L’escàndol del Canal
El primer escàndol financer de l’any ens ha arribat des del centre del continent americà. El Grupo Unidos por el Canal (GUPC), consorci adjudicatari de l’ampliació del canal que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic a través del territori de Panamà ha amenaçat a paralitzar les obres. Tan agosarat anunci ve motivat per raons financeres: la constructora argumenta que uns excessos de costs, imprevisibles al moment inicial, els obliguen a exigir un augment en les dotacions pressupostàries com a única sortida per a finalitzar allò que els fou encarregat.
El projecte de construcció d’un tercer joc de rescloses en ampliació del Canal de Panamà és actualment l’obra d’enginyeria més gran del planeta. Fou adjudicada l’any 2009 a GUPC, consorci d’empreses integrat majoritàriament per l’espanyola Sacyr Vallehermoso, de la mà d’altres tres empreses belgues, italianes i panamenyes. La resolució del concurs no va venir mancada de polèmica, ja que es va endur la concessió gràcies a haver pressupostat la seva execució en ”només” 2281 milions d’euros (3118 milions de dòlars), una oferta qualificada de temerària des de la seva competidora, la nord-americana Bechtel (que ho va quantificar en 3063 milions d’euros, 4186 milions de dòlars). Ara, Sacyr i els seus socis, demanen un increment en la dotació de 1200 milions d’euros més, és a dir, d’un 53%…
Les motivacions de GUPC es fonamenten en un seguit de complicacions tècniques i geològiques i asseguren que unes eren indetectables al moment de presentar el pressupost a concurs i d’altres, insinuen, haurien estat maliciosament amagades al moment de licitar l’obra per part de les autoritats panamenyes. No obstant, com els mitjans de comunicació s’han apressat a posar de relleu, aquesta cultura del sobrecost és pràctica habitual en les concessionàries espanyoles, que tenen per norma presentar unes xifres a l’hora d’optar pels concursos i augmentar-les exponencialment durant l’execució (com a mostra, per exemple, la terminal 4 de Barajas, amb un increment del 2500%, o la línia 9 del metro de Barcelona, amb un increment del 540%). Però ara constaten que una rutina que és considerada com tolerable, si no intrínseca, a l’àmbit ibèric, no és exportable més enllà de les fronteres estatals. Per això, Sacyr està a punt d’entrar en una greu crisi financera (amb greu perill de les seves cotitzacions a la borsa), que arrossegarà al propi Estat espanyol al ridícul, al conflicte diplomàtic i, alhora, a una enorme despesa, perquè el Govern (en aquell temps, encapçalat pel partit socialista) va avalar la solvència de la contractista…
En tot aquest drama, s’hi barregen ombres de tràfic d’influències, projectades des de l’empresa minoritària de GUPC, la panamenya Constructora Urbana, presidida pel nebot d’Alberto Alemán, administrador del mateix Canal de Panamà al moment de la concessió (i des de 20 anys enrere). La recent substitució d’Alemán per un tercer ha fet créixer espines al llit de roses i obligarà a Sacyr -i al Govern espanyol- a passar per l’adreçador…
Un escàndol, tot plegat, del qual els nostres mitjans de comunicació se n’han fet ressò abastament i ha arribat a oïdes, qui més qui menys, de tothom. Enèsim desprestigi de la “Marca España” i un nou motiu que, a aquells que anhelem que els catalans ja no siguem tinguts mai més com a espanyols, ens fa tenir encara més pressa. Perquè, pensem, aquestes coses mai passarien en una Catalunya independent…
O potser sí…? Reculem els prop de 8700 quilòmetres que separen casa nostra de Panamà i recorrem una distància que, a peu, ens tindria poc més d’una horeta: donem una ullada a l’obra d’enginyeria més important de Catalunya, després del tren de gran velocitat. Contemplem la que fou qualificada l’any 2002 des del Departament d’Agricultura com “l’obra més emblemàtica de Catalunya després que al segle XIX es realitzés la del Canal d’Urgell”…
A l’octubre de 2012 saltava l’alarma: els dèficits financers del Canal Segarra – Garrigues amenaçaven en paralitzar l’execució. Un pressupost inicial, calculat des del consorci Aigües del Segarra-Garrigues, empresa concessionària de l’obra, per 1069 milions d’euros, s’havia engreixat fins als 1928 milions d’euros, és a dir, un augment de 859 milions, el 80%, i el crèdit sindicat constituït per aportar capital a la macro-inversió avisava que podia tancar l’aixeta. Els motius per aquesta desviació foren relacionats per part d’ASG, que entre d’altres va acusar l’augment del cost dels materials emprats o la necessitat de modificar les línies elèctriques, factors als quals el propi Conseller Pelegrí ha afegit certa desorganització, una mala programació i la voluntat d’acontentar a tothom i a cada moment. A això cal sumar una imprudent manca de consideració de l’impacte ecològic de l’obra, una nefasta previsió financera (magnificant la resposta que donarien els regants) i el descens de les valoracions creditícies de la Generalitat en els mercats financers. A més, s’hi mesclen diverses corredisses i portes giratòries: Josep Grau, qui era Conseller d’Agricultura al moment de la concessió de les obres, és ara president de l’adjudicatària Aigües Segarra Garrigues, i Josep A. Rossell, aleshores subdirector general d’infraestructures i responsable de fixació de les bases del concurs, ara n’és director general. Com a colofó, certa opacitat, accentuada amb la negativa en seu parlamentària del Govern i dels seus socis a accedir a fer una auditoria de costos, externa i independent, que examinaria aquests desviaments i avaluaria la viabilitat del projecte de regadiu.
