Arxiu del Blog

El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

My beautiful picture

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

Companys

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)

Anuncis

El doctor immortal

MariàAls anys setanta del segle XIX, un metge s’instal·là al llogarret de Mont-roig, avui integrat dins dels Plans de Sió. El seu nom era Marià Torres i, tot i que era fill del Tarròs, arribava de la Barcelona convulsa de l’època. Malgrat no haver acomplert trenta anys, era un personatge destacat dins el pensament del liberalisme català i un acèrrim partidari del republicanisme, fet que l’havia allunyat de l’Església oficial i li havia portat no pocs enemics. Durant la seva estada a Mont-roig desenvolupà les seves tesis sobre l’espiritisme cristià i inicia el seu assaig pòstum sobre “la Religió Futura”. L’any 1879 neix el seu fill Humbert, que amb prou feines tindrà temps de fer les primeres passes pel poble, perquè, perseguit pels seus detractors (que perpetraren un atac fallit contra la seva vida i assassinaren el seu home de confiança), tota la família és veu compel·lida a marxar a Lleida.

Però el protagonista d’aquestes ratlles no és pas en Marià, sinó el fill que va abeurar-se de la triple passió del seu pare: la medicina, la política i la metapsíquica (ciència anomenada més tard “espiritisme”).

Humbert Torres i Barberà va ser un dels polítics més rellevants de la Lleida de principis del segle XX. Militant des de ben jove dins el republicanisme, va ser el responsable del gir catalanista de les Joventuts Republicanes. Començà la carrera política a la Paeria de Lleida, a les sessions de la qual, l’any 1908, va aconseguir que s’incorporés la llengua catalana. L’any 1917 va ser escollit el primer alcalde de Lleida designat per la voluntat popular (ja no per reial ordre) i, des del càrrec, va dotar la ciutat del mercat del Pla, un nou escorxador, l’escola d’arts i oficis i la casa de socors.

La dictadura de Primo de Rivera l’obligà a deixar de marge l’activitat política, centrant-se en excel·lir com a metge. Pioner en promoure l’educació sexual entre la ciutadania, va publicar diversos treballs i estudis difonent les mesures de prevenció de malalties venèries.

L’any 1931 fou un dels promotors de la Conferència d’Esquerres Catalanes d’on sorgiria Esquerra Republicana de Catalunya. Al costat de Francesc Macià, va ser Diputat constituent al Congrés de la Segona República espanyola, des d’on va redactar la Llei de llibertat religiosa, defensor de l’Estatut de Núria i, més tard, entre 1932 i 1939, Diputat del Parlament de Catalunya. A la mort de Macià, fou cridat a succeir-lo, però ho refusà en atenció a la candidatura del seu amic (i paisà) Lluís Companys. Al febrer de 1939 marxà a França, on s’integrà a la Generalitat de l’exili, encapçalada pel President Irla, fins que a principis dels anys 50 tornà a Barcelona on morí l’any 1953.

Però, més enllà de la seva dedicació a la política i a la medicina, Humbert Torres passà a la història per ser un dels màxims representants a casa nostra de l’estudi dels fenòmens paranormals. Seguint el camí del seu pare, va aprofundir en l’anàlisi de la metapsíquica, convertint-se en una autoritat en la matèria. Estava convençut que la única realitat és la espiritual i de l’existència d’una ànima independent del cos, preexistent i supervivent a la vida terrenal. “La vida no acaba en el sepulcre i la tomba no és més que un jaç de descans entre dues etapes”, defensava en la tesis sobre la immortalitat humana presentar en el Congrés Espiritista Internacional, celebrat a Barcelona l’any 1934. Tan fermament convençut n’estava que, per escàndol de la societat lleidatana, a una setmana de la defunció de la seva esposa, quan encara la família vestia de dol, va convocar els seus fills al crit de ”¡S’ha acabat la tristesa!” i se’ls va emportar a la llotja que tenia abonada al cinema Granados. “La mare viu a un altre món i és feliç i aquí l’hem de recordar però sense tristesa”, conta el seu fill Víctor que els va explicar a ell i els seus germans el dia que va enviudar.

Les conviccions el duien a creure en la telepatia, en virtut de la qual es comunicaria informació entre dues ments, sense ajuda del llenguatge ni cap dispositiu, en la criptestesia, que permetia el coneixement d’una realitat exterior, distant en temps i espai, i la xenoglosia, que concedeix parlar idiomes desconeguts i no apresos. De fet, feia servir mèdiums per evocar i comunicar-se amb persones allunyades, de la mateixa manera que avui podríem fer servir el telèfon mòbil, fins i tot per coses tan fútils com trobar objectes extraviats o conèixer l’emplaçament d’una persona.  Forta influència va tenir sobre el President Companys, l’esposa del qual celebrava sessions d’espiritisme a casa seva on hi assistien representants de la intel·lectualitat i les famílies benestants, al costat de militants anarquistes i comunistes (l’escriptor Joan Sales, per exemple), fins que el Partit els hi ho va prohibir. En aquestes sessions s’invocava l’esperit de Salvador Seguí, sindicalista conegut com “el noi del sucre”, o de l’advocat assassinat Francesc Layret. Però la Guerra Civil i la victòria del feixisme van acabar amb tot aquest apogeu espiritista: els batejos, casaments i enterraments civils defensats pel col·lectiu, així com la seva oposició a la guerra, la seva prèdica entre els sectors progressistes i llibertaris i el fet d’entendre la religiositat com un fenomen personal individual i no col·lectiu (al contrari de la religió catòlica) van fer que el franquisme el reprimís fins a la pràctica extinció o, en el millor dels casos, caricaturització.

Humbert Torres no va oblidar mai el seu poble natal. Des del seu càrrec de diputat, va facilitar els tràmits oficials perquè Mont-roig construís una escola i fos dotada ben aviat d’un mestre. L’any 1931 assistí a la inauguració de l’edifici i el poble li va dedicar la plaça on estava ubicat.

Per tot això, Humbert Torres i Barberà no és només un personatge il·lustre de la comarca i del país, sinó que, a més, per mèrits propis i pel seguiment de la “teoria espírita”, esdevé un ésser immortal. En conseqüència, espero que dediqui uns instants de l’eternitat a llegir aquest article i, si s’escau, em faci saber si li ha agradat o no. I no m’espantarà ni poc ni gens, perquè, de fantasmes provinents del més enllà i del més ençà, en tracto quasi a diari.

espiritismo

Cop d’ull al Guerxo

El castell de Concabella rendeix homenatge al qui segurament és el fill més il·lustre dels Plans de Sió: l’escriptor Manuel de Pedrolo. Merescut record a algú que, millor tard que mai, ha estat cridat a ser objecte de reivindicació com a figura cabdal de la literatura compromesa de la Catalunya del segle XX. El prolífic autor té ara el seu espai expositiu fix al castell, amb el títol “Pedrolo, més enllà dels límits”, i des de fa escassos quinze dies també hi té dipositat el seu arxiu documental. No obstant, hi ha un altre personatge, també fill dels Plans de Sió, com Pedrolo, però nascut un segle abans i en una família gens aristocràtica, que també mereix un espai expositiu: en Pere Sorribes, conegut com el “Guerxo de Ratera”.

A llevant de la vila de Ratera s’alcen les migrades ruïnes de la casa natal del nostre protagonista. Construïda més enllà del clos del poble a finals del segle XVIII, encara avui és coneguda  amb el malnom de “cal Guerxo” en record del seu cèl·lebre habitant. Entre els seus murs i en el sí d’una família molt humil nasqué a principis del segle XIX en Pere Sorribes. Al voltant de la casa, un seguit d’ensulsiades sitges serviren al llarg de les tres guerres carlines d’amagatall de queviures i altres béns cobejables, fugint de l’espoli al què eren sotmesos amb les sovintejades visites de les quadrilles d’una i altra facció.

De ben jove, en Pere s’allistà al bàndol del pretendent Carles M. Isidre de Borbó, en combat cruent als partidaris de la reina usurpadora. Vehement soldat carlista, lluità per la defensa dels valors del catolicisme i els furs i les constitucions catalanes, front la centralització i modernització de l’Estat central. Participà a la primera de les conteses, la guerra dels set anys (1833 – 1840), durant la qual assolí el grau d’oficial de cavalleria. Però fou durant la segona, coneguda també com dels “matiners” (1846 – 1849) quan va guanyar fama i sobrenom. Al capdavant d’una columna d’uns cent vint homes va ensenyorir-se del territori situat entre Agramunt i Balaguer, a la Ribera del Sió que l’havia vist néixer. Va participar, ja amb el grau de coronel, a les ordres del general Mn. Benet Tristany i del general de brigada Josep Borges en reiterades accions de guerra contra les forces del general liberal Quesada, especialment heroiques les de Fonoll i de Fulleda. A la mort de Mossèn Benet el succeí al capdavant de les forces carlines amb el títol de brigadier.

Possiblement en una d’aquestes escaramusses guanyà el sobrenom amb el qual ha passat a la llegenda. Conten que mentre guaitava l’enemic a través de l’espitllera d’una església, una precisa bala enemiga li va encertar el rostre, deixant-li un ull penjant. Aliè al dolor, ell mateix se l’hauria acabat d’arrencar, perdent-lo per sempre, però guanyant l’apel·latiu de “guerxo”. Aquest episodi acabà de perfilar el retrat d’un personatge esfereïdor, aterridor especialment en la lluita cos a cos, que escometia armat amb una porra farcida de claus de ferrar cavalls i defensat dels cops enemics només per la sola d’una espardenya.

Tot i la derrota dels carlins també en la segona guerra, el Guerxo no va dubtar en prendre novament les armes al tercer alçament (1872 – 1876). De res haurien servit les temptadores ofertes del govern que li prometeren indult i paga de general (6 pessetes) a canvi de renunciar al seu ideal carlí…

Així, a la primavera de 1872 el trobem entrant a Agramunt per a convèncer els vilatans d’unir-se a la seva causa. Hi arribava al capdavant d’un escamot d’una vintena d’homes, mentre uns altres tres-cents quedaren acampats al voltant de la població. La nit del 28 d’abril encapçalava la desfilada de la tropa carlista pels carrers agramuntins, amb crits de “Viva Carlos VII, rey”, “Abajo el extranjero”, “Vivan los fueros de Catalunya” o “Viva la unidad católica”. Una hora més tard abandonaven la població, no sense abans haver saludat afectuosament el seu alcalde i el secretari municipal. Van acomiadar-se al crit de “¡Viva la noble villa de Agramunt!”, en prova que la tropa havia confraternitzat prou bé amb els veïns i s’havia proveït abastament de menjar i, especialment, beguda.

Dies més tard arriba a Montblanc, on acompanyat dels seus vint-i-cinc homes més ardits, i dels vuitanta de Josep M. Barenys, un altre destacat capitost carlí, es passejaven pels ravals, adquirien queviures i, de pas, tallaven els fils del telègraf per dificultar les comunicacions del liberals.

La tragèdia, però, no trigaria a assolir el desenllaç final. Al poble de Senan, a cavall entre la Conca i la Segarra, en un enfrontament davant del Regiment liberal de Burgos, cauria fatalment ferit, al costat de dos fidels camarades, en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí. Regalen les males llengües una altra versió dels fets: la mort no hauria estat en acció de guerra, sinó a mans dels seus propis homes, que cansats de la guerra i del fanatisme del seu cabdill, l’haurien mort a traïció. Siguin quins siguin els fets, el què consta al llibre d’actes de l’Ajuntament és que els cossos de tots tres foren sebollits a la mateixa rasa el 12 de maig de 1872 al capdamunt del cementiri i al costat de l’església de la població, en “eclesiàstica sepultura” segons les cròniques del temps. Cent quaranta anys més tard, aquesta població de la Segarra històrica (avui, administrativament i artificiosa integrada dins la Conca de Barberà), homenatjava el personatge donant-li nom i rostre a un dels seus gegantons.

