El Canal presocràtic

Finalment, s’ha filtrat a la llum pública el document sobre el Canal Segarra – Garrigues elaborat pel Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat. L’informe respon a l’encàrrec de Presidència perquè els experts valorin la rendibilitat econòmica i social del projecte i de la desitjada extensió del reg a les comarques afectades per l’obra. El treball, signat pel president del CADS el 17 de juliol de 2013, ha arribat a la ciutadania a través de mitjans no convencionals i gens oficials, després que, front les reiterades peticions en seu parlamentària, el Govern n’hagués negat l’existència. Aquells que tinguin la paciència de llegir les gairebé cent planes del document i annexos entendran el perquè s’ha volgut ocultar: les seves conclusions aporten una sensació que va més enllà del desencís i la frustració…

El pedigrí dels intervinents en l’elaboració de l’informe es impressionant. S’hi compten tot un seguit de catedràtics en matèries vinculades a la gran obra (enginyeria, geografia, geologia, ecologia, ambientologia…), així com experts en la gestió de l’aigua, polítiques ambientals, eficiència de recursos i, fins i tot, marketing. No obstant, és ben segur que d’entre tots els implicats, ha actuat amb protagonisme algun entès en filosofia grega presocràtica, especialment en els postulats del qui fou conegut com el “filòsof obscur”: Heràclit d’Efes.

Heràclit basava els postulats en la màxima del canvi incessant. “Mai no et podràs banyar dos cops al mateix riu”, deixà dit, perquè mai l’aigua, essència del riu, serà la mateixa. A partir d’aquest exemple, llegà el cèlebre panta rei (tot flueix), resum de la seva filosofia. Avui, dos mil cinc-cents anys després, l’imprevisible fluir de l’aigua del Canal Segarra – Garrigues el fa un principi del tot actual.

En la concepció del Canal, es preveia que algun dia la infraestructura assoliria el ple funcionament. Segons l’informe del CADS això no podrà ser possible, ja que l’embassament de Rialb no pot dotar d’aigua alhora el Canal d’Urgell i el Canal Segarra – Garrigues i, al mateix temps, garantir el cabal ambiental del riu Segre. A més, afirma que el canvi climàtic suposarà una reducció de les precipitacions i, en conseqüència, dels recursos disponibles. Això, sumat a l’antiquada xarxa del Canal d’Urgell (la imprescindible modernització del qual costaria una inversió milionària inabastable) i als costos d’explotació, dibuixen el canal com quelcom sobredimensionat que condueix un cabdal d’aigua molt inferior al projectat.

En el seu disseny, es preveia l’extensió de reg que, en uns sectors, transformés en regadiu grans extensions de baixa productivitat i, en d’altres, donés garantia de subministrament a aquelles les que es mantenien en el secà, però que comptaven amb el valor afegit del bon preu del cereal o de la vinculació a les Denominacions d’Origen. No obstant, l’envelliment de la població activa agrària, l’exclusió de grans extensions per la designació de zones ZEPA, l’error en la previsió de l’adequació a la normativa mediambiental europea, l’estructura de preu de l’aigua -que beneficia a les explotacions amb major dotació, en perjudici de les petites explotacions de caire familiar- i els possibles efectes d’increment de plagues i disminució de la qualitat de l’aigua fan que la transformació agrària possible disti de la projectada.

També es concebia el canal com un pas endavant en l’autosuficiència alimentària de Catalunya i cap a l’increment de la renda agrària. Dels nivells actuals d’autoproveïment agrícola baix (46%), es preveia que l’eficiència del canal permetés incrementar-ho fins al 60% (xifra que es considera acceptable internacionalment), generant aliment per a més de mig milió de catalans… No obstant, el fet que bona part de la producció es destini a l’exportació, prenent com a referència els mercats internacionals, i no pas les necessitats internes, desvirtua aquest anhel. Tot plegat, fa dependre les expectatives de factors externs (cotitzacions internacionals), sotmeses a especulació constant i volatilitat fora de control.