Tot plegat, un tuf que cada cop fa més creïbles els fantasmes de conxorxes i especulacions i dóna arguments a aquells que asseguren que el Canal Segarra Garrigues és el “pitjor exemple de barbàrie hidràulica de Catalunya” (Gabriel Borràs, responsable entre 2005 i 2011 de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic) i un transvasament encobert d’aigües del Segre a Barcelona (fonament de la querella de la Plataforma en Defensa de l’Ebre). En tot cas, cada cop són menys els qui encara tenen esperances de fer del Canal un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades.
1200 milions d’euros a Panamà és un escàndol internacional, 859 milions a Lleida, una nota a peu de pàgina. Els humans tenim tendència a veure les palles als ulls aliens i descuidar la biga que hi ha al nostre; i a Catalunya no som pas l’excepció. En el procés de construcció nacional, haurem de saber canalitzar l’autocrítica i enviar aigües avall ancestrals males pràctiques.
Posted on 13 gener 2014, in Sin categoría and tagged aigües, canal, canal Segarra - Garrigues, CSG, Grau, la Segarra, Panamà. Bookmark the permalink. 6 comentaris.
Giliet de Florejacs 
Des de l’experiència d’Algerri i del Canal Algerri-Balaguer (el banc de proves de la transformació del Segarra-Garrigues) us garanteixo que el Canal Segarra-Garrigues segur que NO serà “un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades”. Des de l’entrada en servei del Canal Algerri-Balaguer, al poble d’Algerri, s’han venut cada cop més finques, que han anat a parar, sobretot, a mans de “l’empresari” Josep Ma. Torremorell i algun altre, tots ells entusiastes militants de CiU i de la construcció del canal, de manera que actualment, entre 3 o 4 propietaris, ja controlen directament més d’un 50% de la superfície regada a Algerri. El poble ha perdut població de manera continuada i l’obra i la transformació no han aportat res a la millora de les condicions vida del municipi ni a la seva prosperitat, més aviat han fomentant encara més el caciquisme i clientelisme político-econòmic i la pèrdua de qualitat democràtica, amb una “omertà” imposada des dels poders político-econòmics locals i comarcals. Actualment s’està parlant de nombroses irregularitats en les obres de construcció i transformació del Canal (per exemple, els 5 primers quilòmetres s’hagueren de refer íntegrament, canviant fins i tot el perfil de la trinxera del canal, que inicialment era triangular i ara és quadrat) i la gestió posterior de la Comunitat de Regants, per part de Francesc Mirada i Pompili Roigé, que ha desembocat en una sortida precipitada d’aquests dos de la presidència i la junta de la Comunitat (procés reflectit a la premsa local). Tot plegat està molt relacionat amb CiU, empresaris amics, pressumptes tràfics de favors i clientelismes amb el partit com a denominador comú (per exemple, Mirada, militant de CiU, va ser alcalde d’Algerri per aquest partit i posteriorment president de la Comunitat de Regants, alhora que vinculat laboralment i empresarialment amb Torremorell).
Cal tenir en compte que AGS té adjudicada el que és la Xarxa Secundària del Canal, ja que l’estat és qui ha executat el Canal Principal. Això compren la xarxa de distribució, i la concentració parcel.laria. Aquesta concentració parcel.laria allí on s’ha executat, demostra com per un costat s’han fet quilometres de camins innecessaris amb traçats estrambòtics, per justificar i inflar despeses. Alhora que s’ha destruït el paisatge, els marges de pedra seca, i la fesonimia de les nostres comarques, amb terraplens que s’aragallen i eliminant qualsevol vestigi d’arbrat i vegetació pròpia.
Bon dia,
El teu post “L’ESCÀNDOL DEL CANAL” ha generat un interessant debat en el grup de linkedin Enginyers de camins, canals i ports de Catalunya
Enginyers de camins, canals i ports de Catalunya.
Gràcies, Albert, per informar-me del debat…
He llegit l’entrada de Javier del Estal, enginyer i director tècnic en aigües del CSG, que procedeixo a copiar:
“Comparar les circumstàncies del que passa al Canal de Panamà i les actuacions del Segarra-Garrigues es un desencert tan gran com la distancia física que separa ambdues infraestructures.
Puc manifestar-ho així des del coneixement proper del projecte del regadiu del Segarra-Garrigues que, com qualsevol gran actuació, te els seus detractors. Probablement son aquests els que mes es fan sentir als mitjans de comunicació i els que mes titulars generen donat que els partidaris, molt mes nombrosos, no manifesten interès real en generar polèmica.
Des de l’inici de la construcció del canal Segarra-Garrigues el govern de la Generalitat ha canviat de color tres vegades i el govern de Madrid també ( ambdós implicats en l’actuació) i tots han manifestat la voluntat ferma de continuar amb el projecte. Algú pot pensar realment que si s’haguesin comès irregularitats ningú hauria depurat responsabilitats? Oportunitat i temps n’hi ha hagut.
Ajuntaments, comunitats de regants, sindicats agraris, associacions i col.legis professionals, cambres de comerç, diputació, consells comarcals, empresaris, propietaris, pagesos i habitants de les comarques beneficiades estan manifestament a favor del regadiu del Segarra-Garrigues.
Un punt conflictiu presenta el projecte: el mediambiental, que hores d’àra considero que no està correctament resolt. Aquesta es la excusa dels detractors per atacar qualsevol aspecte del projecte i posicionar-se en contra utilitzant qualsevol argument, incloent-hi arguments falsos”
I he procedit a contestar-la com segueix:
“Sóc l’autor de l’article en qüestió i, vagi per endavant, estic molt sorprès per la transcendència que ha tingut la seva publicació.
Vagi per endavant que jo sóc home de lletres (com podeu veure al meu CV), però que visc al territori directament afectat (el Canal passa a 2 km de casa meva) i sí que he seguit des del primer moment l’evolució del projecte i he participat en el seu anàlisi i debat com a membre integrant del Fòrum l’Espitllera (http://www.youtube.com/watch?v=vCvUyy5EmyA).
Dit això, vull deixar clar, com dic a l’article, el meu desig que el CSG sigui “un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades” i no pas una altra cosa.
Llegides les vostres reflexions, d’entrada, produeix cert desencís que quan s’addueixen com els únics problemes que s’hi constaten els mediambientals, no es refereixi pas a l’impacte mediambiental de l’obra sobre l’entorn (terrible, i previst malament i amb desgana), sinó que se centrin a les limitacions de reg i de concentració parcel•lària provocades per la Xarxa Natura 2000 i les ZEPA. Entenc que allò que hauria de ser contemplat com a beneficiós (les limitacions que estableixen les àrees protegides per una o altra raó) sigui presentat com a problema. Problema, evidentment, per a una manera de concebre el concepte de desenvolupament econòmic molt llunyana de l’Europa civilitzada a la que hauríem d’aspirar a assemblar-nos. Pel que fa a la problemàtica (tremenda) associada a l’impacte social, paisatgístic i mediambiental, cap comentari; tampoc al moviment especulatiu endegat sobre les propietats directament afectades pel canal ni a l’elevat preu de l’aigua que fa inassequible l’accés al reg per molts d’aquells que hi tenien posades les esperances…
La veritat, des del punt de vista personal, considero molt lamentable (i preocupant) que molts dels tècnics, en els projectes, plantejaments i consideracions es tinguin únicament presents consideracions tècniques i economicistes i s’ignorin, o directament, menysprein, aspectes igual o més importants com són les consideracions d’ordre social, mediambiental i paisatgístic respecte del territori on l’obra s’ha de realitzar. Tot plegat, al meu entendre, propi d’una societat arcaïtzant, molt lluny de ser una societat europea realment moderna. I, lògicament, tot plegat amb el beneplàcit de molts polítics i de la totalitat dels cacics.
El temps tot ho posa al seu lloc i veurem, més aviat que tard, com acaba finalment el projecte del Segarra – Garrigues: si finalment s’assoleixen els objectius inicialment previstos o si, per desgràcia, els beneficis van a parar a un sector minoritari de la població i/o allunyat del territori. Potser, per rentar la cara de tot plegat, una auditoria rigorosa i independent serviria per guanyar-se el respecte, sinó pas dels detractors, al menys dels crítics (com jo i molt d’altres agents del territori, entre d’altres la mateixa Unió de Pagesos).
Gràcies per l’atenció i resto humilment amatent als vostres comentaris i aclariments”.
Confio que el debat segueixi endavant. Estic convençut que el diàleg crític i rigorós sobre el projecte serà beneficiós per a tots. En aquest blog recolliré i aprovaré totes les vostres opinions sobre la qüestió.
Benvolgut Giliet,
La teva entrada sobre el Segarra-Garrigues és extraordinària. Certament, com molt bé dius, tot plegat és escandalós, i se’n parla malauradament molt poc. Però resulta igualment cert que la realització d’aquesta obra és igualment escandalosa per molts altres aspectes, dels quals encara se’n parla menys. Un d’ells és l’impacte paisatgístic del canal, un aspecte que en països del nostre entorn, molt més avançats, tindria una importància cabdal (fins i tot principal) i que aquí està passant sense massa pena ni massa glòria. Partint de la premissa, evidentment, que, malgrat estar íntimament relacionats, Paisatge i Medi Ambient són conceptes diferents i atenyen a circumstàncies i consideracions diferent, quelcom que a casa nostra, i a diferència d’altres llocs, encara hem d’aprendre.
Pel que fa aquests aspectes, un està cansat de sentir declaracions de responsables tècnics i polítics del Canal Segarra-Garrigues (en algun cas, màxims responsables del mateix) apel•lant al fet que l’obra s’ha fet com s’ha fet atenent a que sempre s’ha buscat el “benefici de la majoria”. I aquest suposat “benefici de la majoria” al qual aquesta gent apel•len, i del qual ells es veu que són íntimament dipositaris, ho justifica tot. Bé, el que cal dir respecte a això, d’entrada, és que es tracta d’un plantejament de partida del tot erroni.
Respecte a les qüestions de Paisatge, i de manera específica respecte l’afectació del canal sobre el paisatge pel qual discorre, es podria debatre àmpliament. Però crec que seria un diàleg de sords. Bàsicament, perquè, vistes les declaracions dels responsables, les dues parts parlarien llenguatges diferents (cosa que una part, la d’aquests responsables tècnics i polítics, evidentment, no sap: no en són pas conscients, i d’aquí ve el principal problema). Les dues parts es miren el món i valoren les actuacions que s’hi fan des d’òptiques molt diferents. Això és especialment visible en la utilització grollera, interessada i parcial que aquests responsables fan del concepte “benefici de la majoria”, aspecte del qual penja tota la resta de la seva dissertació habitual (beneficis del canal per a determinats sectors, sacrificis que ha calgut fer en termes socials, paisatgístics, patrimonials i mediambientals en funció d’aquests suposats beneficis, etc.). Tot el que diuen per a justificar l’obra del canal ve sempre justificat (a voltes e manera explícita) per la forma com ells entenen un suposat “benefici de la majoria”, tot penja d’aquest concepte i de la forma com ells l’entenen, de tal forma, però, que, si aquesta premissa, la de que tot es fa com es fa pel “benefici de la majoria”, no és vàlida, la resta del que diuen tampoc ho és. Doncs bé, jo afirmo que el seu punt de vista sobre aquest aspecte és tendenciós. Malauradament, i en benefici d’ells, he de dir també que crec que no en són ni conscients d’això, ja que estan del tot convençuts que tothom entén el món com ells l’entenen. O que el seu “seny” és l’únic “seny” possible (sí, exacte, deixem-ho clar d’una vegada: a diferència del que entenen aquesta gent, el “seny” és un valor relatiu, no pas absolut).