Per tot això fora de justícia recordar a algú que lluità fins al final pels seus ideals, impassible a la violència de les armes i la temptació dels suborns. Més encara en uns temps actuals, on es compleixen aquells versos del poeta del Parnàs vallcorbí segons els quals “són los bandolers barons i los barons bandolers”, o al menys això diuen, diuen, diuen…

Guerxo

Fer un Castor als plans de Sió

Finalment, el conflicte de magatzem subterrani de gas Castor ha anat més enllà d’un despropòsit i un nyap, per convertir-se en un autèntic acte d’especulació barroera, picaresca intolerable i burla de la ciutadania. El bunyol va començar l’any 2008, quan el Gobierno de Zapatero va concedir a l’empresa Escal UGS (participada majoritàriament pel grup ACS de Florentino Pérez) la concessió per a explotar el major magatzem de gas natural de l’Estat, situat davant de les costes del delta de l’Ebre. En la concessió, el Ministerio de Industria no hauria parat compte en la falla d’Amposta, per la qual cosa no va advertir a la concessionària dels riscos de fuites de gas ni de moviments sísmics. En conseqüència, quan l’empresa explotadora, després de superar una quarantena de llicències administratives, va començar l’activitat, es va esdevenir l’alarma general: la població directament afectada va patir vora cinc-cents terratrèmols, amb els consegüents danys materials, malestars i angoixa generalitzada. Per tant, quan el Gobierno, aquest cop de Rajoy, no ha tingut més remei que tancar la infraestructura (de fet, deixar-la en “hibernació”) i retirar la concessió, s’ha vist forçada a indemnitzar a Escal UGS amb 1350 milios d’Euros. Val a dir que la indemnització, que a efectes pràctics pujarà a més de 4000 milions (computant els interessos dels trenta anys durant els quals es pagarà), no provoca cap pèrdua a l’Estat ni a la societat que rep el Castor (Enagas, la qual, posats a dir, és una de les principals promotores de fracking a Espanya), ja que serà repercutida sobre els consumidors, que patiran el corresponent increment en les respectives factures de consum de llum i gas. Resultat: l’empresa Escal UGS haurà fet un negoci extraordinari gràcies a la negligència del Gobierno de la Nación i a canvi d’una concessió administrativa que gairebé no ha usat, embutxacar-se una indemnització astronòmica. Un negoci rodó que faria enrogir d’enveja els inventors de la cultura del pelotazo del darrer quart del segle passat. Marca España? Potser no…

Diumenge passat, la Plataforma Salvem els Plans de Sió va organitzar una marxa cap al despoblat de Conill per mostrar l’oposició amarxa 12-10-14l projecte de construcció d’una planta de tractament de residus ramaders promoguda per una empresa agroalimentària de l’àrea. Val a dir que l’acte fou un èxit i els participants ni tant sols es van deixar esporuguir per la presència vistosa d’uns agents de la corporació promotora, que van deixar-s’hi veure ostentosament amb els aires de cacic que en d’altres ocasions tant bé els hi han rutllat. Els convocants manifestaven la seva oposició a la instal·lació d’una obra que els hi ha estat gelosament amagada i que suposa un abocador que, amb el temps, esdevindrà la porta d’entrada d’aquells residus agro-industrials amb qui avui ningú sap què fer. Pudors, contaminació, trànsit de gran tonatge…, i res a canvi. Destrucció d’una zona de gran valor mediambiental, ecològic i paisatgístic i condemna al despoblament per sempre més del bell nucli de Conill. Allí on l’any 1989 es projectà un centre de rehabilitació de toxicòmans, al 2005 un complex de turisme rural, i al 2010 el Centre d’interpretació dels secans (amb visita inclosa del Conseller Baltasar i l’Eurodiputat Romeva), finalment serà un lloc d’abocament i tractament de “residus d’altra degradabilitat”. El projecte interpretatiu i fons europeus marxaren al castell de Concabella i, de nou, el silenci amarà Conill fins que els primers moviments de terra han posat de manifest el projecte actual. El vistiplau dels informes tècnics dels organismes del Govern de la Generalitat i el silenci temorenc de l’Ajuntament d’Ossó de Sió aplanen el camí per l’obra.

Conill (Jaume Puig)No obstant, tot plegat sembla obviar la normativa europea. Aquell mateix cos legislatiu que va provocar la frustració de les il·lusions dels regants segarretes del Canal, que va criminalitzar les aus estepàries i que va posar de manifest un projecte matusser i improvisat pel què feia al respecte al medi natural, aquí també entra en acció. Una normativa, la Directiva europea de conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestre, que estableix que aquest tipus d’instal·lacions industrials no es poden construir en zones ZEPA i Xarxa Natura, a menys que siguin d’interès públic i la instal·lació al lloc no tingui cap alternativa possible. Un llei, directament aplicable al nostre país, que farà que si s’arriba als Tribunals europeus en pugui resultar una sentència que condueixi a l’anul·lació de les llicències i l’obligació d’enderrocament. I, en aquest cas, amb les conseqüents obligacions d’indemnitzar a l’empresa promotora que hauria obtingut legalment les autoritzacions per emprendre l’activitat i que, conseqüentment, mereix ser rescabalada pels danys patits i els lucres no rebuts. Indemnització que anirà a càrrec de les arques dels qui van autoritzar l’obra, en aquest cas el municipi d’Ossó de Sió (el mateix que va saltar a la fama el mes de gener de 2014 per ser un dels dos municipis catalans que havien de ser rescatats financerament pel Gobierno de España) i el mateix Govern de la Generalitat que, com sabem, lliga els gossos amb llonganisses (artesanes i de proximitat, no pas agro-industrials)…

Tot plegat, un Castor a la ponentina. Que rendeixi l’exemple entre els murris i els bergants més nostrats. I, de pas, que s’enriqueixi el lèxic: si “fer un Lola Flores” (imitat per Bertín Osborne) és excusar la il·legalitat en el desconeixement, “fer un Millet” (imitat per Jordi Pujol) és confessar a mitges abans que t’atrapi el brau, “fer una Pantoja” (imitat per la Infanta Cristina) és disculpar el delicte en la confiança vers la persona estimada, ara podrem dir que “fer un Castor” és aprofitar la matusseria i la submissió de les administracions davant les grans empreses per obtenir sucoses indemnitzacions (i no pas construir uns magatzems de gas subterranis al Bages, dels quals ben segur en parlarem un altre dia).

Preneu-ne nota, emprenedors, inversors, nostàlgics del pelotazo i gestors d’oportunitats business friendly, que és ben segur que aquí hi trobareu una mina…

IMG-20141012-WA0001

(amb agraïment a en Jaume Ramon per la seva informació sobre els misteris de Conill)

Sempre ens quedarà Luxemburg

Bona part de la meitat oest de la comarca de la Segarra està inclosa dins els àmbits de la Xarxa Natura 2000. Les àrees de les valls del Sió i LLobregós, dels Plans de Sió i de Granyena situen dins el seu àmbit de protecció grans extensions del paisatge agrari característic de la nostra comarca. La Unió Europea, a través de la definició de zones d’especial conservació i de zones d’especial protecció de les aus, posa sota el seu esguard la preservació dels paisatges i els hàbitats naturals de les espècies del territori. En la nostra àrea es protegeix molt especialment la supervivència de l’espècie vegetal del “boleum asperum” i d’aus estèpiques com el gaig blau, la xurra, el sisó, la terrerola, la trenca i d’altres “ocellets” (en paraules de l’associació d’empresaris agraris), integrats dins dels corresponents hàbitats naturals que fan possible la seva supervivència.

Evidentment, la Xarxa Natura estructura la seva funció preservadora a partir d’un seguit de normes que condicionen els usos i aprofitament del territori als objectius de conservació. Per això, limiten absolutament tots els projectes i activitats que puguin afectar de forma apreciable els espais. D’aquesta manera, les activitats agràries i ramaderes es veuen encaixades en una gestió de manteniment de les explotacions existents, sempre en compatibilitat amb la conservació dels valors dels espais naturals. S’imposa el conservament de l’agricultura de secà i es promou l’assoliment d’una marca de qualitat agrícola, prestigiada a través dels valors de mètodes tradicionals i explotacions sostenibles. A més, també es limiten l’explotació forestal, l’activitat cinegètica, les operacions extractives, l’edificació i la circulació rodada, i també les infraestructures viàries, hidràuliques i energètiques. D’aquesta manera, en les àrees amb presència d’hàbitats o espècies d’interès comunitari, no s’admetran instal·lacions ni usos que siguin incompatibles amb la seva conservació.

