Arxiu del Bloc

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

Malgrat

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

My beautiful picture

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

Companys

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)

Balcells, jardí i poema

Ahir dilluns ens va deixar Carmen Balcells Segalà. En just homenatge, centenars d’articles han inundat els mitjans de comunicació glossant la vida i miracles de la Mamá Grande, com la va batejar aquell que fa poc més d’un any l’ha precedit en la marxa. Arreu del planeta sencer s’han alçat veus lloant-la i parlant de les anècdotes i les vivències que els principals protagonistes del món de la cultura internacional van compartir amb ella. Des de la Segarra, la seva terra natal, cal partir d’un fet indiscutible: la Balcells ha estat la persona nascuda a la nostra comarca més universal i més influent de tot el segle XX.

Tot va començar l’any 1955, quan, havent deixat enrere el poblet de Santa Fe de Segarra (avui conegut entre els escriptors com “Santa Fe de la Balcells”), el seu amic cerverí, el poeta Jaume Ferran li va trobar feina de secretària i la va introduir dins el cercle d’escriptors catalans més destacats de l’època. Submergida a poc a poc en el món literari, de la mà de Luis  Goytisolo, Gil de Biedma, Carlos Barral… va encarnar el personatge de novel·la que l’ha acompanyat fins la mort d’ahir i de llegenda que sorgeix a partir d’avui. Tres generacions d’escriptors la ploren, tot i que només els més vells reconeixen els drets que com autors van conquerir gràcies a la intervenció de la Balcells. Fins que ella va entrar en escena, els autors estaven supeditats absolutament a les editorials, als quals arribaven a estar vinculats de per vida, a canvi de ridícules liquidacions. Amb la seva arribada, els contractes van passar a la seva tutela i supervisió i va guanyar-se la confiança cega dels seus escriptors. L’eficàcia de l’Agència Balcells va esdevenir marca de la casa i escriptors com Graham Greene, Ernesto Sábato, Rafael Alberti, Camilo J. Cela, Terenci Moix, García Márquez i tants d’altres van dipositar tota la burocràcia en la seva persona, capitalitzant així tot el temps necessari per a expandir el seu art. Un dels seus representats, l’escriptor xilè José Donoso, la qualificà d´”ángel tutelar, gallina clueca”, un altre, el gran Vázquez Montalbán, la titllà de “liberadora de autores”, García Márquez, de “manitas” i Carme Riera, de “traficant de paraules”, mentre que el seu col·lega Carles Barral en deia la “superagente literaria”. De fet, ella mateixa reconeixia que “contrariamente a lo que parece, a la hora del ‘business’ soy implacable”. El compromís en la defensa dels autors va arribar al punt que durant l’aznarisme, en una trobada amb Ana Botella, qui encara era la dona de i no havia saltat a la fama del “relaxing cup of cafè con leche” li va preguntar com funcionava el tema dels autors i ella li va contestar que era molt senzill: “la empresa privada les roba y el Estado les expolia” (vés a saber si allò de l’espoli de l’Estat està inspirat en aquesta anècdota); al cap de poc temps, el Gobierno de España promovia una legislació en favor dels drets d’autor.

La seva capacitat pel negoci esdevé del tot inqüestionable. Als anys 60 creava l’empresa de serveis editorials RBA (la B, evidentment, és de Balcells). Als anys 80 apostava per aproximar els llibres a la població a través de les edicions econòmiques distribuïdes als quioscs. Fa uns deu anys, quan ja tenia una edat on això de les noves tecnologies hauria de quedar allunyat, apostava pel canal incorpori dels eBooks, llibres digitals. Com també ho era el seu olfacte i la seva sensibilitat per a detectar una bona obra: si les paraules l’emocionaven, les llàgrimes no trigaven en brollar dels seus ulls, senyal inequívoca que aquells fulls serien un èxit editorial. No obstant, el negoci passava sempre per davant, com demostra el fet que quan el seu incondicional Gabo li va preguntar si l’estimava, ella li va etzibar: “no te puedo contestar, eres el 36,20% de nuestros ingresos”.

Ara fa cosa de quinze anys va fer veure que es retirava. “Quiero seguir mandando, pero sin tener que madrugar”, va assegurar al seu amic Vargas Llosa, cosa a la que ell va afegir (sense equivocar-se) que “tenemos Carmen para rato”. Retornada a Santa Fe, el seu poble natal, va fer les gestions pertinents per agermanar el poble amb Santa Fe de Bogotà, en honor a la seva vinculació amb Llatinoamèrica i, en especial, al colombià García Márquez. Allí va fundar l’Hotel Santa Fe de las Américas, des d’on seguia donant allotjament i suport a la creació de joves escriptors, de la mateixa manera que va fer cinquanta anys enrere per captar un jove Vargas Llosa que cobrava 500 dòlars al més per donar classes de literatura: “Yo te los doy, instálate en Barcelona, que es más barato”.

Des de Santa Fe, al peu del canó, va seguir fins al darrer dia “davant els paisatges de la Segarra construint casetes literals i literàries” i dedicant la vida als seus darrers desitjos de “llegir contes a les seves nétes, aprendre per fi llatí, banyar-se en les roses que ha rebut i endinsar-se en el realisme màgic o en la república dels somnis”.

Amb la seva marxa, queda en l’aire el seu darrer gran projecte, batejat com “Barcelona Latinitatis Patria”, de construir un edifici monumental que contingui els manuscrits, arxius i biblioteques personals de grans escriptors i editors. Un gran centre de lectura en el qual tot estaria digitalitzat, amb una llibreria en la qual, gràcies a la tècnica imprès sobre demanda, el lector podria adquirir qualsevol llibre, en tiratges d’un sol exemplar. Però, ben segur, algú ho sabrà fer realitat.

L’any 2005, quan va rebre el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, es preguntava “si de veritat la llegenda la sobreviurà i continuarà sent un personatge de novel·la”. El temps ens ho dirà. Si més no, el carmen (que en la llengua espanyola que tant li deu significa “jardí” i en la llatina que tant li agradava significa “poema”) de la Balcells seguirà irradiant bellesa i inspirant art al món des del petit llogarret vall del Sió. Descansi en pau.

balcells

Segarrenc universal amb bitllet d’anada

El proper 21 de juny es commemoraran els cent vint-i-cinc anys del naixement d’Urbici Josep Francesc Soler i Manonelles. El cinquè dels sis fills de Cal Jaumet de Ferran tenia tots els números per passar per aquesta vida sense pena ni glòria, però les seves dots d’artista el van convertir en un dels escultors més famosos de la Iberoamèrica del segle XX, tot i que avui, al seu país, Catalunya, i a la seva comarca, la Segarra, segueix essent un desconegut… L’atzar va dur l’Urbici a créixer en la Barcelona de principis del segle XX, on de seguida pogué donar a conèixer la seva aptitud per l’escultura i relacionar-se amb grans artistes i intel·lectuals dels seus temps. Una precoç formació l’empenyé per bona part de l’Europa occidental, on va conquerir un nom de prestigi, treballant per la família reial i d’altres destacats personatges de l’època. De profundes conviccions catalanistes (“no sóc espanyol, sinó català”, havia afirmat a París, quan el Govern francès li posava problemes per l’actitud espanyola durant la Gran Guerra), centrava el seu esforç en posar de manifest el món interior dels seus personatges. Barcelona, Madrid, Gijón o Burgos foren alguns dels orígens dels seus encàrrecs a la península. No obstant, la seva vida va fer un gir quan a mitjans dels anys 20 viatjà a Argentina. Al Nou Món va adonar-se que treballar per diners coartava el seu art i va decidir desprendre’s de les propietats per plasmar en la seva obra les arrels nadiues d’aquelles terres. Alhora, al llarg del periple que el duria des de Xile i Argentina fins a Califòrnia, passant per l’Equador, Panamà i Mèxic, s’assabentava del paper històric que havien tingut els catalans en la conquesta, poblament i genocidi hispànic a Amèrica. Potser no era coneixedor de les teories que afirmen la catalanitat de Colom (en conseqüència, tampoc que el descobridor podria ser segarrenc com ell), ni encara menys de la que fantasieja amb la catalanitat de Francisco Pizarro (el veritable nom del qual seria Francesc Pinós de So i Carròs, fill d’Aldonça d’Ivorra), per la qual cosa no veuria com a pròpies les respectives malifetes sobre els pobles indígenes, a la recerca d’esclaus, or i plaers mundans; però segurament sí les escomeses del balaguerí Gaspar de Portolà, primer governador de Califòrnia, i del seu successor, el guissonenc Pere Fages, ambdós militars en contínua lluita de colonització amb els indis apatxes. Potser per això, potser pel seu caràcter curiós i viatger, va decidir conviure amb diferents tribus d’aborígens i retratar-les amb tota dignitat en els seus estudis escultòurbicirics  (que reuniria des dels anys 20 als 40 dins la col·lecció “El Món”). Així va esculpir gran quantitat de bustos d’indígenes, molts d’ells anònims, a qui pagava perquè posessin, i d’altres cèlebres personatges històrics, com Caupolican, líder maputxe de la resistència contra els invasors espanyols, o Nezahualcóyotl, monarca, poeta i constructor del Mèxic prehispànic. Al mateix temps, entaulava amistat amb el muralista mexicà Diego Rivera i la seva famosa esposa Frida Kahlo, de manifestes tendències comunistes, mentre per altra banda, coneixia el ripollès pare Lourdes Costa, furibund anticomunista i integrista catòlic, establert a El Paso. Fruit de tot això va ser una llarga temporada de docència i exposicions artístiques per terres mexicanes, fins que el seu amic Costa li va fer l’encàrrec més important de la seva carrera. Anys abans, el pare Costa havia tingut la visió, des de la finestra posterior de la seva parròquia d’Smeltertown, de la construcció d’una creu monumental al cim de la muntanya coneguda com el Cerro de los Muleros. Entossudit en fer realitat la seva visió, el religiós va encarregar a Soler la direcció del projecte, que incloïa l’erecció d’una gran creu amb un Crist esculpit, un altar, una plaça i un amfiteatre per a reunir els pelegrins i dir missa. Ben a prop d’allí, en una caseta a Anapra, a tocar del Río Grande, Soler s’hi instal·laria, aturant el seu periple nòmada per les Amèriques, fins la seva mort, l’any 1953. Actualment el seu cos reposa al peu del gran Cristo Rey del Paso, enorme monument que s’aixeca fins els vint-i-un metres d’alçada (els autòctons diuen que es la seva estàtua de la Llibertat) i que és visible des de tres estats nord-americans i mexicans.cristo rey

El proper 29 de maig, l’alcaldessa (en funcions) d’Estaràs, Montse Majà, i la historiadora de Ferran i biògrafa d’Urbici Soler, Carme Diví, impartiran a la biblioteca de Guissona una conferència dedicada a la vida d’ “Un escultor internacional amb orígens a la Segarra”. Potser aquest acte no serà l’inici de cap urbicimania ni tampoc aconseguirà que de la nit al dia una comarca poc donada a venerar els seus fills artistes (sí als religiosos i als industrials) es bolqui en l’interès per la vida i obra de tan il·lustre fill de Ferran, però sí que serà un acte de justícia i de reconeixement d’un català de pedra picada que picant pedra va convertir-se en un dels principals artistes plàstics segarrencs de tots els temps i un dels més cèlebres i prolífics escultors catalans entre els que han fet carrera enllà dels mars. 10563162_1121727564519611_5676200198364074261_n

Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEncara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAL’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altracom a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Furs, Pàtria i Cervera

El Paer en Cap de Cervera està ben cofoi. I no pas per l’èxit del darrer l’Aquelarre, per l’acabament de les obres de la plaça de la Universitat, ni tampoc (o no només) per la pax assolida amb l’aprovació del POUM… Sinó perquè, finalment, la ciutat de Cervera ha aconseguit treure’s del damunt la llufa de capital botiflera. Així es va acreditar el passat 4 de setembre durant la presentació del llibre “Documents notarials de la Segarra i l’Urgell relacionats amb la guerra de Sucessió 1705-1714, del Dr. Llobet i Portella. El recull demostra que la ciutat no era partidària dels filipistes, sinó que, fet i fet, era partidària de la seva supervivència. Els cerverins de principis del segle XVIII compensaren la manca de contingent militar i l’emplaçament perpetu en el camí de pas dels exèrcits amb un pragmatisme poc amic d’ideologies i heroïcitats. Durant l’acte, el catedràtic Solé i Sabaté va encarregar-se de beneir els treballs, exorcitzar el fantasma del botiflersime i, ja posats, elogiar la tossuderia del Paer en Cap com a factòtum de tot plegat… Missió acomplerta.

Ara, per emplenar l’horror vacui que deixa la feina feta, caldria avançar en el temps i emprendre una altra diatriba històrica, conseqüència de la Guerra de Successió i de la institució de la Universitat: Cervera, al segle XIX, era carlista o lliberal?

Els fets històrics, especialment la batalla del 1875 -que donà origen a la restaurada processó del puro-, sembla indicar la fidelitat de Cervera al bàndol lliberal; però alguns personatges i episodis ens indiquen simpaties constants a la causa carlista. De fet, Cervera ja havia estat un dels focus de la revolta dels “realistes purs”, dits també “malcontents”, moviment protocarlista, atac furibund contra les reformes lliberals i laïcistes, que l’any 1827 fou sufocat d’arrel i els seus capitostos afusellats.

Des d’aquell moment, Cervera va ser contemplada com a centre de conspiració reaccionària, molt especialment quan es va iniciar a Barcelona la campanya per restaurar-hi la Universitat. L’any 1833 es demanava formalment per carta a Ferran VII el trasllat dels estudis universitaris a la ciutat comtal i, d’aleshores ençà, les càtedres cerverines serien paulatinament abandonades pels seus titulars. Així, Cervera esdevenia un centre d’adoctrinament centrat en l’alta aristocràcia i el clero més rellevant, en conta del pensar majoritari de l’ascendent classe burgesa, que defensava un canvi de model educatiu superior.

La primera guerra carlina i el clar posicionament a favor de la causa del pretendent  Don Carles Maria Isidre va suposar l’agonia i mort de la Universitat de Cervera. Després dels primers aldarulls, el claustre de professors, encapçalat pel catedràtic de cànons i rector Bartomeu Torrabadella, va decidir traslladar la seu universitària a Solsona, on van fer-se amb el domini de la Junta Governativa carlista. Mentre la facció aristocràtica, a poc a poc, optava per l’exili a França, quedant amatents de la hipotètica derrota del seu bàndol i l’indult per rehabilitar els seus drets i privilegis sota l’administració lliberal, la facció universitària, formada majoritàriament per professors i clergues cerverins (Torrabadella, Ferrer, Vilella, Sampons i d’altres), es posicionaria del tot irreductible. La definició del carlisme per part d’aquesta comunitat no deixava dubte vers la seva naturalesa reaccionària: “la política que reprueba alterar las leyes públicas del Estado (…), el vilipendio de nuestra santa Religión, la destrucción de la Iglesia, el general trastorno del Reino, el cambio de nuestras leyes fundamentales, la degradación y nulidad del Trono, la persecución de nuestro amado Rey y de todos los fieles españoles adictos a su causa, la entera ruina de los pueblos, y, en una palabra, la total subversión de lo divino y humano”.

Tant intens fou el furor d’aquests que no dubtaren en donar suport al cap de la Junta Carlina, en Charles d’Espagnac, conegut des de la revolta dels malcontents com l’”assassí dels catalans” o el “trenca-caps”. Tot i que breu va resultar aquest suport, ja que, poc després, tramaven la conxorxa que portaria a l’assassinat de la fera, prop d’Organyà, al novembre de 1839 (i, dècades més tard, a que el seu crani fos passejat per Cervera, però això és una altra història).

