Centenari del misteri del Misteri

El passat 15 de gener es va commemorar el centenari d’un fet que va trasbalsar enormement la ciutat de Cervera: el robatori definitiu de la relíquia del Santíssim Misteri. Com és àmpliament conegut, al segle XVI un tros de la Vera Creu fou portada a Cervera per mossèn Jaume Albesa. La relíquia es va convertir en el Santíssim Misteri quan, el 6 de febrer de 1540, va deixar anar una gota de sang en ésser-li arrabassada una estella. La caiguda de la gota, la seva divisió en tres (en al·lusió a la Trinitat) i l’ensordidor tro que va acompanyar l’escena van vestir el prodigi que es recorda a les Completes.

També és abastament conegut el primer robatori de la relíquia. Corria l’any 1619 quan Josep Balaguer, instigat pel seu pare, l’argenter Joan Balaguer, va manllevar-la amb el propòsit d’enriquir-se amb les cinc-centes lliures que pretenia obtenir com a rescat. Ni processons, lletanies o salms de Maledicció varen aconseguir aclarir el crim; tampoc el devessall de detencions aleatòries ni les perquisicions pericials… Fou la confessió feta pel lladre, responent a una convocatòria de comunió general, i el poc respecte al secret per part del superior de Sant Agustí, allò que va portar a la localització del tresor, als assots i el desterrament del criminal i la seva mare, i a l’arrossegament pels carrers de Cervera, desmembrament i decapitació del seu pare. De la truculenta execució, celebrada davant d’una gran concurrència a la plaça de Santa Anna, encara n’és record la gàbia de ferro que decora l’entrada a l’església de Santa Maria; i també el gegantó que acompanya el de na Magdalena de Montclar en les sortides de la colla gegantera de Cervera…

Però l’”horrororós crim” que ara rememorem esdevingué la nit del 14 al 15 de gener de 1915… Aprofitant la foscor, un mínim de tres persones, “homes perversos i criminals, cegats per la fam de l’or i faltats del temor i amor a Déu”, van accedir al pati del fossar, des d’on van escalar els aproximadament quatre metres i mig de paret de l’església fins accedir a la coberta. Un cop a dalt, es van dirigir al cimbori de la capella del Santíssim Misteri, van obrir-ne el finestral i van trencar el vidre inferior. Amb l’ajuda d’una corda d’espart, guarnida amb vint-i-dos nusos i lligada a la columna central del cimbori, varen descendir els dotze metres que els separaven del sòl de la capella. Un cop dins, emprant amb precisió una barrina, van fer un forat a l’urna de l’altar, prou gran per extreure’n el reliquiari del Santíssim Misteri, tot i que, segons els perits, segurament forçant-lo i trencant-lo. A continuació, els irreverents i sacrílegs lladres, van escalar la reixa de la capella, deixant l’empremta d’uns pantalons de pana, i es van adreçar a la porta del fossar, que un cop violentada els franquejaria la fugida. El reliquiari robat era una exquisida peça d’orfebreria de plata daurada, decorada amb una agulla d’or que sostenia un topazi envoltat de diamants en forma de flor, entre molts d’altres objectes d’or i plata donats pels devots del Misteri. Evidentment, el més valuós es trobava al seu interior, que albergava les tres partícules de la Vera Creu i els testimonis del prodigi de 1540. De pas, els robadors s’havien ensacat també les joies de la imatge de Santa Filomena (entre elles, una cadena d’or de dos metres) i un seguit de custòdies, calzes i vinagreres d’argent. Tot plegat valorat en unes dues mil noranta-sis pessetes, tota una fortuna per l’època.

Mai es va aclarir l’autoria del crim, tot i la investigació feta per un tal Joan Castellà, àlies Rull, guàrdia civil jubilat de Torrefeta, que va intentar emular en Sherlock Holmes sense èxit. Les seves recerques, amb l’ajuda d’un confident conegut com Pepe el Lampista, el van posar en la pista de Julián el Madrileño i el Patas de Valencia, sospitosos que havien rondat dies abans per l’església, interessant-se pel sagrat objecte. D’altres possibles autors apuntats en les diligències serien un tal Josep Formentí, àlies el Moreno, i en Salvador de Castelló, àlies el Pagès, o en Josep Vicens, àlies el Niño (que fou el primer detingut com a tal), però tampoc es va poder esclarir la implicació en els fets de cap d’ells. Els seguiren dotzenes de detencions d’homes que es consideraren sospitosos pels seus antecedents, per posseir eines útils pel robatori o, fins i tot, per passejar-se de nit amb una funda de guitarra, que podia ser emprada per a traslladar els objectes robats (res hi feia si el detingut, un tal Cándido González, fos guitarrista de professió). Tampoc la recompensa pública oferta a qui pogués donar “noticias exactas” que portessin a esclarir els fets, per import de cinc mil pessetes que serien cobertes per subscripció popular, va donar cap resultat útil.

Finalment, conclòs infructuosament el sumari, la relíquia es va donar definitivament per perduda. Com a pragmàtica solució, es va demanar al Sant Pare la concessió d’una nova relíquia de la Vera Creu, que fou obsequiada per Benet XV i es venera a Cervera des de la seva vinguda, el 5 de febrer de 1918.

