No són molins, són gegants

-Mire, mi señor, que no son gigantes sino molinos, y lo que parecen brazos son las aspas que mueve el viento para mover la piedra y moler el grano.

-Cómo se nota Sancho, que no has leído libros y no sabes de qué va esto de las aventuras de los caballeros andantes: son gigantes, a mí no me engañan, y si tienes miedo, apártate y reza, porque ahora mismo voy a entrar en esta fiera y desigual batalla.

Servidor sempre m’he identificat més amb Sancho Panza, home senzill,  racional, pragmàtic, amant del bon beure i millor menjar, que amb el Quixot, aristòcrata fantasiós, il·luminat i convençut de la realitat de projectes quimèrics. Però he de reconèixer que, en el famós episodi dels molins, he de donar la raó al l’enginyós gentilhome manxec. Sobretot pensant en els aerogeneradors que, mal denominats “molins”, envolten per llevant i per migdia les terres de la Segarra, a mode de sinistre corona d’espines.

Perquè, objectivament, molins no són, ja que moldre, no molen res. D’acord amb el diccionari de l’IEC, “molí” és una màquina de moldre gra o altres materials sòlids; per extensió, també denominem “molí” a l’edifici sencer on s’allotja la maquinària. Per altra banda, gegants sí que són, especialment aquests que es projecten ara als camps de l’Alta i la Baixa Segarra (d’Ivorra a les Piles, de Talavera a Argençola, de Calonge de Segarra a Santa Coloma de Queralt), que tenen una alçada de gairebé 200 m, comptant el cos de 120 i el diàmetre de les aspes de 150. És a dir, per entendre’ns, amb unitats segarrenques, sis cops i mig la torre de Vallferosa  o quatre cops el campanar de Santa Maria de Cervera.

Però també són gegants, més temibles que el colós Briarero i més reals que el savi Frestón, dels que ens parla l’episodi del Quixot, els qui promouen la seva implantació:

Per una banda, l’empresa Naturgy, que fins fa poc s’anomenava “Gas Natural”, però que va decidir canviar el nom quan es va fer especialment famosa per ser latercera corporació més contaminant de l’Estat espanyol (després d’Endesa i de Repsol-Petronor) i per la seva insensibilitat davant la pobresa energètica. Aquesta empresa, ha decidit fraccionar el seu macro-projecte segarrenc de “parcs eòlics” (50 aerogeneradors amb una potència de 210 MW) en set projectes separats, per eludir la normativa (Llei 54/1997, reguladora del sector elèctric) que l’obligaria a sotmetre-ho a l’autorització de l’Estat. Això és així perquè la llei obliga que, a partir de 50 MW de potència, la competència no sigui autonòmica, sinó que depengui del Ministeri, per la qual cosa, malgrat coincidir en proximitat geogràfica, unitat de paisatge, afectació mediambiental i sobre la salut humana i compartir línies d’evacuació d’energia, edifici de control i subestació, n’han fet paquetets perquè sigui el Departament de Territori qui ho autoritzi.

Tal vegada, aquesta preferència pel Govern català, pot tenir a veure amb el fet que Gas Natural – Naturgy ha estat des de fa molts anys nineta dels ulls dels governs de Convergència, pel fet de ser de les poques empreses catalanes que resten a l’IBEX35 i per l’estreta relació dels seus responsables amb l’entorn de poder convergent. En són bones constatacions el paper de Convergència i Unió durant l’intent d’OPA de Gas Natural sobre Endesa, protagonitzada per l’aleshores màxim mandatari de la gasista, Salvador Gabarró (fill de Sant Guim de Freixenet) o la reacció d’Artur Mas i el seu entorn davant l’incident de la mort de la Rosa, l’anciana de Reus a qui l’empresa havia tallat el subministrament, que va generar grans crítiques (i, finalment, va costar el cap) de l’aleshores Conseller d’Empresa, el balaguerí Jordi Baiget, que va gosar recriminar la seva manca de sensibilitat amb els més desafavorits per la pobresa energètica. En conseqüència, només un malpensat podria aventurar que l’energètica catalana prefereix fer dependre l’autorització del conseller Damià Calvet, de l’escola business friendly d’Artur Mas, que de la ministra Teresa Ribera, prestigiosa experta en transició ecològica i d’una sensibilitat reconeguda per propis i estranys en defensa del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic.

Com també és encara més colossal l’altra promotora dels “parcs”, l’empresa Green Capital Development XI, petita mercantil (creada fa sis mesos a Madrid, amb un capital fundacional de 3000 €) que en realitat fa de pantalla del gran holding Capital Energy. Aquest gegant està en mans de l’advocat i ramader Jesús Martín Buezas, ex-gendre del tot poderós Florentino Pérez, i que està acostumat a plantar cara (i derrotar) a qualsevol poder que pretengui coartar els seus negocis, com és sobradament famós en el cas del dipòsit Castor o, potser no tant, en la seva victoria judicial que va tombar el concurs  eòlic de la Xunta de Galiza, l’any 2016. Potser és aquesta consciència de poder absolut que ha fet que, en aquest cas, la promotora hagi fraccionat el seu projecte de 40 aerogeneradors, amb una potència total de 240 MW, només en quatre, tractant de minimitzar l’impacte sobre el paper de cadascun d’ells (quatre petits, valorats per separat, semblen menys agressius que un gran), però no la potència acumulada. De fet, només en un dels quatre (dit “Portella”), tindria competències la Generalitat, mentre que els altres tres dependran del Govern estatal. Ben segur que poca -o gens- por té Capital Power, crescuda a l’ombra d’aquell a qui Emilio Butrageño va batejar com a “ser superior”, a que cap govern sigui un escull pels seus plans de negoci.