La normativa protectora contempla, com no podia ser d’una altra manera, una excepció perquè projectes “d’interès públic de primer ordre” puguin ser establerts en zones sota la catalogació de Xarxa Natura, sempre i quan suposin “activitats de naturalesa econòmica o social per a complir obligacions específiques de servei públic”. En conseqüència, i per desgràcia, sovint trobem com es concedeixen permisos per actuar en aquestes àrees a través de la declaració formal d’”interès públic” per part de l’administració corresponent. No obstant, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha declarat que aquest “interès públic” ha de ser especialment qualificat i no han d’haver-hi solucions alternatives, encara que suposin un encariment de les condicions tècniques o econòmiques. Per tant, les concessions assolides amb certa màniga ampla són susceptibles de ser reculades des dels Tribunals Europeus, que imposarien la reversió immediata a l’estat original de l’afectació feta i, alhora, l’obligació d’indemnitzar a aquells que reberen de la llicència d’activitats i que ara veuen frustrades les seves expectatives.

Tot plegat pot semblar exagerat, però ja ha succeït en diverses ocasions. A Àustria, el 2004, per exemple, es va impedir l’ampliació d’un golf perquè tenia conseqüències negatives sobre la guatlla. A Portugal, el 2006, s’aturà la construcció d’una autopista per perjudicar els hàbitats i la flora i fauna silvestres. A Itàlia, el 2007, es bloquejà l’ampliació d’unes pistes d’esquí de gran valor social i econòmic per manca d’una adient avaluació mediambiental. A Holanda, molt recentment, s’impedeix l’ampliació d’una autopista perquè afectava un extens hàbitat de praderies i perquè, en contra del criteri del Govern holandès, sí que existien traçats alternatius… Totes aquestes resolucions han suposat descartar projectes, autoritzats en un primer moment per les autoritats locals i estatals, i, alhora, haver d’indemnitzar a les promotores per causa dels perjudicis causats obrint la porta de forma errònia, quan no fraudulenta, a unes accions que són del tot il·legals d’acord amb la normativa europea.

I ara, a casa nostra, ens trobem davant d’un projecte que reuneix tots els visos relacionats: es pretén construir en terreny de sòl no urbanitzable de protecció especial, dins els espais de Xarxa Natura 2000 de la zona dels Plans de Sió, una planta de tractament de residus d’explotacions ramaderes, amb una bassa de 500 metres cúbics. Per a fer-ho possible, el Departament d’Agricultura ha concedit l’autorització, amb els informes favorables del Departament de Territori i Sostenibilitat, del Departament de Cultura, de la Direcció General de Qualitat Ambiental, del Servei de Paisatge, de l’Agència de Residus de Catalunya i de l’Institut Català de Geologia, i s’ha declarat –com no podia ser d’altra manera- que l’activitat a desenvolupar-hi és d’interès públic i que són necessàries les instal·lacions i obres preteses per la correcta gestió dels residus. Res a dir respecte el fet que l’interès no és públic, com exigeix la normativa, sinó vinculat a l’interès de l’empresa privada del promotor de la planta, ni al fet que existeixen emplaçaments alternatius, especialment més enllà de les àrees protegides per la Xarxa Natura. Res a dir tampoc pel fet de la proximitat d’un nucli rural, amb vocació de ser repoblat, i que es veurà condemnat a la despoblació per sempre més, ni al fet que a les proximitats hi ha un dels espais més ben conservats dels encontorns per la vida de diverses espècies de mamífers i amfibis i per la nidificació d’aus migratòries…

En conseqüència, estem a les portes d’una nova actuació abusiva i en frau de llei, promoguda per una corporació privada en connivència amb les autoritats nacionals, susceptible de degradar paisatge i medi natural, contravenint la legislació aplicable. Però, vés per on, cada cop hi ha més ciutadans que es prenen seriosament el principi de legalitat, sense necessitat de ser picaplets tibats, i cada cop hi ha més homes i dones que creuen en els valors de futur del paisatge i el medi natural, sense necessitat de ser uns maleïts ecologistes. Per això, davant la banalització, el menyspreu, el corró i la supèrbia d’alguns, a la ciutadania sempre ens quedarà Luxemburg.

Imatge

 

Dues veus des de la Segarra

Dos noms propis han estat objecte d’interès pels serveis informatius de TV3 i, amb la Segarra com a teló de fons, han fet sentir la seua veu arreu del Principat: en Josep Antoni Duran i Lleida i en Marc Márquez i Alentà. L’ull de ciclop de la nostra ens els ha plantat als telenotícies i, escarxofats al sofà, ens hem congratulat de veure per sobre les seues espatlles retalls del paisatge segarrenc. Sobre el paper, poca cosa tenen en comú el veterà polític i el joveníssim motociclista, més enllà de la parla occidental, però el fet que s’hagin adreçat al país des de la nostra comarca mereix un reconeixement.

