Nadala 2014

Fa dies que les gebrades de l’hivern han fet acte de presència. Les boires s’han endinsat entre el brancam de les alzineres i les punxes dels garrics n’esfilagarsen els tentacles. Els dies s’han anat escurçant, amb parsimònia, camí dels solstici que els darà pas de pardal… El tió s’espera al lloc de sempre: al peu d’un vell marge de pedra, cada any més ensulsiat; al costat d’un gran lledoner; prop del catau d’uns conills. Lluny queda la nit de Nadal passada, quan va marxar de la casa on, cada any i ja en fa deu, l’acollien, l’abrigaven i l’alimentaven, per, encabat, bastonejar-lo i tornar-lo al bosc ben alleugerit. Però, pel què sembla, no deu haver passat prou temps, perquè a aquestes alçades del calendari encara no l’han anat a cercar.

El tronc revisa una vegada i una altra l’emplaçament. N’està convençut: és el lloc acordat amb el pare. Cada any ve aquí a recollir-lo per portar-lo a la llar on retrobarà els infants. Potser ha arribat massa d’hora i ha errat comptant els dies. D’altra manera, no s’estén com a aquestes alçades no l’han passat a buscar…

Transcorren més matins emboirats, més vespres freds, més nits humides… i el pare no ve. Potser ha oblidat el lloc concertat! Ben segur, els nens estaran frisosos per la seva arribada… El tronc pateix pels minyons. Té presents aquells belluguets que any rere any -i cada vegada amb més força-, l’han anat masegant a cops de garrot, i pensa que el deuen enyorar. Reviu l’entusiasme dels infants quan deixaven anar els pals i li aixecaven la manta per recollir els presents amb els que generosament, masoquistament, els recompensava per haver-lo apallissat. Els rostres il·luminats. Els riures nerviosos. Els crits d’entusiasme…

Pren una decisió: ja no esperarà més, emprendrà tot sol la marxa cap a la casa. Bé coneix el camí, que cada any ha hagut de desfer després de la dolorosa deposició, i no li costarà arribar fins la llar. Així doncs, estira les dues potes i, ara una, ara l’altra, tot arrossegant el feixuc cos i deixant un solc al seu pas, encara el camí…

*  *  *

En aquella casa, el darrer any, tot ha canviat. Els nens s’han fet grans. Més del què els tocaria. I no és pas perquè ja coneguin el secret del tió: de fet, l’any passat picaren conscients que allò no era tal i com els ho havien explicat el pare i la mare. Sinó perquè, enguany, el panorama familiar no és el mateix: la mare no hi és. El pare, atordit i superat, ha decidit posar punt i final a la tradició de la Nit de Nadal. Únic adult a casa, se sent impossibilitat per a carregar tota la parafernàlia del cerimonial i no està per cantar nadales ni forçar rialles. El buit emplena tots els racons.

*  *  *

El tió s’atura a la porta de la casa. Arriba ben enfangat. El camí ha estat feixuc. De tant arrossegar el cos, ha perdut bona part de l’escorça. La pota dreta se li ha estellat per culpa d’un forat del tram asfaltat. La humitat l’ha calat i li ha estovat els colors del rostre; aquelles galtes enrojolides, aquell somriure ben dentat i aquells grans ulls blaus de llarguíssimes pestanyes, que amb tanta traça va pintar-li la mare, ara són només ombres difuminades sobre els anells concèntrics que revelaren l’antigor de l’arbre matriu. La fatiga el venç. Estintolat sobre la pota bona, s’endormisca…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per sota les cametes, el carrega amorosament i l’alça del terra per introduir-lo a casa. Un cop a dins, sent l’agradable sensació de l’abric d’una manta i com el cobreixen amb una barretina. Finalment, una mà invisible li repassa els colors del rostre. Ara, mercès als ulls repintats, reconeix el rostre que tants dies feia que anhelava veure: el pare l’ha reincorporat al seu lloc habitual al menjador de casa, al costat del foc a terra. A través de les restaurades orelles, escolta els passos atropellats dels dos galifardeus que, en un tres i no res, se li planten al davant per donar-li la benvinguda. Com han crescut des de l’any passat! El gran porta el cabell llarg, enrinxolat, i el petit du unes ulleres que accentuen el seu aire trapella.

