Els que abusen

Hesíode és un dels primers autors coneguts de la literatura universal. La història ha eclipsat el seu nom per culpa d’un contemporani seu: el gran Homer,  del qual tothom -encara que sigui a través dels Simpson-, n’ha sentit a parlar. Però si aquest es va dedicar a recollir i versar la glòria dels herois antics, aquell va compilar els mites de la religió grega en una de les més antigues versions sobre l’origen del Cosmos, dels Déus i de la raça humana: la Teogonia. En els seus poemes, Hesíode narra com en un primer moment tant sols existia Gea, la Mare Terra, divinitat femenina primordial, sorgida del desordre, del Caos. Ella va engendrar les muntanyes i els oceans, els rius i les valls, però va necessitar d’un mascle per omplir de vida aquells fills inerts. Aleshores va generar Úranos, Urà, la volta celestial, el Déu del Cel. Aquest, mitjançant la pluja, la fecundà i feu néixer les plantes i els animals que poblaren terra, aire i aigua; a continuació, cobrint de nou Gea, va engendrar tres races terribles: els hecatònquirs, atrocitats de cent braços i cinquanta caps, els ciclops, criatures d’un únic ull al front,  immenses i molt violentes, i els titans, monstres de forma humana, però enormes en dimensions i ferocitat.

Canta Hesíode com Urà, conscient dels éssers abominables que havia generat i en evitació que causessin les més terribles calamitats a la creació, va decidir tancar-los dins les entranyes de la pròpia Mare Terra, on haurien de romandre eternament. Però Gea, que com totes les mares no era conscient dels defectes i les malvestats que podien causar els seus fills, va demanar als titans que s’enfrontessin al seu pare i alliberessin els seus germans. D’entre ells, només Crono, el més jove de tots, va gosar prendre l’arma que ella havia fabricat i abraonar-se a traïció sobre son pare, tallant-li els genitals. De la sang del membre amputat, esquitxada sobre la Mare Terra, van néixer els gegants, les fúries i les nimfes…

Crono, victoriós sobre Urà, fou coronat com a rei dels titans, mot que, segons Hesíode, significa “aquell que abusa”, en relació tant a la perfídia comesa sobre el pare com al mal costum que posarà en pràctica de devorar els seus fills recent nascuts (macabra escena que inspiraria colpidores pintures de Rubens i  Goya), com a mesura preventiva que -un cop esdevinguin adults- reprodueixin amb ell la mateixa traïció.

I fins aquí el conte. Ara una mica d’història…

Al segle XVIII, un químic alemany va descobrir un element fins aleshores desconegut i el va anomenar úranos, urani, adoptant el nom del planeta recentment identificat als confins del sistema solar, el qual, al seu torn, havia estat batejat en homenatge a la divinitat grega de la volta celestial. Un segle més tard, se’n demostraven les propietats radioactives i l’altíssima toxicitat dels seus compostos, i vora cent cinquanta anys després es desenvolupaven les aplicacions com a combustible per a produir energia i arma per a devastar la vida. Hiroshima, Nagasaki, Windscale, Irwin, Chernobyl o Fukushima en són testimonis, com també ho són les milions de tones de residus que ningú vol o la dependència secular a les fonts d’energia bruta i contaminant.

Dit això, focalitzem…

Avui és de candent actualitat que, en el procés de reconversió del nostre país petit vers un tros de terra abonat a la depredació dels seus recursos naturals (sals potàssiques, hidrocarburs, minerals, guix, aigua…), els governants s’estan deixar temptar pels cobejosos especuladors de l’urani. De fet, ja han tret del calaix els arguments habituals de “sector estratègic”, “oportunitat de futur” i “generació de riquesa” que sempre són trumfos a desempolsar per empolainar allò que no té justificació. Amb aital connivència, una multinacional australiana ja fa bandera de posicionar-ne com l’empresa líder a Europa en l’extracció d’urani i convida a tothom que consulti el seu web a contemplar, al costat dels valors de cotització borsària de les seves accions, un plànol de la península ibèrica on Calaf hi figura talment fos la capital nord-oriental de Spain. Berkeley Resources Ltd. demana al Govern de la Generalitat disposar de les terres de l’Alta Segarra per prospectar a la recerca del cobejat mineral. La presència de vetes de lignit, explotades a la zona als segles XIX i XX, els fan intuir l’existència d’urani de baixa qualitat, el qual reposaria sota terra envoltat de gas radó, tan indetectable a simple vista com contaminant i mortífer.

I, novament, contra el rebuig unànime dels alcaldes afectats, la majoria dels quals convergeixen en la coalició de Govern, els titans de la Generalitat es mostren obertament favorables a concedir els permisos, caponant d’un tall els mandataris locals i obrint camí perquè siguin alliberats de la presó subterrània els monstres que s’hi amaguen des de la joventut de la Mare Terra. De nou, els que abusen, amb traïdoria i, si s’escau, violència, pretenen imposar els seus projectes des de tenebrosos despatxos remots, atents a promeses inconfessables, i, si cal, devorant els seus fills perquè mai gosin destronar-los…

Però cal parar atenció que, en el mite, l’arma que emprà Crono per a castrar Urà fou una falç, eina que els titans moderns poc o gens saben emprar, i que és la mà de pagès qui encara la sap manejar amb destresa. A més, Hesíode canta que es van complir les profecies i que Crono, el que abusa, va ser destronat pel seu fill, Zeus, el qual, amb l’auxili de la mateixa Mare Terra, va enverinar-lo i va desterrar als titans…

Certament, la teogonia no és més que un bonic conte, que ens explica com qui parla a un nen uns factors que altrament esdevindrien incomprensibles, però també és cert que els humans sempre caiem en els mateixos errors, que la història és cíclica i que, per aquells que avui abusen i castren, també ha d’arribar el dia en el que siguin destronats i se’ls faci pagar les seves culpes.