Arxiu del Blog

Llançament (i poveri non possono aspettare)

La munió era cada cop més nombrosa. Avançar entre la multitud es feia difícil i només els més corpulents o aquelles que gaudien d’uns colzes més afilats podies obrir-se pas. Gent crida gent. Als que havien acudit al lloc amatents a la crida feta des de les xarxes socials, s’hi havien afegit centenars d’homes i dones atrets pel primari instint de la xafarderia…

L’habitacle era un vell galliner de planta baixa que feia anys havia perdut el seu ús. No devia tenir més de dotze o quinze metres quadrats. Des d’una petita finestra s’entrellucaven les antigues gàbies de les ponedores, reconvertides en lleixes per dipositar les pertinences familiars. Una estufa catalítica escalfava el lloc i, amb la seva ínfima flama, il·luminava l’escena. A recer de l’escalfor, una dona jove, abrigada amb parracs, alletava un infant. El nadó s’aferrava amb les manetes a la sina de la noia. A la porta, un home envellit, barbut,  despentinat i amb una crossa que pal·liava una coixesa més que evident, mirava d’atendre la multitud.

Aleshores va arribar la comissió judicial. Avançant entre la gentada fins el llindar d’aquella improvisada llar -si així se’n podia dir-, van procedir a identificar-se, tot exhibint les credencials. Estava formada per un home i una dona, oficial judicial i auxiliar habilitada, respectivament, acompanyants per un procurador i escortats per dos agents de la policia local. Portaven la notificació oficial d’una ordre de llançament. El jutjat havia resolt el desnonament, donat que ocupaven aquell immoble sense cap títol que ho legitimés; se’ls declarava precaristes i, si bé haurien pogut ser acollits en aquell recer un parell de dies com a favor magnànim de la propietat, se’ls requeria perquè immediatament el deixessin lliure, vacu i expedit i retornessin la seva possessió als propietaris legals, una caixa d’estalvis recentment bancaritzada, que compareixia representada pel procurador. Amb aital finalitat, acudia també un serraller que canviaria el pany de la porta d’accés, un camió de mudances per si tenien algun moble, el qual, prèvia acreditació de la seva titularitat, seria retirat i traslladat a les dependències del dipòsit judicial competent. En cas de negar-se, els agents de l’ordre procedirien a fer-ho efectiu amb els mitjans de constrenyiment escaients.

L’home no se’n sabia venir i amb penes i esforços atenia l’inintel·ligible devessall de termes judicials. Ell era un pobre fuster a l’atur, de bon ofici, però analfabet en patuleia jurídica. Va rebre els papers de mà de l’auxiliar i va fer posat de llegir-los.

De sobte, d’entre mig de la turba, van aparèixer altres quatre agents de l’ordre. Aquests no eren pas membres de la policia municipal, sinó del cos dels mossos d’esquadra, i anaven abillats amb l’equip d’antidisturbis. El més alt d’ells els va fer saber que era el caporal i que venia a requerir-los que abandonessin immediatament aquell lloc. Una altra ordre, emesa pel jutjat de guàrdia, els comminava a marxar d’allí, en tan en quan es constatava que feia menys de tres dies que ocupaven il·legalment aquell immoble i, com a usurpadors declarats, n’havien de marxar sense dilació. En cas contrari, els agents podien aplicar la força necessària; això sí: sempre de manera correcta, mínima i proporcionada. El pobre home, encara amb els papers a la mà, baixà la mirada fins al cinturó d’aquell homenàs, on hi penjava una llarga porra, un petit estoig amb kubotan i una cartutxera de la qual emergia la sinistra culata d’una pistola…

Els agents judicials i els mossos es van embrancar en una conversa, indignats per la coincidència d’ambdós i debatent quina era l’ordre que havia de tenir preeminència en aquell acte. Aleshores, altres dos homes van irrompre en l’escena. Venien en nom de l’ajuntament i portaven dues instàncies adreçades als “ignorats ocupants de l’immoble”, exigint-los que abans de tres dies procedissin al seu desallotjament pel fet d’haver transformat en habitatge un antiga nau qualificada d’us industrial, sense el preceptiu expedient de canvi d’objecte, contravenint així les normatives d’urbanisme i de salubritat; a més, una tercera persona, en funcions de tècnica reconeguda, prenia fotografies i feia amidaments, en previsió de promoure la declaració de ruïna de l’edifici.

En aquell moment, es van sentir un crits en mig de la gent. Un vehicle de la policia s’obria pas i, per megafonia, exhortava a tothom que abandonessin de seguida el lloc. Aquella manifestació no havia estat comunicada amb antelació a les autoritats d’Interior i, per tant, estava mancada de llicència. Tot aquell que es resistís seria acusat de desobediència i resistència a l’autoritat i en rebria les corresponents conseqüències. Simultàniament, una parella de la guàrdia civil havia procedit a demanar la documentació a tres dels homes que es concentraven davant la porta de la casa. Els forasters havien acudit a visitar la família instal·lada allí per a conèixer l’infant i obsequiar-lo amb uns presents que els haurien d’ajudar a suportar les penúries. Les faccions els delataven, amb tota probabilitat, com a naturals de països extracomunitaris (especialment un dels tres, de raça negra), i els policies acabaven de constatar que no tenien permís de residència. Tot i les protestes, eren detinguts i serien acompanyats fins al centre d’internament d’immigrants, on es revisaria amb calma burocràtica el seu estatus legal. A més, escorcollats allí mateix, se’ls havien intervingut uns objectes d’or i unes substàncies fortament oloroses, materials extremadament sospitosos, i dels quals no se’n podia acreditar la procedència, per la qual cosa se’ls atribuiria un origen presumptament delictiu i els hi eren requisats cautelarment. Ben a prop d’allí, uns músics de carrer, que amb guitarres i tambors havien improvisat un petit concert dedicat a l’infant nounat, patien el decomís dels seus instruments…

En mig de tot aquell desgavell, la jove mare, amb el nadó embolicat amb un mocador d’enfarcellar, sortí de l’humil refugi. Amb rostre enutjat, contemplà la gentada, i s’adreçà al seu company:

–          Pep, fes el favor d’entrar a casa ara mateix. Tu, jo i el petit Jesús ens quedem. Els pobres no podem esperar. Sí, es pot!

Imatge

Martirologi contemporani

La paraula màrtir al·ludeix la persona capaç de posar en risc vida i integritat física en defensa dels seus ideals; aquell home o dona que, amb valentia, és capaç d’assumir la repressió i la violència de qui exerceix el poder de punir-lo, conscient que serà agredida per manifestar unes conviccions o propugnar una causa que són contràries als qui ostenten l’autoritat. El vocable deriva del grec “martyr” (testimoni) arrel que referma la idea de la manifestació conscient i la defensa fins al darrer extrem d’una convicció íntima, ferrenya i valenta.

La història de les religions estan plenes de màrtirs, persones que s’han lliurat, de grat o per força, als correctius, a les tortures i a la mateixa mort per la perseverança en la seva Fe. El baptisme de sang és recordat pels fidels i és venerat com a exemple de persistència en les creences. Cristians, jueus i musulmans reten contínuament homenatge als seus màrtirs de totes les èpoques i en mostren amb orgull i veneració relíquies i imatges com a testimonis d’una causa per la qual ben val lliurar la vida.

No obstant, els martirologis no són –ni molt menys- patrimoni de les confessions religioses. De fet, els temps actuals, on la dictadura del pensament políticament correcte, la imposició d’un pretès monolitisme estructural i el corró d’unes lleis que perpetuen els privilegis d’alguns i l’opressió d’altres o reprimeixen la lliure expressió i el progrés social i ideològic, obliguen cada cop més a la ciutadania a haver d’escollir entre la submissió o la rebel·lia, entre la docilitat o la desobediència. Aquell qui tria la segona opció és el pioner que fa avançar la societat, tot i que té tots els números per veure’s sotmès a un càstig que, potser no li causarà la mort, però ben segur que li serà humiliant i dolorós.

