Les ganes de riure

Plou amb ganes, un dia més, a la Segarra. Amb la que està caient -com resa l’execrable calc de l’espanyol- i avui tornem tenir la fortuna de gaudir d’un instant de felicitat d’aquells que et fan prendre consciència de ser un privilegiat. De nou, a la recerca d’uns moments de gaudi, ens endinsarem “a lo recinto de la vila, més trist que alegre”, que va descriure fa més de dos-cents anys el Baró de Maldà…

Som a Guissona i anem a la presentació de “La figura del buit”, el darrer treball musical d’en Joan Pons, “el Petit de Cal Eril”, i ni més ni menys que al lloc que li dóna nom: el casal de Ca l’Eril. Si qualsevol motiu és bo per tornar a aquest espai, monumental, energètic i acollidor com pocs, el programa d’aquest vespre el fa una cita imprescindible.

I, com sempre, a la planta noble del palau, la sala – teatre ens acull amb hospitalitat. Tauletes distribuïdes per l’interior, il·luminades per minúsculs punts de llum acolorida, perfumades per rams de menta fresca i donant la benvinguda al visitant amb quatre ganyips que, a aquesta hora, fan de bon mastegar. A la barra, sobre la vella Lambretta blava, junt a la rossa andalusa hi trobem una nouvinguda: la cervesa Segarreta, un altre alegria de proximitat que s’afegeix a la festa.

La sala s’omple d’un extrem a l’altre. La gent se saluda amb alegria. Ben aviat, tothom pren el seu lloc, mentre les llums s’abaixen i l’aire s’emplena amb una mostra lírica i emocional del belcanto. Norma està cantant com recull el vesc a la llum de la Lluna en l’instant que apareixen els músics, avancen per davant la fila zero i pugen a l’escenari…

Diu el tòpic que on hi ha pèl hi ha alegria i, possiblement, aquí en tenim una perfecta constatació: set músics, de físics ben diferents, amb un tret en comú: barbes i bigotis, en múltiples estats de creixement i diversos conceptes d’estilisme, emmarquen grans somriures. Amb l’avenç de la vetllada, aquest somriure compartit es revelarà com quelcom espontani i sincer, no pas postural… En Joan es carregarà a l’esquena el concert i, rere una guitarra de color blauet rajola de bany, capçat d’una considerable tofa arrissada i dins una dessuadora vermella i uns pantalons verdosos de tir baix, assumirà a la perfecció el seu paper de protagonista de la gran nit.

Una a una s’aniran desgranant les cançons del nou disc del Petit de Cal Eril. Cap concessió als discos anteriors. Les sargantanes que s’esllanguien entre les pedres han fugint sense ni deixar la cua i es dóna per tancat el dol de dos llargs anys de cavil·lacions existencialistes… Ara ha arribat el moment de reinventar-se, d’autodeterminar-se per la felicitat, de reivindicar el dret a estar content i de militar dins la joia de viure. Cançó a cançó, entre esclats de la secció de metalls, repicades sincopades de timbals i platerets, esgarrapades a la guitarra, acords electromagnètics de reminiscències setanteres, polifonies sobtades, vents arravatats i algun que altre siroll enllaunat, s’espigolen tot de perles que acrediten que la vida és quelcom que val la pena viure: un riu on banyar-se, una refilada de l’òliba, el so de sis campanes, el gust dolç del meló, unes ametlles entre les pedres o un grapat d’herbes i cabeces d’all bullint dins d’una cassola.

El Petit es deixa anar. Amb saltirons curts, simètrics -ara a un cantó, ara a l’altre-, sacsant la testa enrinxolada i somrient a tort i a dret, la seva veueta ens sermoneja, ens convida a viure el moment i a ser agraïts amb el do de la vida. Entre cançó i cançó, breus monòlegs que s’endinsen en laberíntics jardins que s’enriuen del pessimisme general, ironitzen sobre els impediments del profeta a la seva terra i assoleixen complicitats amb el públic tot fent referències a espais i personatges comuns. El farmacèutic de Lleida i l’ermità de Sant Pere reben el seu homenatge i històries de revetlles psicotròpiques al peu d’uns xiprers de la plana o d’abús d’antidepressius mesclats amb alcohol a la capital de la Terra Ferma són narrades amb les eines de la metàfora i les melodies d’instruments que dialoguen i competeixen sincopadament per fer vibrar l’aire amb un hedonisme expansiu.

La veritable relació entre un formatge del Pallars i les naus de la NASA que creuen l’espai sideral, vinculats pel símbol arcaic de l’infinit, o el diàleg, entre cafès amb llet i rebosteria artesana, de l’artista amb una aborigen imbuïda pel clima de pessimisme general, conviden a la reflexió del respectable públic i fan proselitisme de la doctrina del goig de viure…

Caldrà doncs donar-li la raó al xicot. La vida és una petita perla descoberta dins les aigües d’un riu i és de ben nascut estar-ne agraït. Especialment si tens la immensa fortuna de viure en un país curull de coses que et fan sentir lliure i per les quals val la pena viure. Amb una primavera radiant, amb un paisatge preciós, amb l’aire farcit de refilades de mixons, amb quatre herbes de marge per llençar a l’olla, amb un tros de pa i amb bona música, no consentirem que ningú ens tregui mai les ganes de riure. El Petit ens mostra el camí cap al seu buit; un buit que a poc a poc s’anirà omplint amb fugitius del desànim, desertors del pessimisme i negacionistes de la derrota, fins que arribi el dia que perdi la condició de buit i n’exclogui només a aquells que, exiliats voluntàriament a la tenebra, s’immolen dins la condemna eterna dels plors i el cruixit de dents.  

Imatge

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 21 Mai 2013, in Sin categoría and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Ostres, Jaume… Et seré sincer: has aconseguit emocionar-me i tot… També hi ajuda que ja fa massa temps que no estic prou fi i reflexions com les teves ajuden a agafar aire…
    Sí, la vida és bonica, però passa que confonem fàcilment bonic amb fàcil. Deu ser això…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: