Passar de taca d’oli

El passat 7 d’octubre es publicava al Diari Oficial de la Generalitat el projecte pel qual la Denominació d’Origen Protegida Oli de les Garrigues vol duplicar el seu àmbit de producció. De les prop de 170.000 hectàrees actuals, repartides entre les Garrigues i part del Segrià i l’Urgell, es passaria a 330.000 hectàrees, amb l’extensió cap al Pla d’Urgell, la Noguera i la Segarra (concretament: Cervera, Granyanella, Granyena, Guissona, Montoliu, Montornès, els Plans de Sió, Ribera d’Ondara, Tarroja i Torrefeta i Florejacs.). D’aquesta manera, dels 48 municipis es passaria a 106, amb la pretensió que s’hi puguin enquibir un seguit d’envasadores que actualment queden fora de la demarcació i, alhora potenciar el reg del Canal Segarra-Garrigues com a nova oportunitat pels productors. Des del consell regulador s’al·lega que es dóna un respir a la producció d’oli, darrerament castigada per les sequeres, i s’incentiva l’ocupació des del sector dels joves agricultors. Aquest procés d’ampliació ha de passar, en primer lloc, per l’aprovació de Madrid i, en segona instància, pel registre per part de la Comissió Europea.

Amb aquest empeny, la DOP Garrigues, que acaba de celebrar el quarantè aniversari, projecta amb empenta una de les darreres planificacions de l’exconseller Pelegrí, que havia llançat aquest trumfo com a giny per aprofitar el potencial de reg del canal Segarra – Garrigues.

No obstant, el sindicat Unió de Pagesos no ha trigat en posar el crit al cel. La pretesa modificació comportaria una pèrdua significativa de la qualitat de l’oli de la DOP. Fins ara, “oli de les Garrigues” és garantia d’oli verge extra de categoria superior, 100% suc de fruita natural, oli de categoria excel·lent amb propietats organolèptiques excepcionals i acidesa no superior a 0,8º. No obstant, l’ampliació en territori comporta també una reducció en qualitat, ja que passaria a admetre’s dins la denominació oli només verge, ja no extra, d’un sabor menys destacat i d’un grau d’acidesa que pot arribar als 2º, i també permet ampliar fins a 60 hores (de les 48 actuals) el temps entre recollida d’olives i mòlta, agreujant el deteriorament del producte final. En conseqüència, suposa un greu perjudici als petits productors que fan bé la seva feina, mantenen plantacions tradicionals i oliveres velles, i aposten per la qualitat per damunt de tot. En contrapartida, dóna ales als grans productors, a les oligopòliques corporacions agroalimentàries i als cada cop més nombrosos inversionistes provinents de sector aliens a l’agricultura (com també està passant amb la vinya i el vi), que posen per davant l’especulació, la productivitat i el guany als valors que, des de segles, han fet de l’oli de les Garrigues un dels millors, sinó el millor, del món. Com a contrapartida, denuncien que dins els límits actuals, poc més de la meitat des oliverars estan inscrits dins la DOP, perquè els seus productors i els molins rebutgen adherir-se a la certificació de producció del Consell Regulador i prefereixen vendre l’oli pel seu compte, sense el paraigües de la marca, factor que demostra que quelcom no s’hi està fent del tot bé.

En conseqüència, l’ampliació seria un greuge pels actuals productors d’oli de les Garrigues, perjudicaria seriosament els projectes d’oleo-turisme que ja s’han posat en marxa amb un notable èxit i, alhora, la posada en valor del paisatge i del medi ambient que, vinculat a l’olivera i al seu cultiu tradicional, doten d’una identitat i atractiu propis aquesta zona productora. A banda de suposar un pas enrere en les dècades de feina dels emprenedors i d’inversió pública per dotar de fama i prestigi l’oli garriguenc.

Davant la reacció del sindicat majoritari del camp català, en l’enèsima reacció dubitativa del Govern, amb frenada i marxa enrere, el nou Conseller d’Agricultura, el garriguenc Jordi Ciuraneta, ha decidit ajornar la qüestió fins que “no hi hagi un major consens al territori”. Acte seguit, els responsables de la DOP han muntat en còlera i han desmerescut el paper del Conseller, dient que, fet i fet, un cop el projecte havia rebut la benedicció de l’exconseller Pelegrí, ara la decisió passaria per Madrid i per Brussel·les, ja no per Barcelona…

Una vella llegenda explica que els moriscos, quan van ser expulsats a l’Àfrica, no van tenir temps d’arrencar les seves oliveres i emportar-se-les. Però, obeint una antiga llei que garantia el dret a la propietat dels arbres mentre no deixessin de collir cada any alguna oliva, envien cada primavera un estol d’estornells. Les aus es mengen les olives i, en el seu retorn al sud, s’emporten tres olives, una en cada pota i la tercera al bec, que deixaran anar en terres morisques i seran arreplegades pels descendents dels antics amos de la terra. D’acord amb aquesta llei, les noves oliveres que seran plantades en zones on mai s’havia fet oli no podran ser reclamades pels infidels, però ben segur que els estornells, i tot l’estol d’aus estepàries que nien en els espais on es vol estendre el nou oliverar, no romandran pas impassibles a la invasió del seu hàbitat. No hi haurà espantall ni xarxa que impedeixi que obrin els becs, tot i que ja no per carregar olives cap a la moreria, sinó per piular cap Europa.

Dau-nos aigua copiosa

Els més vells del lloc encara recorden com, en temps de sequera i males collites, la gent de la Segarra, així com d’altres contrades, demanaven l’auxili diví. La intercessió del Cel per aconseguir l’anhelada pluja era reclamada devotament a través de la convocatòria de processons, rés de novenes i d’altres pràctiques pietoses. Des d’èpoques medievals hi ha constància a la comarca de processons, coincidint amb festivitats puntuals i seguint el calendari agrícola, com a remeis espirituals contra la sequera. Fins i tot, quan la secada era intensa, s’hi afegien ordinacions prohibint tant les blasfèmies i com qualsevol tipus de festeig i gatzara (l’any 1882, memorable fou l’emprenyada del rector de Santa Maria de Cervera, que es va negar a fer novena al Santíssim Misteri fins que l’Ajuntament no suspengués “las diversiones públicas”). Si calia, per reforçar l’efecte miraculós, s’imposaven almoines als postulants, que eren administrades per la beneficència municipal.

Les contrades de la ribera del Sió no eren pas una excepció a aquesta pràctica, ans al contrari. Les invocacions a la Marededéu, especialment les trobades, eren les més habituals per demanar el favor de l’aigua.

Una de les que tenia més fama entre els devots era la del Socors, imatge de la Verge que la tradició assegura que havia estat trobada a Agramunt, a tocar del riu. Exemple del poder de convocatòria d’aquesta Marededéu el tenim l’any 1666: després d’una llarga temporada sense ploure, les autoritats de la vila van organitzar una solemne novena acabada la qual, descalços i en processó, els fidels tragueren i acompanyaren la venerada efígie fins la riba del Sió. Conten  les cròniques que hi vingueren parroquians assedegats de més de seixanta pobles de les rodalies, entre els quals hi havia els segarrencs de la Morana, Bellveí, Torrefeta, Florejacs, Pelagalls, Concabella, les Pallargues o Sisteró.  Més concorreguda encara va ser la de 1737, on es diu que s’hi comptaren uns vint mil assistents…

Sió amunt, la Marededéu de Santesmasses, a Sedó, o la Marededéu de la Llet, de Castellmeià, també eren objecte de devoció per la gràcia de concedir als fidels “aigua copiosa”. A Guissona, la Marededéu del Claustre escoltava amb gràcia els goigs que li sol·licitaven que “feu fugir la terra parca / enviant pluges copioses”. I no només les marededéus, també els sants com Donat, patró de Sedó, o el propi Salvador, de Concabella, eren requerits amb fervor perquè intervinguessin “en temps de fam i sequia” en auxili dels seus feligresos. A banda de les advocacions, també les esglésies i capelles comptaven amb un bon estoc de relíquies (l’empremta del Sant Peu de Crist, de la canònica de Guissona, o els ossos de Sant Clar i Sant Fortunat, a Torrefeta, per exemple), a qui recórrer en cas de desesperada emergència.

Però avui, gràcies a la bona entesa entre el Departament d’Agricultura de la Generalitat, l’empresa Aigües del Canal Segarra – Garrigues i la Corporació Agroalimentària Guissona, totes aquestes pràctiques, devotes per uns, supersticioses per d’altres, esdevindran a la plana de Guissona del tot innecessàries.

El desenvolupament del canal Segarra – Garrigues, la infraestructura hidràulica més important de Catalunya, venia encallada pel fet que la majoria de les explotacions agràries no s’havien sumat al projecte, en part pels alts costos de transformació, per la falta de concreció sobre el preu de l’aigua i per l’envelliment de la població rural. Això suposava que, a aquestes alçades, menys del 10% de la superfície possible s’hagués adaptat al reg. En front d’això, l’empresa d’aigües i el departament han canviat el seu esguard i s’han adreçat a les grans empreses productores, que són les que sí que es veuen atretes (i poden) per les potencialitats del reg: Miquel Torres o Codorniu, amb la vinya, Borges, amb els festucs, Fruits de Ponent, per la fruita dolça, Forestalia, per la biomassa, Ocean Almond, per l’ametlla, i, ara, la Corporació de Guissona, pel cereal, seran algunes de les solvents empreses que faran possible el desenvolupament del canal.

En concret, a dia d’avui, ja s’estan posant balises i realitzant sondejos arqueològics al llarg del recorregut del canal secundari que ha de portar el líquid element als regants dels termes de Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs i Guissona. Els més de 14 milions d’euros que s’hauran d’invertir seran finançats en condicions avantatjoses per la Caixa Rural de Guissona, la qual oferirà també l’assessorament tècnic i agrari per a fer les adaptacions necessàries als camps i col·laborarà en la gestió dels regants, garantint a més la compra de la collita del cereal per a emprar-lo en els seus processos industrials agroalimentaris. De fet, la formalització del conveni fou beneït fa un mes, davant dels alts mandataris locals i nacionals, en cerimònia concelebrada pel dimitit conseller Josep M. Pelegrí, l’exconseller Josep Grau (avui, després de fer girar la porta, president d’Aigües del Segarra – Garrigues) i pel president de la CAG, Jaume Alsina.

Gràcies a això, els pagesos i ramaders de la plana de Guissona, si els cal aigua, ja no hauran de postrar-se davant de la representació de la divinitat, caminant capcots en interminables processons, esgargamellant-se cantant goigs a marededéus o sants, ni resar novenes i encendre ciris guardant beata captinença. Només caldrà que, amb les escriptures sota el braç, vagin a les oficines bancàries en qüestió a demanar un crèdit. Això sí, se’ls valorarà especialment que ho facin amb el mateix capteniment amb que els seus padrins anaven a oir missa. Als altres, als que es resisteixin a la modernitat, l’avenç i la transformació, als que s’entossudeixin a romandre fora del progrés, els caldrà quelcom més que l’ajuda divina per no veure’s projectats per sempre més a la foscor, el plor i el cruixit de dents; això, o vendre les finques a qui, amb esperit business-friendly, no deixi passar la bona oportunitat de fer un bon esclafit, arramassada, martingala o pilotada financera.

El Canal presocràtic

Finalment, s’ha filtrat a la llum pública el document sobre el Canal Segarra – Garrigues elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. L’informe respon a l’encàrrec de Presidència perquè els experts valorin la rendibilitat econòmica i social del projecte i de la desitjada extensió del reg a les comarques afectades per l’obra. El treball, signat pel president del CADS el 17 de juliol de 2013, ha arribat a la ciutadania a través de mitjans no convencionals i gens oficials, després que, front les reiterades peticions en seu parlamentària, el Govern n’hagués negat l’existència. Aquells que tinguin la paciència de llegir les gairebé cent planes del document i annexos entendran el perquè s’ha volgut ocultar: les seves conclusions aporten una sensació que va més enllà del desencís i la frustració…

El pedigrí dels intervinents en l’elaboració de l’informe es impressionant. S’hi compten tot un seguit de catedràtics en matèries vinculades a la gran obra (enginyeria, geografia, geologia, ecologia, ambientologia…), així com experts en la gestió de l’aigua, polítiques ambientals, eficiència de recursos i, fins i tot, marketing. No obstant, és ben segur que d’entre tots els implicats, ha actuat amb protagonisme algun entès en filosofia grega presocràtica, especialment en els postulats del qui fou conegut com el “filòsof obscur”: Heràclit d’Efes.

Heràclit basava els postulats en la màxima del canvi incessant. “Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu”, deixà dit, perquè mai l’aigua, essència del riu, serà la mateixa. A partir d’aquest exemple, llegà el cèlebre panta rei (tot flueix), resum de la seva filosofia. Avui, dos mil cinc-cents anys després, l’imprevisible fluir de l’aigua del Canal Segarra – Garrigues el fa un principi del tot actual.

En la concepció del Canal, es preveia que algun dia la infraestructura assoliria el ple funcionament. Segons l’informe del CADS això no podrà ser possible, ja que l’embassament de Rialb no pot dotar d’aigua alhora el Canal d’Urgell i el Canal Segarra – Garrigues i, al mateix temps, garantir el cabal ambiental del riu Segre. A més, afirma que el canvi climàtic suposarà una reducció de les precipitacions i, en conseqüència, dels recursos disponibles. Això, sumat a l’antiquada xarxa del Canal d’Urgell (la imprescindible modernització del qual costaria una inversió milionària inabastable) i als costos d’explotació, dibuixen el canal com quelcom sobredimensionat que condueix un cabdal d’aigua molt inferior al projectat.

En el seu disseny, es preveia l’extensió de reg que, en uns sectors, transformés en regadiu grans extensions de baixa productivitat i, en d’altres, donés garantia de subministrament a aquelles les que es mantenien en el secà, però que comptaven amb el valor afegit del bon preu del cereal o de la vinculació a les Denominacions d’Origen. No obstant, l’envelliment de la població activa agrària, l’exclusió de grans extensions per la designació de zones ZEPA, l’error en la previsió de l’adequació a la normativa mediambiental europea, l’estructura de preu de l’aigua -que beneficia a les explotacions amb major dotació, en perjudici de les petites explotacions de caire familiar- i els possibles efectes d’increment de plagues i disminució de la qualitat de l’aigua fan que la transformació agrària possible disti de la projectada.

També es concebia el canal com un pas endavant en l’autosuficiència alimentària de Catalunya i cap a l’increment de la renda agrària. Dels nivells actuals d’autoproveïment agrícola baix (46%), es preveia que l’eficiència del canal permetés incrementar-ho fins al 60% (xifra que es considera acceptable internacionalment), generant aliment per a més de mig milió de catalans… No obstant, el fet que bona part de la producció es destini a l’exportació, prenent com a referència els mercats internacionals, i no pas les necessitats internes, desvirtua aquest anhel. Tot plegat, fa dependre les expectatives de factors externs (cotitzacions internacionals), sotmeses a especulació constant i volatilitat fora de control.

També el Canal es concebia com una gran inversió pública, transparent, sostenible i de futur. No obstant, més d’una dècada després de l’inici de les obres, l’enorme desviament pressupostari, les portes giratòries i els vasos comunicants entre polítics i interessos privats, la desconfiança creixent en el territori, la manca de implicació dels usuaris finals, el moviment especulatiu generat al voltant de les terres afectades i l’oposició reiterada a portar a terme una auditoria economicofinancera que fixi el cost real de l’obra, enterboleix en gran mesura l’aigua que flueix.

I, com a gran colofó final, l’informe del CADS ve a obrir la porta a allò que estava proscrit i anatemitzat: el transvasament i la interconnexió de conques. Plantejat com última solució, en cas de sequera, i com a moneda de canvi econòmica i financera per contribuir en el desenvolupament de les Terres de Lleida, s’ofereixen els recursos hídrics del Segre com a suport dels migrats recursos del Ter, amb l’objectiu de donar seguretat d’abastament a la Regió Metropolitana. Aquesta opció es traça dins una filosofia d’una ajuda mutual a nivell de tot el país basada en l’aigua… No cal dir que, des de les Terres de l’Ebre, la reducció en qualitat i quantitat de l’aigua que manté viu el Delta tornarà a mobilitzar la ciutadania.

En conseqüència, les aigües del Canal Segarra – Garrigues, fluint en un canvi incessant, donen la raó al filòsof obscur. Ara bé, al bell mig del fluir, crida l’atenció un Ésser, immutable, estàtic i immòbil que faria les delícies de Parmènides, el gran rival d’Heràclit. Aquell que abans era Conseller d’Agricultura i àrbitre en la concessió de les obres del Canal i que ara és president de l’empresa Aigües del Segarra – Garrigues, privada (avalada per la Generalitat, això sí) i responsable de l’execució, explotació i manteniment de la xarxa de distribució del sistema.

I és que, en el fons, com repeteix un padrí televisiu, si algú vol entendre què passa amb tot plegat, convé preguntar-se allò de “¿comprendes la filosofía?”.

El Canal de la ira

L’any 1939, el Nobel de literatura John Steinbeck publicava la seva novel·la més famosa i reconeguda: “El raïm de la ira”. El fil de la història transcorre a les planures de la regió del centre  – sud dels Estats Units d’Amèrica durant els anys posteriors al crack del 29. Allí, la gran sequera, el Dust Bowl, trasllada i aguditza els efectes de la crisi financera borsària a la vida d’unes comunitats rurals i eminentment agràries. El prolongat fenomen climàtic de sequera, l’extensió desmesurada dels cultius de cereal i la introducció de la fulla d’acer a les grans llauradores John Deere, són els factors desencadenants de la gran depressió. La intensa mecanització comportà la desaparició dels vegetals de praderia que mantenien cohesionat el sòl i retenien la humitat i les noves pràctiques d’explotació del camp, intensives i productivistes, deixaren les terres nues i indefenses a l’efecte erosionant del vent. Les capes superiors del terròs esdevingueren pols, alçada pel vent en enormes ventades negres que no deixaven escolar-se ni la llum solar. La major part de les explotacions agràries familiars caigueren en bancarrota, milers de granges van haver de tancar i milions d’homes i dones, abandonades les propietats, marxaren cap a l’Oest. Allí es transformarien en els peons de la nova agricultura, dominada per grans corporacions que explotaven els treballadors, sense  reconèixer-los cap dret. En la seva obra, Steinbeck feia una crítica ferotge del capitalisme i de les estructures de cacicat de les societats agràries, així com una defensa de l’organització de la classe treballadora, en la lluita pels seus drets socials i la presa de consciència col·lectiva que els emanciparia de l’opressió de les oligarquies…  La propietat us lliga sempre al “jo” i us separa per sempre del “nosaltres”, recrimina l’autor a aquelles comunitats de pagesos i grangers que, en mig de la depressió, són incapaços de fer pinya, compartir recursos i enfrontar-se a l’enemic comú que els foragita de la terra: “la companyia agrícola –que és el banc quan les terres són seves- hi vol tractors i no famílies, al camp. (…) Poca diferència hi ha entre aquest tractor i un tanc. Tots dos foragiten, intimiden, fereixen la gent”.