Des de la cuina li arriba la veu dolça de la mare, que hi convoca els nens perquè recullin els bastons i els suquin amb la poció màgica, beuratge que donarà als garrots el poder màgic de fer cagar el tió. Els minyons corren cap a la cuina i, en breus instants, tornen enriolats, amb els bastons regalimant i llestos per estomacar-lo…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per una de les cames, el carrega i l’alça del terra per introduir-lo a casa. A dins, sent l’agradable sensació de l’escalfor del foc. Les mans invisibles el llencen a la foguera, on trigarà una bona estona a consumir-se degut a la humitat que l’ha deixat ben xopat.

Prop del foc a terra, s’arrauleixen el pare i les dues criatures, asseguts en un vell escó i tapats per una manta de quadres. El pare porta una barretina vella, tacada de resina. La flama il·lumina els rostres. El fill petit gira l’esguard cap al seu pare i li contempla els ulls enllagrimats…

• Que plores, pare?
• No pas, fillet –diu l’home, dissimulant un ruflet-. És la fumarada que deixa anar la fusta humida, que m’ha irritat els ulls…
• Quan vindrà la mare…?

En aquell instant, la pantalla del telèfon s’il·lumina. Truquen de l’hospital El pare esclata d’alegria quan escolta que la mare ha despertat i està conscient…

El tió, mentre s’extingeix en les darreres brases, els ha concedit el seu últim present. Finalment, tots quatre, tindran un Bon Nadal.

Llançament (i poveri non possono aspettare)

La munió era cada cop més nombrosa. Avançar entre la multitud es feia difícil i només els més corpulents o aquelles que gaudien d’uns colzes més afilats podies obrir-se pas. Gent crida gent. Als que havien acudit al lloc amatents a la crida feta des de les xarxes socials, s’hi havien afegit centenars d’homes i dones atrets pel primari instint de la xafarderia…

L’habitacle era un vell galliner de planta baixa que feia anys havia perdut el seu ús. No devia tenir més de dotze o quinze metres quadrats. Des d’una petita finestra s’entrellucaven les antigues gàbies de les ponedores, reconvertides en lleixes per dipositar les pertinences familiars. Una estufa catalítica escalfava el lloc i, amb la seva ínfima flama, il·luminava l’escena. A recer de l’escalfor, una dona jove, abrigada amb parracs, alletava un infant. El nadó s’aferrava amb les manetes a la sina de la noia. A la porta, un home envellit, barbut,  despentinat i amb una crossa que pal·liava una coixesa més que evident, mirava d’atendre la multitud.

Aleshores va arribar la comissió judicial. Avançant entre la gentada fins el llindar d’aquella improvisada llar -si així se’n podia dir-, van procedir a identificar-se, tot exhibint les credencials. Estava formada per un home i una dona, oficial judicial i auxiliar habilitada, respectivament, acompanyants per un procurador i escortats per dos agents de la policia local. Portaven la notificació oficial d’una ordre de llançament. El jutjat havia resolt el desnonament, donat que ocupaven aquell immoble sense cap títol que ho legitimés; se’ls declarava precaristes i, si bé haurien pogut ser acollits en aquell recer un parell de dies com a favor magnànim de la propietat, se’ls requeria perquè immediatament el deixessin lliure, vacu i expedit i retornessin la seva possessió als propietaris legals, una caixa d’estalvis recentment bancaritzada, que compareixia representada pel procurador. Amb aital finalitat, acudia també un serraller que canviaria el pany de la porta d’accés, un camió de mudances per si tenien algun moble, el qual, prèvia acreditació de la seva titularitat, seria retirat i traslladat a les dependències del dipòsit judicial competent. En cas de negar-se, els agents de l’ordre procedirien a fer-ho efectiu amb els mitjans de constrenyiment escaients.

L’home no se’n sabia venir i amb penes i esforços atenia l’inintel·ligible devessall de termes judicials. Ell era un pobre fuster a l’atur, de bon ofici, però analfabet en patuleia jurídica. Va rebre els papers de mà de l’auxiliar i va fer posat de llegir-los.

