Nadala 2014

Fa dies que les gebrades de l’hivern han fet acte de presència. Les boires s’han endinsat entre el brancam de les alzineres i les punxes dels garrics n’esfilagarsen els tentacles. Els dies s’han anat escurçant, amb parsimònia, camí dels solstici que els darà pas de pardal… El tió s’espera al lloc de sempre: al peu d’un vell marge de pedra, cada any més ensulsiat; al costat d’un gran lledoner; prop del catau d’uns conills. Lluny queda la nit de Nadal passada, quan va marxar de la casa on, cada any i ja en fa deu, l’acollien, l’abrigaven i l’alimentaven, per, encabat, bastonejar-lo i tornar-lo al bosc ben alleugerit. Però, pel què sembla, no deu haver passat prou temps, perquè a aquestes alçades del calendari encara no l’han anat a cercar.

El tronc revisa una vegada i una altra l’emplaçament. N’està convençut: és el lloc acordat amb el pare. Cada any ve aquí a recollir-lo per portar-lo a la llar on retrobarà els infants. Potser ha arribat massa d’hora i ha errat comptant els dies. D’altra manera, no s’estén com a aquestes alçades no l’han passat a buscar…

Transcorren més matins emboirats, més vespres freds, més nits humides… i el pare no ve. Potser ha oblidat el lloc concertat! Ben segur, els nens estaran frisosos per la seva arribada… El tronc pateix pels minyons. Té presents aquells belluguets que any rere any -i cada vegada amb més força-, l’han anat masegant a cops de garrot, i pensa que el deuen enyorar. Reviu l’entusiasme dels infants quan deixaven anar els pals i li aixecaven la manta per recollir els presents amb els que generosament, masoquistament, els recompensava per haver-lo apallissat. Els rostres il·luminats. Els riures nerviosos. Els crits d’entusiasme…

Pren una decisió: ja no esperarà més, emprendrà tot sol la marxa cap a la casa. Bé coneix el camí, que cada any ha hagut de desfer després de la dolorosa deposició, i no li costarà arribar fins la llar. Així doncs, estira les dues potes i, ara una, ara l’altra, tot arrossegant el feixuc cos i deixant un solc al seu pas, encara el camí…

*  *  *

En aquella casa, el darrer any, tot ha canviat. Els nens s’han fet grans. Més del què els tocaria. I no és pas perquè ja coneguin el secret del tió: de fet, l’any passat picaren conscients que allò no era tal i com els ho havien explicat el pare i la mare. Sinó perquè, enguany, el panorama familiar no és el mateix: la mare no hi és. El pare, atordit i superat, ha decidit posar punt i final a la tradició de la Nit de Nadal. Únic adult a casa, se sent impossibilitat per a carregar tota la parafernàlia del cerimonial i no està per cantar nadales ni forçar rialles. El buit emplena tots els racons.

*  *  *

El tió s’atura a la porta de la casa. Arriba ben enfangat. El camí ha estat feixuc. De tant arrossegar el cos, ha perdut bona part de l’escorça. La pota dreta se li ha estellat per culpa d’un forat del tram asfaltat. La humitat l’ha calat i li ha estovat els colors del rostre; aquelles galtes enrojolides, aquell somriure ben dentat i aquells grans ulls blaus de llarguíssimes pestanyes, que amb tanta traça va pintar-li la mare, ara són només ombres difuminades sobre els anells concèntrics que revelaren l’antigor de l’arbre matriu. La fatiga el venç. Estintolat sobre la pota bona, s’endormisca…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per sota les cametes, el carrega amorosament i l’alça del terra per introduir-lo a casa. Un cop a dins, sent l’agradable sensació de l’abric d’una manta i com el cobreixen amb una barretina. Finalment, una mà invisible li repassa els colors del rostre. Ara, mercès als ulls repintats, reconeix el rostre que tants dies feia que anhelava veure: el pare l’ha reincorporat al seu lloc habitual al menjador de casa, al costat del foc a terra. A través de les restaurades orelles, escolta els passos atropellats dels dos galifardeus que, en un tres i no res, se li planten al davant per donar-li la benvinguda. Com han crescut des de l’any passat! El gran porta el cabell llarg, enrinxolat, i el petit du unes ulleres que accentuen el seu aire trapella.