Setanta-cinc anys i vuit mil quilòmetres ens separen d’aquell fenomen, però, tot i això, alguna cosa ens pot resultar familiar a les terres de l’altiplà central de Catalunya… Fa una colla d’anys, algú va veure en el projecte del Canal Segarra Garrigues una porta oberta al segle XXI. L’aigua del canal no només regaria terres, sinó que havia de generar riquesa per als seus habitants, esperonar l’emprenedoria rural, fixar la gent al territori i evitar l’abandonament de l’activitat agrària. No obstant, avui, veiem com aquell recurs carregat de bones intencions, esdevé una arma llancívola que enfronta comunitats, interessos i persones. Després d’anys de mala gestió, descontrol financer, disputes polítiques i enriquiment d’uns pocs en perjudici de molts, el canal ha dut la llavor de la zitzània. Els regants del sector sud del canal es veuen enfrontats amb els del sector nord, perquè algú els vol convèncer que els segons volen acaparar l’aigua en perjudici dels altres. Una nefasta assumpció de la política mediambiental europea, culpabilitzant les aus estepàries d’una distribució fragmentària i capriciosa de les zones de protecció de l’ecosistema, es camufla incentivant l’enemistat entre sector agraris i ramaders i sectors  ecologistes i mediambientalistes; un maniqueisme forçat i d’extrems distreu el focus d’atenció de la manca de planificació de la gestió dels recursos, de la necessària defensa dels cultius mediterranis i de la insostenible extensió del regadiu de transformació. Per reblar el clau, des del Govern espanyol, es ressuscita el Plan Hidrológico Nacional, i enfronta la comunitat de regants de les terres de Lleida amb els habitants del territori del Delta de l’Ebre; els interessos econòmics s’avantposen a la preservació dels valors ecològics i dues comunitats veïnes, lleidatans i ebrencs, condemnades a entendre’s, es veuen encarades en la lluita per l’aigua.

L’embolic genera una nova dinàmica per la qual la riquesa, en comptes de socialitzar-se, es monopolitza en poques mans. D’entre les aigües agitades, una minoria silenciosa de pescadors va fent la viu viu. Les grans empreses contractistes d’obra s’enriqueixen amb el vistiplau de l’Administració anorreant els perfils d’un paisatge ancestral i formigonant la xarxa secundària d’un canal que, orfe d’aigua, deixa de ser una eina per esdevenir una finalitat en sí mateixa. Portes giratòries desplacen els que havien estan administradors dels cabals públics i garants del bé comú als llocs directius de les empreses privades executores de l’obra. Corporacions constructores implicades en el projecte, fugitives de les angúnies de la bombolla immobiliària, transformen la seva activitat, adquireixen grans superfícies de finques als propietaris incapaços d’afrontar les exigències de la inversió, i concentren grans latifundis agraris que seran explotats amb els mateixos paràmetres especulatius, economicistes, productivistes i insostenibles que van arruïnar el mercat del totxo. I, per damunt del gran tauler del joc, la gran banca contempla foteta des de l’estrella de Miró les corredisses, les disputes i les corrupteles, esperant mà sobre mà el seu torn per cobrar amb aigua el capital que ha invertit i veure compensat amb la gestió de la conca ebrenca el greuge que va suposar no accedir al control de les aigües de la conca interna Ter – Llobregat, i, si s’escau (si no hi ha més remei, vaja) portant l’aigua a la metròpolis on la hi compraran a un preu substancialment major del que rebria pels usos agraris previstos inicialment.

Res de nou sota el cel: perd la població… Però tot està previst: talment aquells okies, aquells fills d’Oklahoma que hagueren d’abandonar llurs terres i esperances per emigrar cap a l’Oest, carregats només de la força dels seus braços, també hi ha un destí per a tots els que hagin d’optar per l’èxode. Grans factories, complexos agro-industrials, faraònics parcs temàtics o latifundis agraris i ramaders estan àvids de la mà d’obra dels peons i, si és ben disciplinada, jove i desarrelada, millor que millor. Encara que els més grans, com el vell William J. Joad de Sallisaw, potser quedaran a la cuneta del camí.

L’escàndol del Canal

El primer escàndol financer de l’any ens ha arribat des del centre del continent americà. El Grupo Unidos por el Canal (GUPC), consorci adjudicatari de l’ampliació del canal que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic a través del territori de Panamà ha amenaçat a paralitzar les obres. Tan agosarat anunci ve motivat per raons financeres: la constructora argumenta que uns excessos de costs, imprevisibles al moment inicial, els obliguen a exigir un augment en les dotacions pressupostàries com a única sortida per a finalitzar allò que els fou encarregat.