De sobte, d’entre mig de la turba, van aparèixer altres quatre agents de l’ordre. Aquests no eren pas membres de la policia municipal, sinó del cos dels mossos d’esquadra, i anaven abillats amb l’equip d’antidisturbis. El més alt d’ells els va fer saber que era el caporal i que venia a requerir-los que abandonessin immediatament aquell lloc. Una altra ordre, emesa pel jutjat de guàrdia, els comminava a marxar d’allí, en tan en quan es constatava que feia menys de tres dies que ocupaven il·legalment aquell immoble i, com a usurpadors declarats, n’havien de marxar sense dilació. En cas contrari, els agents podien aplicar la força necessària; això sí: sempre de manera correcta, mínima i proporcionada. El pobre home, encara amb els papers a la mà, baixà la mirada fins al cinturó d’aquell homenàs, on hi penjava una llarga porra, un petit estoig amb kubotan i una cartutxera de la qual emergia la sinistra culata d’una pistola…

Els agents judicials i els mossos es van embrancar en una conversa, indignats per la coincidència d’ambdós i debatent quina era l’ordre que havia de tenir preeminència en aquell acte. Aleshores, altres dos homes van irrompre en l’escena. Venien en nom de l’ajuntament i portaven dues instàncies adreçades als “ignorats ocupants de l’immoble”, exigint-los que abans de tres dies procedissin al seu desallotjament pel fet d’haver transformat en habitatge un antiga nau qualificada d’us industrial, sense el preceptiu expedient de canvi d’objecte, contravenint així les normatives d’urbanisme i de salubritat; a més, una tercera persona, en funcions de tècnica reconeguda, prenia fotografies i feia amidaments, en previsió de promoure la declaració de ruïna de l’edifici.

En aquell moment, es van sentir un crits en mig de la gent. Un vehicle de la policia s’obria pas i, per megafonia, exhortava a tothom que abandonessin de seguida el lloc. Aquella manifestació no havia estat comunicada amb antelació a les autoritats d’Interior i, per tant, estava mancada de llicència. Tot aquell que es resistís seria acusat de desobediència i resistència a l’autoritat i en rebria les corresponents conseqüències. Simultàniament, una parella de la guàrdia civil havia procedit a demanar la documentació a tres dels homes que es concentraven davant la porta de la casa. Els forasters havien acudit a visitar la família instal·lada allí per a conèixer l’infant i obsequiar-lo amb uns presents que els haurien d’ajudar a suportar les penúries. Les faccions els delataven, amb tota probabilitat, com a naturals de països extracomunitaris (especialment un dels tres, de raça negra), i els policies acabaven de constatar que no tenien permís de residència. Tot i les protestes, eren detinguts i serien acompanyats fins al centre d’internament d’immigrants, on es revisaria amb calma burocràtica el seu estatus legal. A més, escorcollats allí mateix, se’ls havien intervingut uns objectes d’or i unes substàncies fortament oloroses, materials extremadament sospitosos, i dels quals no se’n podia acreditar la procedència, per la qual cosa se’ls atribuiria un origen presumptament delictiu i els hi eren requisats cautelarment. Ben a prop d’allí, uns músics de carrer, que amb guitarres i tambors havien improvisat un petit concert dedicat a l’infant nounat, patien el decomís dels seus instruments…

En mig de tot aquell desgavell, la jove mare, amb el nadó embolicat amb un mocador d’enfarcellar, sortí de l’humil refugi. Amb rostre enutjat, contemplà la gentada, i s’adreçà al seu company:

–          Pep, fes el favor d’entrar a casa ara mateix. Tu, jo i el petit Jesús ens quedem. Els pobres no podem esperar. Sí, es pot!

Nadala 2013

“Nens! De pressa, lleveu-vos! Veniu aquí!”, crida enriolada la mare. “Mireu qui ha tornat a casa!”.

D’un bot, en Guim baixa de la llitera. Obviant el ritual matiner de calçar-se les sabatilles o d’abrigar-se amb la bata, travessa el passadís amb quatre gambades i es planta davant la llar de foc, on la mare li assenyala el nouvingut…

“El tió! Ha arribat el tió! Dídac, vine…!”.

El tió els observa amb grans ulls pintats de color blau. Una branqueta li fa de nas i precedeix un somriure de pillet. El tronc, abrigat amb barretina vermella i manta virolada, alça l’esguard mercès a dues potes eixarrancades que l’estintolen.

Però en Dídac es fa el mandrós, talment un matí qualsevol. Remuga des dels llençols que té son, que no es vol llevar encara. El seu germà petit no li fa cas i, amb la veu enrogallada, el torna a cridar.

