Mal de molts

En József i la Mária s’acabaven de casar. Tenien moltes il·lusions posades en el futur. Volien formar una llar feliç i ja pensaven en tenir fills. Ell era un manobre de molt d’ofici i ella una excel·lent cuinera. No obstant, la recent incorporació del seu país a la Unió Europea no havia acabat amb la corrupció política generalitzada ni havia portat un increment dels baixos salaris que els impedien fer realitat els seus somnis. Per tant, van decidir emigrar cap a l’oest europeu, integrant-se en la marea de mà d’obra qualificada que marxà a la recerca de millors perspectives. Fa cinc anys que arribaren a les nostres contrades i val a dir que no els va costar gens trobar feina…

En Józef va incorporar-se com a guixaire en una empresa constructora. La seva disciplina en el treball i la seva bona mà amb la gaveta i el paletí aviat el van fer ascendir a encarregat. Per la seva banda, la Maryja va entrar en la cuina d’un petit bar de menús; de seguida, al costat de les croquetes i el capipota, el bigos de col amb salsitxes i les zrazy de vedella amb mató varen conquerir els estómacs dels clients. La bonança econòmica va engrescar la parella i, al cap de poc temps, amb la Maryja embarassada de dos mesos, deixaven l’habitació que havien llogat a l’apartament de l’Andriy, cosí d’en Józef, per passar a instal·lar-se a la seva pròpia llar: un pis nou, de vuitanta metres quadrats, més terrassa i plaça d’aparcament.

La caixa d’estalvis va facilitar als Josef i la Maica tota la paperassa per la compra. Tot i que les quotes de la hipoteca equivalien al salari de la constructora i que van haver de garantir-la també amb el pis del cosí Andrei, la il·lusió per fer el niu no els feren dubtar. El preu era elevat, però, com els va animar l’amable delegat de la financera, no hi havia motiu per patir: cada any que passava el valor de l’immoble augmentaria vora una desena part! En conseqüència, no només adquirien la llar on la família acreixeria unida i feliç, sinó que, a més, feien la millor inversió possible… Còmodament instal·lats a casa, naixia l’Ion, en primer fill de la parella i, dos anys després, la felicitat s’engrandia amb l’arribada de la Daniela.

No obstant, sense avís previ, les coses es van començar a tòrcer. La constructora on treballava en Yusuf va deixar de rebre finançament, de construir edificis i de poder pagar nòmines. Ell es va trobar al carrer, amb una ínfima indemnització i un magre coixí de subsidi per a desocupats. Per la Maryam les coses no van anar millor: les carmanyoles i l’atur van fer que el restaurant perdés bona part de la clientela i la mestressa, incapaç de fer front a cap sou, va haver de despatxar-la. Les despeses diàries, les necessitats dels fills i les petites ajudes que enviaven als seus familiars, els impossibilitaren atendre el compromís hipotecari. Cuita-corrents, amb el primer burofax de requeriment de pagament a la mà, varen adreçar-se a l’oficina on havien signat el crèdit. Allí tot havia canviat:  al rètol, en lloc del logotip de la caixa d’estalvis, hi figurava el nom d’un banc desconegut, i l’amable senyor que tant els havia ajudat a adquirir el pis ja no hi era, havia mort d’infart mig any abans. Parapetada rere els vidres blindats que protegien el mostrador, una senyoreta els va informar dels telèfons del departament jurídic de l’entitat…

Cap dels arguments d’en Mamadou i de la Mariama mereixeren la misericòrdia de l’advocat del banc ni del Jutge del tribunal. Un any més tard, el pis era subhastat judicialment. Per manca de postors, el propi banc se’l quedava per la meitat de l’import del crèdit que els havia atorgat. A més, afegides les costes del procés i els interessos moratoris (degudament penalitzats en dotze punts percentuals), la major part del deute seguia vigent. Talment una gangrena, també el cosí Modou perdria l’habitatge amb el qual havia garantit la hipoteca dels seus parents.

Així doncs, l’entitat financera es feia amb els dos pisos per un valor molt inferior al que ella mateixa havia taxat i mantenia sobre en José i la María un crèdit d’uns quants milers d’euros que, dia a dia, creixia sense aturador. Per tant, quedaven esclavitzats de per vida amb uns grillons que mai més els permetrien aixecar el cap… Desnonats, el matrimoni, amb els seus fills Juan i Daniela, es varen mudar a una habitació llòbrega. Esgotades les prestacions d’atur i malvenut tot allò prescindible, una miserable pensió mínima de subsistència amb prou feines els permetia fer front a un àpat diari i una estança de quatre llits.

Ara, desterrat a l’economia submergida, en Josep mira de guanyar algun dineret fent petites feines de pintor, estucador i paleta per cases i despatxos. La Maria, dos dies a la setmana, té cura d’uns ancians i, quan la criden, fa la neteja d’escales o alguna oficina. El poc diner que reben, evidentment en negre –els voltors del banc estan a l’aguait!- serveix per alimentar la família i vestir els infants…

Avui, a l’oficina de Càritas de la plaça dels Màrtirs, tot esperant el seu torn per a ser atesos,  en József i la Mária, en Józef i la Maryja, Josef i la Maica, en Yusuf i la Maryam, en Mamadou i de la Mariama, en José i la María i en Josep i la Maria coincidieixen amb la senyora Anna, vídua del delegat de la caixa bancaritzada. Ella, sempre tan endiumenjada, se’ls mostra insòlitament despentinada i amb l’escot orfe del collar de perles que li havia deixat la seva mare, al cel sia! Amb la mirada clavada a les plantofes i un fil de veu els confessa que hi cerca una petita ajuda que complementi la pensió de viduïtat. A la falda, maldestrament oculta sota unes mans desenjoiades, custodia la bossa de plàstic que diàriament li prepara la carnissera amb retalls d’escorrialles càrniques pel gosset. El mateix gosset que fa una colla de dies envestia i matava una moto esbojarrada davant de tot el veïnat quan sortia de la seva casa al carrer Major…

Pobres pobres

A mitjans dels anys vuitanta, en un centre educatiu de la part alta de Barcelona, el mestre de religió va voler incitar a la reflexió als seus alumnes amb la següent interrogació: “¿Sabéis niños –la llengua espanyola era la vehicular en aquella escola- que con lo que cuesta un portaviones se podría erradicar la lepra del mundo?”. Des de la primera fila, un nen, fill d’un important empresari barceloní i d’una destacada catequista del mateix col·legi, va alçar la mà i va dir: “Sí, claro, padre: compramos el portaviones, lo llenamos con todos los leprosos y lo mandamos al centro del océano”… La gracieta fou celebrada amb generoses riotes per tota la camarilla del púber, mentre que jo, més preocupat per l’acne que començava a envair el meu rostre que per aquella malaltia que només coneixia per fosques pel·lícules i pietoses lectures dominicals vaig fer com si sentís ploure. No obstant, l’anècdota em va quedar gravada i ben sovint se’m fa present quan contemplo les mesures que, en la lluita contra la pobresa, apliquen diversos governants.

És un fet que la pobresa s’estén cada cop a més capes de la població i que la seva derivada pública, la indigència, la fa més visible a la ciutadania. Això suposa determinades conductes que afecten l’espai públic i que esdevenen sovint molestes, insalubres i –fet i fet- fan de mal veure. Per combatre això, diversos consistoris s’apunten a la figura que va fer famosa  l’Ajuntament barceloní de l’alcalde Clos (i que li va causar no pas pocs maldecaps jurídics): les ordenances de civisme, eina estratègica per a eradicar del carrer tot allò que es titlla d’incívic.

Amb aquestes ordenances, la lluita per l’eliminació dels pobres de l’espai públic disposa d’un instrument ben versàtil, tot i que, a voltes, les conseqüències esdevenen absurdes. Així constatem que l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb els anhels de “millorar la vida en comunitat” ha decidit multar a les persones que practiquin la mendicitat a la via pública amb 150 euros (300 si s’auxilien de menors o discapacitats); a Lloret de Mar, vila que protagonitza sovint la crònica de successos –i no pas pel seus pidolaires-, la idea els ha semblat ben bona i ja debaten incorporar-la al seu ordenament de convivència ciutadana.  El que no ens diuen és com ho faran per a fer efectiva la multa, ni sobre quins béns del mendicant s’adreçarà el constrenyiment… No obstant, molt més eficaç és la normativa generalitzada en municipis de platja que prohibeixen el “top manta” o aquella altra vigent a Barcelona que ho fa amb el comerç sexual al carrer: en ambdós casos, es preveuen multes no només contra qui fa l’oferta, sinó sobre els qui n’adquireixen el producte o servei (els quals, especialment els segons, no triguen en fer efectiva la sanció per por que transcendeixi socialment una conducta tan reprovable).

En la mateixa línia, veiem com l’Ajuntament de Manresa prohibeix jugar a pilota als infants a les places públiques i el d’Alcarràs ha decidit multar a tots aquells que gosin remenar als interiors dels contenidors, conducta que el de Girona afronta posant cadenatsa les tanques d’aquests receptacles, impedint així que els indigents afamats hi accedeixin a la recerca dels aliments que d’altres rebutgen i llencen…

Si amb aquestes mesures ja s’aconsegueix escombrar de carrers i places certes activitats poc agradoses i que trenquen amb l’anhel de fer de la via pública un lloc lliure d’activitats poc decoroses, insalubres, molestes i antiestètiques, o més ben dit: incíviques, podem constatar com els consistoris de Salt i de Badalona encara han anat més enllà: el municipi veí de la capital gironina ha decidit retirar de la via pública bona part de les fonts públiques per acabar amb les llargues cues de gent sense recursos que s’hi afileraven per a omplir garrafes, rentar-se i, fins i tot, afaitar-se (tot i que, val a dir, l’argument principal esgrimit estava en la lluita contra el mosquit tigre). Per la seva banda, l’ínclit alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, a banda de plagiar la mesura saltenca i tallar les dolls d’aigua pública, ha decidit retirar els bancs públics dels barris més humils de Badalona com a mesura per acabar amb les concentracions d’immigrants que els empren amb nocturnitat i traïdoria a mode de somier per dormir-hi. D’altres municipis, de forma més subtil, han optat per un mobiliari urbà més preventiu i han substituït els clàssics bancs per cadires individuals o d’altres amb reposabraços que impedeixen d’estirar-s’hi…

Així doncs, la lluita contra la pobresa avança a les viles i ciutats del nostre país. Potser no s’eradicarà, però sí que s’aconseguirà amagar-la del carrer i, sota la catifa, esdevindrà invisible per tots aquells que, afortunadament,  no hi hem caigut, tot i que les retallades en despesa social, la liberalització del mercat laboral, les reduccions de salaris i expedients de regulació de treballadors i la revisió dels models de prestacions pels desocupats i pensionistes fan que molt pocs privilegiats puguin estar del tot convençuts de no haver de precisar algun dia un banc on anar a dormir, una font on sadollar-se o una caixa de galetes caducades per alimentar-se…

Trenta anys després, cercant per la xarxa, constato que aquell enginyós nen de bona família és ara directiu tècnic d’una de les principals multinacionals energètiques espanyoles. Algun dia m’entretindré en cercar per facebooks, linkedins, tweeters i demés xarxes socials, què se n’ha fet de la caterva de preadolescents que varen saber riure-li l’acudit: suposo que no els trobaré remenant contenidors, sinó ocupant alts càrrecs en consells d’administració de grans corporacions, secretariats de partits polítics o poderosos conglomerats de la informació o, tal vegada,  dissenyant portaavions.

Assegui un pobre a la seva cadira

Per enèsima vegada, els catalans hem demostrat que som un poble solidari i generós i hem estat amatents a respondre amb entusiasme a la crida de la Fundació la Marató de TV3 que aquest cop, amb el molt noble i portentós objectiu de lluitar contra la pobresa, ens ha demanat que ens rasquem la butxaca. Així, en una nova jornada heroica, els catalans i les catalanes hem donat més de 4 milions d’euros en l’exercici de la tercera virtut teologal: la caritat, aquella que fou lloada per Sant Pau amb allò de “no tenint caritat, jo no sóc res”, i que fou destacada per sobre de la fe i l’esperança pel propi  Josemaria Escrivá de Balaguer, qui assegurà que “de las tres (virtudes teologales), la caridad es la más excelente de todas”…

Mentre el Govern espanyol prepara el seu propi i ingent exercici de proïsme, pel qual injectarà més de 20 mil milions d’euros entre els pobres banquers madrilenys, nosaltres, els catalans, repartim 4 humils milions entre els conciutadans immersos en la pobresa. Vehiculada per la Ràdio i Televisió de Catalunya, la magnanimitat ha estat inspirada per una campanya publicitària on, prenent com referent el joc infantil de les cadires, ens comunicaven que no hi ha cadires per a tots i que, si no som capaços de fer una petita renúncia, una bona part de la població “quedarà fora de joc”. Així se’ns feia veure que és la nostra responsabilitat el fer un lloc als més desvalguts, i que ho podem fer amb un somriure i un mínim esforç d’aprimament…

Val a dir que emprar els mobles com a metàfora ja fou adaptat cinquanta anys enrere pel grandíssim i sempre lúcid retratista de la hipocresia social del país, en Luis García Berlanga, en la que potser sigui la seva millor pel·lícula: Plácido (nominada a l’Òscar com a millor film estranger, per cert). En la cinta, es narra com amb el lema “Un pobre en su mesa” una empresa fabricant d’olles patrocina un esdeveniment en el qual les famílies riques competeixen en una subhasta per emportar-se pobres que s’asseguin a la seva taula la nit de Nadal i puguin demostrar que són d’allò més generoses i caritatives; per a donar-hi més volada, l’acte es retransmet en la ràdio de més audiència del moment i està ben poblat d’estrelles televisives i amb un devessall de llums, música i fanfàrries. Avui, tot i que “la Nostra” ha canviat la taula per una cadira i les famílies adinerades per grans corporacions, la resta és en essència el mateix. La proposta franquista de “Siente un pobre a su mesa” encara és ben present en el disseny de les polítiques socials dels governs de dretes..

Ara, com a entitats capdavanteres del proïsme hi trobem a la Caixa, és a dir, Caixabanc, a la qual el rentat de cara li és ben convenient, considerant l’escàndol dels 4900 milions d’euros en participacions preferents que van col·locar a 325.000 persones (la majoria, jubilats) d’arreu del país a canvi dels estalvis de tota una vida. Com a solució, un cop il·legalitzades aquestes figures financeres d’alt risc, les converteix en accions pròpies i en un deute subordinat del qual podran disposar, en el millor dels casos (ja que la inversió no està coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits), d’aquí a deu anys (o, el que és el mateix, molts ja no podran recuperar mai més).

Al costat del banc, figura Movistar, és a dir, Telefónica de España, l’entitat que -tot i declarar uns beneficis de més de 5.000 milions d’euros el darrer exercici-, ha estat la capdavantera en els acomiadaments i retalls salarials i socials a l’Estat espanyol durant l’any passat. Mentre els membres del seu consell directiu, encapçalat pel César Alierta (absolt de l’acusació d’abús d’informació privilegiada per prescripció del delicte), es repartien 28 milions d’euros, i s’hi enriqueixen com a consellers personatges com l’antic president del País Valencia, Eduardo Zaplana, o subjectes vinculats a la Casa Reial com Fernando Almansa (l’ex cap) o el propi Iñaki Urdangarín (el futur ex gendre), l’empresa planteja un expedient de regulació que afecta a més de 8.000 treballadors…

I, a banda del banc i la multinacional telecomunicadora, hi trobem a una altra il·lustre empresa: Abertis. Aquest conglomerat, que acaba d’aprovar un acord per a retallar 400 llocs de treball i que arrossega més de 12.000 milions de deute acumulat, es reparteix en dividends el 75% dels ingressos que rep dels peatges que, entusiàsticament, paguem sobre rodes els catalans. Entre els principals beneficiats hi figura també la Caixa o, ves per on!, Iñaki Urdangarín, que precisament va elaborar un utilíssim informe sobre responsabilitat social de l’empresa (a canvi de 116.000 euros de no-res).

Per si amb aquest elenc no n’hi hagués prou, s’afileren rere aquells maratonians campions El Corte Inglés, corporació que no és famosa precisament per respectar els drets i les llibertats dels seus treballadors, i Price Waterhouse, l’auditora que s’ocupa, per exemple, de vetllar per la  col·locació els actius dits “tòxics” de Lehman Brothers…

Tot això, m’ha fet recordar una bonica històrica que m’explicaren els padres del col·legi confessional on vaig educar-me durant tretze anys: una home resava fervorosament a Déu perquè aquest li atorgués per alimentar als seus fills el pa que ell, en la seva terrible indigència, no podia costejar. Tan alts eren els seus precs que van arribar a les oïdes del seu veí, un ateu ric, descregut i malèvol, que va portar una barra de pa i la hi va llançar per la finestra mentre li feia una riota, fent-li veure que no era Déu sinó ell qui li costejava el menjar. El pobre, recollint el pa i alçant els ulls al cel, va agrair a l’Altíssim que li hagués fet arribar aquell preuat aliment “encara que sigui per mitjà d’un malvat”, expressió que, tan bon punt l’escoltà,  feia esborrar el somriure del rostre del veí, tot deixant-lo ben pensarós… El que no sabem és l’epíleg de la història: mai ens van dir què va passar l’endemà, quan el pa ja havia estat consumit, quan el veí ja era lluny i quan la gana, de nou, constrenyia els estómacs de la família del pobre pobret.