El projecte de construcció d’un tercer joc de rescloses en ampliació del Canal de Panamà és actualment l’obra d’enginyeria més gran del planeta. Fou adjudicada l’any 2009 a GUPC, consorci d’empreses integrat majoritàriament per l’espanyola Sacyr Vallehermoso, de la mà d’altres tres empreses belgues, italianes i panamenyes. La resolució del concurs no va venir mancada de polèmica, ja que es va endur la concessió gràcies a haver pressupostat la seva execució en ”només” 2281 milions d’euros (3118 milions de dòlars), una oferta qualificada de temerària des de la seva competidora, la nord-americana Bechtel (que ho va quantificar en 3063 milions d’euros, 4186 milions de dòlars). Ara, Sacyr i els seus socis, demanen un increment en la dotació de 1200 milions d’euros més, és a dir, d’un 53%…

Les motivacions de GUPC es fonamenten en un seguit de complicacions tècniques i geològiques i asseguren que unes eren indetectables al moment de presentar el pressupost a concurs i d’altres, insinuen, haurien estat maliciosament amagades al moment de licitar l’obra per part de les autoritats panamenyes. No obstant, com els mitjans de comunicació s’han apressat a posar de relleu, aquesta cultura del sobrecost és pràctica habitual en les concessionàries espanyoles, que tenen per norma presentar unes xifres a l’hora d’optar pels concursos i augmentar-les exponencialment durant l’execució (com a mostra, per exemple, la terminal 4 de Barajas, amb un increment del 2500%, o la línia 9 del metro de Barcelona, amb un increment del 540%). Però ara constaten que una rutina que és considerada com tolerable, si no intrínseca, a l’àmbit ibèric, no és exportable més enllà de les fronteres estatals. Per això, Sacyr està a punt d’entrar en una greu crisi financera (amb greu perill de les seves cotitzacions a la borsa), que arrossegarà al propi Estat espanyol al ridícul, al conflicte diplomàtic i, alhora, a una enorme despesa, perquè el Govern (en aquell temps, encapçalat pel partit socialista) va avalar la solvència de la contractista…

En tot aquest drama, s’hi barregen ombres de tràfic d’influències, projectades des de l’empresa minoritària de GUPC, la panamenya Constructora Urbana, presidida pel nebot d’Alberto Alemán, administrador del mateix Canal de Panamà al moment de la concessió (i des de 20 anys enrere). La recent substitució d’Alemán per un tercer ha fet créixer espines al llit de roses i obligarà a Sacyr -i al Govern espanyol- a passar per l’adreçador…

Un escàndol, tot plegat, del qual els nostres mitjans de comunicació se n’han fet ressò abastament i ha arribat a oïdes, qui més qui menys, de tothom. Enèsim desprestigi de la “Marca España” i un nou motiu que, a aquells que anhelem que els catalans ja no siguem tinguts mai més com a espanyols, ens fa tenir encara més pressa. Perquè, pensem, aquestes coses mai passarien en una Catalunya independent…

O potser sí…? Reculem els prop de 8700 quilòmetres que separen casa nostra de Panamà i recorrem una distància que, a peu, ens tindria poc més d’una horeta: donem una ullada a l’obra d’enginyeria més important de Catalunya, després del tren de gran velocitat. Contemplem la que fou qualificada l’any 2002 des del Departament d’Agricultura com “l’obra més emblemàtica de Catalunya després que al segle XIX es realitzés la del Canal d’Urgell”…

A l’octubre de 2012 saltava l’alarma: els dèficits financers del Canal Segarra – Garrigues amenaçaven en paralitzar l’execució. Un pressupost inicial, calculat des del consorci Aigües del Segarra-Garrigues, empresa concessionària de l’obra, per 1069 milions d’euros, s’havia engreixat fins als 1928 milions d’euros, és a dir, un augment de 859 milions, el 80%, i el crèdit sindicat constituït per aportar capital a la macro-inversió avisava que podia tancar l’aixeta. Els motius per aquesta desviació foren relacionats per part d’ASG, que entre d’altres va acusar l’augment del cost dels materials emprats o la necessitat de modificar les línies elèctriques, factors als quals el propi Conseller Pelegrí ha afegit certa desorganització, una mala programació i la voluntat d’acontentar a tothom i a cada moment. A això cal sumar una imprudent manca de consideració de l’impacte ecològic de l’obra, una nefasta previsió financera (magnificant la resposta que donarien els regants) i el descens de les valoracions creditícies de la Generalitat en els mercats financers. A més, s’hi mesclen diverses corredisses i portes giratòries: Josep Grau, qui era Conseller d’Agricultura al moment de la concessió de les obres, és ara president de l’adjudicatària Aigües Segarra Garrigues, i Josep A. Rossell, aleshores subdirector general d’infraestructures i responsable de fixació de les bases del concurs, ara n’és director general. Com a colofó, certa opacitat, accentuada amb la negativa en seu parlamentària del Govern i dels seus socis a accedir a fer una auditoria de costos, externa i independent, que examinaria aquests desviaments i avaluaria la viabilitat del projecte de regadiu.

Tot plegat, un tuf que cada cop fa més creïbles els fantasmes de conxorxes i especulacions i dóna arguments a aquells que asseguren que el Canal Segarra Garrigues és el “pitjor exemple de barbàrie hidràulica de Catalunya” (Gabriel Borràs, responsable entre 2005 i 2011 de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic) i un transvasament encobert d’aigües del Segre a Barcelona (fonament de la querella de la Plataforma en Defensa de l’Ebre). En tot cas, cada cop són menys els qui encara tenen esperances de fer del Canal un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades.

