Arxiu del Blog

L’escàndol del Canal

El primer escàndol financer de l’any ens ha arribat des del centre del continent americà. El Grupo Unidos por el Canal (GUPC), consorci adjudicatari de l’ampliació del canal que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic a través del territori de Panamà ha amenaçat a paralitzar les obres. Tan agosarat anunci ve motivat per raons financeres: la constructora argumenta que uns excessos de costs, imprevisibles al moment inicial, els obliguen a exigir un augment en les dotacions pressupostàries com a única sortida per a finalitzar allò que els fou encarregat.

El projecte de construcció d’un tercer joc de rescloses en ampliació del Canal de Panamà és actualment l’obra d’enginyeria més gran del planeta. Fou adjudicada l’any 2009 a GUPC, consorci d’empreses integrat majoritàriament per l’espanyola Sacyr Vallehermoso, de la mà d’altres tres empreses belgues, italianes i panamenyes. La resolució del concurs no va venir mancada de polèmica, ja que es va endur la concessió gràcies a haver pressupostat la seva execució en ”només” 2281 milions d’euros (3118 milions de dòlars), una oferta qualificada de temerària des de la seva competidora, la nord-americana Bechtel (que ho va quantificar en 3063 milions d’euros, 4186 milions de dòlars). Ara, Sacyr i els seus socis, demanen un increment en la dotació de 1200 milions d’euros més, és a dir, d’un 53%…

Les motivacions de GUPC es fonamenten en un seguit de complicacions tècniques i geològiques i asseguren que unes eren indetectables al moment de presentar el pressupost a concurs i d’altres, insinuen, haurien estat maliciosament amagades al moment de licitar l’obra per part de les autoritats panamenyes. No obstant, com els mitjans de comunicació s’han apressat a posar de relleu, aquesta cultura del sobrecost és pràctica habitual en les concessionàries espanyoles, que tenen per norma presentar unes xifres a l’hora d’optar pels concursos i augmentar-les exponencialment durant l’execució (com a mostra, per exemple, la terminal 4 de Barajas, amb un increment del 2500%, o la línia 9 del metro de Barcelona, amb un increment del 540%). Però ara constaten que una rutina que és considerada com tolerable, si no intrínseca, a l’àmbit ibèric, no és exportable més enllà de les fronteres estatals. Per això, Sacyr està a punt d’entrar en una greu crisi financera (amb greu perill de les seves cotitzacions a la borsa), que arrossegarà al propi Estat espanyol al ridícul, al conflicte diplomàtic i, alhora, a una enorme despesa, perquè el Govern (en aquell temps, encapçalat pel partit socialista) va avalar la solvència de la contractista…

En tot aquest drama, s’hi barregen ombres de tràfic d’influències, projectades des de l’empresa minoritària de GUPC, la panamenya Constructora Urbana, presidida pel nebot d’Alberto Alemán, administrador del mateix Canal de Panamà al moment de la concessió (i des de 20 anys enrere). La recent substitució d’Alemán per un tercer ha fet créixer espines al llit de roses i obligarà a Sacyr -i al Govern espanyol- a passar per l’adreçador

Un escàndol, tot plegat, del qual els nostres mitjans de comunicació se n’han fet ressò abastament i ha arribat a oïdes, qui més qui menys, de tothom. Enèsim desprestigi de la “Marca España” i un nou motiu que, a aquells que anhelem que els catalans ja no siguem tinguts mai més com a espanyols, ens fa tenir encara més pressa. Perquè, pensem, aquestes coses mai passarien en una Catalunya independent…

O potser sí…? Reculem els prop de 8700 quilòmetres que separen casa nostra de Panamà i recorrem una distància que, a peu, ens tindria poc més d’una horeta: donem una ullada a l’obra d’enginyeria més important de Catalunya, després del tren de gran velocitat. Contemplem la que fou qualificada l’any 2002 des del Departament d’Agricultura com “l’obra més emblemàtica de Catalunya després que al segle XIX es realitzés la del Canal d’Urgell”…

A l’octubre de 2012 saltava l’alarma: els dèficits financers del Canal Segarra – Garrigues amenaçaven en paralitzar l’execució. Un pressupost inicial, calculat des del consorci Aigües del Segarra-Garrigues, empresa concessionària de l’obra, per 1069 milions d’euros, s’havia engreixat fins als 1928 milions d’euros, és a dir, un augment de 859 milions, el 80%, i el crèdit sindicat constituït per aportar capital a la macro-inversió avisava que podia tancar l’aixeta. Els motius per aquesta desviació foren relacionats per part d’ASG, que entre d’altres va acusar l’augment del cost dels materials emprats o la necessitat de modificar les línies elèctriques, factors als quals el propi Conseller Pelegrí ha afegit certa desorganització, una mala programació i la voluntat d’acontentar a tothom i a cada moment. A això cal sumar una imprudent manca de consideració de l’impacte ecològic de l’obra, una nefasta previsió financera (magnificant la resposta que donarien els regants) i el descens de les valoracions creditícies de la Generalitat en els mercats financers. A més, s’hi mesclen diverses corredisses i portes giratòries: Josep Grau, qui era Conseller d’Agricultura al moment de la concessió de les obres, és ara president de l’adjudicatària Aigües Segarra Garrigues, i Josep A. Rossell, aleshores subdirector general d’infraestructures i responsable de fixació de les bases del concurs, ara n’és director general. Com a colofó, certa opacitat, accentuada amb la negativa en seu parlamentària del Govern i dels seus socis a accedir a fer una auditoria de costos, externa i independent, que examinaria aquests desviaments i avaluaria la viabilitat del projecte de regadiu.

Tot plegat, un tuf que cada cop fa més creïbles els fantasmes de conxorxes i especulacions i dóna arguments a aquells que asseguren que el Canal Segarra Garrigues és el “pitjor exemple de barbàrie hidràulica de Catalunya” (Gabriel Borràs, responsable entre 2005 i 2011 de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic) i un transvasament encobert d’aigües del Segre a Barcelona (fonament de la querella de la Plataforma en Defensa de l’Ebre). En tot cas, cada cop són menys els qui encara tenen esperances de fer del Canal un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades.

1200 milions d’euros a Panamà és un escàndol internacional, 859 milions a Lleida, una nota a peu de pàgina. Els humans tenim tendència a veure les palles als ulls aliens i descuidar la biga que hi ha al nostre; i a Catalunya no som pas l’excepció. En el procés de construcció nacional, haurem de saber canalitzar l’autocrítica i enviar aigües avall ancestrals males pràctiques.

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...