Assegui un pobre a la seva cadira

Per enèsima vegada, els catalans hem demostrat que som un poble solidari i generós i hem estat amatents a respondre amb entusiasme a la crida de la Fundació la Marató de TV3 que aquest cop, amb el molt noble i portentós objectiu de lluitar contra la pobresa, ens ha demanat que ens rasquem la butxaca. Així, en una nova jornada heroica, els catalans i les catalanes hem donat més de 4 milions d’euros en l’exercici de la tercera virtut teologal: la caritat, aquella que fou lloada per Sant Pau amb allò de “no tenint caritat, jo no sóc res”, i que fou destacada per sobre de la fe i l’esperança pel propi  Josemaria Escrivá de Balaguer, qui assegurà que “de las tres (virtudes teologales), la caridad es la más excelente de todas”…

Mentre el Govern espanyol prepara el seu propi i ingent exercici de proïsme, pel qual injectarà més de 20 mil milions d’euros entre els pobres banquers madrilenys, nosaltres, els catalans, repartim 4 humils milions entre els conciutadans immersos en la pobresa. Vehiculada per la Ràdio i Televisió de Catalunya, la magnanimitat ha estat inspirada per una campanya publicitària on, prenent com referent el joc infantil de les cadires, ens comunicaven que no hi ha cadires per a tots i que, si no som capaços de fer una petita renúncia, una bona part de la població “quedarà fora de joc”. Així se’ns feia veure que és la nostra responsabilitat el fer un lloc als més desvalguts, i que ho podem fer amb un somriure i un mínim esforç d’aprimament…

Val a dir que emprar els mobles com a metàfora ja fou adaptat cinquanta anys enrere pel grandíssim i sempre lúcid retratista de la hipocresia social del país, en Luis García Berlanga, en la que potser sigui la seva millor pel·lícula: Plácido (nominada a l’Òscar com a millor film estranger, per cert). En la cinta, es narra com amb el lema “Un pobre en su mesa” una empresa fabricant d’olles patrocina un esdeveniment en el qual les famílies riques competeixen en una subhasta per emportar-se pobres que s’asseguin a la seva taula la nit de Nadal i puguin demostrar que són d’allò més generoses i caritatives; per a donar-hi més volada, l’acte es retransmet en la ràdio de més audiència del moment i està ben poblat d’estrelles televisives i amb un devessall de llums, música i fanfàrries. Avui, tot i que “la Nostra” ha canviat la taula per una cadira i les famílies adinerades per grans corporacions, la resta és en essència el mateix. La proposta franquista de “Siente un pobre a su mesa” encara és ben present en el disseny de les polítiques socials dels governs de dretes..

Ara, com a entitats capdavanteres del proïsme hi trobem a la Caixa, és a dir, Caixabanc, a la qual el rentat de cara li és ben convenient, considerant l’escàndol dels 4900 milions d’euros en participacions preferents que van col·locar a 325.000 persones (la majoria, jubilats) d’arreu del país a canvi dels estalvis de tota una vida. Com a solució, un cop il·legalitzades aquestes figures financeres d’alt risc, les converteix en accions pròpies i en un deute subordinat del qual podran disposar, en el millor dels casos (ja que la inversió no està coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits), d’aquí a deu anys (o, el que és el mateix, molts ja no podran recuperar mai més).

Al costat del banc, figura Movistar, és a dir, Telefónica de España, l’entitat que -tot i declarar uns beneficis de més de 5.000 milions d’euros el darrer exercici-, ha estat la capdavantera en els acomiadaments i retalls salarials i socials a l’Estat espanyol durant l’any passat. Mentre els membres del seu consell directiu, encapçalat pel César Alierta (absolt de l’acusació d’abús d’informació privilegiada per prescripció del delicte), es repartien 28 milions d’euros, i s’hi enriqueixen com a consellers personatges com l’antic president del País Valencia, Eduardo Zaplana, o subjectes vinculats a la Casa Reial com Fernando Almansa (l’ex cap) o el propi Iñaki Urdangarín (el futur ex gendre), l’empresa planteja un expedient de regulació que afecta a més de 8.000 treballadors…

I, a banda del banc i la multinacional telecomunicadora, hi trobem a una altra il·lustre empresa: Abertis. Aquest conglomerat, que acaba d’aprovar un acord per a retallar 400 llocs de treball i que arrossega més de 12.000 milions de deute acumulat, es reparteix en dividends el 75% dels ingressos que rep dels peatges que, entusiàsticament, paguem sobre rodes els catalans. Entre els principals beneficiats hi figura també la Caixa o, ves per on!, Iñaki Urdangarín, que precisament va elaborar un utilíssim informe sobre responsabilitat social de l’empresa (a canvi de 116.000 euros de no-res).

Per si amb aquest elenc no n’hi hagués prou, s’afileren rere aquells maratonians campions El Corte Inglés, corporació que no és famosa precisament per respectar els drets i les llibertats dels seus treballadors, i Price Waterhouse, l’auditora que s’ocupa, per exemple, de vetllar per la  col·locació els actius dits “tòxics” de Lehman Brothers…

Tot això, m’ha fet recordar una bonica històrica que m’explicaren els padres del col·legi confessional on vaig educar-me durant tretze anys: una home resava fervorosament a Déu perquè aquest li atorgués per alimentar als seus fills el pa que ell, en la seva terrible indigència, no podia costejar. Tan alts eren els seus precs que van arribar a les oïdes del seu veí, un ateu ric, descregut i malèvol, que va portar una barra de pa i la hi va llançar per la finestra mentre li feia una riota, fent-li veure que no era Déu sinó ell qui li costejava el menjar. El pobre, recollint el pa i alçant els ulls al cel, va agrair a l’Altíssim que li hagués fet arribar aquell preuat aliment “encara que sigui per mitjà d’un malvat”, expressió que, tan bon punt l’escoltà,  feia esborrar el somriure del rostre del veí, tot deixant-lo ben pensarós… El que no sabem és l’epíleg de la història: mai ens van dir què va passar l’endemà, quan el pa ja havia estat consumit, quan el veí ja era lluny i quan la gana, de nou, constrenyia els estómacs de la família del pobre pobret.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 28 Mai 2012, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: