Set cabres i un cabró

A la primavera de 1848, el General Ramon Cabrera i Grinyó,comandant en cap de l’estat major de les tropes de Carles VI, comte de Montemolín, pretendent carlí al Tron del Regne de les Espanyes, creua els Pirineus. Després de dos anys de fugir d’estudi, el Tigre del Maestrat ha decidit donar suport als guerrillers carlistes del Principat -dits “matiners” per la seva mania de llevar-se ben d’hora ben d’hora per escometre els soldats liberals- i sumar les seves forces per restaurar la legitimitat usurpada.

Tot i això, és conscient que no serà rebut precisament amb entusiasme. En Cabrera és considerat un home poc cristià i de moral lleugera, fins i tot acusat d’adúlter pel fet d’estar casat amb una dona de confessió anglicana, i els seus discursos moralistes i il·lustrats, en defensa dels valors republicans, no tenen bona acollida amb els homes toscos, ferotges i cristianíssims de la muntanya catalana. Bé sap que els germans Tristany, capitostos de les partides a la Catalunya central, un any després de l’afusellament del seu gran referent i oncle, el canonge general, mossèn Benet, i de la rendició de l’hereu de la nissaga, en Joan, no estan per gaires falòrnies.

Per això, en Cabrera té una bona pensada per guanyar-se la confiança dels temibles Tristany. Potser fent en un joc de paraules amb el seu nom i, segur, coneixent que la nissaga d’Ardèvol té especial predilecció per la gent i els paisatges de muntanya, a banda de ser uns terratinents de llarga tradició entre la Segarra i el Solsonès, els portarà un present: un ramat de set cabres, especialment rares i valuoses pel seu pelatge, llarg i sedós.

Dit i fet: poc abans de la trobada prevista al Santuari de Pinós, Cabrera fa arribar als homes de Tristany les cabres, i aquests les lliuraran a un pastor de confiança perquè les faci pasturar en algun mas obaguer dels encontorns de Solsona.

Però la mala sort estronca els plans. L’implacable perseguidor de carlins, el tinent dels mossos  en Jaume Mas, en una de les seves escaramusses seguint el mandat de “descubrir, perseguir i exterminar a los malvados”, ordenat des del Gobierno superior político de la provincia de Lérida, descobreix les cabres i se les emporta a Solsona. Allí, el governador, tinent coronel en Domingo Ripoll, famós pels seus pocs escrúpols en els interrogatoris de detinguts i sospitosos i en els seus tripijocs amb els diners i bens confiscats, cau seduït pels bells exemplars cabrums i els fa fonedissos.

Anys més tard, quan, reclòs a la presó de la Ciutadella, al governador Ripoll se’l jutgi per les moltes denúncies presentades contra ell pels seus excessos i corrupteles, explicarà que aquestes cabres eren, en realitat, fruit d’un robatori dels matiners a un pacífic comboi, i que ell només havia fet que recuperar-les i lliurar-les al seu comandant general Van-Halen qui, en mostra d’agraïment, havia decidit regalar-li una d’elles. En la vindicació de la innocència, el tinent coronel assegura que aquestes cabres eren un present promès pel “latro-faccioso” en Rafael Tristany als seus aliats, pobladors de la muntanya, per garantir la fidelitat a la causa del Tron i l’Altar i estendre aquesta raça “de pelo sedoso y muy raras y extrañas” entre els ramats de les terres del mal dit “forat negre”.

Els testimonis a favor de Ripoll dels alcaldes de Cervera, Guissona, Solsona i Biosca, entre d’altres, així com del mateix Van-Halen, convencen finalment al tribunal i, en contra de les peticions de la fiscalia militar, que en demanava l’afusellament, en Ripoll sortirà absolt de la causa i es reintegrarà a la carrera militar. Destaca, per la seva funesta vigència, l’escrit del l’alcalde de Guissona, de 20 de desembre de 1843, on diu literalment “si bien algunas medidas que providenciaba dicho señor Ripoll, que algunos juzgaban por esceso de energía, considera el ayuntamiento que eran hijas de las circunstancias , y únicas que podían aterrar á los malhechores y sus encubridores”.

Tornant a la cabronada, però, i sense prendre partit entre carlins i liberals, entre absolutistes i constitucionalistes, cal lamentar sincerament aquests fets. En aquell temps, la llana era un bé molt preuat per l’economia dels pobles de muntanya, i ben segur que d’haver reeixit la cria i reproducció d’aquelles cabres, hagués estat de bon fer en un territori tradicionalment castigat pels elements de la natura i les fúries de l’home. Potser avui, les zones muntanyoses de les comarques solsonines i segarrenques podrien presumir d’un cabrum propi, quadrúpede (això sí) i de bona llana, que estaria a l’alçada de l’ovella xisqueta del Pallars, la chamarita de la Rioja o la merina castellana, però per culpa d’aquell militar, liberalot i isabelí, no va poder ser.

Perquè, fet i fet, la cabra, com els carlins, tiren al monte, però els cabrons, com els corruptes, són tot terreny.

Furs, Pàtria i Cervera

El Paer en Cap de Cervera està ben cofoi. I no pas per l’èxit del darrer l’Aquelarre, per l’acabament de les obres de la plaça de la Universitat, ni tampoc (o no només) per la pax assolida amb l’aprovació del POUM… Sinó perquè, finalment, la ciutat de Cervera ha aconseguit treure’s del damunt la llufa de capital botiflera. Així es va acreditar el passat 4 de setembre durant la presentació del llibre “Documents notarials de la Segarra i l’Urgell relacionats amb la guerra de Sucessió 1705-1714”, del Dr. Llobet i Portella. El recull demostra que la ciutat no era partidària dels filipistes, sinó que, fet i fet, era partidària de la seva supervivència. Els cerverins de principis del segle XVIII compensaren la manca de contingent militar i l’emplaçament perpetu en el camí de pas dels exèrcits amb un pragmatisme poc amic d’ideologies i heroïcitats. Durant l’acte, el catedràtic Solé i Sabaté va encarregar-se de beneir els treballs, exorcitzar el fantasma del botiflersime i, ja posats, elogiar la tossuderia del Paer en Cap com a factòtum de tot plegat… Missió acomplerta.

Ara, per emplenar l’horror vacui que deixa la feina feta, caldria avançar en el temps i emprendre una altra diatriba històrica, conseqüència de la Guerra de Successió i de la institució de la Universitat: Cervera, al segle XIX, era carlista o lliberal?

Els fets històrics, especialment la batalla del 1875 -que donà origen a la restaurada processó del puro-, sembla indicar la fidelitat de Cervera al bàndol lliberal; però alguns personatges i episodis ens indiquen simpaties constants a la causa carlista. De fet, Cervera ja havia estat un dels focus de la revolta dels “realistes purs”, dits també “malcontents”, moviment protocarlista, atac furibund contra les reformes lliberals i laïcistes, que l’any 1827 fou sufocat d’arrel i els seus capitostos afusellats.

Des d’aquell moment, Cervera va ser contemplada com a centre de conspiració reaccionària, molt especialment quan es va iniciar a Barcelona la campanya per restaurar-hi la Universitat. L’any 1833 es demanava formalment per carta a Ferran VII el trasllat dels estudis universitaris a la ciutat comtal i, d’aleshores ençà, les càtedres cerverines serien paulatinament abandonades pels seus titulars. Així, Cervera esdevenia un centre d’adoctrinament centrat en l’alta aristocràcia i el clero més rellevant, en conta del pensar majoritari de l’ascendent classe burgesa, que defensava un canvi de model educatiu superior.

La primera guerra carlina i el clar posicionament a favor de la causa del pretendent  Don Carles Maria Isidre va suposar l’agonia i mort de la Universitat de Cervera. Després dels primers aldarulls, el claustre de professors, encapçalat pel catedràtic de cànons i rector Bartomeu Torrabadella, va decidir traslladar la seu universitària a Solsona, on van fer-se amb el domini de la Junta Governativa carlista. Mentre la facció aristocràtica, a poc a poc, optava per l’exili a França, quedant amatents de la hipotètica derrota del seu bàndol i l’indult per rehabilitar els seus drets i privilegis sota l’administració lliberal, la facció universitària, formada majoritàriament per professors i clergues cerverins (Torrabadella, Ferrer, Vilella, Sampons i d’altres), es posicionaria del tot irreductible. La definició del carlisme per part d’aquesta comunitat no deixava dubte vers la seva naturalesa reaccionària: “la política que reprueba alterar las leyes públicas del Estado (…), el vilipendio de nuestra santa Religión, la destrucción de la Iglesia, el general trastorno del Reino, el cambio de nuestras leyes fundamentales, la degradación y nulidad del Trono, la persecución de nuestro amado Rey y de todos los fieles españoles adictos a su causa, la entera ruina de los pueblos, y, en una palabra, la total subversión de lo divino y humano”.

Tant intens fou el furor d’aquests que no dubtaren en donar suport al cap de la Junta Carlina, en Charles d’Espagnac, conegut des de la revolta dels malcontents com l’”assassí dels catalans” o el “trenca-caps”. Tot i que breu va resultar aquest suport, ja que, poc després, tramaven la conxorxa que portaria a l’assassinat de la fera, prop d’Organyà, al novembre de 1839 (i, dècades més tard, a que el seu crani fos passejat per Cervera, però això és una altra història).

També va durar poc la Universitat “de campanya” a Solsona. Amb la caiguda de la ciutat, va traslladar-se a la muntanya, dins l’antic monestir de Sant Pere de la Portella. Allí se seguí anomenant “Universitat de Cervera” i es va esllanguir en menys de dos anys…

També és indiciària la simpatia carlista de Cervera el fet que, l’any 1847, s’hi iniciés la segona guerra carlina. Corria l’hivern quan l’escamot carlí, comandat pels capitostos Benet Tristany i Bartomeu Porredon, prenia la ciutat. Tot i l’oposició de la Guàrdia Civil, els ocupants calmaven als veïns (alguns dels quals havien sortit al carrer en camisola de dormir i escopeta) al crit de “no som lladres: som carlistes; ja es poden vostès retirar”. Així, sense gaire aldarull i cap baixa, i amb el suport dels simpatitzants que van deixar obert el portal de Sant Magí, els legitimistes es van endur 90.000 rals i un bon equipament de tabac i pólvora (pels quals van deixar un rebut signat: noblesa obliga)…

Més hostil fou la rebuda l’any 1875, quan en el transcurs de la tercera carlinada l’assalt a la ciutat no fou acollit de forma tan pacífica. Els carlins, capitanejats aquest cop per Rafel Tristany, nebot de mossèn Benet, foren expulsats a sang i foc de la ciutat. I això sense tenir cap consideració que, un any abans, aquest bàndol havia fet signar al pretendent Carles VII la restauració de la Diputació General de Catalunya, la Generalitat, perduda l’any 1714 i, recordem, fundada al segle XIV a la mateixa Cervera…

Per tot plegat, establert categòricament que Cervera no era botiflera, serà ara un entretingut passatemps concloure si fou carlista. Potser no serà un debat de tan alta bolada, però potser pot inspirar alguna sobretaula, entre copes i tabac i abans que arribi el fred, a la terrassa del bar – restaurant Felipe V.

1783. Cervera.
Gravat de Palomino a «Atlante…» de Bernat Espinalt

Els valents desheretats

arxiu Serra Vilaró (cortesia de M. Garganté)

El passat 30 d’abril es van complir cent anys d’un dels fets més notables succeïts al forat negre on la Segarra perd del seu nom: tal dia de l’any 1913 era enterrat al cementiri d’Ardèvol el seu fill predilecte, en Rafel Tristany i Parera, senyor d’Altet i comte d’Avinyó, que va lluitar dins l’exèrcit carlí en totes tres guerres carlines, arribant a ser capità general del Principat durant la tercera. Dins un context bèl·lic de traïcions, crueltat i transfuguisme, el general Tristany va fer-se molt popular pel tracte digne i humanitari als presoners (a diferència, val a dir, del seu oncle mossèn Benet) i per la lleialtat en la seva lluita per la restauració dels furs i els drets històrics dels catalans, derogats per la casa Borbó després de la derrota del 1714.

L’any 1874, a Olot, en Rafel Tristany va ser l’artífex que el pretendent Carles VII signés “los antiguos y venerados Fueros de Cataluña” com a requisit previ per donar-li suport: “Don Carles sols serà compte de Barcelona quan hage jurat defensar nostres furs (…) fins a derramar la sua sanch, y que en trepitjar lo nostre territori queda subjecte a la lley com lo més petit jornaler…”. No obstant, derrotades les forces carlines per l’exèrcit lliberal, l’il·lustre ardevolenc va haver d’exiliar-se més enllà dels Pirineus. Instal·lat a Lorda, passà els seus darrers vint anys fent-se cura dels malalts que pelegrinaven a la recerca del miracle sanador del famós santuari marià.

Mort l’any 1899, el seu record va perviure tant en la memòria dels catalans que, quaranta anys després d’abandonar el Principat, les seves restes mortals van retornar a la seva vila natal en un pelegrinatge multitudinari. El cadàver fou conduït en un seguici que va passar per Portbou, Barcelona, Manresa, Súria, Cardona i Solsona, rebent successius homenatges de milers de catalans, fins que va arribar a Ardèvol on, davant d’una immensa gernació -entre la qual hi havia molts veterans d’armes-, fou sebollit dins un humil nínxol.  Avui, una làpida de fosc marbre recorda ell lloc on “reposen les despulles de qui fou insigne capità general i defensor de la causa carlina”…

Val a dir que el cas d’en Rafael Tristany no fou pas flor d’una primavera. El capità va néixer en el sí d’una nissaga que, al menys des de la guerra dels Segadors, tenia presència al front en tots i cadascun dels conflictes armats que dessagnaven Catalunya i, com el propi Principat, portava dos segles caient de derrota en derrota. No obstant, era admirable el fet que, tot i la malastrugança guerrera, els Tristany mantenien incòlume el seu patrimoni, al voltant de la ferrenya casa pairal dominadora del centre geogràfic del País. La integritat patrimonial era deguda a una hàbil, prudent i conservadora estratègia familiar que consistia a desheretar a qui decidia comprometre’s amb les batusses, de manera que, en cas de derrota, el patrimoni familiar restava sa i estalvi de l’aventura guerrera. Així, la hisenda romania en mans d’una facció familiar que, lluny del compromís, mantindria l’explotació agrària i ramadera i s’adaptaria al color dels temps…

Avui, cent anys després d’aquell “Pelegrinatge de la lleialtat”, tothom sembla haver oblidat la figura d’en Rafael Tristany, tot i que no pas l’estratègia de la seva família per sobreviure a les desfetes i preservar el peculi protegit de les imprevisibles conseqüències de les rauxes dels irreductibles militars. De fet, en el context català actual, on la soledat del President Mas cada cop és més palesa, hi ha qui reprodueix l’actitud conservacionista del llinatge ardevolenc. Mentre el President de Catalunya manté una actitud de fermesa en el camí cap a l’exercici del dret a decidir i l’avenç cap a la consecució de l’Estat, consegüent amb la crema dels vaixells escenificada després de la darrera Diada, el número dos de la coalició governant queda a l’expectativa, guardant la casa gran i amb bones relacions amb tothom per si de cas l’intrèpid líder acaba caient en la batussa.

D’aquesta manera, el líder d’Unió, en Josep Antoni Duran Lleida, no descarta succeir Mas com a presidenciable, cas que aquest decidís no tornar a encapçalar la llista de CiU a les eleccions, i sovinteja a Catalunya la companyia dels pròcers lobbistes que malden per escapçar el projecte sobiranista (el Grup Godó, la Caixa, la Cambra de Comerç…) i de les forces polítiques majoritàries a Espanya. Per tant, l’incombustible unionista resta a l’aguait, mentre la soledat del Molt Honorable s’aguditza, ofegat pels casos de corrupció (els únics confirmats judicialment esquitxen directament Unió, val a dir), lapidat des dels moviments socials, isolat per la negativa dels demés partits a asseure’s al seu costat al Govern i assetjat per un Gobierno de España que no trigarà a incoar el procés que el condueixi a la inhabilitació.