“Díííídac, el tió ha tornat! Vine, que li posarem menjaaaar!”.

Finalment, en Dídac deixa el llit. Amb parsimònia es cobreix el pijama amb una bata, abriga els peus amb uns mitjons gruixuts i, gratant-se el clatell, es mou fins la sala. “Ah, sí… Hola, tió”, mormola, lluny de l’entusiasme del seu germà petit; acte seguit, es tomba i marxa a la cuina: “Què hi ha per esmorzar…?”

Abans de sortir cap a l’escola, en Guim prepara un platet amb dues mandarines i mitja dotzena de galetes. El tió ha d’alimentar-se i estar ben gras la Nit de Nadal! Acomplert el cerimonial, pren la cartera i segueix al germà gran, que l’espera a la porta de casa per anar a l’escola…

*            *            *

“Jo ja sé això del tió”, etziba en Dídac al seu pare. “L’any passat em vaig fixar com, abans de picar, dessota la manta ja hi havia les caixes amb els regals...”. El pare no diu res, en un tàcit reconeixement dels fets. El nen ha complert nou anys i, fet i fet, han aconseguit mantenir-li la màgica il·lusió durant prou temps. Sabia que aquest moment no podia trigar i que -si no aquest any, el proper-, l’encanteri aviat es perdria.

“Però no pateixis, pare”, continua en Dídac, “que no li ho diré a en Guim. Ell és petit i segur que encara s’ho creu”. La darrera frase la xiuxiueja amb un to condescendent, no fos cas que el seu germà l’escoltés… “Ves per on!”, pensa el pare, “mira ara amb quina una ens surt aquest milhomes! I amb prou feines té dos anys més que son germà!”.

*            *            *

En Guim recull el plat, brut de molletes de galeta i peles de mandarina. El porta a la cuina i el retorna carregat de nou amb les viandes preferides del tronc. S’asseu al seu davant i li parla: “Té, tió. Et deixo més menjar perquè demà puguis cagar tots els regals que t’he demanat. Recorda bé: vull un cotxe de carreres, una ...”. I, acariciant-li el llom, li recita la llista de presents que confia que l’endemà, a cop de bastó, el tió li evacuarà.

*            *            *

A la cuina, en Guim i en Dídac suquen els garrots en la poció màgica que els pares han preparat. En Dídac també es mostra molt content i il·lusionat: l’al·licient dels regals i les llaminadures que ha anat traient dessota del tió l’engresquen com cada any. Mentre dirigeix l’operació dels petits alquimistes, que xopen els pals tot cantant nadales, el pare vigila dissimuladament a través de la porta, amatent a que la mare faci el senyal indicatiu que el ritual està llest.

“Som-hi, menuts! Tornem a fer cagar el tió…”.

Vora el foc de la llar, es precipita la quarta tongada de garrotades. El tió, impertèrrit als cops, manté el somriure. “Caga torrons, que són més booons...” i, patapim-patapam, el tronc rep una bona ració de xarop de bastó, escadusserament esmorteïda per la manta que li cobreix el llom…

“Ja està! Ha cagat l’arengada!”, diu en Guim i dessota del tió treu el peix, senyal inequívoca que ja ha cagat prou. Deixant els bastons a terra, els nens carreguen el botí i corren a la seva habitació, impacients per estrenar les joguines rebudes. Com cada nit de Nadal, aniran a dormir una mica més tard de l’habitual.

*            *            *

Unes hores més tard, el pare va a acotxar els infants al llit. Quan li besa al front i li desitja bona nit, en Dídac pica l’ullet i li dedica un somriure còmplice. Arribat el seu torn, en Guim, el rep amb posat seriós…

“Pare: ja sé que els regals els ha posat la mare mentre mullàvem els pals a la cuina. Avui m’han dit a l’escola que no pot ser que un tronc cagui regals i caramels i que sou vosaltres els qui els heu comprat. El que no entenc és com ho fa el tió per menjar-se les galetes i les mandarines…”.

