El Canal de la ira

L’any 1939, el Nobel de literatura John Steinbeck publicava la seva novel·la més famosa i reconeguda: “El raïm de la ira”. El fil de la història transcorre a les planures de la regió del centre  – sud dels Estats Units d’Amèrica durant els anys posteriors al crack del 29. Allí, la gran sequera, el Dust Bowl, trasllada i aguditza els efectes de la crisi financera borsària a la vida d’unes comunitats rurals i eminentment agràries. El prolongat fenomen climàtic de sequera, l’extensió desmesurada dels cultius de cereal i la introducció de la fulla d’acer a les grans llauradores John Deere, són els factors desencadenants de la gran depressió. La intensa mecanització comportà la desaparició dels vegetals de praderia que mantenien cohesionat el sòl i retenien la humitat i les noves pràctiques d’explotació del camp, intensives i productivistes, deixaren les terres nues i indefenses a l’efecte erosionant del vent. Les capes superiors del terròs esdevingueren pols, alçada pel vent en enormes ventades negres que no deixaven escolar-se ni la llum solar. La major part de les explotacions agràries familiars caigueren en bancarrota, milers de granges van haver de tancar i milions d’homes i dones, abandonades les propietats, marxaren cap a l’Oest. Allí es transformarien en els peons de la nova agricultura, dominada per grans corporacions que explotaven els treballadors, sense  reconèixer-los cap dret. En la seva obra, Steinbeck feia una crítica ferotge del capitalisme i de les estructures de cacicat de les societats agràries, així com una defensa de l’organització de la classe treballadora, en la lluita pels seus drets socials i la presa de consciència col·lectiva que els emanciparia de l’opressió de les oligarquies…  La propietat us lliga sempre al “jo” i us separa per sempre del “nosaltres”, recrimina l’autor a aquelles comunitats de pagesos i grangers que, en mig de la depressió, són incapaços de fer pinya, compartir recursos i enfrontar-se a l’enemic comú que els foragita de la terra: “la companyia agrícola –que és el banc quan les terres són seves- hi vol tractors i no famílies, al camp. (…) Poca diferència hi ha entre aquest tractor i un tanc. Tots dos foragiten, intimiden, fereixen la gent”.

Setanta-cinc anys i vuit mil quilòmetres ens separen d’aquell fenomen, però, tot i això, alguna cosa ens pot resultar familiar a les terres de l’altiplà central de Catalunya… Fa una colla d’anys, algú va veure en el projecte del Canal Segarra Garrigues una porta oberta al segle XXI. L’aigua del canal no només regaria terres, sinó que havia de generar riquesa per als seus habitants, esperonar l’emprenedoria rural, fixar la gent al territori i evitar l’abandonament de l’activitat agrària. No obstant, avui, veiem com aquell recurs carregat de bones intencions, esdevé una arma llancívola que enfronta comunitats, interessos i persones. Després d’anys de mala gestió, descontrol financer, disputes polítiques i enriquiment d’uns pocs en perjudici de molts, el canal ha dut la llavor de la zitzània. Els regants del sector sud del canal es veuen enfrontats amb els del sector nord, perquè algú els vol convèncer que els segons volen acaparar l’aigua en perjudici dels altres. Una nefasta assumpció de la política mediambiental europea, culpabilitzant les aus estepàries d’una distribució fragmentària i capriciosa de les zones de protecció de l’ecosistema, es camufla incentivant l’enemistat entre sector agraris i ramaders i sectors  ecologistes i mediambientalistes; un maniqueisme forçat i d’extrems distreu el focus d’atenció de la manca de planificació de la gestió dels recursos, de la necessària defensa dels cultius mediterranis i de la insostenible extensió del regadiu de transformació. Per reblar el clau, des del Govern espanyol, es ressuscita el Plan Hidrológico Nacional, i enfronta la comunitat de regants de les terres de Lleida amb els habitants del territori del Delta de l’Ebre; els interessos econòmics s’avantposen a la preservació dels valors ecològics i dues comunitats veïnes, lleidatans i ebrencs, condemnades a entendre’s, es veuen encarades en la lluita per l’aigua.

L’embolic genera una nova dinàmica per la qual la riquesa, en comptes de socialitzar-se, es monopolitza en poques mans. D’entre les aigües agitades, una minoria silenciosa de pescadors va fent la viu viu. Les grans empreses contractistes d’obra s’enriqueixen amb el vistiplau de l’Administració anorreant els perfils d’un paisatge ancestral i formigonant la xarxa secundària d’un canal que, orfe d’aigua, deixa de ser una eina per esdevenir una finalitat en sí mateixa. Portes giratòries desplacen els que havien estan administradors dels cabals públics i garants del bé comú als llocs directius de les empreses privades executores de l’obra. Corporacions constructores implicades en el projecte, fugitives de les angúnies de la bombolla immobiliària, transformen la seva activitat, adquireixen grans superfícies de finques als propietaris incapaços d’afrontar les exigències de la inversió, i concentren grans latifundis agraris que seran explotats amb els mateixos paràmetres especulatius, economicistes, productivistes i insostenibles que van arruïnar el mercat del totxo. I, per damunt del gran tauler del joc, la gran banca contempla foteta des de l’estrella de Miró les corredisses, les disputes i les corrupteles, esperant mà sobre mà el seu torn per cobrar amb aigua el capital que ha invertit i veure compensat amb la gestió de la conca ebrenca el greuge que va suposar no accedir al control de les aigües de la conca interna Ter – Llobregat, i, si s’escau (si no hi ha més remei, vaja) portant l’aigua a la metròpolis on la hi compraran a un preu substancialment major del que rebria pels usos agraris previstos inicialment.

Res de nou sota el cel: perd la població… Però tot està previst: talment aquells okies, aquells fills d’Oklahoma que hagueren d’abandonar llurs terres i esperances per emigrar cap a l’Oest, carregats només de la força dels seus braços, també hi ha un destí per a tots els que hagin d’optar per l’èxode. Grans factories, complexos agro-industrials, faraònics parcs temàtics o latifundis agraris i ramaders estan àvids de la mà d’obra dels peons i, si és ben disciplinada, jove i desarrelada, millor que millor. Encara que els més grans, com el vell William J. Joad de Sallisaw, potser quedaran a la cuneta del camí.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 3 Març 2014, in Paisatge, Política and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: