Arxiu del Blog

Homenatge al pare de la pesseta

L’1 de gener es va obrir el termini de presentacions de candidatures al Premi Sikarra. Amb aquest guardó, les entitats Fòrum l’Espitllera i Fundació Cases i Llebot volen “reconèixer i homenatjar la persona, entitat o institució que hagi excel·lit a títol individual o col·lectiu, i contribuït de manera exemplar a la divulgació, l’estudi, la projecció, la justícia i la cohesió social de la Segarra”. Seguint l’exemple dels premis Culturàlia del Centre Cultural de Tàrrega o Signum de la Fundació Francesc Ribalta de Solsona, el Sikarra vol agrair simbòlicament, ja sigui a una persona a títol individual, ja sigui a una entitat cívica, la seva dedicació i treball vinculats a la Segarra. La novetat, d’acord amb la vocació pansegarrenca de les institucions convocants, rau en el fet d’incloure dins el seu àmbit tots els territoris vinculats tradicionalment a la Segarra, fent del guardó un nou lligam entre totes les Segarres.

Diverses són ja les personalitats i institucions nominades, però és notori  que per alguns ja arriba tard. L’antiquíssim tòpic, patit pel propi Jesús quan volgué instruir la gent del seu poble (“Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva” ens recull Mateu), és potser més incisiu a la comarca de la Segarra, poc amiga d’homenatjar –al menys, en vida- els triomfs i assoliments dels seus fills…

Un cas paradigmàtic de segarrenc il·lustre que no va aconseguir ser profeta a la seva terra el tenim en l’oblidat Laureà Figuerola i Ballester. Fill d’una acomodada família de comerciants, va néixer a Calaf l’any 1816. La casa on va tenir lloc el natalici, situada a l’extrem del carrer Ravalet, és coneguda com a Can Segarra -no ha de ser casual!- i, tot i que avui roman en un trist aspecte d’abandonament i decadència, és encara una de les mansions més senyorívoles de la vila. En Laureà és un dels personatges segarrencs més rellevants del segle XIX i un subjecte clau en la història espanyola de la segona meitat del vuit-cents. Economista i polític, fou president del Senat d’Espanya (en un temps en que aquesta institució era quelcom més que un cementiri d’elefants), promotor de la Institución Libre de Enseñanza (motor de l’educació laica i privada fins la seva dissolució pels feixistes), Ministre d’Hisenda i, per sobre de tot, modernitzador de la política monetària de l’Estat amb la introducció de la pesseta com a moneda única. Republicà convençut, va vetllar perquè a la nova moneda mai hi constessin “las lises borbónicas u cualquier otro signo o emblema de caràcter patrimonial o de persona determinda”. No obstant, aquest il·lustríssim català fou acusat de botifler per les classes benestants quan va defensar les tesis contràries al proteccionisme aranzelari de les produccions fabrils i en pronunciar-se a favor d’un lliurecanvisme que avui podríem titllar de keynesià. El setge al que fou sotmès durant les seves classes a la Universitat de Barcelona va cloure amb una pluja d’ous i un destre cop de tomàquet a la cara que van servir de contundent argument perquè l’home marxés a Madrid a continuar la seva carrera docent i política al costat del general Prim i un altre amic seu, també molt maltractat pels seus paisans: l’urbanista Ildefons Cerdà.

Si avui visqués, en Laureà Figuerola, fill de l’Alta Segarra, seria un ferm candidat a rebre el Premi Sikarra. Especialment en el context actual on, a poc a poc, les tesis de ruptura de la divisa europea deixen les pàgines i els blogs de catastrofistes, il·luminats i apocalíptics per anar-se filtrant lentament a les pàgines d’informació general i, el què és més preocupant, a les de color salmó dels rotatius. Empresaris, banquers i economistes de dins i fora d’Europa ja comencen a preveure les conseqüències d’una hipotètica ruptura de la moneda única i, amb la boca petita, rere l’argument que només es formulen hipòtesis de treball, van treballant en càlculs de simulació per si la moneda es col·lapsa i reneixen les unitats locals. A més, bancs i financeres ja estan incloent als seus contractes clàusules que contemplin i previnguin la ruptura de l’euro i la conversió a les monedes respectives en cada escenari. No hi ha cap dubte que les grans corporacions del vell continent encara s’estimen l’euro, però tampoc podem dubtar que, per sobre de la moneda única, s’estimen a elles mateixes…