Des de la cuina li arriba la veu dolça de la mare, que hi convoca els nens perquè recullin els bastons i els suquin amb la poció màgica, beuratge que donarà als garrots el poder màgic de fer cagar el tió. Els minyons corren cap a la cuina i, en breus instants, tornen enriolats, amb els bastons regalimant i llestos per estomacar-lo…

*  *  *

De sobte, es desperta. Algú l’agafa per una de les cames, el carrega i l’alça del terra per introduir-lo a casa. A dins, sent l’agradable sensació de l’escalfor del foc. Les mans invisibles el llencen a la foguera, on trigarà una bona estona a consumir-se degut a la humitat que l’ha deixat ben xopat.

Prop del foc a terra, s’arrauleixen el pare i les dues criatures, asseguts en un vell escó i tapats per una manta de quadres. El pare porta una barretina vella, tacada de resina. La flama il·lumina els rostres. El fill petit gira l’esguard cap al seu pare i li contempla els ulls enllagrimats…

• Que plores, pare?
• No pas, fillet –diu l’home, dissimulant un ruflet-. És la fumarada que deixa anar la fusta humida, que m’ha irritat els ulls…
• Quan vindrà la mare…?

En aquell instant, la pantalla del telèfon s’il·lumina. Truquen de l’hospital El pare esclata d’alegria quan escolta que la mare ha despertat i està conscient…

El tió, mentre s’extingeix en les darreres brases, els ha concedit el seu últim present. Finalment, tots quatre, tindran un Bon Nadal.

Nadala 2013

“Nens! De pressa, lleveu-vos! Veniu aquí!”, crida enriolada la mare. “Mireu qui ha tornat a casa!”.

D’un bot, en Guim baixa de la llitera. Obviant el ritual matiner de calçar-se les sabatilles o d’abrigar-se amb la bata, travessa el passadís amb quatre gambades i es planta davant la llar de foc, on la mare li assenyala el nouvingut…

“El tió! Ha arribat el tió! Dídac, vine…!”.

El tió els observa amb grans ulls pintats de color blau. Una branqueta li fa de nas i precedeix un somriure de pillet. El tronc, abrigat amb barretina vermella i manta virolada, alça l’esguard mercès a dues potes eixarrancades que l’estintolen.

Però en Dídac es fa el mandrós, talment un matí qualsevol. Remuga des dels llençols que té son, que no es vol llevar encara. El seu germà petit no li fa cas i, amb la veu enrogallada, el torna a cridar.

“Díííídac, el tió ha tornat! Vine, que li posarem menjaaaar!”.

Finalment, en Dídac deixa el llit. Amb parsimònia es cobreix el pijama amb una bata, abriga els peus amb uns mitjons gruixuts i, gratant-se el clatell, es mou fins la sala. “Ah, sí… Hola, tió”, mormola, lluny de l’entusiasme del seu germà petit; acte seguit, es tomba i marxa a la cuina: “Què hi ha per esmorzar…?”

Abans de sortir cap a l’escola, en Guim prepara un platet amb dues mandarines i mitja dotzena de galetes. El tió ha d’alimentar-se i estar ben gras la Nit de Nadal! Acomplert el cerimonial, pren la cartera i segueix al germà gran, que l’espera a la porta de casa per anar a l’escola…

*            *            *

“Jo ja sé això del tió”, etziba en Dídac al seu pare. “L’any passat em vaig fixar com, abans de picar, dessota la manta ja hi havia les caixes amb els regals...”. El pare no diu res, en un tàcit reconeixement dels fets. El nen ha complert nou anys i, fet i fet, han aconseguit mantenir-li la màgica il·lusió durant prou temps. Sabia que aquest moment no podia trigar i que -si no aquest any, el proper-, l’encanteri aviat es perdria.

