Dau-nos aigua copiosa

Els més vells del lloc encara recorden com, en temps de sequera i males collites, la gent de la Segarra, així com d’altres contrades, demanaven l’auxili diví. La intercessió del Cel per aconseguir l’anhelada pluja era reclamada devotament a través de la convocatòria de processons, rés de novenes i d’altres pràctiques pietoses. Des d’èpoques medievals hi ha constància a la comarca de processons, coincidint amb festivitats puntuals i seguint el calendari agrícola, com a remeis espirituals contra la sequera. Fins i tot, quan la secada era intensa, s’hi afegien ordinacions prohibint tant les blasfèmies i com qualsevol tipus de festeig i gatzara (l’any 1882, memorable fou l’emprenyada del rector de Santa Maria de Cervera, que es va negar a fer novena al Santíssim Misteri fins que l’Ajuntament no suspengués “las diversiones públicas”). Si calia, per reforçar l’efecte miraculós, s’imposaven almoines als postulants, que eren administrades per la beneficència municipal.

Les contrades de la ribera del Sió no eren pas una excepció a aquesta pràctica, ans al contrari. Les invocacions a la Marededéu, especialment les trobades, eren les més habituals per demanar el favor de l’aigua.

Una de les que tenia més fama entre els devots era la del Socors, imatge de la Verge que la tradició assegura que havia estat trobada a Agramunt, a tocar del riu. Exemple del poder de convocatòria d’aquesta Marededéu el tenim l’any 1666: després d’una llarga temporada sense ploure, les autoritats de la vila van organitzar una solemne novena acabada la qual, descalços i en processó, els fidels tragueren i acompanyaren la venerada efígie fins la riba del Sió. Conten  les cròniques que hi vingueren parroquians assedegats de més de seixanta pobles de les rodalies, entre els quals hi havia els segarrencs de la Morana, Bellveí, Torrefeta, Florejacs, Pelagalls, Concabella, les Pallargues o Sisteró.  Més concorreguda encara va ser la de 1737, on es diu que s’hi comptaren uns vint mil assistents…

Sió amunt, la Marededéu de Santesmasses, a Sedó, o la Marededéu de la Llet, de Castellmeià, també eren objecte de devoció per la gràcia de concedir als fidels “aigua copiosa”. A Guissona, la Marededéu del Claustre escoltava amb gràcia els goigs que li sol·licitaven que “feu fugir la terra parca / enviant pluges copioses”. I no només les marededéus, també els sants com Donat, patró de Sedó, o el propi Salvador, de Concabella, eren requerits amb fervor perquè intervinguessin “en temps de fam i sequia” en auxili dels seus feligresos. A banda de les advocacions, també les esglésies i capelles comptaven amb un bon estoc de relíquies (l’empremta del Sant Peu de Crist, de la canònica de Guissona, o els ossos de Sant Clar i Sant Fortunat, a Torrefeta, per exemple), a qui recórrer en cas de desesperada emergència.

Però avui, gràcies a la bona entesa entre el Departament d’Agricultura de la Generalitat, l’empresa Aigües del Canal Segarra – Garrigues i la Corporació Agroalimentària Guissona, totes aquestes pràctiques, devotes per uns, supersticioses per d’altres, esdevindran a la plana de Guissona del tot innecessàries.

El desenvolupament del canal Segarra – Garrigues, la infraestructura hidràulica més important de Catalunya, venia encallada pel fet que la majoria de les explotacions agràries no s’havien sumat al projecte, en part pels alts costos de transformació, per la falta de concreció sobre el preu de l’aigua i per l’envelliment de la població rural. Això suposava que, a aquestes alçades, menys del 10% de la superfície possible s’hagués adaptat al reg. En front d’això, l’empresa d’aigües i el departament han canviat el seu esguard i s’han adreçat a les grans empreses productores, que són les que sí que es veuen atretes (i poden) per les potencialitats del reg: Miquel Torres o Codorniu, amb la vinya, Borges, amb els festucs, Fruits de Ponent, per la fruita dolça, Forestalia, per la biomassa, Ocean Almond, per l’ametlla, i, ara, la Corporació de Guissona, pel cereal, seran algunes de les solvents empreses que faran possible el desenvolupament del canal.

En concret, a dia d’avui, ja s’estan posant balises i realitzant sondejos arqueològics al llarg del recorregut del canal secundari que ha de portar el líquid element als regants dels termes de Plans de Sió, Torrefeta i Florejacs i Guissona. Els més de 14 milions d’euros que s’hauran d’invertir seran finançats en condicions avantatjoses per la Caixa Rural de Guissona, la qual oferirà també l’assessorament tècnic i agrari per a fer les adaptacions necessàries als camps i col·laborarà en la gestió dels regants, garantint a més la compra de la collita del cereal per a emprar-lo en els seus processos industrials agroalimentaris. De fet, la formalització del conveni fou beneït fa un mes, davant dels alts mandataris locals i nacionals, en cerimònia concelebrada pel dimitit conseller Josep M. Pelegrí, l’exconseller Josep Grau (avui, després de fer girar la porta, president d’Aigües del Segarra – Garrigues) i pel president de la CAG, Jaume Alsina.

Gràcies a això, els pagesos i ramaders de la plana de Guissona, si els cal aigua, ja no hauran de postrar-se davant de la representació de la divinitat, caminant capcots en interminables processons, esgargamellant-se cantant goigs a marededéus o sants, ni resar novenes i encendre ciris guardant beata captinença. Només caldrà que, amb les escriptures sota el braç, vagin a les oficines bancàries en qüestió a demanar un crèdit. Això sí, se’ls valorarà especialment que ho facin amb el mateix capteniment amb que els seus padrins anaven a oir missa. Als altres, als que es resisteixin a la modernitat, l’avenç i la transformació, als que s’entossudeixin a romandre fora del progrés, els caldrà quelcom més que l’ajuda divina per no veure’s projectats per sempre més a la foscor, el plor i el cruixit de dents; això, o vendre les finques a qui, amb esperit business-friendly, no deixi passar la bona oportunitat de fer un bon esclafit, arramassada, martingala o pilotada financera.