La televisió ens ha fet saber que en Josep Antoni, acceptant una invitació personal, va triar els Plans de Sió per a visitar la Segarra. No és casual l’elecció, ja que va aterrar al municipi que -amb permís de Torrefeta i Florejacs-, reuneix el major número de fortaleses ben conservades de la comarca. Magnífic enclavament doncs per a endegar la reconquesta d’aquesta terra de frontera, curulla de regnes de taifes, que és la Segarra. Seguint les passes del Bisbe Sant Ermengol d’Urgell, que ara fa mil anys va liderar les forces cristianes en l’expulsió dels infidels, l’incombustible líder va envoltar-se de la flor i nata de la democràcia cristiana de ponent per a arengar la mainada. La seua crida va portar la bona nova a aquells que, emulant els mossàrabs, s’han mantingut fidels al partit al llarg dels anys de travessia del desert. També va prometre el perdó als conversos i als pròdigs que, aclaparats pel canvi de rumb, havien perdut el timó per a aventurar-se en projectes forassenyats. Alhora, va obrir les portes de la casa gran a aquells que, derrotats en les lluites fratricides dins els regnes de taifes i/o canviant la jaqueta de cuir per l’americana ben planxada, opten per la via de la rectitud i s’arrauleixen als peus dels que han recuperat la clau de la caixa. La seua simple presència va insuflar vigor a tots els que formaran part de les vint-i-una llistes que convergiran a la Segarra en les properes eleccions municipals. Superat el parèntesi i veient ja la llum al final del túnel, la reconquesta de la comarca és a un pas i, tot i que a la menjadora molts hi són cridats, només els elegits hi podran picar. Potser té raó una novella companya de togues quan afirma que el del Campell és el polític que millor sap envellir, tot i que personalment penso que des de fa un parell de mesos viu una segona joventut inassolible a base de líftings i ulleres de disseny i que el manté com l’etern ministrable.

Per la seua part, en Marc Márquez va ser notícia perquè començà les seues classes pràctiques per a aprovar el carnet de conduir. La primera conclusió que en vaig treure és que aquest xicot ha de ser per força molt i molt famós. Els telenotícies de TV3, especialment a l’apartat d’esports, tenen sempre una secció reservada a fets banals que, protagonitzats per algun esportista estelar, esdevenen quelcom noticiable: en Leo Messi es compra una camisa, en Pau Gasol visita els seus pares a Sant Boi, en Pep Guardiola assisteix a un concert…, amanits amb comentaris de l’home del carrer que opina i humanitza el personatge. Així, des del seient del darrere del cotxe de pràctiques, vàrem acompanyar al jove motociclista pels carrers de Cervera tot escoltant les seues impressions i les indicacions de la instructora. Finalment, tocant de peus a terra, envoltat de micròfons i abillat amb un jersei carregat de logos de patrocinadors, ens manifestava que “a la carretera hi ha molts perills i cal ser conscients que no és un lloc per córrer”. Superat el “Si bebes, no conduzcas” d’Stevie Wonder i el “Precaución, amigo conductor” de Perlita de Huelva, veure un campió de la velocitat cridant a la continència al volant és la millor manera d’arribar als eixelebrats conductors.

Josep Antoni Duran i Marc Márquez, l’elegant líder unionista i el joveníssim campió del món, dues cares que, des de la Segarra estant, han cridat a l’ordre i al seny, dues persones a qui els projectes van sobre rodes, dos personatges orgullosos de la seua identitat lleidatana i dues veus que, en marcat català occidental, han parlat al país. Escoltem-los, reflexionem i traguem-ne conclusions.

Mentre reflexiono, l’aire em porta una tercera veu, arribada des de la nit del temps: és un altre il·lustre cerverí, el trobador Guillem de Cervera, que a cau d’orella em canta:

“a aquell qui diu que entre botxí i joglar

no sap ni veu ni coneix diferència

dic que bé sap que no diu veritat, menteix,

perquè grans miracles ha volgut fer Déu a través dels joglars;

i els joglars van seguint els bons tot el dia,

i els botxins cercant els dolents sempre”.

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...