També el Canal es concebia com una gran inversió pública, transparent, sostenible i de futur. No obstant, més d’una dècada després de l’inici de les obres, l’enorme desviament pressupostari, les portes giratòries i els vasos comunicants entre polítics i interessos privats, la desconfiança creixent en el territori, la manca de implicació dels usuaris finals, el moviment especulatiu generat al voltant de les terres afectades i l’oposició reiterada a portar a terme una auditoria economicofinancera que fixi el cost real de l’obra, enterboleix en gran mesura l’aigua que flueix.

I, com a gran colofó final, l’informe del CADS ve a obrir la porta a allò que estava proscrit i anatemitzat: el transvasament i la interconnexió de conques. Plantejat com última solució, en cas de sequera, i com a moneda de canvi econòmica i financera per contribuir en el desenvolupament de les Terres de Lleida, s’ofereixen els recursos hídrics del Segre com a suport dels migrats recursos del Ter, amb l’objectiu de donar seguretat d’abastament a la Regió Metropolitana. Aquesta opció es traça dins una filosofia d’una ajuda mutual a nivell de tot el país basada en l’aigua… No cal dir que, des de les Terres de l’Ebre, la reducció en qualitat i quantitat de l’aigua que manté viu el Delta tornarà a mobilitzar la ciutadania.

En conseqüència, les aigües del Canal Segarra – Garrigues, fluint en un canvi incessant, donen la raó al filòsof obscur. Ara bé, al bell mig del fluir, crida l’atenció un Ésser, immutable, estàtic i immòbil que faria les delícies de Parmènides, el gran rival d’Heràclit. Aquell que abans era Conseller d’Agricultura i àrbitre en la concessió de les obres del Canal i que ara és president de l’empresa Aigües del Segarra – Garrigues, privada (avalada per la Generalitat, això sí) i responsable de l’execució, explotació i manteniment de la xarxa de distribució del sistema.

I és que, en el fons, com repeteix un padrí televisiu, si algú vol entendre què passa amb tot plegat, convé preguntar-se allò de “¿comprendes la filosofía?”.

L’escàndol del Canal

El primer escàndol financer de l’any ens ha arribat des del centre del continent americà. El Grupo Unidos por el Canal (GUPC), consorci adjudicatari de l’ampliació del canal que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic a través del territori de Panamà ha amenaçat a paralitzar les obres. Tan agosarat anunci ve motivat per raons financeres: la constructora argumenta que uns excessos de costs, imprevisibles al moment inicial, els obliguen a exigir un augment en les dotacions pressupostàries com a única sortida per a finalitzar allò que els fou encarregat.

El projecte de construcció d’un tercer joc de rescloses en ampliació del Canal de Panamà és actualment l’obra d’enginyeria més gran del planeta. Fou adjudicada l’any 2009 a GUPC, consorci d’empreses integrat majoritàriament per l’espanyola Sacyr Vallehermoso, de la mà d’altres tres empreses belgues, italianes i panamenyes. La resolució del concurs no va venir mancada de polèmica, ja que es va endur la concessió gràcies a haver pressupostat la seva execució en ”només” 2281 milions d’euros (3118 milions de dòlars), una oferta qualificada de temerària des de la seva competidora, la nord-americana Bechtel (que ho va quantificar en 3063 milions d’euros, 4186 milions de dòlars). Ara, Sacyr i els seus socis, demanen un increment en la dotació de 1200 milions d’euros més, és a dir, d’un 53%…

Les motivacions de GUPC es fonamenten en un seguit de complicacions tècniques i geològiques i asseguren que unes eren indetectables al moment de presentar el pressupost a concurs i d’altres, insinuen, haurien estat maliciosament amagades al moment de licitar l’obra per part de les autoritats panamenyes. No obstant, com els mitjans de comunicació s’han apressat a posar de relleu, aquesta cultura del sobrecost és pràctica habitual en les concessionàries espanyoles, que tenen per norma presentar unes xifres a l’hora d’optar pels concursos i augmentar-les exponencialment durant l’execució (com a mostra, per exemple, la terminal 4 de Barajas, amb un increment del 2500%, o la línia 9 del metro de Barcelona, amb un increment del 540%). Però ara constaten que una rutina que és considerada com tolerable, si no intrínseca, a l’àmbit ibèric, no és exportable més enllà de les fronteres estatals. Per això, Sacyr està a punt d’entrar en una greu crisi financera (amb greu perill de les seves cotitzacions a la borsa), que arrossegarà al propi Estat espanyol al ridícul, al conflicte diplomàtic i, alhora, a una enorme despesa, perquè el Govern (en aquell temps, encapçalat pel partit socialista) va avalar la solvència de la contractista…

En tot aquest drama, s’hi barregen ombres de tràfic d’influències, projectades des de l’empresa minoritària de GUPC, la panamenya Constructora Urbana, presidida pel nebot d’Alberto Alemán, administrador del mateix Canal de Panamà al moment de la concessió (i des de 20 anys enrere). La recent substitució d’Alemán per un tercer ha fet créixer espines al llit de roses i obligarà a Sacyr -i al Govern espanyol- a passar per l’adreçador…

Un escàndol, tot plegat, del qual els nostres mitjans de comunicació se n’han fet ressò abastament i ha arribat a oïdes, qui més qui menys, de tothom. Enèsim desprestigi de la “Marca España” i un nou motiu que, a aquells que anhelem que els catalans ja no siguem tinguts mai més com a espanyols, ens fa tenir encara més pressa. Perquè, pensem, aquestes coses mai passarien en una Catalunya independent…

O potser sí…? Reculem els prop de 8700 quilòmetres que separen casa nostra de Panamà i recorrem una distància que, a peu, ens tindria poc més d’una horeta: donem una ullada a l’obra d’enginyeria més important de Catalunya, després del tren de gran velocitat. Contemplem la que fou qualificada l’any 2002 des del Departament d’Agricultura com “l’obra més emblemàtica de Catalunya després que al segle XIX es realitzés la del Canal d’Urgell”…

A l’octubre de 2012 saltava l’alarma: els dèficits financers del Canal Segarra – Garrigues amenaçaven en paralitzar l’execució. Un pressupost inicial, calculat des del consorci Aigües del Segarra-Garrigues, empresa concessionària de l’obra, per 1069 milions d’euros, s’havia engreixat fins als 1928 milions d’euros, és a dir, un augment de 859 milions, el 80%, i el crèdit sindicat constituït per aportar capital a la macro-inversió avisava que podia tancar l’aixeta. Els motius per aquesta desviació foren relacionats per part d’ASG, que entre d’altres va acusar l’augment del cost dels materials emprats o la necessitat de modificar les línies elèctriques, factors als quals el propi Conseller Pelegrí ha afegit certa desorganització, una mala programació i la voluntat d’acontentar a tothom i a cada moment. A això cal sumar una imprudent manca de consideració de l’impacte ecològic de l’obra, una nefasta previsió financera (magnificant la resposta que donarien els regants) i el descens de les valoracions creditícies de la Generalitat en els mercats financers. A més, s’hi mesclen diverses corredisses i portes giratòries: Josep Grau, qui era Conseller d’Agricultura al moment de la concessió de les obres, és ara president de l’adjudicatària Aigües Segarra Garrigues, i Josep A. Rossell, aleshores subdirector general d’infraestructures i responsable de fixació de les bases del concurs, ara n’és director general. Com a colofó, certa opacitat, accentuada amb la negativa en seu parlamentària del Govern i dels seus socis a accedir a fer una auditoria de costos, externa i independent, que examinaria aquests desviaments i avaluaria la viabilitat del projecte de regadiu.

Tot plegat, un tuf que cada cop fa més creïbles els fantasmes de conxorxes i especulacions i dóna arguments a aquells que asseguren que el Canal Segarra Garrigues és el “pitjor exemple de barbàrie hidràulica de Catalunya” (Gabriel Borràs, responsable entre 2005 i 2011 de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic) i un transvasament encobert d’aigües del Segre a Barcelona (fonament de la querella de la Plataforma en Defensa de l’Ebre). En tot cas, cada cop són menys els qui encara tenen esperances de fer del Canal un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades.

1200 milions d’euros a Panamà és un escàndol internacional, 859 milions a Lleida, una nota a peu de pàgina. Els humans tenim tendència a veure les palles als ulls aliens i descuidar la biga que hi ha al nostre; i a Catalunya no som pas l’excepció. En el procés de construcció nacional, haurem de saber canalitzar l’autocrítica i enviar aigües avall ancestrals males pràctiques.