Llançament (i poveri non possono aspettare)

La munió era cada cop més nombrosa. Avançar entre la multitud es feia difícil i només els més corpulents o aquelles que gaudien d’uns colzes més afilats podies obrir-se pas. Gent crida gent. Als que havien acudit al lloc amatents a la crida feta des de les xarxes socials, s’hi havien afegit centenars d’homes i dones atrets pel primari instint de la xafarderia…

L’habitacle era un vell galliner de planta baixa que feia anys havia perdut el seu ús. No devia tenir més de dotze o quinze metres quadrats. Des d’una petita finestra s’entrellucaven les antigues gàbies de les ponedores, reconvertides en lleixes per dipositar les pertinences familiars. Una estufa catalítica escalfava el lloc i, amb la seva ínfima flama, il·luminava l’escena. A recer de l’escalfor, una dona jove, abrigada amb parracs, alletava un infant. El nadó s’aferrava amb les manetes a la sina de la noia. A la porta, un home envellit, barbut,  despentinat i amb una crossa que pal·liava una coixesa més que evident, mirava d’atendre la multitud.

Aleshores va arribar la comissió judicial. Avançant entre la gentada fins el llindar d’aquella improvisada llar -si així se’n podia dir-, van procedir a identificar-se, tot exhibint les credencials. Estava formada per un home i una dona, oficial judicial i auxiliar habilitada, respectivament, acompanyants per un procurador i escortats per dos agents de la policia local. Portaven la notificació oficial d’una ordre de llançament. El jutjat havia resolt el desnonament, donat que ocupaven aquell immoble sense cap títol que ho legitimés; se’ls declarava precaristes i, si bé haurien pogut ser acollits en aquell recer un parell de dies com a favor magnànim de la propietat, se’ls requeria perquè immediatament el deixessin lliure, vacu i expedit i retornessin la seva possessió als propietaris legals, una caixa d’estalvis recentment bancaritzada, que compareixia representada pel procurador. Amb aital finalitat, acudia també un serraller que canviaria el pany de la porta d’accés, un camió de mudances per si tenien algun moble, el qual, prèvia acreditació de la seva titularitat, seria retirat i traslladat a les dependències del dipòsit judicial competent. En cas de negar-se, els agents de l’ordre procedirien a fer-ho efectiu amb els mitjans de constrenyiment escaients.

L’home no se’n sabia venir i amb penes i esforços atenia l’inintel·ligible devessall de termes judicials. Ell era un pobre fuster a l’atur, de bon ofici, però analfabet en patuleia jurídica. Va rebre els papers de mà de l’auxiliar i va fer posat de llegir-los.

De sobte, d’entre mig de la turba, van aparèixer altres quatre agents de l’ordre. Aquests no eren pas membres de la policia municipal, sinó del cos dels mossos d’esquadra, i anaven abillats amb l’equip d’antidisturbis. El més alt d’ells els va fer saber que era el caporal i que venia a requerir-los que abandonessin immediatament aquell lloc. Una altra ordre, emesa pel jutjat de guàrdia, els comminava a marxar d’allí, en tan en quan es constatava que feia menys de tres dies que ocupaven il·legalment aquell immoble i, com a usurpadors declarats, n’havien de marxar sense dilació. En cas contrari, els agents podien aplicar la força necessària; això sí: sempre de manera correcta, mínima i proporcionada. El pobre home, encara amb els papers a la mà, baixà la mirada fins al cinturó d’aquell homenàs, on hi penjava una llarga porra, un petit estoig amb kubotan i una cartutxera de la qual emergia la sinistra culata d’una pistola…

Els agents judicials i els mossos es van embrancar en una conversa, indignats per la coincidència d’ambdós i debatent quina era l’ordre que havia de tenir preeminència en aquell acte. Aleshores, altres dos homes van irrompre en l’escena. Venien en nom de l’ajuntament i portaven dues instàncies adreçades als “ignorats ocupants de l’immoble”, exigint-los que abans de tres dies procedissin al seu desallotjament pel fet d’haver transformat en habitatge un antiga nau qualificada d’us industrial, sense el preceptiu expedient de canvi d’objecte, contravenint així les normatives d’urbanisme i de salubritat; a més, una tercera persona, en funcions de tècnica reconeguda, prenia fotografies i feia amidaments, en previsió de promoure la declaració de ruïna de l’edifici.