Avui, commemorats els cent anys d’aquella sacrílega lladregada, el misteri del Misteri segueix obert. Potser aquella joia fou fosa al cap de pocs dies i el seu metall preciós venut a pes, perdent-se per sempre més la prodigiosa càrrega, o potser roman en mans d’algun col·leccionista d’art americà o d’algun antiquari parisenc. Sigui com sigui, de la mateixa manera que un desconegut soldat de l’imperi espanyol, arribat del saqueig de Roma,  lliurà la relíquia a mossèn Albesa, una altra desconeguda persona va saquejar l’església de Santa Maria i es va endur el seu major tresor… Cent anys i es manté obert el misteri. Oh! Misteri!

Qui llençarà la primera pedra?

Ara farà un any, em lamentava en veu alta de la darrera actuació de saqueig patida al conjunt monumental de les Sitges. En aquella ocasió, els rapinyaires s’havien emportat una pedra que des de temps remots feia les funcions de pinacle de remat als murs del seu cementiri. Els mitjans de comunicació se’n feren ressò i, fins i tot, un programa de televisió ho va incloure dins la seva secció de “notícies curioses”, mostrant urbi et orbe les imatges del venerable i voluminós carreu. Ja pràcticament havia oblidat el lamentable succés quan, onze mesos després, m’he ensopegat de nassos amb la pedra…

Tot cercant materials petris per a les obres que tinc en marxa al pati de casa, vaig acudir a un magatzem de “materials antics per a la construcció i decoració”. Allí, passejant la mirada sobre infinitat de testimonis granítics del passat, la vaig trobar. La feixuga peça s’exhibia impúdicament i impune entre centenars d’elements ofertats per a donar pàtina d’antigor, pedigrí i bellesa rústica a patis i jardins.

Superada la primera sensació de sorpresa i astorament, la indignació i l’enuig han envaït el meu esperit i han derivat cap a un complex exercici de reflexió en negre sobre blanc que em caracteritza i inspira i que pateixen els meus silenciosos lectors…

El primer instint m’ha cridat a carregar les tintes sobre el venedor de la peça. La poca vergonya que demostra exhibint una peça robada a pocs quilòmetres de distància, la sensació de menfotisme i impunitat demostrada amb aquesta manera de fer i el menyspreu al patrimoni històric i cultural que destil·la la seva conducta són francament deplorables. Més sorprenent encara si considerem la publicitat que va tenir el lladrocini, ja que la fotografia de la peça va donar la volta a Catalunya apareixent en premsa escrita, ràdio i televisió. Tot i això, la seva actuació no és pròpiament un robatori, donat que el magatzemista s’ha limitat a adquirir la peça d’un bandit que l’ha arrencada del seu emplaçament original, per la qual cosa –no puc obviar els coneixements jurídics que em donen de menjar- tècnicament és culpable de receptació: ha adquirit i comerciat amb la peça robada, ja fos amb coneixement o –en una actitud pròpia dels micos de Gibraltar- sense.

En conseqüència, la meva fúria s’ha reorientat vers el facinerós que, aprofitant l’isolament del lloc, es va dirigir al veïnat disposat a sostreure la pedra dels murs del vell fossar. A menys que es tracti d’un autèntic harrijasotzaile, emulador d’Iñaki Perurena, és palesa la seva traïdoria si considerem que per a arrencar-la -deu pesar un quart de tona- va haver d’acudir al lloc al volant d’un camionet grua. Poter és el mateix causant de les desaparicions de corrons i curres de les eres i camps de les rodalies o, fins i tot, de l’espoli de les esteles funeràries que durant segles varen afilerar-se al cementiri de la capella de Sant Pere.

No obstant, anant més enllà, diu l’adagi que l’ocasió fa al lladre, i l’ocasió té la seva causa de ser en la manca de cura que alguns propietaris i administracions públiques tenen vers el patrimoni. Ara no parlaré (m’ho reservo) sobre les actuacions explícites de destrucció i eliminació de béns, però sí de l’actuació omisiva que els fa culpables del deteriorament i la pèrdua d’elements irrecuperables. L’oblit, la deixadesa i l’abandó del nostre patrimoni abonen el camp per a l’actuació de saquejadors, metrallers i vàndals.

Tanmateix, finalment, una llum d’alarma se m’encén quan concloc que, en el fons, jo també en sóc còmplice. El fet d’acudir a un magatzem de materials antics -més aviat caòtic dipòsit de pedres desarrelades que no pas respectable antiquari-, a cercar carreus per a incorporar a les meves obres, em fa còmplice del robatori i de la receptació. La meva voluntat d’adquirir aquest tipus d’antiguitats per a gaudi personal i embelliment de la meva llar, m’apropa a l’ostentositat kitsch del nou ric i m’allunya dels postulats dels veritables amants i defensors del patrimoni històric, cultural i identitari que tan admiro. Adreçar-me, talonari en mà, a un establiment on per un mòdic preu i sense fer preguntes puc adquirir peces com una llinda gòtica, la carreuada motllurada d’un portal, un conjunt de mènsules medievals o infinitat de corrons, curres, coms, piques, pedres de molí, brocals de pou o, fins i tot, una premsa de vi sencera, em fa col·laborador de l’actuació que tan m’escandalitza.

Per tant, com un fariseu més davant la dona adúltera, no sóc qui per a llençar la primera pedra. Deixaré que ho facin les autoritats policials. Pel què fa a mi, com a acte de contrició davant el meu pecat de pensament, adquiriré els materials petris de casa meva en una pedrera legalitzada i m’esmerçaré per a restituir el carreu en qüestió al seu lloc original (tot enganxant-lo amb resina epoxídica).