El CSG no expia les seves culpes

Aquests dies el Canal Segarra – Garrigues ens ha portat una bona notícia: una part de l’1% cultural corresponent a les seves obres anirà a parar al patrimoni històric de la Segarra. Aquest percentatge, aplicat sobre les partides pressupostàries destinades a la construcció i explotació d’obres públiques, beneficia immobles de titularitat pública declarats Bé d’Interès Cultural i és la primera vegada que reverteix directament sobre patrimoni inscrit dins el territori afectat per la infraestructura en qüestió. D’aquesta manera, la Generalitat regarà amb una pluja milionària tretze projectes d’interès arquitectònic i arqueològic, quatre dels quals  es troben a la Segarra: el Sindicat Agrícola de Cervera, els castells de Concabella i Sanaüja i el jaciment arqueològic de Iesso. Cal congratular-nos sincerament d’aquesta resolució, la qual suposa el finançament del  100% de la intervenció (no exigeix que els municipis assumeixin el cost d’un percentatge diferencial que, sovint, té efectes dissuasius a l’hora de presentar les candidatures) i la potenciació d’elements de gran rellevància per la cultura, el turisme i la identitat de la comarca. La recuperació i dignificació d’aquests espais es sumen a d’altres projectes de restauració de conjunts de béns històrics actualment en marxa (les torres medievals de l’Ametlla de Segarra, Vilalta de Sant Guim de Freixenet, Mejanell o Vallferosa, els espais de la memòria, el castell de Vergós Guerrejat, el conjunt de Sant Pere el Gros a Cervera, les esteles discoïdals del cementiri de Sanaüja, etc). Aquestes actuacions fan baixar la veu i somriure, més o menys dissimuladament, a aquells que ens estem lamentant perpètuament de la poca cura que hi ha amb el llegat històric del nostre país. Tant de bo aquests esforços, públics i privats, de rehabilitació i dignificació  tinguin la seva continuïtat en actuacions de gestió, planificació i posada en valor real i no es limitin a deixar-nos allò que el Dr. Eduard Camps anomenava “fòssils petris”.

No obstant, cal incidir en el fet que aquests ajuts tenen el seu origen en les obres del Canal Segarra – Garrigues, un projecte d’enginyeria faraònica que havia generat grans expectatives pel futur de la comarca i que, a dia d’avui, ha causat més desencant, sinó frustració, que esperances de progrés. Al greuge que ha creat entre propietaris, a la progressiva reducció dels espais regables (de 70.000 ha a 10.000 ha), a la destrossa del territori i l’esmicolament del paisatge (amb la instal·lació d’horrorosos aqüeductes i descomunals basses) i a les polèmiques “ecoconcentracions” parcel·làries, s’hi afegeix ara l’expulsió immisericorde de la comunitat de regants de membres que no havien pogut pagar els corresponents rebuts del cost de l’obra.

En conseqüència, l’1% cultural no és suficient per a expiar els pecats del canal: molt gran ha de ser la constricció i la corresponent penitència i el propòsit d’esmena perquè la comarca estigui satisfeta de cedir-li el seu nom. D’altre manera, tal vegada haurem de demanar que el Canal abandoni el nom de Segarra i passi a anomenar-se, per exemple,  Canal d’Urgell 2.0.