La victòria de Sancho Panza

 

D’entre la munió d’episodis que trobem a Don Quijote de la Mancha, segurament el més cèlebre de tots és l’escomesa del cavaller als molins de vent. Ens narra l’autor com l’aventurer no escolta les advertències de Sancho Panza, que malda per a fer-li entendre que els  “desaforados gigantes” que ell veu no són més que molins que fan girar les aspes amb la força del vent, i arremet al galop els enginys fariners.
Quan l’heroi, rebotat per l’aparatós xoc, acaba amb la llança trencada i els
seus ossos per terra, l’escuder li recrimina el seu abrandament, tot dient-li
que ell ja l’havia avisat “que mirase  bien lo que hacía, que no eran sino molinos de viento”;  però el Quijote el fa callar, alliçonant-lo que “las cosas de la guerra, más que otras, están sujetas a continua mudanza”. De seguida, Sancho, ho deixa
córrer, amatent al seu estómac que avisa que ja és hora de dinar…

Veiem com Cervantes ens dibuixa a Sancho Panza com un personatge eminentment pragmàtic i realista. És un pagès que es preocupa sempre pel costat pràctic de les coses, a voltes astut i egoista, però sempre bondadós i lleial al seu senyor. La seua escassa formació -no sap llegir ni escriure-, el fa incapaç d’entendre al Quijote, dedicat en cos i ànima a la lluita pels ideals del bé i la justícia, aliè a tot desànim i capaç de superar totes les adversitats. No obstant això, n’és un servidor fidel i el segueix incondicionalment, atret per la fama que li profetitza i per la promesa de fer-lo governador d’alguna ínsula.

Avui, finalment, després de penes i treballs, en Sancho Panza ha assolit el govern anhelat i, des del poder de l’illa Baratària, pot garantir que mai més cap arrauxat Quijote atacarà els molins. Al menys, així ens ho fa entendre que es propagui als quatre vents que els alcaldes de la Castella catalana “tenen moltes ganes” de rebre els aerogeneradors als seus municipis.

L’agrest escuder farà oïdes sordes al cavaller quan aquest critiqui els molins perquè responguin a interessos especulatius i perpetuïn els oligopolis de producció energètica, fent-lo callar tot defensant que els dèficits en les hisendes municipals rebran un baló d’oxigen pels cànons, ajudes i demés plats de llenties promeses per les empreses promotores. Ben segur que, quan el de la trista figura assenyali amb la llança la destrossa paisatgística, la devastació del desenvolupament sostenible del camp, la cultura i el turisme i el greu perjudici per a l’habitabilitat dels territoris envaïts pels molins, el rude camperol li plantarà davant els projectes per a instal·lar plantes de biomassa i millores en polígons
industrials. Segur que quan el Quijote denunciï la inexistent creació de llocs
de treball, la nul·la participació del territori en les decisions preses i
l’increment de la desertització en el medi rural que porten els parcs eòlics,
Sancho pensarà amb els beneficis concedits a la minoria propietària dels
terrenys triats, a les empreses contractistes d’obra pública i als promotors de
la iniciativa. És segur que, quan l’Hidalgo acrediti la manca d’idoneïtat dels
emplaçaments, posant sobre la taula el desenvolupament de l’energia eòlica al
món civilitzat, amb parcs situats a l’entorn marí o seguint corredors
d’infraestructures ja existents, el vilà li contestarà que l’adjudicació de les
zones de desenvolupament prioritària són una loteria que no es pot deixar
escapar. Fins i tot, quan el de la Manxa brandi l’espasa per a denunciar que
els molins profanaran santuaris mil·lenaris, assetjaran pobles amb encant i
violaran espais que foren un dia salvats de la destrucció de variants
d’autovies i projectes carceraris, trobarà al rodanxó, miop i amnèsic escuder
dormint a lloms del seu ruc…

En conseqüència, en Sancho Panza, amo i senyor de la Baratària, aplana el terreny perquè mig miler d’aerogeneradors -temibles gegants de 120 metres d’alçada, ciclops de flaixos estroboscòpics, descomunals minipímers batedors de boira-, envaeixin el territori que, degradat, trossejat i hipotecat deixarem als nostres descendents.

Potser serà massa tard quan, uns quants capítols més enllà, baixi dels núvols, toqui de peus a terra i digui allò de “más quiero recostarme a la
sombra de una encina en el  verano y arroparme con un zamarro de dos pelos en el invierno, en mi libertad, que acostarme con la sujeción del gobierno entre
sábanas de holanda y vestirme de martas cebollinas. Vuestras mercedes se queden con Dios, y digan al duque mi señor que, desnudo nací, desnudo me hallo: ni pierdo ni gano; quiero decir, que sin blanca entré en este gobierno y sin ella salgo, bien al revés de como suelen salir los gobernadores de otras ínsulas”.
Quan arribi aquest instant de lucidesa, les paraules se les endurà el vent…