Nadala 2013

“Nens! De pressa, lleveu-vos! Veniu aquí!”, crida enriolada la mare. “Mireu qui ha tornat a casa!”.

D’un bot, en Guim baixa de la llitera. Obviant el ritual matiner de calçar-se les sabatilles o d’abrigar-se amb la bata, travessa el passadís amb quatre gambades i es planta davant la llar de foc, on la mare li assenyala el nouvingut…

“El tió! Ha arribat el tió! Dídac, vine…!”.

El tió els observa amb grans ulls pintats de color blau. Una branqueta li fa de nas i precedeix un somriure de pillet. El tronc, abrigat amb barretina vermella i manta virolada, alça l’esguard mercès a dues potes eixarrancades que l’estintolen.

Però en Dídac es fa el mandrós, talment un matí qualsevol. Remuga des dels llençols que té son, que no es vol llevar encara. El seu germà petit no li fa cas i, amb la veu enrogallada, el torna a cridar.

“Díííídac, el tió ha tornat! Vine, que li posarem menjaaaar!”.

Finalment, en Dídac deixa el llit. Amb parsimònia es cobreix el pijama amb una bata, abriga els peus amb uns mitjons gruixuts i, gratant-se el clatell, es mou fins la sala. “Ah, sí… Hola, tió”, mormola, lluny de l’entusiasme del seu germà petit; acte seguit, es tomba i marxa a la cuina: “Què hi ha per esmorzar…?”

Abans de sortir cap a l’escola, en Guim prepara un platet amb dues mandarines i mitja dotzena de galetes. El tió ha d’alimentar-se i estar ben gras la Nit de Nadal! Acomplert el cerimonial, pren la cartera i segueix al germà gran, que l’espera a la porta de casa per anar a l’escola…

*            *            *

“Jo ja sé això del tió”, etziba en Dídac al seu pare. “L’any passat em vaig fixar com, abans de picar, dessota la manta ja hi havia les caixes amb els regals...”. El pare no diu res, en un tàcit reconeixement dels fets. El nen ha complert nou anys i, fet i fet, han aconseguit mantenir-li la màgica il·lusió durant prou temps. Sabia que aquest moment no podia trigar i que -si no aquest any, el proper-, l’encanteri aviat es perdria.

“Però no pateixis, pare”, continua en Dídac, “que no li ho diré a en Guim. Ell és petit i segur que encara s’ho creu”. La darrera frase la xiuxiueja amb un to condescendent, no fos cas que el seu germà l’escoltés… “Ves per on!”, pensa el pare, “mira ara amb quina una ens surt aquest milhomes! I amb prou feines té dos anys més que son germà!”.

*            *            *

En Guim recull el plat, brut de molletes de galeta i peles de mandarina. El porta a la cuina i el retorna carregat de nou amb les viandes preferides del tronc. S’asseu al seu davant i li parla: “Té, tió. Et deixo més menjar perquè demà puguis cagar tots els regals que t’he demanat. Recorda bé: vull un cotxe de carreres, una ...”. I, acariciant-li el llom, li recita la llista de presents que confia que l’endemà, a cop de bastó, el tió li evacuarà.

*            *            *

A la cuina, en Guim i en Dídac suquen els garrots en la poció màgica que els pares han preparat. En Dídac també es mostra molt content i il·lusionat: l’al·licient dels regals i les llaminadures que ha anat traient dessota del tió l’engresquen com cada any. Mentre dirigeix l’operació dels petits alquimistes, que xopen els pals tot cantant nadales, el pare vigila dissimuladament a través de la porta, amatent a que la mare faci el senyal indicatiu que el ritual està llest.

“Som-hi, menuts! Tornem a fer cagar el tió…”.

Vora el foc de la llar, es precipita la quarta tongada de garrotades. El tió, impertèrrit als cops, manté el somriure. “Caga torrons, que són més booons...” i, patapim-patapam, el tronc rep una bona ració de xarop de bastó, escadusserament esmorteïda per la manta que li cobreix el llom…

“Ja està! Ha cagat l’arengada!”, diu en Guim i dessota del tió treu el peix, senyal inequívoca que ja ha cagat prou. Deixant els bastons a terra, els nens carreguen el botí i corren a la seva habitació, impacients per estrenar les joguines rebudes. Com cada nit de Nadal, aniran a dormir una mica més tard de l’habitual.

*            *            *

Unes hores més tard, el pare va a acotxar els infants al llit. Quan li besa al front i li desitja bona nit, en Dídac pica l’ullet i li dedica un somriure còmplice. Arribat el seu torn, en Guim, el rep amb posat seriós…

“Pare: ja sé que els regals els ha posat la mare mentre mullàvem els pals a la cuina. Avui m’han dit a l’escola que no pot ser que un tronc cagui regals i caramels i que sou vosaltres els qui els heu comprat. El que no entenc és com ho fa el tió per menjar-se les galetes i les mandarines…”.

*            *            *

El pare retorna a la sala i contempla el tió, que somriu impassible a la recent pallissa. La nostàlgia s’apodera d’ell quan el despulla de manta i barretina. L’aixeca i, amb cura, se’l col·loca sota el braç. Baixa les escales, surt al pati i el diposita a terra. Desproveït dels abrics, el fred tampoc no l’afecta…

“Ja ho has sentit, amic tió. Els nens se’ns estan fent grans i deixen de creure en la teva màgia. En aquesta casa, se t’acaba la feina…”

Sense badar boca, el tió comença a bellugar-se. Gira cua i, arrossegant el tronc amb les dues potes, s’encamina de retorn al bosc. De sobte, el pare fa el gest de repensar-s’ho i alça el palmell de la mà…

“Escolta! Per si de cas, l’any que ve podria anar a cercar-te al mateix lloc, …oi?”

El somriure murri del tió s’accentua fins adoptar una expressió foteta. Fa que sí amb el cap i marxa camí enllà.