També va durar poc la Universitat “de campanya” a Solsona. Amb la caiguda de la ciutat, va traslladar-se a la muntanya, dins l’antic monestir de Sant Pere de la Portella. Allí se seguí anomenant “Universitat de Cervera” i es va esllanguir en menys de dos anys…

També és indiciària la simpatia carlista de Cervera el fet que, l’any 1847, s’hi iniciés la segona guerra carlina. Corria l’hivern quan l’escamot carlí, comandat pels capitostos Benet Tristany i Bartomeu Porredon, prenia la ciutat. Tot i l’oposició de la Guàrdia Civil, els ocupants calmaven als veïns (alguns dels quals havien sortit al carrer en camisola de dormir i escopeta) al crit de “no som lladres: som carlistes; ja es poden vostès retirar”. Així, sense gaire aldarull i cap baixa, i amb el suport dels simpatitzants que van deixar obert el portal de Sant Magí, els legitimistes es van endur 90.000 rals i un bon equipament de tabac i pólvora (pels quals van deixar un rebut signat: noblesa obliga)…

Més hostil fou la rebuda l’any 1875, quan en el transcurs de la tercera carlinada l’assalt a la ciutat no fou acollit de forma tan pacífica. Els carlins, capitanejats aquest cop per Rafel Tristany, nebot de mossèn Benet, foren expulsats a sang i foc de la ciutat. I això sense tenir cap consideració que, un any abans, aquest bàndol havia fet signar al pretendent Carles VII la restauració de la Diputació General de Catalunya, la Generalitat, perduda l’any 1714 i, recordem, fundada al segle XIV a la mateixa Cervera…

Per tot plegat, establert categòricament que Cervera no era botiflera, serà ara un entretingut passatemps concloure si fou carlista. Potser no serà un debat de tan alta bolada, però potser pot inspirar alguna sobretaula, entre copes i tabac i abans que arribi el fred, a la terrassa del bar – restaurant Felipe V.

1783. Cervera.  Gravat de Palomino a «Atlante...» de Bernat Espinalt

1783. Cervera.
Gravat de Palomino a «Atlante…» de Bernat Espinalt

Intervenció mínima

Contemplem amb satisfacció com, els darrers temps, a la Segarra s’ha iniciat un procés de valorització del paisatge i dels seus elements tradicionals. Potser amb demora respecte d’altres indrets del país, però encara abans que sigui massa tard, els governants de la comunitat comencen a tenir en compte dins la planificació del territori els valors paisatgístics. Cada cop són més els exemples on, partint del paisatge i del medi natural considerats com a elements de gaudi i qualitat de vida, es prenen mesures de restauració, conservació i dignificació. Així, la xarxa de senders que permeten l’accés de les persones al medi natural es cartografien, senyalitzen i promocionen, ja no com a mers instruments d’accés rodat de maquinària als camps o de vies de comunicació entre nuclis, sinó com a espai d’obtenció de plaer, salut i coneixement en contacte amb la natura. També les accions de recuperació i projecció dels elements integrats en el paisatge, siguin espècies naturals o elements arquitectònics que modelen els recursos a la producció agrària, han deixat de concebre’s com a folklorisme romàntic per esdevenir objectius estratègics i generadors de cultura, identitat i riquesa. Certament, tot això està encara a les beceroles: estem lluny de les fites assolides en països moderns i desenvolupats, però la tendència és positiva. És veritat que no tothom ho veu així, i encara no ens és estrany topar en actes de vandalisme que han furtat indicacions o, fins i tot, accions de bogeria com l’arrencada salvatge d’una caseta d’observació d’aus als secans del Sió…, però cal confiar que l’educació responsable de les noves generacions acabarà amb aquestes pràctiques cavernoses.

ImatgeDins d’aquesta dinàmica, és especialment plaent constatar com els municipis segarrencs han girat l’esguard vers els seus rius, torrents i punts humits en general i han començat a treballar en potenciar-ne la recuperació. Encomiable són els treballs fets als espais d’interès natural del Llobregós o del Cercavins, on s’han senyalitzat xarxes de camins que permeten al visitant recórrer les valls i gaudir dels seus tresors naturals i arquitectònics. També la neteja, senyalització i interpretació de les basses de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) i a Palouet de Massoteres fan relativitzar el tòpic de la Segarra eixuta i presenten al visitant uns petits oasis on l’aigua ensenyoreix els entorns, refresca l’aire i permet la nidificació de les aus. Potser, d’entre totes les intervencions fetes en els espais humits, les més celebrades han estat la recuperació de rescloses i peixeres. Les peixeres són un element molt habitual en l’arquitectura popular, encara desconegut, que va ser clau durant més de vuit segles per l’aprofitament de l’aigua i la seva canalització a regs i molins. L’abandonament, al llarg del segle XX, dels sistemes tradicionals les van fer caure en el desús i la decadència, però avui en dia moltes d’elles encara es mantenen dempeus. En interacció amb el riu, configuren uns espais humits, poc extensos, que esdevenen veritables vergers en mig dels secans. Algunes de molt notables s’han recuperat els darrers anys tant a la vall del Llobregós (com la del Molí del Cava), a la vall de l’Ondara (la de Fiol, per exemple) i, molt especialment, al llarg del Sió (a Concabella, a Hostafrancs, a Sedó i a la Prenyanosa, per posar alguns exemples). En relació amb l’arquitectura de l’aigua, una munió de síquies, aqüeductes, pous, fonts i molins esperen el seu torn en el procés restaurador…Imatge

Resulta obvi, mal que ens pugui pesar, que la recuperació d’aquests elements on la natura i la mà de l’home treballaren plegats amb finalitats d’aprofitament agrari no ha d’estar encaminada a reactivar els antics usos. Les noves tècniques agro-industrials, la mecanització i els nous conreus farien absurd pensar en la restauració de les cabanes perquè els jornalers  passin nit amb les mules, de les síquies per canalitzar l’aigua de les peixeres als conreus o les pletes per reunir els ramats en la seva transhumància a la recerca de pastures. Per això, les tasques de recobrament d’aquests elements han de concebre’s des d’una nova perspectiva, que guardi l’equilibri entre fer intel·ligible l’element, conservant-ne senzillesa, caràcter i identitat essencials, i evitant transformar-lo en un parc artificial, transgredint els seus elements naturals i rurals, afegint-hi mobiliari propi de l’entorn urbà i confonent recuperació amb reinterpretació o restauració amb invasió.

El principi d’intervenció mínima és una directriu del dret penal que reserva el paper de la llei en la protecció només dels atacs més greus i quan no hi hagi altra via per evitar el dany al bé protegit. Aquesta filosofia esdevé del tot aplicable en el camp que ens ocupa. El minimalisme arquitectònic tenia com a frase inspiradora aquell “less is more” (menys és més) de Van der Rohe, que reivindicava els valors de la sobrietat i la senzillesa oposats als excessos grandiloqüents. També en la recuperació dels elements de la natura i, per extensió, d’aquella arquitectura popular que -integrada dins d’ella- adquireix el seu sentit, ha de ser ben vigent. Com a fre als excessos interventors que distorsionen l’element, el transformen en allò que no és i en desdibuixen els trets definidors, encimbellen el seu promotor cap a glòries futures, rèdits electorals, o al seu creatiu dissenyador vers premis elitistes, cal respectar la intervenció mínima. Així, i només així, es preserva el caràcter i la personalitat de l’element, i no es perverteix volent presentar-lo com allò que no és.Imatge

Ara, amb aquestes pinzellades al cap, pacient lector, et convido a fugir de les calors que s’apropen i buscar recer refrescant als punts humits escampats al llarg de la geografia segarrenca. No et costarà trobar, per exemple, els patamolls de Granollers (a Torrefeta i Florejacs), el pou del Madern a Vicfred, la font de la Puig de Massoteres, el curs del Sió a tocar del Peixeruc de Tarroja, la font de Gàver o les peixeres de Sedó, de Concabella, de la Prenyanosa o, camí de Vergós, del Fiol. Vés-hi. Valora-ho… i, si et vaga, ja em diràs si t’inspiren més o menys, massa o poc.

Imatge

Els infeliços límits de la Segarra

Novament ressorgeix la qüestió de la segregació de la Segarra de dos municipis de la vall del Llobregós: Torà i Biosca insisteixen a incorporar-se al Solsonès. És aquest un afer que ve de lluny, especialment pel que fa a Biosca, municipi que a l’enquesta de la Generalitat de 1931 ja declarava que no podia separar-se de Solsona “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s”. En la mateixa enquesta, Torà es reivindicava pertanyent a la “Baixa Segarra” i afirmava ser-ne capital, “on aflueixen els pobles de Llanera, Ardèvol, la Molsosa, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Vicfred, part de Massoteres i Biosca”…

ImatgeHistòricament, com recull el llibre de capçalera d’en Guiu Sanfeliu, els límits septentrionals de la Segarra estarien als contraforts de les serres de Pinós i Castelltallat, zona on el terreny es fa més feréstec i el poblament més disseminat. Aquest seria l’espai de la denominada Alta Segarra, integrada avui pels municipis de la vall del Llobregós i l’altiplà de Calaf (repartits entre la Segarra, el Solsonès i l’Anoia). Els lligams vindrien des d’èpoques ibèriques, focalitzats amb la Sikarra dels Prats de Rei, i s’expressarien al llarg del temps: l’any 1304 dins la vegueria de Cervera i Prats, al segle XVI dins la “vegueria de Segarra” dels Cardona (amb capital a Torà i batllia a Calaf), al 1719 formant part del Corregimiento de Cervera, i al 1931 de la comarca de la Segarra.

A partir d’aquesta realitat històrica i geogràfica, l’any 1987, coincidint amb la restauració del mapa comarcal de la República, un seguit d’ajuntaments, encapçalats per Calaf, reivindicaven la creació de la comarca pròpia, adduint raons històriques i, a més, la seva tendència a moure’s vers la Catalunya central (i no a Barcelona, com els seus veïns igualadins). Poc després, l’informe Roca, l’any 2001, recull la creació de l’Alta Segarra que integraria Torà i Ivorra (fusionats en únic municipi), Copons (amb Rubió i Veciana), els Prats de Rei, Sant Martí de Sesgueioles, Pinós i la Molsosa (també fusionats), Castellfollit de Riubregós (amb Calonge), Aguilar de Segarra (fusionat amb Sant Pere Sallavinera) i Calaf. Aquesta comarca formaria part de la vegueria de la Catalunya central -a diferència de la Segarra, vinculada a la vegueria de Ponent-. Però, davant d’aquests impulsos d’autodeterminació comarcal, els representants toranesos l’any 2006 s’hi mostren recelosos, temorencs que Calaf els eclipsés el pes específic que ostentaven a la Segarra (i, potser, delerosos dels que encara guanyarien al Solsonès, on serien la segona població per número d’habitants).

Així les coses, quan l’any 2009 unes masies de l’antic terme de Llanera (integrat de forma maldestre l’any 1968 a Torà) insten la segregació a Llobera, xoquen amb l’Ajuntament de Torà que, queixós de sentir-se “atropellat”, ho atura judicialment; però, un any més tard, quan la Generalitat publica el projecte de mapa de vegueries de Catalunya, en el qual la Segarra s’integra com a perifèria extrema de la de Ponent, canvien les tornes i s’opta (per decisió unànime dels ajuntaments de Torà i Biosca) per demanar l’annexió del municipi en bloc al Solsonès, com a via per a formar part de la vegueria de la Catalunya Central. A més, a aquesta voluntat s’hi suma el convenciment que el traspàs suposaria la consideració de municipi de muntanya, amb l’hipotètic augment d’ajudes pel municipi i la seva gent. Davant d’aquestes pretensions, el Consell comarcal de la Segarra es mostra displicent i renuncia a jugar cap carta per seduir als secessionistes. No obstant, l’aturada l’any 2011 del projecte de vegueries i la declaració l’any 2012 de Torà com a municipi de muntanya deixa aparentment l’assumpte en guaret fins que, ara, ressorgeix amb força i se sotmet al dictamen de la Comissió de Política Territorial de la Generalitat.

No poca influència hi hauran tingut factors més recents, com la plantada de Sanaüja, Torà i Biosca, que prefereixen nodrir-se de l’aigua del Solsonès, en oposició al Govern comarcal, que malda per assolir l’adhesió inesquinçable a l’abastiment d’aigua del Canal Segarra – Garrigues; o l’increment de la dependència amb la sanitat de Lleida, en perjudici dels centres de Manresa i Igualada, que pot suposar el projecte del conseller Boi Ruiz d’esmicolar amb criteris empresarials l’Institut Català de la Salut… A això s’hi afegeix la vaga creença que pertanyent al Solsonès milloraran els ajuts directes de la DUN a la pagesia o el convenciment d’alguns, expressat als mitjans de comunicació, que la Segarra és una comarca tradicionalment “marginada” i “pobra”.

Davant de tot això, el tema sembla dat i beneït. És qüestió de temps que, novament, la Segarra administrativa perdi dos municipis més. Segueix així el big-bang segarrenc. Els darreres segles, la nostra comarca s’ha vist condemnada des de la seva unitat natural, històrica i paisatgística, a l’esmicolament en petites illes perifèriques. El lent procés deixa la Segarra actual dins la província de Lleida, com un territori residual sotmès al centralisme lleidatà, mentre que els territoris històrics queden en llunyanes òrbites d’Igualada, Solsona, Tàrrega o Tarragona. Trista alternativa a una Segarra unificada, amb prou personalitat com per a postular-se com a vegueria, si s’escau agermanada amb el Penedès, i amb sotsvegueries reunides al voltant de les seves capitals històriques (Cervera, Torà, Calaf, Prats de Rei, Santa Coloma de Queralt…) o dels nuclis que darrerament han guanyat protagonisme econòmic i social (Guissona, Verdú, Vallbona de les Monges…).

Tot i això, per a ser sincer, allò que més em doldrà serà haver de deixar enrere la Segarra per enfilar-me a la torre de Vallferosa, per devorar una perdiueta del Jaumet, per badar des del tossal de Lloberola, per ensabonar-me a Claret, per gaudir dels solsticis al dolmen de Llanera, per flairar la xocolata de la Vall d’Or, per fruir del donegal de Cal Magí o per cantar els goigs a la romeria de Santa Maria de l’Aguda. I, això també, la feinada haver d’arrencar unes quantes pàgines del meu llibre sobre els castells de la Segarra

 

Imatge

 

Bona ombra ens aixoplugui

Els arbres sempre hi han estat. Des de molt abans que aquesta terra fos ocupada pels homes i les dones que decidiren viure-hi. Quan els primers pobladors arribaren a aquesta terra inhòspita, ells n’eren els amos. I, d’aleshores ençà, l’avenç dels pobladors ha estat el seu retrocés. Els pioners en la colonització s’hi feren lloc amb la destral i el foc. Impetuosos artigadors, s’esmerçaren en convertir els boscos en camps de conreu. Ningú no planyia els arbres. El progrés agrari va acréixer i estendre’s en perjudici de les masses boscoses. També els senyors hi veien una nosa: prop dels castells i de les vies de comunicació, podien oferir un amagatall per l’enemic i facilitar emboscades, per la qual cosa estimularen la desforestació. La fusta fou la matèria primera per moblar els habitatges, escalfar les llars, fabricar les eines i alçar tancaments i recers. Les cendres, adob pels camps i emblanquidor de les robes. Tothom hi guanyava. Els arbres perdien.

alzina del RossoAvui, les obagues i els tossals són les darrers reserves d’aquelles boscúries primigènies. Als camps, isolats, alguns exemplars encara enfiten límits entre propietats o les separen dels camins rurals. Les grans collitadores en són enemics aferrissats. A poc a poc, fan valer les seves grandàries per eliminar-los. A més, la misèria també hi ha posat els ulls i, amb nocturnitat i traïdoria, furtius i salta-marges els cobegen com a mercaderia i els escometen sense miraments…

Només la toponímia manté en el record moltes d’aquelles masses arbrades. A les terres altes de la Segarra, la Tallada i la Rabassa ens donen testimoni de les tasques d’eliminació dels boscos per guanyar terres de cultiu, per evitar el refugi dels contingents enemics o per bastir la invencible armada espanyola. A la vall del Llobregós, Selvanera evoca els foscos boscatges que emplenaven la contrada. També molts pobles recullen els seus noms: el Llor, de l’arbre que protegia els camps de les calamarsades, que oferia les fulles per coronar als vencedors i allunyava els esperits de les llars; l’Ametlla, del primer arbre que floreix i anuncia la primavera, que concedeix el fruit fecundant, que vesteix la cuina per Nadal i que regala la figura, la mandorla, que emmarca la icona del Déu totpoderós; la Figuerosa, de l’arbre de l’erotisme, símbol de fertilitat i abundància, però també de la maledicció del traïdor i de l’anunci de la fi del món, que, com diu l’Apocalipsi, començarà quan de la figuera seca brotin branques noves;  Freixenet, del freixe, l’arbre primordial dels escandinaus i, si atenem la saviesa popular, veritable font remeiera; la Prenyanosa, l’Aranyó i la Móra, dels arbusts que regalen fruites aspres i d’efectes lisèrgics; o la mateixa Cervera, que podria trobar l’arrel del seu nom en la servera, arbre extremadament rústec del qual els romans recollien el fruit per elaborar la seva peculiar cervesa…

