L’apòstol de la República

Aquests temps convulsos, en els que els conceptes  República o Federalisme tornen a estar en boca de molts, sovint amb posicions contraposades, quan no distorsionades, serà bo que desenterrem de l’oblit un il·lustre segarrenc que hi va lluitar fins a deixar-hi literalment la pell: en Ramon Xaudaró i Fàbregas (1802 – 1837), fill de Calaf.

A començaments del segle XIX, la vila de Calaf era una excepció dins d’un camp català abastament dominat per les idees absolutistes i reaccionàries. Aquell territori, anomenat “la muntanya” des dels entorns proto-industrials urbans, esdevenia un baluard en la defensa dels valors de l’Antic Règim i  la pervivència dels privilegis i les tradicions. Això era així essencialment pel predomini de comunitats controlades des del domini sobre la terra i la subordinació als centres de poder regits per nobles, clergues i grans terratinents rurals.

Calaf, no obstant, havia quedat marginat del control sobre els camps i els boscos, en mans dels masos pairals de la Segarra i el Solsonès. La vila s’havia hagut d’espavilar a partir del desenvolupament de manufactures i les primeres fàbriques, entre les quals destacaven les filatures de cotó i cànem, les confeccions d’espardenyes i sabates, de llençols i mocadors i les bòbiles de totxos i rajoles… i, a tot plegat, s’hi acabava d’afegir l’explotació del carbó, combustible de la incipient revolució industrial que faria de Catalunya la fàbrica d’Espanya.  En aquest caldo de cultiu, la corresponent introducció d’uns nous conceptes de mercat i de gestió lliurecanvista del capital obrien pas a l’entrada de les idees afrancesades, laïcistes, liberals i al capitalisme incipient.

En aquest context, al tombant de segle, neix en Ramon Xaudaró, tercer fill d’un fabricant de cotó. Des de ben jove, el nostre protagonista va destacar en la militància dins les idees revolucionàries de la il·lustració, frontalment oposada als preceptes reaccionaris que havia recuperat el monarca Ferran VII tan bon punt havia aconseguit asseure’s al tron de les Espanyes. Ben segur que el seu bateig de foc es donà durant l’alçament dels “reialistes purs”, revolta dels nostàlgics absolutistes en contra del govern liberal que havia ocupat el poder l’any 1820 per instaurar a l’Estat la Constitució de Cadis de 1812. Els revoltats, dits “facciosos” en l’entorn liberal, s’havien fet forts a Calaf a l’estiu de 1822 i imposaven, de grat o per força, unes exaccions, uns allistaments obligats i la demolició de tots els símbols constitucionals, al crit de “Visqui el Monarca Absolut, Visqui la Inquisició i Mori la Constitució!”. Liderats pel general Joan Romagosa i amb personatges com els germans Miquel “el Manco”, Benet “el Mossèn” (protagonista de les posteriors carlinades) i Ramon Tristany, d’Ardèvol, o el traginer busca-bregues Francesc Badals, en “Ramonillo” de Castellfollit de Riubregós, les feren passar magres als calafins, conscients que no els hi projectaven gaire simpaties.

Poc temps estigueren els facciosos a Calaf, ja que a la tardor l’exèrcit del general Espoz y Mina, veterà militar de la Guerra del Francès, feu de la vila el seu quarter general per sufocar la revolta. Les batalles a la Universitat de Cervera, al convent de Sant Ramon i, finalment, a Castellfollit de Riubregós, posaren en fuga els realistes cap al nord, a cercar suport a l’altre costat del Pirineu. Durant aquell temps, un grup de resistents alt-segarrencs que havien donat suport a les forces de Mina, entre els que corria el jove Xaudaró, van aprofitar per venjar-se atacant les possessions dels Tristany, però en la seva ràtzia a Ardèvol no trobaren ni rastre dels germans, hàbils en l’art d’encatauar-se, i s’hagueren d’acontentar en uns apressats saquejos i petits incendis a les propietats dels irreductibles tradicionalistes.

Però l’entrada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, els quals -malgrat no ser ni cent mil ni germans-  van restaurar el poder absolut del monarca i van recuperar el control del principat, va tornar als absolutistes a Calaf, cosa que va obligar al nostre protagonista a marxar a Barcelona. A la capital catalana va desplegar les seves activitats conspiradores contra el govern de la que seria coneguda com a Dècada Ominosa (1823 – 1833) i es va introduir en els cercles de conspiradors  per la revolució liberal i federalista. Allí conegué la que seria la seva esposa i companya de trifulgues, na Teresa Rovira d’Eroles, amb qui tindria sis fills.

Poc després, en motiu de la violenta repressió sobre tota dissidència que va desplegar per sufocar la revolta dels “malcontents” el capità general de Catalunya, el sanguinari Charles d’Espagnac, dit “el Trenca-Caps”, el matrimoni va haver de tornar a fugir, aquest cop per refugiar-se a l’altre costat dels Pirineus. A França, Xaudaró va integrar-se en diverses societats secretes que instigaven el moviment revolucionari contrari a l’absolutisme de Carles X i a una conspiració que pretenia entrar a Catalunya per assassinar a Espagnac (cosa que, val a dir, feren els seus co-religionaris durant la primera carlinada). El govern francès el va traslladar a Llemotges, lluny de la frontera, on es concentrava bona part de l’exili català. Però finalment la seva activitat política el portà al primer empresonament, que acabà amb el triomf de la revolució liberal de juliol de 1830. Al poc de ser alliberat, l’any 1832 va escriure la seva obra cabdal: “Bases de una Constitución política o principios fundamentales de un sistema republicano”, primer projecte de bases per una constitució republicana i federal per Espanya. En el seu model, l’Estat es compsaria de 25 províncies, cadascuna de les quals constituiria un Estat independent en quan al seu interior, i que compartirien un President comú, elegit democràticament i mancat del dret a vetar les lleis.

Al seu retorn a Barcelona, fundà el diari “El Catalán”, del que fou redactor entre 1834 i 1835, des d’on propagava les idees republicanes i federalistes, compartint columnes amb Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Francesc Pi i Margall o Pascual Madoz. La fama de radical creix quan s’integra en el “Batalló de la Brusa” -dit així pel seu uniforme amb camisa llarga de traginer-, que va participar activament en les revoltes de la “jamancia”, i és acusat de promoure la crema de convents i la matança dels carlins presos a la Ciutadella. Element incòmode pel liberalisme d’ordre, novament fou detingut, desterrat a les Canàries i, des d’allí, deportat a l’illa de Cuba, per ser reclòs al presidi del Morro. Al juny de 1836, retornat a la península, era immediatament empresonat al castell de San Antón, de la Corunya.

Al 1837 recuperava la llibertat i iniciava una intensa activitat entre Barcelona i Madrid, on publicà respectivament els rotatius “La Bandera”, des d’on animava a la proclamació de la República, i “El Corsario”, amb el lema “dedicado especialmente a defender los derechos e intereses del pueblo”. Més tard, amb Rafael Degollada, futur diputat per Lleida, constituïa la societat secreta “los Derechos del Hombre”, amb la qual promourien els moviments revolucionaris que participaven de les bullangues a Barcelona, revoltes populars anticlericals, antiburgeses i combatents de l’absolutisme.

No obstant, un antic company de conspiracions, acusant-lo d’agent infiltrat dels carlins, el va delatar a les autoritats. Va haver de fugir a València, on es va integrar a la milícia nacional que promogué l’alçament barceloní del 4 de maig de 1837, però al cap de poc era detingut i, aquesta vegada, condemnat a mort i executat.

Trenta anys més tard, el seu fill Cels, enginyer de la Companyia de Ferrocarrils de Barcelona a Saragossa, màxim responsable del fet que hi hagi una estació de tren a Calaf, va reivindicar-ne la figura. En les seves publicacions, el descrigué com l’“apóstol de la República, que no había de tardar en ser víctima del despotismo y de la tiranía” i s’encarregà de traduir i publicar l’any 1868 el projecte de Constitució republicana i federal que Ramon havia escrit des de l’exili francès.

Des d’aleshores, Ramon Xaudaró fou considerat un dels grans herois del republicanisme i del liberalisme federalista, comparat amb Jean-Paul Marat, el revolucionari d’esquerres francès, enemic radical d’aristòcrates i burgesos, assassinat a traïció l’any 1793. Avui, però, només se’l recorda pel nom d’un carrer al madrileny barri de Valverde; malgré tout, el seu fill Cels sí que té un carrer a Calaf, tot i que més per ferroviari que per revolucionari.