La batalla contra els gegants té ara un nou episodi i el seu escenari ja no és aquella Mancha de Consuegra, Tembleque o Mota del Cuervo, sinó la Segarra de Talavera, Castellfollit de Riubregós o les Piles. Veurem quin cavaller de la trista figura gosa trencar la llança contra la bombolla de l’especulació eòlica i acaba rodolant pel terròs, perquè, com digué el Quixot parafrasejant Ciceró “las cosas de la guerra más que otras están sujetas a continua mudanza”.

 

 

 

La victòria de Sancho Panza

 

D’entre la munió d’episodis que trobem a Don Quijote de la Mancha, segurament el més cèlebre de tots és l’escomesa del cavaller als molins de vent. Ens narra l’autor com l’aventurer no escolta les advertències de Sancho Panza, que malda per a fer-li entendre que els  “desaforados gigantes” que ell veu no són més que molins que fan girar les aspes amb la força del vent, i arremet al galop els enginys fariners.
Quan l’heroi, rebotat per l’aparatós xoc, acaba amb la llança trencada i els
seus ossos per terra, l’escuder li recrimina el seu abrandament, tot dient-li
que ell ja l’havia avisat “que mirase  bien lo que hacía, que no eran sino molinos de viento”;  però el Quijote el fa callar, alliçonant-lo que “las cosas de la guerra, más que otras, están sujetas a continua mudanza”. De seguida, Sancho, ho deixa
córrer, amatent al seu estómac que avisa que ja és hora de dinar…

Veiem com Cervantes ens dibuixa a Sancho Panza com un personatge eminentment pragmàtic i realista. És un pagès que es preocupa sempre pel costat pràctic de les coses, a voltes astut i egoista, però sempre bondadós i lleial al seu senyor. La seua escassa formació -no sap llegir ni escriure-, el fa incapaç d’entendre al Quijote, dedicat en cos i ànima a la lluita pels ideals del bé i la justícia, aliè a tot desànim i capaç de superar totes les adversitats. No obstant això, n’és un servidor fidel i el segueix incondicionalment, atret per la fama que li profetitza i per la promesa de fer-lo governador d’alguna ínsula.

Avui, finalment, després de penes i treballs, en Sancho Panza ha assolit el govern anhelat i, des del poder de l’illa Baratària, pot garantir que mai més cap arrauxat Quijote atacarà els molins. Al menys, així ens ho fa entendre que es propagui als quatre vents que els alcaldes de la Castella catalana “tenen moltes ganes” de rebre els aerogeneradors als seus municipis.

L’agrest escuder farà oïdes sordes al cavaller quan aquest critiqui els molins perquè responguin a interessos especulatius i perpetuïn els oligopolis de producció energètica, fent-lo callar tot defensant que els dèficits en les hisendes municipals rebran un baló d’oxigen pels cànons, ajudes i demés plats de llenties promeses per les empreses promotores. Ben segur que, quan el de la trista figura assenyali amb la llança la destrossa paisatgística, la devastació del desenvolupament sostenible del camp, la cultura i el turisme i el greu perjudici per a l’habitabilitat dels territoris envaïts pels molins, el rude camperol li plantarà davant els projectes per a instal·lar plantes de biomassa i millores en polígons
industrials. Segur que quan el Quijote denunciï la inexistent creació de llocs
de treball, la nul·la participació del territori en les decisions preses i
l’increment de la desertització en el medi rural que porten els parcs eòlics,
Sancho pensarà amb els beneficis concedits a la minoria propietària dels
terrenys triats, a les empreses contractistes d’obra pública i als promotors de
la iniciativa. És segur que, quan l’Hidalgo acrediti la manca d’idoneïtat dels
emplaçaments, posant sobre la taula el desenvolupament de l’energia eòlica al
món civilitzat, amb parcs situats a l’entorn marí o seguint corredors
d’infraestructures ja existents, el vilà li contestarà que l’adjudicació de les
zones de desenvolupament prioritària són una loteria que no es pot deixar
escapar. Fins i tot, quan el de la Manxa brandi l’espasa per a denunciar que
els molins profanaran santuaris mil·lenaris, assetjaran pobles amb encant i
violaran espais que foren un dia salvats de la destrucció de variants
d’autovies i projectes carceraris, trobarà al rodanxó, miop i amnèsic escuder
dormint a lloms del seu ruc…

En conseqüència, en Sancho Panza, amo i senyor de la Baratària, aplana el terreny perquè mig miler d’aerogeneradors -temibles gegants de 120 metres d’alçada, ciclops de flaixos estroboscòpics, descomunals minipímers batedors de boira-, envaeixin el territori que, degradat, trossejat i hipotecat deixarem als nostres descendents.

Potser serà massa tard quan, uns quants capítols més enllà, baixi dels núvols, toqui de peus a terra i digui allò de “más quiero recostarme a la
sombra de una encina en el  verano y arroparme con un zamarro de dos pelos en el invierno, en mi libertad, que acostarme con la sujeción del gobierno entre
sábanas de holanda y vestirme de martas cebollinas. Vuestras mercedes se queden con Dios, y digan al duque mi señor que, desnudo nací, desnudo me hallo: ni pierdo ni gano; quiero decir, que sin blanca entré en este gobierno y sin ella salgo, bien al revés de como suelen salir los gobernadores de otras ínsulas”.
Quan arribi aquest instant de lucidesa, les paraules se les endurà el vent…