També contes i llegendes han forjat la identitat de la terra, arrecerats dessota dels arbres. Com el lledoner de Castellnou d’Oluges, amb l’ombra del qual el pèrfid sabater va voler mortificar al pagès que va negar-li la mà de la seva filla i on, en terrible càstig, van acabar clavades les seves pròpies mans per sentència del senyor del lloc. O l’arbre dels nassos, que va germinar del nas amputat de la monja virtuosa, que va sacrificar la seva bellesa per foragitar les ànsies lascives del cavaller de Malacara. O l’alzinar monumental del Canós, a recer del qual ballen les bruixes les nits de lluna plena…

ImatgeI d’altres arbres han donat aixopluc a la paraula, engrescat les idees i encès el diàleg. Com aquella acàcia al voltant de la qual un club de contertulians cerverins, despreocupats de si era acàcia o sòfora, debatien sobre les grandeses i les misèries del viure. O com l’alzina centenària del Mestret, sovintejada pel cercle poètic guissonenc, testimoni de rapsòdies i redós de berenars de ratafia, coca i xocolata… I és que l’ombra dels arbres convida a asseure’s i estimula la serena entesa entre les persones.

I, per tot això, m’agraden els arbres. I per tot això, em dol veure’ls desaparèixer. I per tot això, em fa mal al pit dir adéu als arbres de la plaça de la Universitat de Cervera que dificultaven la contemplació de la façana del temple de la sapiència i embrutaven el terra, que eren una nosa per la dignificació de l’espai públic i la millora de la trama urbana i que, en pro de la modernitat i el nou urbanisme, han hagut de ser sacrificats. O contemplar la històrica acàcia, sòfora pels puristes de la botànica, ahir centre de tertúlies davant del temple del saber, avui sinistre tronc darrera el temple del treball, convertida en tètrica rèplica de l’arbre on el Judes de la Passió fa el darrer salt.

Com també m’encongeix el cor constatar la tala dels arbres dels safarejos de Guissona, que tan bona ombra regalaveel freixe de la Prenyanosan als qui acudien a la font a abeurar-se i tan magnífic marc eren per contes, poemes i rondalles llegides entre la remor de l’aigua i de les fulles agitades pel vent. O certificar la mort del freixe de la Prenyanosa, el degà dels arbres segarrencs, que ha acabat cinc-cents anys d’existència agonitzant lentament amb el progressiu dessecament de la sèquia que nodria les seves arrels. O comprovar com, un darrera l’altre, els xops gegants de les obagues van assecant-se i caient, assedegats d’unes aigües que abans baixaven per torrents i  barrancs i avui són canalitzades per a usos més prosaics. O contemplar troncs esmotxats de forma matussera per fer via als ginys agraris cada cop més grans. O…

A l’antiguitat, algú va escriure que una societat creix bé quan les persones planten arbres l’ombra dels quals saben que mai gaudiran. Si fem cas d’aquest proverbi i ho contrastem amb el menysteniment que tenim als arbres, constatarem que en el créixer de la nostra societat alguna cosa no acaba de rutllar.

l'alzina del Mestret (Guissona)

 

Entre nosaltres

Des de la caiguda de l’Imperi romà, la nostra societat sempre ha estat esporuguida pel temor de les invasions bàrbares. La traumàtica entrada en tropell i a la desbandada dels pobles gots, huns, vàndals, burgundis i demés va quedar gravada dins del subconscient dels habitants de l’Occident romanitzat. Durant aquells foscos anys de la transició entre l’Edat Antiga i l’Alta Edat Mitjana, el gran moviment migratori dels pobles situats a la perifèria oriental i meridional va canviar totalment la vida a les nostres contrades, d’una manera que mai més va tornar a ser igual.

Després d’això, al llarg de la història, d’altres invasors han assaltat a sang i foc aquestes terres, deixant la seva empremta. La ràtzia dels hongaresa del segle X, que va saquejar tot allò que li va semblar en el seu trànsit entre la Barcelona carolíngia i la Larida andalusina. Les expedicions de càstig  d’Al-Mänsur i del seu fill Abd al-Malik, vingudes des del califat de Còrdova per frenar l’avenç comtal, que van arrasar la capital catalana i moltes d’altres viles i ciutats del país. Els atacs des de la costa, sovint remuntant els cursos dels rius cap a l’interior, dels corsaris berebers, que s’obrien pas a cop de simitarra pel país a finals del segle XVI. Les invasions dels francesos al segle XVII, durant la guerra dels segadors, i al segle XIX, durant la guerra de la independència, i la depredació causada sobre les llars i les hisendes dels catalans. Els moros de l’avantguarda dels exèrcits franquistes, que van sembrar el terror als pobles en l’avenç de les tropes nacionals… Molts han estat els exemples que han contribuït a traçar dins l’imaginari col·lectiu la por a la invasió dels bàrbars. A aquells que, fora de tot control i sense cap respecte per la vida i el patrimoni de la bona gent del país, avancen com un corró destructor trinxant tot allò que obstaculitzi el seu pas.

Fruit de tot això, tendim a reforçar les nostres fronteres, blindant la nostra parcel·leta dels temibles forasters. Així no dubtem en protegir els nostres límits meridionals amb altes tanques, dobles, reforçades amb ganivetes i reixats, vigilades per càmeres i, si s’escau, electrificades. Aquells que les aconsegueixin esquivar, tampoc dubtarem en disparar-los o, si posen peu a terra, tancar-los en centres d’internament per retornar-los ben aviat més enllà dels limes de la nostra pàtria. Però algun dia ens adonarem que els bàrbars ja estan aquí. Es formen a les nostres aules, caminen pels nostres carrers, creixen entre nosaltres i s’identifiquen amb els nostres noms i cognoms…

Als anys seixanta, una distòpia ens ho va descriure: la novel·la A Clockwork Orange (La taronja mecànica) d’Anthony Burgess, portada a la gran pantalla en una pel·lícula de culte d’Stanley Kubrick.  En ella, un grup d’adolescents es dediquen a cometre actes de brutalitat (pallisses, baralles, destrosses i d’altres abusos), sense cap altre motivació que el plaer per la destrucció i la violència. El més terrible de la història és la manca de referents ètics o socials dels seus protagonistes que, deslligats de tot control moral, deixen anar les rengles dels seus impulsos més violents. Així, Burgess i Kubrick ens presenten un grup d’homes joves que gaudeixen escampant el dolor i la destrucció entre els seus iguals i que, alhora, estan integrats dins el sistema educatiu institucionalitzat i són capaços d’emocionar-se escoltant l’Oda a l’Alegria de Beethoven (composició que, paradoxalment, seria declarada himne oficial europeu l’any 1972, un any després de l’estrena de la pel·lícula).

Els últims mesos la nostra comarca ha estat escenari d’aquesta nova realitat. Diverses ràtzies, seguint l’eix del riu Sió, han afectat poblacions com Sant Ramon, el Llor, Tarroja, Sedó, Guissona, Mont-roig o Concabella. Una estela de cotxes amb les llunes rebentades, motocicletes esclafades contra el terra o contenidors cremats han quedat com a rastre de destrucció d’aquests nous bàrbars. La darrera, fa poc més d’un mes, va rebentar mitja dotzena de marquesines del servei públic de transport de la comarca (al qual, ja prou escadusser per sí mateix, només li faltava aquesta garrotada).

