El retrat del criminal

Ben a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.

El jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb  fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.

La història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…

Diuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.

Fa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?

Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.

 

Romànic de primera i romànic de segona?

Amb gran alegria llegeixo que l’Obra Social de la Fundació d’una poderosa caixa d’estalvis ha signat amb el Departament de Cultura  un acord pel qual inverteix un fons econòmic molt generós (18 milions d’euros) en la restauració, millora i difusió de l’art romànic de Catalunya.

Per a tan encomiable empresa, l’entitat ha triat un seguit d’insignes edificis que ha considerat mereixedors d’aquesta esforç. Si revisem la llista de totes les edificacions romàniques escollides al llarg i ample del Principat (monestirs de Ripoll, Sant Pau del Camp, Poblet o Sant Pere de Casserres, esglésies de la Vall de Boí o Sant Pere de Ponts, catedrals de Girona i Vic, muralles d’Hostalric o Castelló d’Empúries, entre d’altres), podem veure que el dit del benefactor no ha assenyalat qualsevol exemplar i, talment un gourmet de l’art, ha triat exemplars de primera categoria.

A la nostra comarca, dues han estat les esglésies afortunades: Sant Esteve de Pelagalls, a Plans de Sió, i Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers, a Torà. Indiscutiblement, ambdós són magnífics exemplars de l’art romànic que valen tot l’esforç que s’hi pugui dedicar. La vistosa església de Pelagalls, amb el seu timpà carregat de simbologia astral i art naïf, el misteri dels seus rellotges de sol i la interessant col·lecció d’esteles del seu fossar, i la bonica església de l’antic monestir de Cellers, amb una tan enigmàtica com original planta trilobulada, la primitivíssima cripta i el calmós paratge que l’envolta, ocuparan gràcies a la pluja d’euros el lloc que es mereixen dins l’univers del romànic català.

Tot i això, no puc deixar de pensar en altres edificis que, tot i poder presumir d’una venerabilitat equivalent a la dels afortunats i frisar per una intervenció amb urgències alarmants -ja no per la seva restauració, sinó fins i tot per la seva mateixa existència-, no han estat designats per a ésser mereixedors de la generosa ajuda. Ben segur que no són exemplars de l’art romànic que figurin a la primera plana de les guies turístiques, que pocs són els què es desplacen per visitar-los i que, fins i tot, els mateixos veïns els hem condemnat a l’oblit, però és palès que encara alcen els seus murs carregats d’història i de devoció popular, tot resistint-se a la ruïna definitiva.

Fent voleliar la mirada pel mapa del romànic de la Segarra, i sense voluntat de fer una relació exhaustiva, penso en Santa Maria del castell de Biosca, Sant Simeó de Massoteres, Santa Maria de Tauladells (a Gra), Sant Romà de Guissona, Santa Maria de Montlleó, Sant Pere de Mejanell, Sant Pere de la Cardosa…, sense parlar del romànic civil i militar, que ja hem assenyalat en altres ocasions. Estic convençut que l’estrella de Miró faria lluir els seus carreus talment ho fa la llum de l’estel de Nadal i que els seus murs deixarien de trontollar si els benefactors baixessin una mica el seu esguard.

Amb tota la raó del món, es pot dir que aquesta és la visió del malcontent que només veu el got mig buit. Pelagalls i Cellers s’elevaran a la primera divisió del romànic català i seran un focus d’atracció de visitants i de dinamització d’iniciatives emprenedores que faran als seus mecenes dignes de lloances i aplaudiments, però, al temps que uns monuments es guarniran, d’altres seguiran en la seva lenta degradació fins esdevenir un munt de rocs oblidats. Per tant, benvolguts, ben trobats i benaurats benefactors, si algun dia voleu literalment “salvar el romànic”, parlem?