Arxiu del Blog

El porquet insubmís

Ara fa un parell de dies, a casa vam decidir trencar el porquet de ceràmica que atresorava les monedes recollides pels nens al llarg dels primers anys de vida. Amb la mirada posada al dia de demà i en una de les grans decisions que albiren l’entrada a l’edat adulta, ens vam disposar a obrir-los una llibreta d’estalvis. Moneda a moneda, enllestírem el recompte i els pertinents paquetets de xavalla que anirien dipositats a una entitat que els donés seguretat, futur i blancor. Amb el farcell fet, vam marxar cap a la finestreta…

Un cop allí, havent respectat pacientment la silenciosa cua que s’hi forma cada primer de mes, va arribar el torn d’assaborir el gran moment i consumar el petit pas cap a la maduresa. El dipòsit dels diners havia de tenir com a titulars els infants i, en la seva condició transitòria de menors, comptaria amb els seus progenitors com a administradors autoritzats pels actes de disposició… I aquí és on començà la decepció.

Per descriure la sensació apel·laré el final d’un dels millors acudits del gran Eugeni. Sabran aquell que deia que un home entrava desesperat a ca l’adroguer amb un wàter a l’esquena i, assenyalant amb el dit una de les lleixes de producte a la venda, somiquejava: “Ahir li vaig ensenyar el cul i avui li porto la tassa on vaig de ventre cada matí… Oi que ara, per fi, em farà la mercè de vendre’m aquell paquet de rotlles de paper higiènic?”. Doncs això: l’amable representant del banc va procedir a demanar-me els carnets d’identitat dels titulars i de les signatures autoritzades, a fi i efecte d’escanejar-los i ingressar-los dins les bases de dades de la institució. Assabentada que els carnets dels infants estaven caducats, va negar-los tota validesa i ens va emplaçar a tornar un cop s’hagués regularitzat l’imperdonable defecte.

Superat això, ara ja amb tots els documents d’identitat espanyola restaurats i escanejats, se’m va lliurar un seguit d’impresos que calia emplenar escrupolosament i preceptiva. Allí, a banda del nom i el domicili, se’ns interrogava sobre l’estat civil, la professió, el nom de l’empresa ocupadora (si tenim la fortuna d’estar ocupats), l’antiguitat dins la mateixa i el nivell mensual d’ingressos. Arribat a aquest punt, vaig negar-me a facilitar aquestes dades, convençut que el banc no tenia perquè fer-ne res i que l’Estat en té prou coneixement, ja que cada tres mesos rep puntualment les meves declaracions. A més, temorenc que seguís aquest qüestionari la petició del certificat de vacunació -a dia d’avui, no estic al corrent de l’antitetànica-, ho vaig considerar poc decorós i m’hi vaig negar.

La conseqüència fou que se m’informés que, en aquest cas, els meus fills no podrien obtenir la llibreta d’estalvis en qüestió: a manca de la declaració, “el reglament” ho impedia de forma imperativa i ineludible. A la pregunta de si era un reglament intern de l’entitat, amb posat ofès se’m va assegurar que no, que eren normes del Banc d’Espanya…

I, el trist del cas, és que la cosa no anava del tot desencaminada. El 6 de maig de 2014, el BOE publicava el “Reglamento de prevención de blanqueo de capitales y de financiación del terrorismo”, que ens situa a tots els ciutadans del carrer sota sospita de defraudadors fiscals, traficants de drogues o agents terroristes. A partir d’aquest principi de culpabilitat, obliga als intervinents en operacions financeres a identificar els partíceps en qualsevol operació de capital, cosa que inclou, a banda de les dades habituals, la naturalesa de les activitats professionals i empresarials d’aquests. D’acord amb la llei, aquestes dades, recollides per les entitats, hauran de ser transferides a les autoritats estatals i tractades amb discreció (d’acord amb la normativa protectora corresponent). Sobra dir l’èxit que ha tingut la Ley 10/2010 (desenvolupada per aquest reglament), vigent des de fa quatre anys, període al llarg del qual l’Estat espanyol no ha estat precisament un exemple internacional de transparència fiscal, lluita contra el frau a l’Erari públic i infern de corruptes, xoriços i delinqüents financers…