Qui hi ha al darrera d’aquests fets? Quina és la raó d’aquestes conductes? Ens agradaria, ens alleugeraria pensar que els autors d’aitals calamitats són un grup d’estrangers indocumentats i inadaptats, que bolquen la seva frustració i el seu odi racista volent fer mal sobre les estructures del nostre estat del benestar. Però ben aviat constatarem que no és així, i que els causants d’aquests estralls es compten entre el fill del nostre veí de tota la vida, el nebot dels nostres amics de casa bona o el nét del parroquià més missaire de la contrada.

Freud assegurava que la civilització provocava un malestar innegable perquè suposava la repressió dels desigs. La cultura esdevenia una eina per frenar l’instint humà, que tendeix a la satisfacció del plaer a través de la realització del desig i, en tot ésser, hi ha una tendència innata, potser malaltissa, cap a la mort i la destrucció. D’aquí resultaria el rebuig instintiu a la cultura, com a plasmació de l’esforç, el sacrifici i el treball repressors del plaer. Concebuda avui en dia la cultura com a quelcom sumptuari, elitista i prescindible, l’instint inconscient per l’agressió i la destrucció es desferma. Trencat el dogal de la cultura, es consuma el divorci anunciat per Freud entre civilització i amor. Seguim per la via de prescindir de la cultura, desmereixent-la, gravant-la, amagant-la i ridiculitzant-la i tots en serem víctimes. Avui ho són les llunes dels vehicles, els contenidors i les marquesines; demà, …qui ho sap?

Imatge

El to de les senyores

Imatge

El divendres 7 de març, dins el programa d’activitats a la Segarra del Dia Internacional de la Dona, se celebrà a Hostafrancs una taula rodona amb el títol “Sóc dona i, a més, política”. Només  vint-i-quatre hores després que la televisió ens retransmetés el debat de les quatre dones que ens regalen optimisme pel país, les cinc alcaldesses de la Segarra es trobaven per parlar del paper de la dona en la política i la seva visió dels reptes de futur. La tria del lloc  no era aleatòria: Hostafrancs és el cap i casal d’una associació de dones (i també d’homes, vés per on!) molt activa i mobilitzada. La gran afluència de públic, en enorme proporció femenina, van fer bo l’emplaçament; no obstant, no ho negarem, la promesa d’un “petit refrigeri” anunciat a la part central del cartell pel final de l’acte era un bon estímul afegit per incentivar la concurrència.

La Montse, la Marta, la Lourdes, la Mercè i la Núria. Cinc il·lustríssimes senyores alcaldesses de la Segarra convocades per posar en comú i debatre els seus parers personals sobre l’acció de la dona en la política. Només cinc, en una comarca formada per vint-i-un municipis. Pot semblar, a primera vista, un percentatge pobre, gens paritari. Però, tenint en compte que a l’anterior legislatura només n’hi havia dos, es pot interpretar en clau de tendència. Tot i el protagonisme femení, dos homes hi tenien la seva parcel·leta, petita, però carregada d’autoritat: el President del Consell Comarcal, que obria l’acte, i el director de La Manyana TV, cridat a moderar-lo. El President, en la benvinguda, afirmà que “les senyores donen un to diferent a les reunions d’alcaldes i del consell”. Ben aviat, cedit el micròfon a les senyores, vam poder comprovar que així era…

En un context legal absolutament hostil, que avança empès pel corró de la majoria conservadora cap a la limitació esgotadora de les polítiques d’atenció a la dona i de lluita contra la violència masclista, així com en el retrocés en la llibertat per decidir sobre el propi cos, podíem esperar uns discursos més dramàtics i derrotistes. Però no ho van ser. Al llarg de les seves intervencions, totes cinc van fer palès que, a pesar de pertànyer a tres formacions polítiques diferents, tenen una visió comú (que no convergent) en molts punts. Trencant estereotips i amb la perspectiva alçada, vam poder veure cinc polítiques gens contaminades pels aparells dels respectius colors. Criteri propi, constructiu i optimista, però alhora assenyat, pragmàtic i resolutiu. En cap moment es varen mencionar sigles polítiques, pròpies ni alienes, malgrat que les formacions ja han començat a teixir les xarxes de cara a les properes eleccions municipals. Cap to de míting partidista. Cap consigna sectària. Cap retret electoralista.

Totes elles van afirmar haver arribat a la política més o menys de forma casual, després d’una llarga trajectòria en entitats socials i culturals. Els respectius aterratges no havien estat fàcils, però sí valents. Lluny d’adoptar un rol masculinitzat, esquives a l’exigència social d’haver de demostrar contínuament la seva validesa, assumien sense complexos les responsabilitats i integraven amb la ment oberta els seus equips de treballs. Aprenentatge continu. Capacitat per preguntar, analitzar les respostes i decidir. Il·lusió i passió pel servei públic. Creixement personal com a motor de l’avenç vers noves fites. Aquestes notes comuns del discurs de les cinc afinaren el to de les senyores. Sense estridències. Sense declaracions ampul·loses. Sense gesticulacions banals. Sense brindis al Sol. El to de les senyores fou afinat i melòdic.

L’objectiu comú passa per arrelar les persones al municipi. Lluitar perquè els habitants no es vegin obligats a marxar del poble i, si s’escau, treballar per l’arribada de nouvinguts. Defensa dels serveis socials i assistencials que facin més fàcil la vida als petits nuclis. Promoció d’activitats que enforteixin els vincles i la identitat comuna dels habitants dels enclavaments disseminats. Veritable democratització de les decisions; enfortiment del teixit associatiu i promoció dels debats en assemblees i xarxes veïnals. Empatia amb les noves concepcions participatives de la gent més jove; flexibilització i permeabilització als canvis de les estructures organitzatives i comunicatives; adaptació a les noves vies d’acció d’una joventut que creix bressolada per les noves tecnologies. Foment de la implicació de tota la ciutadania, sense discriminació per gènere, origen o edat, i de la comunicació amb cada nucli familiar, amb independència del model que aquest respongui. Política del dia a dia, però amb rumb definit.  Defensa de les petites grans conquestes (en transport, en atenció mèdica, en cultura, en assistència social…). Màxima transparència de l’adopció de decisions. Tot de trets que doten d’optimisme i projecció de futur de la política concebuda per unes alcaldesses ben diferents entre sí (per família, per formació, per origen, per edat, per ideologia…), però amb similar caràcter, il·lusió i rigor.

El 8 de març és el Dia Internacional de la Dona. No pas el Dia de la dona treballadora, perquè donat que totes les dones treballen, dins i fora de casa, adjectivar-la esdevindria redundant, sinó ofensiu. Potser algun dia es considerarà sobrera una diada que reivindiqui l’exercici en plenitud dels drets de més de la meitat de la població mundial. Però, ara per ara, la jornada encara és ben pertinent perquè hi “Vindicarem la nit / i la paraula DONA. / Llavors creixerà l’arbre / de l’alliberament” (Maria Mercè Marçal, “El vuit de març”). No n’hi ha prou amb reconèixer el dret a votar, a estudiar, a treballar, a decidir lliurement sobre el seu cos. La dona, que pas a pas, lluita a lluita, conquereix la seva llibertat, ara és cridada a empoderar-se, prendre la iniciativa i ocupar la seva quota de poder, i això redundarà en bé de tots. Per molt que els polítics ultraconservadors, els islamistes radicals i el lobbie del Pont Aeri perseverin en un masclisme ranci, poruc i miop.

En resum: el debat fou ben enriquidor, especialment per la minoria baronívola present. Personalment, només em va quedar una recança: no haver estat admès a la segona part del debat, en petit comitè i en un excel·lent restaurant targarí, on era de preveure que el to de les senyores encara esdevingués més agut, fins i tot estrident.