En conseqüència, si en Laureà Figuerola aixequés el cap se li giraria molta feina i segur que la sabria encarar molt millor que tota la colla de polítics mediocres i cagadubtes que ara governen les finances. Qui sap si quan l’altre dia el President català demanava al Financial Times que s’abandonés la comparació de Catalunya amb Portugal o Irlanda i la presentava com Dinamarca, no al·ludia només a la seva extensió geogràfica o demogràfica, sinó també al fet que Dinamarca es manté fora de la unitat monetària europea, salvaguardant la corona danesa com a moneda de curs legal. Qui sap si molts d’aquells que encara conserven a casa una part dels 1700 milions de pessetes que, deu anys després de l’entrada del euro, encara no s’han canviat no ho fan per motivacions col·leccionistes, sinó previsores…

Definitivament, si en Laureà Figuerola estigués entre nosaltres, seria un ferm candidat al Premi de l’Espitllera i de Cases i Llebot i, tal vegada, si rebia l’honor de ser guardonat amb la preciosa escultura dissenyada per Ana Marín-Gálvez i inspirada en la dracma de Sikarra, fora el primer en defensar la restauració de la nostra estimada dracma sikarreta i els seus tartemorions en lloc de la superada la pesseta. Ningú pot discutir que l’expressió “salut, sikarretes i la resta són punyetes!”, recuperaria una expressió que amb l’euro, ni te gràcia ni musicalitat ni rima.

En la propera edició, això sí, es podria guardonar ex aequo els dos llegendaris i anònims segarretes, possiblement un de Cervera i un altre de Guissona -o tal vegada, segons versions apòcrifes del mite, un de Santa Coloma de Queralt i l’altre de Torà-, que en trobar-se alhora la creació d’en Figuerola, la van estirar cadascun vers la seva població en una disputa que va donar lloc a una altra invenció no menys revolucionària: el fil de coure.

[SPAM] Unbelievable

Fa anys, molt anys, a la meva bústia arribaven cartes; i no parlo pas de la paperassa que extrec a diari del meu dipòsit del correu, factures, extractes bancaris i impresos  oficials ensacats en sobres de finestreta de cel·lofana i franqueig pagat o fulletons acolorits amb ofertes exclusives en alimentació congelada, mobiliari infantil i juvenil o informàtica domèstica, sinó de cartes de veritat: textos manuscrits de la mà d’alguna persona estimada i tramesos a l’interior d’un sobre segellat amb un timbre d’interès filatèlic. En aquell temps, en mig tota la correspondència, de tant en tant apareixia una missiva que, tot i anar sense remitent, pel tacte i pel pes de seguida podia endevinar el seu contingut: la cadena de San Antonio! A dins, un text mecanoscrit m’explicava que havia estat triat per la fortuna com a baula d’una cadena iniciada lustres enrere a Colòmbia per un missioner anònim i que estava obligat a continuar-la tot remetent la mateixa carta a set persones, enganxant al peu de l’escrit una pesseta rossa (d’aquelles amb el perfil del Caudillo de España por la G. de Dios o del Rey de España). Si així ho feia, se m’acreditava amb exemples reals que seria agraciat per la Providència amb una pluja de diners o amb la curació de les meves xacres, ara bé, si gosava trencar-la i apropiar-me indegudament de la pela, se’m presagiaven grans desgràcies econòmiques, sanitàries i familiars.

Si la substitució de la pesseta per l’euro va allunyar per sempre més al missioner colombià, l’arribada del correu electrònic va portar el creixement exponencial d’aquestes cadenes amb les què ens apedreguen virtualment els nostres “contactes de mail”  (nova categoria relacional que podríem situar en jerarquia afectiva després del planià “saludat” i abans de l’”amic de facebook”). Amb l’accés a la navegació internàutica, la meva bústia de correu electrònic va començar a omplir-se de composicions a base d’imatges bucòliques de postes de sol, panoràmiques de muntanyes nevades, retrats d’infants somrients i joves en actitud mística, sobre un fons melòdic d’una veu celestial de la new age o la primavera de Vivaldi interpretada per l’Orquestra filharmònica de Berlín, i un text pretesament líric que acabava amb la petició de reenviar-ho abans de tres hores a tots els meus contactes si volia evitar patir d’halitosi, perdre per sempre la cobertura del mòbil o ser assaltat al carrer per una parella de mormons en fúria predicadora.

Poc després, aquestes cadenes van substituir-se per d’altres reivindicatives, contràries al maltractament animal, als polítics i/o al govern, a la globalització, a les farmacèutiques, a les pràctiques bancàries, als agents contaminants i als cantautors autodidactes, o defensores de la solidaritat mundial, del culte a déus dels més diversos panteons o a les forces de la natura, del consum ecològic i responsable i de la preservació de les espècies en perill d’extinció, totes elles també amb un empallegós rerefons musical, cites en cursiva de Gandhi, Luther King i Teresa de Calcuta i amb el prec de rebotar-les immediatament, a vegades acompanyat de noves amenaces per si no ho feia, tot i que més sovint amb un missatge que buscava generar-me remordiments i sentiment de culpabilitat si trencava la cadena.

No obstant, darrerament, aquestes cadenes van a la baixa i la meva bústia de correu electrònic es lleva diàriament amb d’altres comunicacions tan o més sorprenents. Són habituals les provinents de bancs -dels quals no sóc client- que em demanen les dades confidencials de la meva targeta de crèdit per verificar que estigui activa i evitar que es bloquegi o que caigui en mans de desaprensius, de distribuïdores de productes farmacèutiques que m’ofereixen a granel i molt bon preu pastilletes de colors que guariran les meves (presumptes) disfuncions erèctils o enginys indescriptibles que de forma indolora i discreta allargaran els meus atributs sexuals o de cases comercialitzadores de rellotges de prestigi que em volen vendre un autèntic Rolex per l’equivalent al preu de llur agulla minutera en una botiga tradicional. També sovintegen correus de fadrines residents en contrades exsoviètiques, que, en la seva llengua  vernacle passada a l’espanyol a través d’algun traductor automàtic i poc rigorós, em fan saber que són dones fidels i cultes, a més d’afectuoses i bones cuineres, i que, seduïdes pel meu perfil internàutic, volen contactar i aprendre més de mi per tal d’aprofundir en la nostra amistat; acostumen a adjuntar un retrat on se les pot contemplar amb mirada tendra, posat tímid, faldilla curta i –encara no n’he desxifrat el significat- acompanyades d’un gat.

L’última novetat són els correus signats per vídues de països exòtics, devotament cristianes i sense descendència, que, a les portes de la mort, em volen designar marmessor de la immensa fortuna que els va deixar el seu pietós marit amb l’objectiu que reparteixi tot el patrimoni entre fundacions de caritat i eviti que el diner caigui en mans de les persones diabòliques que el cobegen, i d’agents de finances sud-africans que preguen el meu auxili per a gestionar els milions de dòlars dipositats en un banc de Lesotho o Botswana per algun represaliat polític desaparegut i repartir-los entre entitats de beneficència, en ambdós casos a canvi d’un petit percentatge (uns quants centenars de milers d’euros) que venen a recompensar les molèsties ocasionades i la dedicació esmerçada.

En conseqüència, és evident que si encara no he aturat el rumb del planeta cap a l’autodestrucció, no he potenciat el meu vigor sexual fins a esdevenir un Nacho Vidal de comarques, no he vestit el meu canell amb un rellotge exclusiu i envejable, no ho he abandonat tot per compartir la meva vida amb una exuberant i submisa dona eslava i no he esdevingut multimilionari participant en una bona causa, és perquè no vull  i no pas, com podria opinar algun malpensant, perquè la cobertura d’Internet encara no es subministra amb prou durabilitat, rapidesa i continuïtat al meu entorn rural… A més, per si de cas, estic convençut que ben aviat podré reobrir la cadena del missioner colombià, ja que tot apunta que, en pocs anys, les pessetes tornaran a circular.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...