L’apòstol de la República

Aquests temps convulsos, en els que els conceptes  República o Federalisme tornen a estar en boca de molts, sovint amb posicions contraposades, quan no distorsionades, serà bo que desenterrem de l’oblit un il·lustre segarrenc que hi va lluitar fins a deixar-hi literalment la pell: en Ramon Xaudaró i Fàbregas (1802 – 1837), fill de Calaf.

A començaments del segle XIX, la vila de Calaf era una excepció dins d’un camp català abastament dominat per les idees absolutistes i reaccionàries. Aquell territori, anomenat “la muntanya” des dels entorns proto-industrials urbans, esdevenia un baluard en la defensa dels valors de l’Antic Règim i  la pervivència dels privilegis i les tradicions. Això era així essencialment pel predomini de comunitats controlades des del domini sobre la terra i la subordinació als centres de poder regits per nobles, clergues i grans terratinents rurals.

Calaf, no obstant, havia quedat marginat del control sobre els camps i els boscos, en mans dels masos pairals de la Segarra i el Solsonès. La vila s’havia hagut d’espavilar a partir del desenvolupament de manufactures i les primeres fàbriques, entre les quals destacaven les filatures de cotó i cànem, les confeccions d’espardenyes i sabates, de llençols i mocadors i les bòbiles de totxos i rajoles… i, a tot plegat, s’hi acabava d’afegir l’explotació del carbó, combustible de la incipient revolució industrial que faria de Catalunya la fàbrica d’Espanya.  En aquest caldo de cultiu, la corresponent introducció d’uns nous conceptes de mercat i de gestió lliurecanvista del capital obrien pas a l’entrada de les idees afrancesades, laïcistes, liberals i al capitalisme incipient.

En aquest context, al tombant de segle, neix en Ramon Xaudaró, tercer fill d’un fabricant de cotó. Des de ben jove, el nostre protagonista va destacar en la militància dins les idees revolucionàries de la il·lustració, frontalment oposada als preceptes reaccionaris que havia recuperat el monarca Ferran VII tan bon punt havia aconseguit asseure’s al tron de les Espanyes. Ben segur que el seu bateig de foc es donà durant l’alçament dels “reialistes purs”, revolta dels nostàlgics absolutistes en contra del govern liberal que havia ocupat el poder l’any 1820 per instaurar a l’Estat la Constitució de Cadis de 1812. Els revoltats, dits “facciosos” en l’entorn liberal, s’havien fet forts a Calaf a l’estiu de 1822 i imposaven, de grat o per força, unes exaccions, uns allistaments obligats i la demolició de tots els símbols constitucionals, al crit de “Visqui el Monarca Absolut, Visqui la Inquisició i Mori la Constitució!”. Liderats pel general Joan Romagosa i amb personatges com els germans Miquel “el Manco”, Benet “el Mossèn” (protagonista de les posteriors carlinades) i Ramon Tristany, d’Ardèvol, o el traginer busca-bregues Francesc Badals, en “Ramonillo” de Castellfollit de Riubregós, les feren passar magres als calafins, conscients que no els hi projectaven gaire simpaties.

Poc temps estigueren els facciosos a Calaf, ja que a la tardor l’exèrcit del general Espoz y Mina, veterà militar de la Guerra del Francès, feu de la vila el seu quarter general per sufocar la revolta. Les batalles a la Universitat de Cervera, al convent de Sant Ramon i, finalment, a Castellfollit de Riubregós, posaren en fuga els realistes cap al nord, a cercar suport a l’altre costat del Pirineu. Durant aquell temps, un grup de resistents alt-segarrencs que havien donat suport a les forces de Mina, entre els que corria el jove Xaudaró, van aprofitar per venjar-se atacant les possessions dels Tristany, però en la seva ràtzia a Ardèvol no trobaren ni rastre dels germans, hàbils en l’art d’encatauar-se, i s’hagueren d’acontentar en uns apressats saquejos i petits incendis a les propietats dels irreductibles tradicionalistes.

Però l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals -malgrat no ser ni cent mil ni germans-  van restaurar el poder absolut del monarca i van recuperar el control del principat, va tornar als absolutistes a Calaf, cosa que va obligar al nostre protagonista a marxar a Barcelona. A la capital catalana va desplegar les seves activitats conspiradores contra el govern de la que seria coneguda com a Dècada Ominosa (1823 – 1833) i es va introduir en els cercles de conspiradors  per la revolució liberal i federalista. Allí conegué la que seria la seva esposa i companya de trifulgues, na Teresa Rovira d’Eroles, amb qui tindria sis fills.

Poc després, en motiu de la violenta repressió sobre tota dissidència que va desplegar per sufocar la revolta dels “malcontents” el capità general de Catalunya, el sanguinari Charles d’Espagnac, dit “el Trenca-Caps”, el matrimoni va haver de tornar a fugir, aquest cop per refugiar-se a l’altre costat dels Pirineus. A França, Xaudaró va integrar-se en diverses societats secretes que instigaven el moviment revolucionari contrari a l’absolutisme de Carles X i a una conspiració que pretenia entrar a Catalunya per assassinar a Espagnac (cosa que, val a dir, feren els seus co-religionaris durant la primera carlinada). El govern francès el va traslladar a Llemotges, lluny de la frontera, on es concentrava bona part de l’exili català. Però finalment la seva activitat política el portà al primer empresonament, que acabà amb el triomf de la revolució liberal de juliol de 1830. Al poc de ser alliberat, l’any 1832 va escriure la seva obra cabdal: “Bases de una Constitución política o principios fundamentales de un sistema republicano”, primer projecte de bases per una constitució republicana i federal per Espanya. En el seu model, l’Estat es compsaria de 25 províncies, cadascuna de les quals constituiria un Estat independent en quan al seu interior, i que compartirien un President comú, elegit democràticament i mancat del dret a vetar les lleis.

Al seu retorn a Barcelona, fundà el diari “El Catalán”, del que fou redactor entre 1834 i 1835, des d’on propagava les idees republicanes i federalistes, compartint columnes amb Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall o Pascual Madoz. La fama de radical creix quan s’integra en el “Batalló de la Brusa” -dit així pel seu uniforme amb camisa llarga de traginer-, que va participar activament en les revoltes de la “jamancia”, i és acusat de promoure la crema de convents i la matança dels carlins presos a la Ciutadella. Element incòmode pel liberalisme d’ordre, novament fou detingut, desterrat a les Canàries i, des d’allí, deportat a l’illa de Cuba, per ser reclòs al presidi del Morro. Al juny de 1836, retornat a la península, era immediatament empresonat al castell de San Antón, de la Corunya.

Al 1837 recuperava la llibertat i iniciava una intensa activitat entre Barcelona i Madrid, on publicà respectivament els rotatius “La Bandera”, des d’on animava a la proclamació de la República, i “El Corsario”, amb el lema “dedicado especialmente a defender los derechos e intereses del pueblo”. Més tard, amb Rafael Degollada, futur diputat per Lleida, constituïa la societat secreta “los Derechos del Hombre”, amb la qual promourien els moviments revolucionaris que participaven de les bullangues a Barcelona, revoltes populars anticlericals, antiburgeses i combatents de l’absolutisme.

No obstant, un antic company de conspiracions, acusant-lo d’agent infiltrat dels carlins, el va delatar a les autoritats. Va haver de fugir a València, on es va integrar a la milícia nacional que promogué l’alçament barceloní del 4 de maig de 1837, però al cap de poc era detingut i, aquesta vegada, condemnat a mort i executat.

Trenta anys més tard, el seu fill Cels, enginyer de la Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Saragossa, màxim responsable del fet que hi hagi una estació de tren a Calaf, va reivindicar-ne la figura. En les seves publicacions, el descrigué com l’“apóstol de la República, que no había de tardar en ser víctima del despotismo y de la tiranía” i s’encarregà de traduir i publicar l’any 1868 el projecte de Constitució republicana i federal que Ramon havia escrit des de l’exili francès.

Des d’aleshores, Ramon Xaudaró fou considerat un dels grans herois del republicanisme i del liberalisme federalista, comparat amb Jean-Paul Marat, el revolucionari d’esquerres francès, enemic radical d’aristòcrates i burgesos, assassinat a traïció l’any 1793. Avui, però, només se’l recorda pel nom d’un carrer al madrileny barri de Valverde; malgré tout, el seu fill Cels sí que té un carrer a Calaf, tot i que més per ferroviari que per revolucionari.

Els que abusen

Hesíode és un dels primers autors coneguts de la literatura universal. La història ha eclipsat el seu nom per culpa d’un contemporani seu: el gran Homer,  del qual tothom -encara que sigui a través dels Simpson-, n’ha sentit a parlar. Però si aquest es va dedicar a recollir i versar la glòria dels herois antics, aquell va compilar els mites de la religió grega en una de les més antigues versions sobre l’origen del Cosmos, dels Déus i de la raça humana: la Teogonia. En els seus poemes, Hesíode narra com en un primer moment tant sols existia Gea, la Mare Terra, divinitat femenina primordial, sorgida del desordre, del Caos. Ella va engendrar les muntanyes i els oceans, els rius i les valls, però va necessitar d’un mascle per omplir de vida aquells fills inerts. Aleshores va generar Úranos, Urà, la volta celestial, el Déu del Cel. Aquest, mitjançant la pluja, la fecundà i feu néixer les plantes i els animals que poblaren terra, aire i aigua; a continuació, cobrint de nou Gea, va engendrar tres races terribles: els hecatònquirs, atrocitats de cent braços i cinquanta caps, els ciclops, criatures d’un únic ull al front,  immenses i molt violentes, i els titans, monstres de forma humana, però enormes en dimensions i ferocitat.

Canta Hesíode com Urà, conscient dels éssers abominables que havia generat i en evitació que causessin les més terribles calamitats a la creació, va decidir tancar-los dins les entranyes de la pròpia Mare Terra, on haurien de romandre eternament. Però Gea, que com totes les mares no era conscient dels defectes i les malvestats que podien causar els seus fills, va demanar als titans que s’enfrontessin al seu pare i alliberessin els seus germans. D’entre ells, només Crono, el més jove de tots, va gosar prendre l’arma que ella havia fabricat i abraonar-se a traïció sobre son pare, tallant-li els genitals. De la sang del membre amputat, esquitxada sobre la Mare Terra, van néixer els gegants, les fúries i les nimfes…

Crono, victoriós sobre Urà, fou coronat com a rei dels titans, mot que, segons Hesíode, significa “aquell que abusa”, en relació tant a la perfídia comesa sobre el pare com al mal costum que posarà en pràctica de devorar els seus fills recent nascuts (macabra escena que inspiraria colpidores pintures de Rubens i  Goya), com a mesura preventiva que -un cop esdevinguin adults- reprodueixin amb ell la mateixa traïció.

I fins aquí el conte. Ara una mica d’història…

Al segle XVIII, un químic alemany va descobrir un element fins aleshores desconegut i el va anomenar úranos, urani, adoptant el nom del planeta recentment identificat als confins del sistema solar, el qual, al seu torn, havia estat batejat en homenatge a la divinitat grega de la volta celestial. Un segle més tard, se’n demostraven les propietats radioactives i l’altíssima toxicitat dels seus compostos, i vora cent cinquanta anys després es desenvolupaven les aplicacions com a combustible per a produir energia i arma per a devastar la vida. Hiroshima, Nagasaki, Windscale, Irwin, Chernobyl o Fukushima en són testimonis, com també ho són les milions de tones de residus que ningú vol o la dependència secular a les fonts d’energia bruta i contaminant.

Dit això, focalitzem…

Avui és de candent actualitat que, en el procés de reconversió del nostre país petit vers un tros de terra abonat a la depredació dels seus recursos naturals (sals potàssiques, hidrocarburs, minerals, guix, aigua…), els governants s’estan deixar temptar pels cobejosos especuladors de l’urani. De fet, ja han tret del calaix els arguments habituals de “sector estratègic”, “oportunitat de futur” i “generació de riquesa” que sempre són trumfos a desempolsar per empolainar allò que no té justificació. Amb aital connivència, una multinacional australiana ja fa bandera de posicionar-ne com l’empresa líder a Europa en l’extracció d’urani i convida a tothom que consulti el seu web a contemplar, al costat dels valors de cotització borsària de les seves accions, un plànol de la península ibèrica on Calaf hi figura talment fos la capital nord-oriental de Spain. Berkeley Resources Ltd. demana al Govern de la Generalitat disposar de les terres de l’Alta Segarra per prospectar a la recerca del cobejat mineral. La presència de vetes de lignit, explotades a la zona als segles XIX i XX, els fan intuir l’existència d’urani de baixa qualitat, el qual reposaria sota terra envoltat de gas radó, tan indetectable a simple vista com contaminant i mortífer.