“Però no pateixis, pare”, continua en Dídac, “que no li ho diré a en Guim. Ell és petit i segur que encara s’ho creu”. La darrera frase la xiuxiueja amb un to condescendent, no fos cas que el seu germà l’escoltés… “Ves per on!”, pensa el pare, “mira ara amb quina una ens surt aquest milhomes! I amb prou feines té dos anys més que son germà!”.

*            *            *

En Guim recull el plat, brut de molletes de galeta i peles de mandarina. El porta a la cuina i el retorna carregat de nou amb les viandes preferides del tronc. S’asseu al seu davant i li parla: “Té, tió. Et deixo més menjar perquè demà puguis cagar tots els regals que t’he demanat. Recorda bé: vull un cotxe de carreres, una ...”. I, acariciant-li el llom, li recita la llista de presents que confia que l’endemà, a cop de bastó, el tió li evacuarà.

*            *            *

A la cuina, en Guim i en Dídac suquen els garrots en la poció màgica que els pares han preparat. En Dídac també es mostra molt content i il·lusionat: l’al·licient dels regals i les llaminadures que ha anat traient dessota del tió l’engresquen com cada any. Mentre dirigeix l’operació dels petits alquimistes, que xopen els pals tot cantant nadales, el pare vigila dissimuladament a través de la porta, amatent a que la mare faci el senyal indicatiu que el ritual està llest.

“Som-hi, menuts! Tornem a fer cagar el tió…”.

Vora el foc de la llar, es precipita la quarta tongada de garrotades. El tió, impertèrrit als cops, manté el somriure. “Caga torrons, que són més booons...” i, patapim-patapam, el tronc rep una bona ració de xarop de bastó, escadusserament esmorteïda per la manta que li cobreix el llom…

“Ja està! Ha cagat l’arengada!”, diu en Guim i dessota del tió treu el peix, senyal inequívoca que ja ha cagat prou. Deixant els bastons a terra, els nens carreguen el botí i corren a la seva habitació, impacients per estrenar les joguines rebudes. Com cada nit de Nadal, aniran a dormir una mica més tard de l’habitual.

*            *            *

Unes hores més tard, el pare va a acotxar els infants al llit. Quan li besa al front i li desitja bona nit, en Dídac pica l’ullet i li dedica un somriure còmplice. Arribat el seu torn, en Guim, el rep amb posat seriós…

“Pare: ja sé que els regals els ha posat la mare mentre mullàvem els pals a la cuina. Avui m’han dit a l’escola que no pot ser que un tronc cagui regals i caramels i que sou vosaltres els qui els heu comprat. El que no entenc és com ho fa el tió per menjar-se les galetes i les mandarines…”.

*            *            *

El pare retorna a la sala i contempla el tió, que somriu impassible a la recent pallissa. La nostàlgia s’apodera d’ell quan el despulla de manta i barretina. L’aixeca i, amb cura, se’l col·loca sota el braç. Baixa les escales, surt al pati i el diposita a terra. Desproveït dels abrics, el fred tampoc no l’afecta…

“Ja ho has sentit, amic tió. Els nens se’ns estan fent grans i deixen de creure en la teva màgia. En aquesta casa, se t’acaba la feina…”

Sense badar boca, el tió comença a bellugar-se. Gira cua i, arrossegant el tronc amb les dues potes, s’encamina de retorn al bosc. De sobte, el pare fa el gest de repensar-s’ho i alça el palmell de la mà…

“Escolta! Per si de cas, l’any que ve podria anar a cercar-te al mateix lloc, …oi?”

El somriure murri del tió s’accentua fins adoptar una expressió foteta. Fa que sí amb el cap i marxa camí enllà.