1200 milions d’euros a Panamà és un escàndol internacional, 859 milions a Lleida, una nota a peu de pàgina. Els humans tenim tendència a veure les palles als ulls aliens i descuidar la biga que hi ha al nostre; i a Catalunya no som pas l’excepció. En el procés de construcció nacional, haurem de saber canalitzar l’autocrítica i enviar aigües avall ancestrals males pràctiques.

Or blau

Molt abans de pentinar trenes i emmascarar-se amb pintura blava o de presentar-se com a ensangonada encarnació del Déu-fet-Home, un jove actor australià va saltar a la fama mundial gràcies a la saga de pel·lícules “Mad Max”. Des del cel·luloide, en Mel Gibson encarnava un agent de l’ordre que, en un món apocalíptic, lluitava amb eines poc reglamentàries contra trepes de malfactors que pugnaven pel control del petroli i l’aigua, béns que, per imprescindibles i escassos, eren el motiu d’una gran guerra global. En un entorn de violència extrema, a poc a poc, l’exemplar Max Rockatansky es transformava en el Boig (Mad) Max i acabava revelant-se com algú més ferotge i brètol que els mateixos bandits. El film, que va tenir diverses seqüeles, és un dels llargmetratges de ciència-ficció que més va marcar a una generació que, entre el Naranjito i el Cobi, vam començar a qüestionar el dogma que diu que el progrés sempre és un camí cap a endavant i cap a millor… No obstant, a principis dels anys vuitanta, la distòpia presentada pels guionistes (una societat futura sotmesa a l’autoritarisme, la violència i la restricció dels béns i les energies de primera necessitat) es veia encara com quelcom fal·laç i impossible i, amb els anys, la pel·lícula s’ha anat difuminant al mateix ritme que les imatges en un vídeo VHS. No obstant, els signes dels temps, com en tantes d’altres distòpies, fan que l’argument de Mad Max migri de la trama de ficció a la narració profètica.

La guerra pel control dels hidrocarburs ha transformat moltes parts del planeta en entorns tòxics, desordenats i salvatges on només la brutalitat i la cobdícia marquen les normes. La maledicció del petroli ha fet que zones riques en jaciments, paradoxalment, esdevinguin les més pobres en democràcia i llibertat. Però, com a la pel·lícula, no només el petroli és objecte de disputes, també ho són matèries primeres, aliments i el recurs més preuat de tots: l’aigua.

De fet, l’aigua sempre ha estat motiu de conflictes entre comunitats. La mateixa paraula “rival”, que refereix interessos contraposats, deriva del llatí “rivalis”, que al·ludeix a “aquell que empra el mateix rierol (rivus)”. Des de que els homínids caminem a dues potes, les comunitats han maldat per desviar les aigües per regar els seus camps, per abeurar el seu bestiar, per moure les rodes del seu molí i, evidentment, per nodrir la seva població, i això no ha acostumat a ser pacífic.

Avui l’aigua continua essent un bé preuat, cobejat i objecte d’especulació i enfrontament. Així constatem que molts Estats de l’assedegada Àfrica es veuen obligats a pagar el seu deute exterior exportant aigua o que diverses comunitats rurals a la Índia o a la Xina hagin d’emigrar, accentuant l’èxode rural cap a les grans metròpolis, pel control sobre el líquid element exercit per comunitats amb supremacia; moviment demogràfic que despobla el camp, lloc productor dels aliments, amb la consegüent crisi alimentària. Ningú és aliè a aquestes circumstàncies i les grans potències es posicionen estratègicament per assegurar el seu abastiment: Estats Units ha col·locat una base militar al Paraguay, prop del Guaraní, ambicionant l’aigua del Brasil o Bolívia genera un conflicte diplomàtic amb els mateixos nord-americans expulsant del país la gran multinacional Bechtel, que havia arribat a privatitzar l’aigua de pluja.

I si centrem l’objectiu en el nostre país, veiem que no en som mers espectadors i que l’especulació pel domini de l’aigua d’uns en perjudici dels altres fa temps ens ha arribat. Mostra evident fou la lluita de les Terres de l’Ebre contra aquell Plan Hidrológico Nacional que l’aleshores, i ara, Ministre d’Agricultura, Miguel Arias Cañete, s’entossudia a fer avançar com un “paseo militar”. Aquell conflicte va tancar-se amb una victòria per la Plataforma contra el PHN, però, com ha passat amb el propi Ministre (com diu l’anunci: “la caspa sempre torna”), en qualsevol moment el projecte pot sortir del seu tenebrós bagul.

I una altra mostra és el fantasma de la interconnexió del Segre amb el sistema Ter – Llobregat a través del Canal Segarra – Garrigues. Aquesta sospita ja es va expressar quan tot just les obres del canal s’iniciaven, i va ser reiteradament desmentit tant des del Govern de la Generalitat, com des de les comunitats de regants, que afirmaven que l’excedent hídric seria nul i que era impensable el transvasament cap a l’àrea metropolitana. L’ecosocialista Francesc Baltasar, Conseller en aquells moments de Medi Ambient, va titllar de “serp d’estiu” la insinuació feta des de l’Agència Catalana de l’Aigua d’interconnectar Segre i Llobregat.