I, novament, contra el rebuig unànime dels alcaldes afectats, la majoria dels quals convergeixen en la coalició de Govern, els titans de la Generalitat es mostren obertament favorables a concedir els permisos, caponant d’un tall els mandataris locals i obrint camí perquè siguin alliberats de la presó subterrània els monstres que s’hi amaguen des de la joventut de la Mare Terra. De nou, els que abusen, amb traïdoria i, si s’escau, violència, pretenen imposar els seus projectes des de tenebrosos despatxos remots, atents a promeses inconfessables, i, si cal, devorant els seus fills perquè mai gosin destronar-los…

Però cal parar atenció que, en el mite, l’arma que emprà Crono per a castrar Urà fou una falç, eina que els titans moderns poc o gens saben emprar, i que és la mà de pagès qui encara la sap manejar amb destresa. A més, Hesíode canta que es van complir les profecies i que Crono, el que abusa, va ser destronat pel seu fill, Zeus, el qual, amb l’auxili de la mateixa Mare Terra, va enverinar-lo i va desterrar als titans…

Certament, la teogonia no és més que un bonic conte, que ens explica com qui parla a un nen uns factors que altrament esdevindrien incomprensibles, però també és cert que els humans sempre caiem en els mateixos errors, que la història és cíclica i que, per aquells que avui abusen i castren, també ha d’arribar el dia en el que siguin destronats i se’ls faci pagar les seves culpes.

Homenatge al pare de la pesseta

L’1 de gener es va obrir el termini de presentacions de candidatures al Premi Sikarra. Amb aquest guardó, les entitats Fòrum l’Espitllera i Fundació Cases i Llebot volen “reconèixer i homenatjar la persona, entitat o institució que hagi excel·lit a títol individual o col·lectiu, i contribuït de manera exemplar a la divulgació, l’estudi, la projecció, la justícia i la cohesió social de la Segarra”. Seguint l’exemple dels premis Culturàlia del Centre Cultural de Tàrrega o Signum de la Fundació Francesc Ribalta de Solsona, el Sikarra vol agrair simbòlicament, ja sigui a una persona a títol individual, ja sigui a una entitat cívica, la seva dedicació i treball vinculats a la Segarra. La novetat, d’acord amb la vocació pansegarrenca de les institucions convocants, rau en el fet d’incloure dins el seu àmbit tots els territoris vinculats tradicionalment a la Segarra, fent del guardó un nou lligam entre totes les Segarres.

Diverses són ja les personalitats i institucions nominades, però és notori  que per alguns ja arriba tard. L’antiquíssim tòpic, patit pel propi Jesús quan volgué instruir la gent del seu poble (“Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva” ens recull Mateu), és potser més incisiu a la comarca de la Segarra, poc amiga d’homenatjar –al menys, en vida- els triomfs i assoliments dels seus fills…