Mercès a tot això, els bancs, principals artífexs i encobridors dels grans evasors d’impostos, ara es presenten com a gendarmes antifrau. De recompensa, reben la patent de cors -vestida d’obediència deguda a l’autoritat estatal- per a poder despullar encara més als seus clients i furgar en les seves alegries i misèries, financeres i vitals. I així, anant més enllà de la llei, ja es permeten incloure en el qüestionari preguntes com l’estat civil o el nivell mitjà d’ingressos, circumstàncies que ni des de la més restrictiva de les interpretacions del text legal ens vindria imposada… A aquest ritme, no ens haurà d’estranyar que, amb el pas del temps, ens interroguin també sobre hàbits de consum, estat de salut, fílies i fòbies diverses.

Al mes de juliol passat, un altre dalt-a-baix va rematar la mort dels sistema de caixes d’estalvi català i el lliure mercat d’entitats bancàries i va exiliar cap a Madrid un dels principals contribuents a la Hisenda catalana: el BBVA va comprar Catalunya Caixa. Amb aquest tràgic esdeveniment, els ciutadans ens veiem obligats a dipositar els nostres estalvis i encomanar la nostra operativa financera a un oligopoli de bancs que, a banda de ser els grans responsables de la crisis, de traficar amb conductes contràries a l’ètica i la moral i de finançar la perpetuació dels privilegis dels de sempre, ara, a més, volen ser el Gran Germà que tot ho sap. Com a alternativa, els projectes de banca ètica (Triodos, Fiare, Coop57 i poc més), encara tenen un paper menys que residual…

Per tant, he decidir regalar uns anys més d’infància als meus fills. Demà mateix marxo a Verdú a comprar-los un nou porquet guardiola, més gran que l’anterior, on podran seguir fent dringar les propines que es guanyin recitant davant dels avis la nadala o passant el barretet als aniversaris i sants.

Piggy Bank and Coins

 

 

Pobres pobres

A mitjans dels anys vuitanta, en un centre educatiu de la part alta de Barcelona, el mestre de religió va voler incitar a la reflexió als seus alumnes amb la següent interrogació: “¿Sabéis niños –la llengua espanyola era la vehicular en aquella escola- que con lo que cuesta un portaviones se podría erradicar la lepra del mundo?”. Des de la primera fila, un nen, fill d’un important empresari barceloní i d’una destacada catequista del mateix col·legi, va alçar la mà i va dir: “Sí, claro, padre: compramos el portaviones, lo llenamos con todos los leprosos y lo mandamos al centro del océano”… La gracieta fou celebrada amb generoses riotes per tota la camarilla del púber, mentre que jo, més preocupat per l’acne que començava a envair el meu rostre que per aquella malaltia que només coneixia per fosques pel·lícules i pietoses lectures dominicals vaig fer com si sentís ploure. No obstant, l’anècdota em va quedar gravada i ben sovint se’m fa present quan contemplo les mesures que, en la lluita contra la pobresa, apliquen diversos governants.

És un fet que la pobresa s’estén cada cop a més capes de la població i que la seva derivada pública, la indigència, la fa més visible a la ciutadania. Això suposa determinades conductes que afecten l’espai públic i que esdevenen sovint molestes, insalubres i –fet i fet- fan de mal veure. Per combatre això, diversos consistoris s’apunten a la figura que va fer famosa  l’Ajuntament barceloní de l’alcalde Clos (i que li va causar no pas pocs maldecaps jurídics): les ordenances de civisme, eina estratègica per a eradicar del carrer tot allò que es titlla d’incívic.

Amb aquestes ordenances, la lluita per l’eliminació dels pobres de l’espai públic disposa d’un instrument ben versàtil, tot i que, a voltes, les conseqüències esdevenen absurdes. Així constatem que l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès, amb els anhels de “millorar la vida en comunitat” ha decidit multar a les persones que practiquin la mendicitat a la via pública amb 150 euros (300 si s’auxilien de menors o discapacitats); a Lloret de Mar, vila que protagonitza sovint la crònica de successos –i no pas pel seus pidolaires-, la idea els ha semblat ben bona i ja debaten incorporar-la al seu ordenament de convivència ciutadana.  El que no ens diuen és com ho faran per a fer efectiva la multa, ni sobre quins béns del mendicant s’adreçarà el constrenyiment… No obstant, molt més eficaç és la normativa generalitzada en municipis de platja que prohibeixen el “top manta” o aquella altra vigent a Barcelona que ho fa amb el comerç sexual al carrer: en ambdós casos, es preveuen multes no només contra qui fa l’oferta, sinó sobre els qui n’adquireixen el producte o servei (els quals, especialment els segons, no triguen en fer efectiva la sanció per por que transcendeixi socialment una conducta tan reprovable).

En la mateixa línia, veiem com l’Ajuntament de Manresa prohibeix jugar a pilota als infants a les places públiques i el d’Alcarràs ha decidit multar a tots aquells que gosin remenar als interiors dels contenidors, conducta que el de Girona afronta posant cadenatsa les tanques d’aquests receptacles, impedint així que els indigents afamats hi accedeixin a la recerca dels aliments que d’altres rebutgen i llencen…

Si amb aquestes mesures ja s’aconsegueix escombrar de carrers i places certes activitats poc agradoses i que trenquen amb l’anhel de fer de la via pública un lloc lliure d’activitats poc decoroses, insalubres, molestes i antiestètiques, o més ben dit: incíviques, podem constatar com els consistoris de Salt i de Badalona encara han anat més enllà: el municipi veí de la capital gironina ha decidit retirar de la via pública bona part de les fonts públiques per acabar amb les llargues cues de gent sense recursos que s’hi afileraven per a omplir garrafes, rentar-se i, fins i tot, afaitar-se (tot i que, val a dir, l’argument principal esgrimit estava en la lluita contra el mosquit tigre). Per la seva banda, l’ínclit alcalde de la tercera ciutat de Catalunya, a banda de plagiar la mesura saltenca i tallar les dolls d’aigua pública, ha decidit retirar els bancs públics dels barris més humils de Badalona com a mesura per acabar amb les concentracions d’immigrants que els empren amb nocturnitat i traïdoria a mode de somier per dormir-hi. D’altres municipis, de forma més subtil, han optat per un mobiliari urbà més preventiu i han substituït els clàssics bancs per cadires individuals o d’altres amb reposabraços que impedeixen d’estirar-s’hi…

Així doncs, la lluita contra la pobresa avança a les viles i ciutats del nostre país. Potser no s’eradicarà, però sí que s’aconseguirà amagar-la del carrer i, sota la catifa, esdevindrà invisible per tots aquells que, afortunadament,  no hi hem caigut, tot i que les retallades en despesa social, la liberalització del mercat laboral, les reduccions de salaris i expedients de regulació de treballadors i la revisió dels models de prestacions pels desocupats i pensionistes fan que molt pocs privilegiats puguin estar del tot convençuts de no haver de precisar algun dia un banc on anar a dormir, una font on sadollar-se o una caixa de galetes caducades per alimentar-se…

Trenta anys després, cercant per la xarxa, constato que aquell enginyós nen de bona família és ara directiu tècnic d’una de les principals multinacionals energètiques espanyoles. Algun dia m’entretindré en cercar per facebooks, linkedins, tweeters i demés xarxes socials, què se n’ha fet de la caterva de preadolescents que varen saber riure-li l’acudit: suposo que no els trobaré remenant contenidors, sinó ocupant alts càrrecs en consells d’administració de grans corporacions, secretariats de partits polítics o poderosos conglomerats de la informació o, tal vegada,  dissenyant portaavions.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...