La seva posició, a banda de superba, és errònia. Ras i curt, tenen plenament assumit (malauradament, com tanta i tanta gent de l’administració i la política, però, també, d’altres moltes branques professionals: enginyers, advocats, arquitectes…) que de “benefici de la majoria” o “bé comú” tan sols n’existeix una versió. I això és rotundament fals. I s’ha de dir així, perquè, del fet de considerar prèviament com a “benefici de la majoria” una cosa o una altra, es desprèn després que les actuacions que se’n derivin d’aquesta reflexió prèvia siguin d’un to o d’un altre, que les coses es puguin fer d’una manera o d’una altra o bé, fins i tot, que arribin a no ser realitzades, en funció, com dic, de la forma com és concebut aquest “benefici de la majoria”. Com sempre, i en darrer terme, tot plegat és una qüestió de concepte de fons, de cultura política i ciutadana, d’herència històrica d’un seguit de vicis. D’alguna forma, gairebé una qüestió filosòfica (entenent com a tal una manera d’entendre la vida i la societat). És a dir, quelcom realment molt i molt important, ja que aquesta reflexió prèvia, aquesta concepció prèvia del que som i del que volem ser en un futur, és la base sobre la qual descansen les actuacions posteriors, que mai surten del no res. Evidentment, tot plegat representen collonades i discursos buits per a tots aquells que veuen el món des d’un òptica molt més tancada, de mirada única, dotats d’un únic prisma analític i que, a més, creuen (o ens volen fer creure) que les coses són com són i no poden ser d’una altra manera. Fals. Per bé o per malament, fa temps que voltem pel món i que comprovem que les coses, en altres llocs, es fan de manera diferent, i atenent a altres plantejaments i ambicions, molt més respectuosos i molt més reflexionats. També més moderns i no tant ancorats en conceptes més propis del segle XIX que no pas del XXI.
Del que diuen aquests senyors, doncs, es desprèn que el seu concepte de “benefici d’una majoria”, que és el mateix que ha animat l’obra en origen, no contempla, per exemple, que la cura, preservació i, àdhuc, millora del paisatge fos quelcom beneficiós per a la majoria. No ho contemplen realment, tret de les quatres declaracions formals en els discursos habituals en relació al tema, les quals, aquestes sí, resten sempre buides de contingut. No contemplen, per exemple, que la forma com s’ha fet l’obra (reitero el que acabo de dir: la FORMA. No parlo ara del dilema sobre si calia o no calia fer el canal) i les actuacions associades hagin suposat tal trinxament del territori a nivell paisatgístic que hipotequin no ja tan sols la sensació de benestar de la ciutadania (ells no consideraran això massa important, o, en darrer terme, ho valoraran com a quelcom sacrificable en funció dels suposats beneficis econòmics que hom pretén assolir. En els països civilitats és, però, un valor preferent) sinó també les eventuals temptatives de desenvolupar a la zona un sector econòmic fonamentat en el turisme de qualitat, cultural, patrimonial i paisatgístic.
En essència, del tarannà sobre aquest tema que es desprèn de les declaracions dels responsables tècnics i polítics (que en darrer terme, reitero, és exactament el mateix que es desprèn d’una anàlisi general sobre com s’ha fet l’obra), s’intueix que per a ells el paisatge segarrenc (i, per extensió, el de bona part de les terres de Ponent) no té suficient valor, ni pel que fa a la seva capacitat d’aportar benestar a la ciutadania que hi viu ni, menys encara, quant al seu potencial per a esdevenir un atractiu turístic i, per tant, un factor de dinamització econòmica en una branca diferent (i potencialment complementària) del que és la tradicional agroramaderia intensiva i les indústries associades. En el millor dels casos és una visió, certament, arcaica. En el pitjor, interessada.
I aquest esperit que, reitero, és el que anima l’obra del canal i el que explica perquè s’ha fet com s’ha fet, permet explicar perquè en termes paisatgístics (també en termes mediambientals i patrimonials, tot i que són aspectes diferents) l’obra del canal és un autèntic disbarat, amb un impacte descomunal en termes socials i econòmics sobre el territori, especialment transcendent de cara al futur. Entre les raons declarades (i les no declarades) per tal de fer el canal, en cap cas es contemplava que esdevingués un element que enriquís el paisatge. T’asseguro que en altres països civilitats això no s’hauria permès mai. No estic dient que l’obra no s’hagués fet: estic dient que l’obra s’hagués fet d’una manera extraordinàriament diferent. Que en el seu disseny i en la seva execució s’haguessin tingut molt presents les circumstàncies d’integració paisatgística (de manera real, no aparent i per cobrir simplement l’expedient, com fem aquí). I, molt presents vol dir molt presents de debò: els criteris mediambientals i paisatgístics que l’obra del canal ha contemplat són del tot insuficients, un programa de mínims-mínims i, a més, implementats amb molt poca convicció i desgana. És el resultat de la nostra cultura política, de la nostra tradició, però que ningú pretengui fer-nos creure que era la única manera possible de fer-ho: fals. En un altre país, si s’hagués fet, els responsables haguessin contemplat tots els possibles impactes reals del canal en tots els àmbits. I el disseny hagués donat com a resultat una obra realment integrada en el paisatge, fins al punt que la seva pròpia existència hauria pogut arribar a esdevenir un element enriquidor de la qualitat d’aquest paisatge, potencialment explotable en termes de qualitat del paisatge i en l’àmbit del turisme de qualitat. Pel que fa a aquest aspecte concret, val a dir que aquí això s’ha fet pel broc gros, mancats com estem d’una Cultura del Paisatge realment homologable a la dels països europeus punters en la matèria.
Lluny d’esdevenir un element que enriqueixi el paisatge pel qual discorre (en molts aspectes, el canal d’Urgell, que es va fer quan es va fer, es va implementar de tal forma que resta més integrat al paisatge que no pas el Segarra-Garrigeus), el canal, en gran mesura, l’ha trinxat. El traçat s’ha fet com s’ha fet, atenent a aspectes relacionats amb l’agricultura intensiva, ramaderia intensiva, termes municipals, propietats i aspectes relacionats, però en molt poca mesura atenent al concepte i valors del paisatge. La pròpia obra, en tant que element físic, és un disbarat paisatgístic pel que fa als aspectes estrictament formals i a la seva presentació i visibilitat: l’aspecte general és el d’una mena d’enorme claveguera de formigó a cel obert (tan sols cal veure la foto que adjuntes en la teva entrada, amic Giliet). La realització dels aqüeductes de formigó, trinxant autèntics tresors paisatgístics de la Segarra, ben conservats fins llavors, com ara la ribera del Sió al seu pas per Pallargues, per posar un exemple, representa quelcom demencial, inassumible i intolerable en altres llocs però sí aquí, a Ponent, on tot sembla que s’hi val en matèria paisatgística. Per no parlar dels laterals del canal, esdevinguts carreteres ben asfaltades, o de les obres auxiliars, com ara basses i edificis associats, igualment mancades d’una voluntat real i esforçada d’integrar-les en el paisatge on són erigides. I què dir de la forma com s’està duent a terme la reparcel•lació, i la seva afectació demencial i mancada absolutament de respecte vers elements patrimonials de gran valor con són marges, cabanes de pastor, etc.. Podríem seguir, però no cal. Fet i fet, des del punt de vista de la posada en valor i de la cura del Paisatge tal i com l’entenen en els països més avançats d’Europa, la forma d’executar el canal ha representat una autentica trinxada general del territori. Un disbarat. Un atemptat paisatgístic de primer ordre. I vull reiterar que no és un problema de si es podia o no es podia fer: es podria haver fet, i haver-lo fet de tal forma que aquest mateix paisatge no tant sols no s’hagués vist perjudicat, sinó que fins i tot es podria haver vist molt beneficiat. El problema és d’ignorància i de voluntat, con tantes altres vegades passa a casa nostra. Ens resistim a copiar allò de bo que tenen altres països, probablement perquè a massa gent això no li convé i prefereix, per al seu propi benefici i interessos, que es mantinguin, també pel que fa al comú de la ciutadania, els vells paradigmes decimonònics que permeten que salvatjades paisatgístiques com aquestes se segueixen fent sense que aquesta mateixa ciutadania s’alci i clami en contra.
Així doncs, personalment veig, en el posicionament d’aquests responsables tècnics i polítics, el problema que apuntava al principi del meu comentari: ells es pensen que parlem el mateix llenguatge i per això fan servir aquest discurs i argumentari que fins i tot, a voltes, resulta condescendent: donen per suposat que tant ells com nosaltres entenem el mateix per “benefici d’una majoria”. I no és així. A veure si algun dia aconseguim que baixin de la seva torre de marfil, equipada amb un llargavistes exclusiu i de mirada única, i entenguin que això del “benefici d’una majoria” no és pas un concepte absolut, sinó absolutament relatiu. I, per tant, susceptible de ser objecte de debat.
Gràcies per la teva entrada, i endavant amb la lluita.
Retroenllaç: El Canal presocràtic | Giliet de Florejacs