Un cas paradigmàtic de segarrenc il·lustre que no va aconseguir ser profeta a la seva terra el tenim en l’oblidat Laureà Figuerola i Ballester. Fill d’una acomodada família de comerciants, va néixer a Calaf l’any 1816. La casa on va tenir lloc el natalici, situada a l’extrem del carrer Ravalet, és coneguda com a Can Segarra -no ha de ser casual!- i, tot i que avui roman en un trist aspecte d’abandonament i decadència, és encara una de les mansions més senyorívoles de la vila. En Laureà és un dels personatges segarrencs més rellevants del segle XIX i un subjecte clau en la història espanyola de la segona meitat del vuit-cents. Economista i polític, fou president del Senat d’Espanya (en un temps en que aquesta institució era quelcom més que un cementiri d’elefants), promotor de la Institución Libre de Enseñanza (motor de l’educació laica i privada fins la seva dissolució pels feixistes), Ministre d’Hisenda i, per sobre de tot, modernitzador de la política monetària de l’Estat amb la introducció de la pesseta com a moneda única. Republicà convençut, va vetllar perquè a la nova moneda mai hi constessin “las lises borbónicas u cualquier otro signo o emblema de caràcter patrimonial o de persona determinda”. No obstant, aquest il·lustríssim català fou acusat de botifler per les classes benestants quan va defensar les tesis contràries al proteccionisme aranzelari de les produccions fabrils i en pronunciar-se a favor d’un lliurecanvisme que avui podríem titllar de keynesià. El setge al que fou sotmès durant les seves classes a la Universitat de Barcelona va cloure amb una pluja d’ous i un destre cop de tomàquet a la cara que van servir de contundent argument perquè l’home marxés a Madrid a continuar la seva carrera docent i política al costat del general Prim i un altre amic seu, també molt maltractat pels seus paisans: l’urbanista Ildefons Cerdà.

Si avui visqués, en Laureà Figuerola, fill de l’Alta Segarra, seria un ferm candidat a rebre el Premi Sikarra. Especialment en el context actual on, a poc a poc, les tesis de ruptura de la divisa europea deixen les pàgines i els blogs de catastrofistes, il·luminats i apocalíptics per anar-se filtrant lentament a les pàgines d’informació general i, el què és més preocupant, a les de color salmó dels rotatius. Empresaris, banquers i economistes de dins i fora d’Europa ja comencen a preveure les conseqüències d’una hipotètica ruptura de la moneda única i, amb la boca petita, rere l’argument que només es formulen hipòtesis de treball, van treballant en càlculs de simulació per si la moneda es col·lapsa i reneixen les unitats locals. A més, bancs i financeres ja estan incloent als seus contractes clàusules que contemplin i previnguin la ruptura de l’euro i la conversió a les monedes respectives en cada escenari. No hi ha cap dubte que les grans corporacions del vell continent encara s’estimen l’euro, però tampoc podem dubtar que, per sobre de la moneda única, s’estimen a elles mateixes…

En conseqüència, si en Laureà Figuerola aixequés el cap se li giraria molta feina i segur que la sabria encarar molt millor que tota la colla de polítics mediocres i cagadubtes que ara governen les finances. Qui sap si quan l’altre dia el President català demanava al Financial Times que s’abandonés la comparació de Catalunya amb Portugal o Irlanda i la presentava com Dinamarca, no al·ludia només a la seva extensió geogràfica o demogràfica, sinó també al fet que Dinamarca es manté fora de la unitat monetària europea, salvaguardant la corona danesa com a moneda de curs legal. Qui sap si molts d’aquells que encara conserven a casa una part dels 1700 milions de pessetes que, deu anys després de l’entrada del euro, encara no s’han canviat no ho fan per motivacions col·leccionistes, sinó previsores…

Definitivament, si en Laureà Figuerola estigués entre nosaltres, seria un ferm candidat al Premi de l’Espitllera i de Cases i Llebot i, tal vegada, si rebia l’honor de ser guardonat amb la preciosa escultura dissenyada per Ana Marín-Gálvez i inspirada en la dracma de Sikarra, fora el primer en defensar la restauració de la nostra estimada dracma sikarreta i els seus tartemorions en lloc de la superada la pesseta. Ningú pot discutir que l’expressió “salut, sikarretes i la resta són punyetes!”, recuperaria una expressió que amb l’euro, ni te gràcia ni musicalitat ni rima.

En la propera edició, això sí, es podria guardonar ex aequo els dos llegendaris i anònims segarretes, possiblement un de Cervera i un altre de Guissona -o tal vegada, segons versions apòcrifes del mite, un de Santa Coloma de Queralt i l’altre de Torà-, que en trobar-se alhora la creació d’en Figuerola, la van estirar cadascun vers la seva població en una disputa que va donar lloc a una altra invenció no menys revolucionària: el fil de coure.