*            *            *

El pare retorna a la sala i contempla el tió, que somriu impassible a la recent pallissa. La nostàlgia s’apodera d’ell quan el despulla de manta i barretina. L’aixeca i, amb cura, se’l col·loca sota el braç. Baixa les escales, surt al pati i el diposita a terra. Desproveït dels abrics, el fred tampoc no l’afecta…

“Ja ho has sentit, amic tió. Els nens se’ns estan fent grans i deixen de creure en la teva màgia. En aquesta casa, se t’acaba la feina…”

Sense badar boca, el tió comença a bellugar-se. Gira cua i, arrossegant el tronc amb les dues potes, s’encamina de retorn al bosc. De sobte, el pare fa el gest de repensar-s’ho i alça el palmell de la mà…

“Escolta! Per si de cas, l’any que ve podria anar a cercar-te al mateix lloc, …oi?”

El somriure murri del tió s’accentua fins adoptar una expressió foteta. Fa que sí amb el cap i marxa camí enllà.

Nadala 2012

–          No hi ha dret, companya mula! –bramula la figureta del bou-. Després de centenars d’anys hostatjats al pessebre, ara ens veiem llençats a aquesta caixa de cartró! Nosaltres, que tant embellíem el fons de l’estampa, ens hem de veure desnonats a cop de decret papal. Aquest Sant Pare s’ha ben begut l’enteniment! Que no veu el buit deixat en l’escena presidida per Maria bressolant l’Infant i el vell Josep sostenint la vara florida? Mira que dir que el bou i la mula som un afegit fals, inventat per la “iconografia cristiana”! Que no sap que fou el mateix Sant Francesc qui, en representar per primera vegada el pessebre, ens va anar a cercar per acompanyar la Sagrada Família? Que potser jo no dono exemple als homes de l’esforç necessari per mantenir dins la llar un espai càlid i amorós? Que potser tu, mula, no ets l’encarnació del més humil entre els animals, record etern de la senzillesa del Naixement? Que no fou el mateix profeta Isaïes qui ens va encarnar com l’exemple de l’obediència al Senyor que havia de venir? Ai, amiga mula, quina desgràcia més gran ens ha caigut a sobre! Nosaltres, que sempre hem estat col·locats en primer lloc entre molses i suro pels dits dels infants que munten el pessebre per Santa Llúcia ara ens hi veiem desterrats per sempre més! Desnonats de la llar com si fóssim deutors hipotecaris en mora! Ai, estimada mula! Què serà de nosaltres…?

–           Tens tota la raó, amic bou –brama la mula ceràmica-. Qui ens ho hauria d’haver dit? Tu, que eres el tribut que portava el vell Josep a la seva ciutat natal per pagar al Cèsar l’impost d’empadronament. Jo, que al llarg de les quatre jornades del camí entre Natzaret i Betlem vaig transportar als meus lloms a Maria encinta, ja amb contraccions de part… Tots dos, que amb el nostre alè donàvem escalfor a l’Infant i als seus Pares i que, amb la nostra presència representem la intuïció que han de tenir homes i dones per acceptar la grandesa del Redemptor! Nosaltres, perennes figurants del pessebre, a qui cantaren Martí i Pol “Hem bastit el pessebre en un angle / del menjador, sobre una taula vella,  / el pessebre mateix de cada any  / amb la mula i el bou i l’Infant  / i els tres Reis i l’estrella”, Marià Manent “El bou pesant, veient la gent / que tantes coses oferia, / diu que volia fer un present / al dolç Infant de l’establia” o Guerau de Liost “El bou recula / poquet a poc. / “Decanta’t, mula, / per fer-li lloc“… ens veiem expulsats de casa nostra talment és tractés d’uns okupes pollosos!

–          Certament, companya mula, el Papa Benet ens ha ben desgraciat! Després de tant de temps, ja em diràs si calia qüestionar la nostra presència… Ara diu que en el naixement de Jesús no hi havia cap animal i que, si fins ara se’ns ha tolerat, ha estat només per explicitar que va tenir lloc en un pessebre, allí on menjaven les bèsties domèstiques. Ja posats, podria dir també que els Evangelis no diuen pas que hi hagués cap riu de paper de plata, que nevés farina o que el cel s’il·luminés intermitentment amb bombetes de colors fabricades a la Xina!

–          …i que en cap versicle ni Lluc, ni Mateu, ni Marc, ni Joan varen indicar la presència d’un home amb espardenyes, barretina i faixa, amb els pantalons al garró encongit i defecant!