En aquell moment, es van sentir un crits en mig de la gent. Un vehicle de la policia s’obria pas i, per megafonia, exhortava a tothom que abandonessin de seguida el lloc. Aquella manifestació no havia estat comunicada amb antelació a les autoritats d’Interior i, per tant, estava mancada de llicència. Tot aquell que es resistís seria acusat de desobediència i resistència a l’autoritat i en rebria les corresponents conseqüències. Simultàniament, una parella de la guàrdia civil havia procedit a demanar la documentació a tres dels homes que es concentraven davant la porta de la casa. Els forasters havien acudit a visitar la família instal·lada allí per a conèixer l’infant i obsequiar-lo amb uns presents que els haurien d’ajudar a suportar les penúries. Les faccions els delataven, amb tota probabilitat, com a naturals de països extracomunitaris (especialment un dels tres, de raça negra), i els policies acabaven de constatar que no tenien permís de residència. Tot i les protestes, eren detinguts i serien acompanyats fins al centre d’internament d’immigrants, on es revisaria amb calma burocràtica el seu estatus legal. A més, escorcollats allí mateix, se’ls havien intervingut uns objectes d’or i unes substàncies fortament oloroses, materials extremadament sospitosos, i dels quals no se’n podia acreditar la procedència, per la qual cosa se’ls atribuiria un origen presumptament delictiu i els hi eren requisats cautelarment. Ben a prop d’allí, uns músics de carrer, que amb guitarres i tambors havien improvisat un petit concert dedicat a l’infant nounat, patien el decomís dels seus instruments…

En mig de tot aquell desgavell, la jove mare, amb el nadó embolicat amb un mocador d’enfarcellar, sortí de l’humil refugi. Amb rostre enutjat, contemplà la gentada, i s’adreçà al seu company:

–          Pep, fes el favor d’entrar a casa ara mateix. Tu, jo i el petit Jesús ens quedem. Els pobres no podem esperar. Sí, es pot!

Mal de molts

En József i la Mária s’acabaven de casar. Tenien moltes il·lusions posades en el futur. Volien formar una llar feliç i ja pensaven en tenir fills. Ell era un manobre de molt d’ofici i ella una excel·lent cuinera. No obstant, la recent incorporació del seu país a la Unió Europea no havia acabat amb la corrupció política generalitzada ni havia portat un increment dels baixos salaris que els impedien fer realitat els seus somnis. Per tant, van decidir emigrar cap a l’oest europeu, integrant-se en la marea de mà d’obra qualificada que marxà a la recerca de millors perspectives. Fa cinc anys que arribaren a les nostres contrades i val a dir que no els va costar gens trobar feina…

En Józef va incorporar-se com a guixaire en una empresa constructora. La seva disciplina en el treball i la seva bona mà amb la gaveta i el paletí aviat el van fer ascendir a encarregat. Per la seva banda, la Maryja va entrar en la cuina d’un petit bar de menús; de seguida, al costat de les croquetes i el capipota, el bigos de col amb salsitxes i les zrazy de vedella amb mató varen conquerir els estómacs dels clients. La bonança econòmica va engrescar la parella i, al cap de poc temps, amb la Maryja embarassada de dos mesos, deixaven l’habitació que havien llogat a l’apartament de l’Andriy, cosí d’en Józef, per passar a instal·lar-se a la seva pròpia llar: un pis nou, de vuitanta metres quadrats, més terrassa i plaça d’aparcament.

La caixa d’estalvis va facilitar als Josef i la Maica tota la paperassa per la compra. Tot i que les quotes de la hipoteca equivalien al salari de la constructora i que van haver de garantir-la també amb el pis del cosí Andrei, la il·lusió per fer el niu no els feren dubtar. El preu era elevat, però, com els va animar l’amable delegat de la financera, no hi havia motiu per patir: cada any que passava el valor de l’immoble augmentaria vora una desena part! En conseqüència, no només adquirien la llar on la família acreixeria unida i feliç, sinó que, a més, feien la millor inversió possible… Còmodament instal·lats a casa, naixia l’Ion, en primer fill de la parella i, dos anys després, la felicitat s’engrandia amb l’arribada de la Daniela.

