horitzó i transmeten una sensació de domini i rigor a tot aquell que els albira, per lluny que n’estigui. El castell que m’ha passat per alt, talment les Pallargues, Montcortés o Fonolleres, té una presència colossal, que imposa respecte i admiració a parts iguals.

Esdevenir porta d’entrada, sentinella i recer de la població que al seus peus s’estén, és una de les qualitats més habituals i celebrades dels nostres castells. El castell que m’ha passat per alt, talment Florejacs, Sant Guim de la Plana o Vergós Guerrejat, s’emplaça a l’entrada de la vila, fent ben present el seu poder a tot aquell que s’hi atansa.

L’estratègia del seu emplaçament també és clau en els nostres castells: les cruïlles de camins i els llocs encimellats són els considerats idonis per a la seva erecció. El castell que m’ha passat per alt, talment Vallferosa, Lloberola o Granyena, s’alça en un enclavament ideal, dominant una via contínuament transitada i clau en les comunicacions del Principat.

L’adaptació als nous temps i a les noves necessitats han fet possible la pervivència de molts dels nostres castells; així, la superació d’un passat guerrer i la transformació cap a usos contemporanis donen sentit avui a castells que, d’altra manera i en el millor dels casos, esdevenen poc més que fòssils gegants. El castell que m’ha passat per alt, talment Concabella, la Cardosa o Mejanell, entra amb força al segle XXI i, amb l’ajut de tecnologies fins fa poc inimaginables, es projecta molt més enllà dels seus límits castrals.

No obstant, a diferència dels demés, per esbrinar el nom d’aquest magnífic castell no m’ha calgut cercar pels seus encontorns l’habitual cartell verd, sovint caigut i amagat entre la malesa, ni desxifrar erosionades mostres d’heràldica en cap llinda ni dovella. El senyor del castell que m’ha passat per alt, exterioritzant amb orgull el nom de la seva nissaga, ens el fa present i a tot color a les quatre cares de l’edifici.

Per tot això, lamento molt que aquest singular edifici m’hagi passat (per alt) i corro a enllestir la fe d’errates per a incloure al meu llibre el castell de Mobel Línea.

Lloberola, on les pedres ens parlen

El castell de Lloberola és la degana del centenar llarg de fortaleses de la Segarra, a més del més interessant, el més evocador (amb permís de Vallferosa) i, desgraciadament, el que més necessita una intervenció de consolidació.
El castell es presenta despullat al visitant, ensenyant impúdicament les seves interioritats a tot aquell que s’hi atança. Això permet, sense caldre gaire perícia, copsar-hi les seves fases constructives i remuntar-nos a les èpoques on, tot i els perills, els seus habitants es trobaven en  terres de ningú, gaudint d’un estatus de llibertat i independència mai més assolits. Al turó on s’alça el castell podem veure encara carreus de l’antiquíssima muralla de tancament del primitiu poblament, que el protegia pel nord -el seu costat més dèbil-, així com panys de les tapieres del mur de la primitiva torre trapezial. L’atalaia exercia les funcions defensives i de guaita imprescindibles en l’època on la frontera era un territori dur, sotmès a atacs i ràtzies des dels quatre costats. Ben segur que aquest tossal amaga avui, sebollits sóta rocs i malesa, els secrets milenaris d’un poblament de colons anònims, esperant tornar a veure la llum del dia. No cal anar a Cambodja, Guatemala o Síria per desenterrar la història, aquí també tenim “tells” pels arqueòlegs.
Fou a força de cavalcades de les forces cristianes que el lloc fou ocupat pel comtat d’Urgell, al tombar del primer mil·leni, i reformat d’acord amb els criteris de l’arquitectura militar immediatament anterior al romànic: un folre de pedra i calç regruixà els murs i sobrealçà la torre, que va perdre la seva forma quadrangular amb l’arrodoniment de les cantonades, assolint l’aspecte troncopiramidal que avui -passats amb escreix deu segles-, encara podem veure. Amb el pas del temps, els Sacirera i els Cardona senyorejaren el lloc deixant-hi una profunda empremta i enterrant-hi alguns dels seus en  magnífiques i erosionades tombes baixmedievals que romanen al seu fossar.
Però les pedres de Lloberola no només ens parlen d’història, també l’esboranc del costat nord de la torre s’obre de bat a bat talment una boca que crida contra el seu ignominiós oblit, no tant suplicant per la seva salvació, sinó recriminant-nos la deixadesa i la ignorància que demostrem vers el patrimoni històric que ens ha donat identitat i caràcter.
La torre de Lloberola, guaita de les terres del baix Solsonès, vigia de la conca del Llobregós, eix de comunicació entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, manté ben alt el seu orgullós esguard, confiant que d’altres passaran al seu redòs i, algun dia, recuperarà el seu prestigi i la seva dignitat. Ho arribarem a veure?

En podeu veure un recull d’imatges més  ampli al meu àlbum fotogràfic

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...