–          Ep! Alto les seques! –exclama el caganer-. Que us estic sentit! Que jo, tot i que  tinc el meu lloc guanyat al pessebre per mèrits propis, sé prou bé que la meva posició cada cop està més en precari! Que, amb els temps que corren, qualsevol dia el Cardenal Rouco o algun altre d’aquests mitrats espanyols m’assenyalaran amb el seu dit enjoiat i em veuré llençat a la mateixa caixa de cartró que vosaltres! I no feu tant de temperi amb els vostres esgarips, que si el Sant Pare, amb la seva infal·libilitat, ha escrit que no hi éreu, doncs apa: calladets i a la caixa! Encara esteu de sort que sou de ceràmica artesanal i podreu acabar decorant alguna vitrina, que si fóssiu de plàstic us veuríeu relegats amb les joguines, mesclats amb els clics, els gormitis i les barbies de la canalla… Fet i fet, al menys vosaltres dos no us veieu ferits en la vostre dignitat per les noves teories sobre la infància de Jesús publicades pel Papa: fixeu-vos en les figures d’aquell racó…

El bou i la mula adrecen el seu plorós esguard cap a una cantonada del pessebre, fitant tres imatges humanes vers les quals, en el seu desconsol, no havien parat atenció. La primera, un home alt i prim, vestit amb barret d’ala ample, camisa prisada blanca, armilla i jaqueta curta  ben negres, mocador i pantaló de serrells també foscos i polaines i botins de cuir. El segon, una figura coberta de cap a peus amb una caputxa esclavina, amb dos petits orificis a l’alçada dels ulls per a poder veure-hi, una túnica fins als peus descalços i una llarga capa. El tercer vestit impecablement de torero, des de la montera i el corbatí fins a les mitges roses i les sabatilles de xarol, planes i guarnides amb llaç, i un capot de passeig lligat a l’espatlla esquerra…

–          …i aquests, què hi fan aquí? És que potser ara el Papa ha donat cabuda al pessebre a un rociero, un nazareno i un torero? –brama indignat l’ase.

–          Doncs per aquí va la cosa… –contesta el caganer-. Sa Santedat també ha afirmat que els Reis Mags de l’Orient ni eren Reis ni venien de l’Orient, sinó que eren uns homes notables vinguts de terres andaluses i, si abans amb corones i camells la imatgeria ho tenia ben fàcil, ara cal cercar uns nous referents per mostrar-ne l’origen.

–          Vés per on, estimada mula –exclama el bou-, encara trobarem un nou encaix al Pessebre tot tibant les carretes d’una germandat rociera!

Nadala 2011

Quarts de nou del vespre. Difuminades per l’aire emboirat, bombetes groguenques enfilades perfilant icones nadalenques pengen entre les façanes encarades dels carrerons. Una megafonia excessivament enrogallada vessa cançons infantils a l’aire de la plaça de missa. Com cada any, les llums i les nadales són la galeta del gos de Pavlov que el consistori ofereix als ciutadans perquè iniciïn les compres compulsives. Tots els estímuls són pocs per a dinamitzar un comerç que s’esllangueix a l’ombra de la casa gran –on hi pots trobar de tot i a bon preu!-, i que malda per mantenir les persianes amunt en temps de crisi econòmica i decandiment espiritual.

La persistent boira dels darrers dies ha impedit que els raigs de sol escalfin les llambordes de la plaça. Cobertes per una fina capa de gebre són un perill per la integritat dels fèmurs i els malucs dels padrins, però un autèntic divertiment per la mainada que xala fent-hi curses. Aliens al fred, una colla de nens i nenes corretegen per sota dels porxos, jugant a empaitar-se, a saltar per les escales i a relliscar per les pedres del paviment. A cap vianant sembla fer-se-li estrany que, a aquelles hores del capvespre, una dotzena llarga de marrecs deambulin i s’enjogassin per la vila sense companyia adulta. Tothom sap que els pares d’aquells nens estan treballant -sort en tenen de tenir feina!- i que, amb les llargues jornades laborals que fan, no poden estar per la canalla.