No obstant, sense avís previ, les coses es van començar a tòrcer. La constructora on treballava en Yusuf va deixar de rebre finançament, de construir edificis i de poder pagar nòmines. Ell es va trobar al carrer, amb una ínfima indemnització i un magre coixí de subsidi per a desocupats. Per la Maryam les coses no van anar millor: les carmanyoles i l’atur van fer que el restaurant perdés bona part de la clientela i la mestressa, incapaç de fer front a cap sou, va haver de despatxar-la. Les despeses diàries, les necessitats dels fills i les petites ajudes que enviaven als seus familiars, els impossibilitaren atendre el compromís hipotecari. Cuita-corrents, amb el primer burofax de requeriment de pagament a la mà, varen adreçar-se a l’oficina on havien signat el crèdit. Allí tot havia canviat:  al rètol, en lloc del logotip de la caixa d’estalvis, hi figurava el nom d’un banc desconegut, i l’amable senyor que tant els havia ajudat a adquirir el pis ja no hi era, havia mort d’infart mig any abans. Parapetada rere els vidres blindats que protegien el mostrador, una senyoreta els va informar dels telèfons del departament jurídic de l’entitat…

Cap dels arguments d’en Mamadou i de la Mariama mereixeren la misericòrdia de l’advocat del banc ni del Jutge del tribunal. Un any més tard, el pis era subhastat judicialment. Per manca de postors, el propi banc se’l quedava per la meitat de l’import del crèdit que els havia atorgat. A més, afegides les costes del procés i els interessos moratoris (degudament penalitzats en dotze punts percentuals), la major part del deute seguia vigent. Talment una gangrena, també el cosí Modou perdria l’habitatge amb el qual havia garantit la hipoteca dels seus parents.

Així doncs, l’entitat financera es feia amb els dos pisos per un valor molt inferior al que ella mateixa havia taxat i mantenia sobre en José i la María un crèdit d’uns quants milers d’euros que, dia a dia, creixia sense aturador. Per tant, quedaven esclavitzats de per vida amb uns grillons que mai més els permetrien aixecar el cap… Desnonats, el matrimoni, amb els seus fills Juan i Daniela, es varen mudar a una habitació llòbrega. Esgotades les prestacions d’atur i malvenut tot allò prescindible, una miserable pensió mínima de subsistència amb prou feines els permetia fer front a un àpat diari i una estança de quatre llits.

Ara, desterrat a l’economia submergida, en Josep mira de guanyar algun dineret fent petites feines de pintor, estucador i paleta per cases i despatxos. La Maria, dos dies a la setmana, té cura d’uns ancians i, quan la criden, fa la neteja d’escales o alguna oficina. El poc diner que reben, evidentment en negre –els voltors del banc estan a l’aguait!- serveix per alimentar la família i vestir els infants…

Avui, a l’oficina de Càritas de la plaça dels Màrtirs, tot esperant el seu torn per a ser atesos,  en József i la Mária, en Józef i la Maryja, Josef i la Maica, en Yusuf i la Maryam, en Mamadou i de la Mariama, en José i la María i en Josep i la Maria coincidieixen amb la senyora Anna, vídua del delegat de la caixa bancaritzada. Ella, sempre tan endiumenjada, se’ls mostra insòlitament despentinada i amb l’escot orfe del collar de perles que li havia deixat la seva mare, al cel sia! Amb la mirada clavada a les plantofes i un fil de veu els confessa que hi cerca una petita ajuda que complementi la pensió de viduïtat. A la falda, maldestrament oculta sota unes mans desenjoiades, custodia la bossa de plàstic que diàriament li prepara la carnissera amb retalls d’escorrialles càrniques pel gosset. El mateix gosset que fa una colla de dies envestia i matava una moto esbojarrada davant de tot el veïnat quan sortia de la seva casa al carrer Major…