Dins la nostra societat civilitzada actual, on l’Estat té el monopoli de la violència i la coerció, els màrtirs ja no són introduïts dins un barril carregat de trossets de vidre i llençats costa avall, ni són escorxats lentament, ni tan sols decapitats, si no que el sabre castigador que els colpeja  arriba revestit perversament de legalitat, subordinació i obediència deguda.

No cal anar gaire lluny, com suposaria recordar a Rosa Parks negant-se a cedir el seu seient a un blanc dins un autobús d’Alabama ni a José Bové desmuntant peça a peça el McDonnald’s de Millau, per relacionar casos on, a través de l’actitud pacífica, però pertinaç, s’ha aconseguit irritar el poder i fer-lo saltar del seu setial… No fa pas tant que eren empresonats un seguit d’homes per gosar negar-se a agafar el fusell i embotir-se dins un uniforme perquè la seva consciència els impedia obeir a l’allistament del servei militar. Amb el sacrifici d’aquells primers valents que, en defensa de la no-violència i l’antimilitarisme van objectar a acudir a les milícies, des de fa pocs anys (molts menys dels què sembla) la joventut no ha de regalar un any de la seva vida a l’exèrcit.

Avui veiem com l’activista contra el deute extern i l’oligopoli financer dels bancs, Enric Duran (en Robin Bank a qui dedicà una balada el músic de la Figuerosa, Xavier Mayora), ha passat una temporada a la presó i la fiscalia encara li demana una reclusió de vuit anys perquè, emprant les pròpies argúcies del sistema, va retirar mig milió d’euros dels bancs per repartir-los entre col·lectius altermundistes. També constatem com cauen multes i amenaces d’embargament sobre tots aquells que han participat a les campanyes de desobediència contra els peatges, seguint la consigna de #novullpagar, o s’anuncien les mateixes mesures contra els que desvien el 4’7% dels seus impostos cap a entitats pacifistes, enlloc d’engruixir els pressupostos militaristes de l’Estat espanyol. Fins i tot, ara es criminalitza a la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Ada Colau, relacionant-la -en un salt mortal amb tirabuixó cínic- amb la banda ETA, en resposta a la mobilització ciutadana que, en el difícil context polític i social actual, ha aconseguit que la centenària i abusiva regulació hipotecària espanyola sigui qüestionada i revisada.

Però no només trobem dins la ciutadania de base personalitats que passen a engruixir el martirologi contemporani. També els representants del poble, legitimitats per la democràcia del vot, es veuen amenaçats si gosen sortir-se del guió que se’ls ha traçat. Al nostre país, centenars d’alcaldes es veuen intimidats, amb l’amenaça de càstigs sobre la seva persona i el seu patrimoni privat (multes, embargaments, inhabilitacions) per despenjar una bandera que ja no identifica a la majoria dels veïns i veïnes del poble, per transferir els impostos de la població a l’autoritat fiscal del seu país (i no pas de l’Estat central) o per facilitar als seus veïns i veïnes el dret a manifestar-se per la llibertat i la sobirania de la seva Nació…

I no només això, també hem conegut aquesta mateixa setmana com un capellà, el Mn. Ribera, ha estat defenestrat de l’arxiprestat segarrenc del Bisbat de Solsona per manifestar opinions divergents amb la manera de pensar oficial de la Cúria i a la jerarquia eclesial. Gosar descriure l’acte -simultani al conclave romà- d’homenatge a un altre capellà bandejat, Mn. Huguet, dient que ”hi ha més Església en aquest teatre que al Vaticà amb tots els cardenals reunits” o sovintejar articles del Bisbe Casaldàliga o del col·lectiu Eclesalia al butlletí Fent Camí, han provocat reiterades advertències fins la definitiva petició de dimissió. O, dins de l’entorn judicial, com el Fiscal general de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, s’ha vist forçat a deixar el càrrec per admetre obertament l’encaix democràtic de la projectada consulta per la sobirania de Catalunya…

I és que ningú ha dit que canviar les coses sigui senzill i molts són els que cauen en el camí de l’avenç cap a un món més just, democràtic, lliure i feliç. Tinguem al menys uns instants per a reconèixer aquells que, amb el seu gest generós i valent, han obert les escletxes perquè s’escolin la llum i els aires de la renovació.

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...