L’Ousmane és un d’aquest minyons. Tot just té vuit anys i ja du les claus de casa a la butxaca del seu anorac apedaçat. Els seus pares treballen a la gran empresa del poble i no en surten fins les nou de la nit, de manera que ell, entre que deixa l’escola i marxa a casa pel sopar, pot jugar pels carrers amb els seus amics. Té més sort que l’Andrei, que amb els seus pares al tercer torn ha de passar la nit sol a casa, o que la Daniela, que a més ha de fer-se càrrec del seu germà de tres anys… A més, l’Ousmane té un secret: en Mamadou, el seu pare, treballa pel Rei Baltasar! No li ho ha dit ningú, però ell ho sap…

Molt abans que ell nasqués, el seu pare i el seu oncle van arribar al poble per a incorporar-se a la gran empresa que en rep el nom i van ser destinats a desossar pernils en les cambres frigorífiques. Fort com un roure, en Mamadou era capaç de separar la carn de l’os amb menys de dos minuts i pelar-ne dos centenars en vuit hores. No obstant, el pas d’un llarga temporada entre pernils oscil·lants i temperatures siberianes, el va premiar amb un intens mal d’esquena i un refredat crònic que el van inhabilitar per aquella labor. Aleshores, el patró, en agraïment a la seva dedicació, va decidir traslladar-lo a la secció de calderes. Allí, en Mamadou va entrar dins el selecte grup d’elaboradors de mirra, la resina aromàtica amb la que el Rei Baltasar obsequia cada any al nen Jesús. D’aquesta manera, cada cop que de la gran xemeneia emergeix un baf de vainilla i el poble s’impregna d’un apegalós tuf de xiclet, l’Ousmane sap que és perquè el seu pare està aqueferat enllestint la preuada substància que perfumarà el bressol de l’Infant, i se’n sent ben orgullós!

El nen, entre corredissa i corredissa, va ficant instintivament la mà a la butxaca dreta dels seus pantalons de xandall. A dins hi du la carta que ha escrit aquest matí perquè sigui lliurada al rei Baltasar. Per res del món voldria perdre-la! En una cara s’ha dibuixat ell mateix amb son pare i, a l’altra, ha escrit el desig nadalenc. Impacient, dóna un cop d’ull al rellotge del robust campanar que presideix la plaça. Enguany, el cloquer estrena una brillant esfera que es retransmetrà a tot el país durant la mitjanit de Cap d’Any, demostrant arreu que més enllà de les blanques naus que flanquegen la carretera, hi ha un poble que encara els nous temps amb força i treball…

Finalment, arriba el moment esperat: tot just les campanes toquen les nou quan apareix a la plaça el patge reial, escortat pel seu seguici i avançant al mig d’un núvol de fum il·luminat per bengales vermelloses que emeten un brunzit intens.

Sobtadament disciplinats davant l’aristocràtica presència, un rere l’altre, els minyons s’afileren per lliurar la carta al Patge Karim, missatger dels Reis d’Orient, que s’asseu al tron preparat a la porta de l’església. Quan li arribi el torn, l’Ousmane li lliurarà la missiva tot fent-li una picada d’ull còmplice, sabedor que el patge remuntarà de tornada les fonts del Nil duent, junt les cartes recollides, el preuat carregament de l’oli sant que el seu pare ha elaborat al llarg de l’any sota les calderes del racó més secret de les naus de la corporació…

I així és. Pocs dies més tard, el missatger reial retorna al palau del Rei Baltasar, al cor de l’Àfrica. El Monarca ja ho té tot a punt per reunir-se amb els seus col·legues Melcior i Gaspar i, com cada any, repartir els presents entre la mainada del món que ha fet bondat de la bona. Abans de marxar, una per una, el Mag Baltasar llegeix totes les cartes que li ha portat el fidel Karim. En mig de llistes infinites que parlen de gormitis, barbies, hellokittys, bobesponjes i demés artilugis de noms impronunciables, bateries incorporades i caducitat assegurada, una carta li crida l’atenció. Hi ha un dibuix d’un nen assegut a la falda del seu pare, el qual li acarona amb una mà els cabells enrinxolats i amb l’altre alça un cofre daurat d’on regalima un ungüent groguenc; al dors, només una frase: “Vull estar més temps amb el meu pare”.

El Rei para atenció al paper de la carta, encapçalat per un logotip de lletres verdes i blaves entre les quals despunta una gran “A”. Pensa que no és a les seves mans fer realitat aquest regal i que serà algú més poderós i terrenal qui, abans de deu anys, farà realitat el desig del nen… Un dia no gaire llunyà, l’Ousmane treballarà de sol a sol amb el Mamadou dins la sala de calderes d’una nau industrial en aquell llunyà poble de plana.