Tot i això, ara, la situació és diferent. Amb un territori degradat per un Canal d’infraestructures demolidores i humiliat amb la impossibilitat de servir-se’n, amb un preu de l’aigua que la fa inabastable per molts dels regants, amb unes arques públiques afamades i obertes de cames a qualsevol festejador adinerat i amb la gestió de l’aigua en alta traspassada a corporacions mercantils, la cosa ha canviat. En mig de la matussera privatització d’Aigües Ter Llobregat (un més dels diversos marrons que ha deixat l’anterior Conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder – avui en guaret i a l’espera de nous temps a venir-, a l’Honorable Santi Vila), el negoci de l’aigua portarà conseqüències de futur de les quals, si d’alguna cosa podem estar-ne convençuts, és que no beneficiarà gens als consumidors. El campi-qui-pugui provocarà unes aigües revoltades on els pescadors dels guanys estaran entre Acciona o Agbar, entre la família Entrecanales o Caixa Holding, entre la Confederación Hidrográfica del Ebro o l’Agència Catalana de l’Aigua… i aquells que estem a l’extrem de la canonada ens tocarà el rebre. Pel camí, els centenars de milions invertits a la dessaladora del Prat, que produeix només una sisena part de l’aigua potable prevista, o aquell concepte de la gestió responsable dels recursos, s’hauran escolat, una vegada més, com aigua en un cistell…

Amb un panorama així, no és d’estranyar que el ciutadà desesperat, com a la gran pantalla li va passar a en Max Rockatansky o a la Piazza Colonna a en Luigi Preiti, acabi perdent els estreps.

 

El CSG no expia les seves culpes

Aquests dies el Canal Segarra – Garrigues ens ha portat una bona notícia: una part de l’1% cultural corresponent a les seves obres anirà a parar al patrimoni històric de la Segarra. Aquest percentatge, aplicat sobre les partides pressupostàries destinades a la construcció i explotació d’obres públiques, beneficia immobles de titularitat pública declarats Bé d’Interès Cultural i és la primera vegada que reverteix directament sobre patrimoni inscrit dins el territori afectat per la infraestructura en qüestió. D’aquesta manera, la Generalitat regarà amb una pluja milionària tretze projectes d’interès arquitectònic i arqueològic, quatre dels quals  es troben a la Segarra: el Sindicat Agrícola de Cervera, els castells de Concabella i Sanaüja i el jaciment arqueològic de Iesso. Cal congratular-nos sincerament d’aquesta resolució, la qual suposa el finançament del  100% de la intervenció (no exigeix que els municipis assumeixin el cost d’un percentatge diferencial que, sovint, té efectes dissuasius a l’hora de presentar les candidatures) i la potenciació d’elements de gran rellevància per la cultura, el turisme i la identitat de la comarca. La recuperació i dignificació d’aquests espais es sumen a d’altres projectes de restauració de conjunts de béns històrics actualment en marxa (les torres medievals de l’Ametlla de Segarra, Vilalta de Sant Guim de Freixenet, Mejanell o Vallferosa, els espais de la memòria, el castell de Vergós Guerrejat, el conjunt de Sant Pere el Gros a Cervera, les esteles discoïdals del cementiri de Sanaüja, etc). Aquestes actuacions fan baixar la veu i somriure, més o menys dissimuladament, a aquells que ens estem lamentant perpètuament de la poca cura que hi ha amb el llegat històric del nostre país. Tant de bo aquests esforços, públics i privats, de rehabilitació i dignificació  tinguin la seva continuïtat en actuacions de gestió, planificació i posada en valor real i no es limitin a deixar-nos allò que el Dr. Eduard Camps anomenava “fòssils petris”.

No obstant, cal incidir en el fet que aquests ajuts tenen el seu origen en les obres del Canal Segarra – Garrigues, un projecte d’enginyeria faraònica que havia generat grans expectatives pel futur de la comarca i que, a dia d’avui, ha causat més desencant, sinó frustració, que esperances de progrés. Al greuge que ha creat entre propietaris, a la progressiva reducció dels espais regables (de 70.000 ha a 10.000 ha), a la destrossa del territori i l’esmicolament del paisatge (amb la instal·lació d’horrorosos aqüeductes i descomunals basses) i a les polèmiques “ecoconcentracions” parcel·làries, s’hi afegeix ara l’expulsió immisericorde de la comunitat de regants de membres que no havien pogut pagar els corresponents rebuts del cost de l’obra.

En conseqüència, l’1% cultural no és suficient per a expiar els pecats del canal: molt gran ha de ser la constricció i la corresponent penitència i el propòsit d’esmena perquè la comarca estigui satisfeta de cedir-li el seu nom. D’altre manera, tal vegada haurem de demanar que el Canal abandoni el nom de Segarra i passi a anomenar-se, per exemple,  Canal d’Urgell 2.0.