Val a dir que el d’Alcampell ha fet gala de defensar l’anhel carlista en la seva proposta de posar aigua al vi del sobiranisme, mostrant-se contrari a l’independentisme, però favorable al model d’estat confederal, una mena d’interdependència que mantindria Catalunya dins una Espanya plurinacional. No obstant, aquest carlisme malentès obvia el fet que per  a signar un pacte de confederació, la Nació ha de ser Estat independent; només des de la independència és possible l’exercici lliure de l’autodeterminació i decidir en pla d’igualtat sobre les aliances amb d’altres Estats lliures i sobirans. Una altra via suposaria perpetuar-se en la supeditació i el vassallatge que a alguns els sembla convenir per mantenir l’estatus…

Malgrat el tacticisme, finalment els Tristany van arruïnar-se i van perdre el seu patrimoni per obra i gràcia de l’acció dels lliberals. Tot i les mesures de blindatge traçades per aquells que es van quedar parapetats a la casa pairal, l’antany ferotge cau de lluitadors és avui un allotjament rural. Dins els murs que van veure néixer tants herois, avui turistes i curiosos hi pernocten previ pagament d’una tarifa pertinent. A la bassa on les oques hi remullaven el cul, qualsevol pot accedir a refrescar-se o bronzejar-se, abstret de la presència d’uns ossos que, si des d’escassos kilòmetres enllà es tornessin a alçar, no dubtarien a prendre trabuc, pedrenyal, pólvora i perdigons i llançar-se a la muntanya…

El retorn de la boina roja

Els carlins tornen a donar tema de conversa per les nostres contrades. No és pas que entre les obagues del Llobregós s’escolti el sinistre xiulet de mossèn Benet, ni tampoc que a la serra de Pinós ressoni novament el crit de “carlins a la muntanya!”, però és evident que el carlisme i la seva realitat històrica i ideològica han tornat a ocupar portades de publicacions i a inspirar projectes que, tot i que pacífics i innovadors, tenen la seva esfera revolucionària…

Com en tantes altres ocasions, aquí se’ns fa de nou present allò tan sabut que la història l’escriuen els vencedors: els carlins, derrotats repetidament al llarg del segle XIX en tots i cadascun dels seus alçaments, han estat molt maltractats als llibres. L’imaginari col·lectiu ens evoca els lluitadors carlins com poc més que una colla de camperols salvatges, missaires, borratxons, reaccionaris i sanguinaris. El mal nom de “forat negre” que reben tradicionalment els encontorns de Llanera i Ardèvol, bressol de lluitadors i escenari de molts episodis de les carlinades, n’és una bona mostra, com també la llegenda negra que acompanya a personatges com el general Cabrera o el mossèn Tristany (eludint que els lliberals no es quedaven enrere en execucions sumaríssimes i càstigs indiscriminats).

Per bé i per mal, el carlisme fou un fenomen de gran incidència en la nostra comarca, tan pel protagonisme de personatges com els Tristany (nissaga amb profundes arrels a Ivorra), en Carles Xuriguera i en Ramon Pinyol (guerrillers de Biosca), en Pere Sorribes (dit “el guerxo de Ratera”) o en Valeri Roca (militar de l’Aranyó), per la rellevància de fets d’armes com les ocupacions de Cervera, Guissona o Vicfred i les batalles de Sanaüja i Gra i per haver obert una rasa entre comunitats, veïns i famílies que, aprofundida i reforçada a la guerra (i postguerra) civil del segle XX, encara ara, invisible però perceptible, enrareix l’aire dels entorns rurals.

És precisament aquest carlisme, element del patrimoni intangible profundament forjador d’una identitat i evocador d’uns lluitadors d’aurèola llegendària i romàntica, el que ara està essent optimitzat com a eina de dinamització territorial. Convertit en l’eix temàtic d’un projecte de desenvolupament turístic i de foment econòmic i social d’un país on s’escampa la boira segarrenca, que s’estén a cavall entre el Llobregós i la serra de Pinós, tradicionalment pertanyent a la Segarra històrica i que ara, administrativament dins el sud del Solsonès, es rebateja com “Territori de Masies”. Els enclavaments d’Ardèvol, Peracamps, Su, el Miracle, la Molsosa, Sant Climenç o el mateix santuari de Pinós es posicionen com a pols d’atracció del turisme cultural que, en la recerca del passat, esperona el futur. És aquest un bon referent on emmirallar-nos i, des de la Segarra central, a més d’apostar per les rutes medievals, també és hora de posar en valor els escenaris per on els vells reialistes de la boina roja forjaren la història; l’Armand Forcat així ho fa a Cervera, ara cal exportar-ho camins enllà…

A més, si rellegim la història de les guerres carlines, podrem veure com, combatents bascs i navarresos a banda, l’epopeia carlista lluità per uns valors encara ben vigents en l’esperit català actual: la defensa dels furs i les constitucions catalanes i la restauració de les Corts de Catalunya, exigint el retorn de la situació anterior als decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, el rebuig d’un govern centralista i anticatalà, l’exigència de la reforma d’un sistema fiscal abusiu i empobridor de les economies familiars i la reivindicació de poder pels governs municipals, a través d’un model d’autogestió i responsabilitat local. Des dels anys 70 del segle XX (sentenciat pels fets de Montejurra de l’any 1976), trobem el carlisme dividit en dues tendències oposades: una  profundament reaccionària, franquista i arrelada en consignes ultracatòliques, agrupada en la Comunió Tradicionalista Carlina, però una altra actualitzada i progressista, encarnada pel Partit Carlí de Catalunya, que defensa dins el seu ideari l’actualització de l’Estat dels Furs a través d’un Estat Confederal format per entitats independents i sobiranes (el que vindria a ser la restauració de la Corona catalanoaragonesa de Jaume I). És aquest segon carlisme, profundament progressista i català, el que propugna la llibertat dels pobles, el dret a l’autodeterminació i les llibertats dels individus com a base de la justícia i la pau, i defensa com a valor cabdal el respecte dels fonaments ecològics de la natura i la preservació del medi ambient.

Tanmateix, no cal pujar a les esgorfes per a despenjar i greixar el trabuc del padrí i sortir al camp cridant allò de “Déu-Pàtria-Furs-Rei!”, però sí reconèixer al carlisme les seves aportacions al pensament progressista, republicà i sobiranista moderns. En un context on tots som víctimes del liberalisme més descarnat, despietat i voraç, d’un centralisme anorreador de la diferència i espoliador de les regions, i d’un moviment globalitzador que precaritza el món laboral i regeix l’explotació dels recursos i el flux de capital per sobre de governs i legalitats, els principis d’aquest carlisme democràtic son vàlids. No debades, aquest Partit Carlí, al costat de forces nacionalistes, independentistes, socialistes i comunistes i demés col·lectius de ciutadans, sindicats i associacions compromesos en la lluita antifranquista, va integrar l’Assemblea de Catalunya l’any 1971.

Com bé sap Cervera, la segona Guerra Carlina (1846 – 1849) va tenir lloc en escenaris eminentment catalans, instigada pels sectors rurals en rebuig pel reforçament de la propietat burgesa al camp, per la recentralització administrativa imposada des del govern de Madrid i per una forta fiscalitat que gravava la producció d’aliments i empobria les classes populars. Els combatents carlins s’organitzaven en guerrilles que actuaven abans de la sortida del sol, aprofitant que l’exèrcit regular encara descansava, per la qual cosa se’ls anomenava popularment “matiners”. Podem dir, doncs, que aquells combatents foren uns predecessors de l’actual consigna d’aixecar-se ben d’hora, “però ben d’hora, ben d’hora”, i posar-se a pencar per demostrar que el nostre  és un país que pot esdevenir imparable…