Imatge

El Canal de la ira

L’any 1939, el Nobel de literatura John Steinbeck publicava la seva novel·la més famosa i reconeguda: “El raïm de la ira”. El fil de la història transcorre a les planures de la regió del centre  – sud dels Estats Units d’Amèrica durant els anys posteriors al crack del 29. Allí, la gran sequera, el Dust Bowl, trasllada i aguditza els efectes de la crisi financera borsària a la vida d’unes comunitats rurals i eminentment agràries. El prolongat fenomen climàtic de sequera, l’extensió desmesurada dels cultius de cereal i la introducció de la fulla d’acer a les grans llauradores John Deere, són els factors desencadenants de la gran depressió. La intensa mecanització comportà la desaparició dels vegetals de praderia que mantenien cohesionat el sòl i retenien la humitat i les noves pràctiques d’explotació del camp, intensives i productivistes, deixaren les terres nues i indefenses a l’efecte erosionant del vent. Les capes superiors del terròs esdevingueren pols, alçada pel vent en enormes ventades negres que no deixaven escolar-se ni la llum solar. La major part de les explotacions agràries familiars caigueren en bancarrota, milers de granges van haver de tancar i milions d’homes i dones, abandonades les propietats, marxaren cap a l’Oest. Allí es transformarien en els peons de la nova agricultura, dominada per grans corporacions que explotaven els treballadors, sense  reconèixer-los cap dret. En la seva obra, Steinbeck feia una crítica ferotge del capitalisme i de les estructures de cacicat de les societats agràries, així com una defensa de l’organització de la classe treballadora, en la lluita pels seus drets socials i la presa de consciència col·lectiva que els emanciparia de l’opressió de les oligarquies…  La propietat us lliga sempre al “jo” i us separa per sempre del “nosaltres”, recrimina l’autor a aquelles comunitats de pagesos i grangers que, en mig de la depressió, són incapaços de fer pinya, compartir recursos i enfrontar-se a l’enemic comú que els foragita de la terra: “la companyia agrícola –que és el banc quan les terres són seves- hi vol tractors i no famílies, al camp. (…) Poca diferència hi ha entre aquest tractor i un tanc. Tots dos foragiten, intimiden, fereixen la gent”.

Setanta-cinc anys i vuit mil quilòmetres ens separen d’aquell fenomen, però, tot i això, alguna cosa ens pot resultar familiar a les terres de l’altiplà central de Catalunya… Fa una colla d’anys, algú va veure en el projecte del Canal Segarra Garrigues una porta oberta al segle XXI. L’aigua del canal no només regaria terres, sinó que havia de generar riquesa per als seus habitants, esperonar l’emprenedoria rural, fixar la gent al territori i evitar l’abandonament de l’activitat agrària. No obstant, avui, veiem com aquell recurs carregat de bones intencions, esdevé una arma llancívola que enfronta comunitats, interessos i persones. Després d’anys de mala gestió, descontrol financer, disputes polítiques i enriquiment d’uns pocs en perjudici de molts, el canal ha dut la llavor de la zitzània. Els regants del sector sud del canal es veuen enfrontats amb els del sector nord, perquè algú els vol convèncer que els segons volen acaparar l’aigua en perjudici dels altres. Una nefasta assumpció de la política mediambiental europea, culpabilitzant les aus estepàries d’una distribució fragmentària i capriciosa de les zones de protecció de l’ecosistema, es camufla incentivant l’enemistat entre sector agraris i ramaders i sectors  ecologistes i mediambientalistes; un maniqueisme forçat i d’extrems distreu el focus d’atenció de la manca de planificació de la gestió dels recursos, de la necessària defensa dels cultius mediterranis i de la insostenible extensió del regadiu de transformació. Per reblar el clau, des del Govern espanyol, es ressuscita el Plan Hidrológico Nacional, i enfronta la comunitat de regants de les terres de Lleida amb els habitants del territori del Delta de l’Ebre; els interessos econòmics s’avantposen a la preservació dels valors ecològics i dues comunitats veïnes, lleidatans i ebrencs, condemnades a entendre’s, es veuen encarades en la lluita per l’aigua.

L’embolic genera una nova dinàmica per la qual la riquesa, en comptes de socialitzar-se, es monopolitza en poques mans. D’entre les aigües agitades, una minoria silenciosa de pescadors va fent la viu viu. Les grans empreses contractistes d’obra s’enriqueixen amb el vistiplau de l’Administració anorreant els perfils d’un paisatge ancestral i formigonant la xarxa secundària d’un canal que, orfe d’aigua, deixa de ser una eina per esdevenir una finalitat en sí mateixa. Portes giratòries desplacen els que havien estan administradors dels cabals públics i garants del bé comú als llocs directius de les empreses privades executores de l’obra. Corporacions constructores implicades en el projecte, fugitives de les angúnies de la bombolla immobiliària, transformen la seva activitat, adquireixen grans superfícies de finques als propietaris incapaços d’afrontar les exigències de la inversió, i concentren grans latifundis agraris que seran explotats amb els mateixos paràmetres especulatius, economicistes, productivistes i insostenibles que van arruïnar el mercat del totxo. I, per damunt del gran tauler del joc, la gran banca contempla foteta des de l’estrella de Miró les corredisses, les disputes i les corrupteles, esperant mà sobre mà el seu torn per cobrar amb aigua el capital que ha invertit i veure compensat amb la gestió de la conca ebrenca el greuge que va suposar no accedir al control de les aigües de la conca interna Ter – Llobregat, i, si s’escau (si no hi ha més remei, vaja) portant l’aigua a la metròpolis on la hi compraran a un preu substancialment major del que rebria pels usos agraris previstos inicialment.

Res de nou sota el cel: perd la població… Però tot està previst: talment aquells okies, aquells fills d’Oklahoma que hagueren d’abandonar llurs terres i esperances per emigrar cap a l’Oest, carregats només de la força dels seus braços, també hi ha un destí per a tots els que hagin d’optar per l’èxode. Grans factories, complexos agro-industrials, faraònics parcs temàtics o latifundis agraris i ramaders estan àvids de la mà d’obra dels peons i, si és ben disciplinada, jove i desarrelada, millor que millor. Encara que els més grans, com el vell William J. Joad de Sallisaw, potser quedaran a la cuneta del camí.

Imatge

Les fonts de merda medicinal

La comarca de la Segarra és un territori regat generosament per aigües de propietats sanadores des de temps remots . La tradició ja ens parla de diverses fonts beneïdes per atributs curatius i miraculosos. Molt bé saben els cerverins que la font del santuari de la Brufaganya és considerada capaç de curar miraculosament tota classe de dolències des del segle III, quan un cop de vara de l’anacoreta Sant Magí la va fer brollar per sadollar els botxins que el martiritzaven. Els guissonencs, per la seva banda, dipositen la seva fe en la font de la Marededéu de la Salut, doll d’aigua al qual també, en aquest cas des del segle XVIII, se li atribueixen propietats guaridores i profilàctiques. A aquestes podem afegir un bon catàleg de brolladors on els parroquians dipositen esperances curatives de mals i ferides, com la font de l’Auró a l’antic terme de Llanera, o les aigües de la font Amarga de Rubinat, que es feren famoses a finals del segle XIX gràcies a la mirada astuta del doctor Pau Llorach. Més populars són, per la seva banda, les del balneari de Vallfogona de Riucorb i les de la font de la Verge Coronada de la Ciutat Jardí de Cervera, declarades mineromedicinals l’any passat per la Generalitat i cridades a fer fortuna.

Font de Sant Magí de la Brufaganya                     Font de la Salut (Guissona)

No obstant, ben aviat, totes i cadascuna de les fonts de la Segarra, i de bona part de la franja central del país, compresa entre el pla de Lleida i Osona, esdevindran aigües amb propietats medicinals per intercessió del Ministre d’Indústria i Energia del Govern d’Espanya, el sr. José Manuel Soria. I això serà així com a efecte col·lateral de l’ambiciosa reforma del sector energètic, aprovada per Decret – Llei de l’Estat central, amb la “voluntat de garantir l’estabilitat financera del sistema elèctric”. Aquesta reglamentació segueix la línia endegada pel Govern del PP per la qual es fan del tot inviables els sistemes alternatius de generació d’energia i es potencia l’oligopoli de les grans empreses elèctriques i gasistes, eliminant-ne tota competència. La seva aplicació, després de suprimir amb caràcter retroactiu les primes al sector productor d’energies renovables i d’imposar un peatge a l’autoconsum energètic, ha suposat en un primer moment la ruïna dels emprenedors en energia solar i eòlica. I ara, com a dany afegit, afectarà el sector porcí, amb el tancament de les plantes de tractament de purí amb cogeneració. La rebaixa d’un 40% del preu pagat per l’electricitat produïda en aquestes plantes les fa inviables i les precipita al tancament.

Fet i fet, val a dir que és sorprenent constatar com aquestes indústries, les instal·lacions de les quals ja estan majoritàriament amortitzades, es veuen obligades a plegar per la retallada de les subvencions. Això posa de manifest que, tal vegada, no estaven concebudes de manera sostenible. Pel que sembla, no ho eren ecològicament ni econòmica: generar electricitat amb la combustió de gas natural, amb el corresponent alliberament de CO2, no és pas conforme a l’objectiu de frenar l’escalfament global ni a obtenir energia amb recursos renovables; i el fet que els purins juguessin una paper colateral en el procés, aprofitant l’escalfor de la combustió pel seu assecament, però fonamental en la viabilitat econòmica, ja que la seva presència era la baula que lligava les ajudes públiques, revela que no eren cap panacea, ans al contrari. Com a via fomentada des de la Generalitat per a la supressió dels purins i, alhora, per a potenciar el creixement de la indústria ramadera catalana, esdevenia precària i subsidiada i la sentència de mort del ministre Soria només ha vingut a palesar-ho. Una aposta per un model de producció del porcí menys intensiu, basat en la qualitat i la pagesia familiar i la gestió dels residus a través d’una xarxa de minicentrals de biogàs, hagués estat més oportú i amb futur.

Ara, però, el mal ja està fet. Anem tard. Catalunya s’ha convertit en una gran potència en el sector porcí, amb una població de porcs que supera amb escreix la d’humans i que genera anualment uns 650.000 metres cúbics de purins. En resum: una pila immensa de merda que ara no hi haurà on dipositar ni tractar. I això, com ja s’ha insinuat durant les recents manifestacions de protesta des dels sectors ramaders, pot abocar als propietaris de les granges a les “males pràctiques”…

Imatge

La ramaderia intensiva que s’ha estès pel país comporta que els animals estiguin medicats de forma crònica en prevenció de malalties com la pesta porcina (la qual, per cert, ha fet que Rússia prohibeixi la importació de carn de porc d’Europa) i engreixats amb pinsos enriquits al laboratori a la recerca d’un creixement més ràpid. Aquests medicaments, una gran varietat d’antibiòtics, són eliminats de l’organisme per via de l’orina i dels excrements. Els compostos, un cop alliberats al medi ambient, acaben filtrant-se als aqüífers. En conseqüència, mesclats amb els nitrats, els antibiòtics d’origen veterinari arriben a l’aigua i són susceptibles de transmetre’s als humans a través de les fonts. I seria aquí, en el camp de les “males pràctiques”, on s’esdevé el prodigi: l’entranyable acte d’anar a beure aigua d’una font pot aportar a l’organisme humà més antibiòtics que el xarop de la tos, amb la consegüent afectació per la creació de resistències als medicaments o repercussions a l’aparell digestiu.

Canten els goigs que l’aigua de Sant Magí gaudeix del poder curatiu contra tota mena de nafres, sobretot la pigota, les quartanes, la rosa, la trencadura, el dolor i la tos. Ben aviat, a aquestes propietats conquerides per intercessió divina, s’hi afegirà la gràcia d’engreixar-se i créixer amb precocitat i la profilaxis contra la pesta porcina, obtingudes aquestes per designis del ministre Soria, amb la intercessió a nivell català d’una ineficient solució política i el braç executor de les males pràctiques ramaderes. Agraïm doncs, de forma pietosa i devota, aquests béns que se’ns regala i tinguem-los presents en les nostres oracions, tan confessionals com laiques.

Imatge

 

Amenaça liberal als castells

Darrerament, com ja he tractat en diverses ocasions en aquest espai, és notícia el deteriorament dels elements de patrimoni històric, artístic i arquitectònic. Les dificultats financeres per les quals travessen les institucions públiques, les entitats privades i les persones particulars fan que, dins l’ordre de preferències, la conservació dels monuments tingui un paper ben secundari. Per això, tot i algunes excepcions ben sonades (com les previsions dels 2.000.000 € per la fàbrica Trepat de Tàrrega, els 600.000 € pel castell de Concabella, els 400.000 € pel Molí de l’Espígol o els 300.000 € pel polèmic túmul de Seró), centenars i centenars de vestigis del passat s’esllangueixen lentament i sense aturador per a desconsol del veïnat.

Buc insígnia d’aquest patrimoni ho són, a les terres de Ponent en general i a la Segarra en particular, els castells. Aquests elements, tot i que gaudeixen d’una protecció legal des de l’any 1949, segueixen donant-nos disgustos, essent els darrers (fins ara) els despreniments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba. Cal reconèixer que  les venerables ruïnes castelleres compten amb perillosos companys de viatge: el franquisme de postguerra en fou pioner en la salvaguarda. “ Cualquiera pues, que sea su estado de ruina, deben ser objeto de la solicitud de nuestro Estado, tan celoso en la defensa de los valores espirituales de nuestra raza”, diu l’exposició de motius del “Decreto de 22 d’abril de 1949 sobre protección de los castillos españoles”, que els situa sota la protecció de l’Estat espanyol per constituir “evocación de la dedicatòria de Franco als AEAChistoria de nuestra Patria en sus épocas más gloriosas”. Cèlebre era l’afició del dictador pels castells i les fortaleses medievals i popular es va fer aquells frase -d’un lirisme pomposament ridícul-, pronunciada rere la càmera de videoaficionat enfocada a les romanalles d’un castell roquer: “las peñas parecen castillos y los castillos destruidos son peñas”. De fet, el tirà del Ferrol va ostentar el càrrec de Presidente de Honor de la Asociación espanyola de amigos de los castillos, entitat que, a la seva mort, publicà un panegíric on el qualificava de “vigía de la paz” (sic) i expressava el desig que “…cuando desde el cielo vigile sus fortalezas y previniendo peligros y desánimos su voz avise “centinela alerta”, de todos los castillos de España brote pronta la respuesta “alerta está””… És innegable doncs que, amb aquestes referències, es fa difícil sobreposar-se i coincidir amb simpaties.

L’any 1985 es recull la protecció del Decreto i es declaren tots els castells Béns d’Interès Cultural (BIC) i l’any 1993, des de Catalunya, s’aprova la Llei sobre el patrimoni cultural català, que els inclou dins els béns immobles a protegir i defensar especialment. L’objectiu rau en que “puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures”. El text legal estableix l’obligació de les administracions (central, comarcal i municipal) de vetllar per la preservació i dels propietaris a garantir-ne la conservació. Així, s’imposa als titulars de drets sobre aquests edificis històrics una estreta fiscalització per part dels òrgans de l’administració en totes les intervencions que s’hi projectin, així com la prohibició d’enderrocament, el dret d’adquisició preferent, la possibilitat d’expropiació i d’altres obligacions que limiten considerablement l’exercici dels drets dominicals.

Tot aquest cúmul de condicionants es tradueix, a la pràctica, en un compendi de càrregues que fan enormement burocràtica, costosa i lenta qualsevol intervenció que es projecti sobre els castells, de manera que pot arribar a extenuar a l’emprenedor quixotesc i filantrop que decideix recuperar un bé d’aquesta categoria.

Davant de tot això, front les queixes presentades per diversos propietaris de castells, des de la mateixa administració certes veus han suggerit reduir les obligacions, relaxant els condicionants que pesen sobre les intervencions que afecten al patrimoni arquitectònic. Procedir així suposaria aplicar també dins la gestió del patrimoni les teories liberalitzadores en voga entre els governs conservadors. En consonància amb les mesures privatitzants que posen en mans dels interessos particulars i del lliure mercat els serveis públics, el “laissez faire” (deixar fer, confiant en la pròpia consciència del propietari) seria el nou principi inspirador de la encomiable tasca de conservació del patrimoni.

Això seria un greu error. Abandonar el paper de gendarme que per llei assumeix el Departament de Cultura significaria el risc de deixar a l’arbitri dels propietaris dels castells (o de qualsevol altre element del patrimoni) el futur d’uns edificis que tenen una dimensió pública irrenunciable. Els castells, els monuments en general, són part indestriable de la història de la comunitat, element vinculat a la identitat del territori i motor de futur; i no només un element sumptuari vedat al gaudi d’uns pocs. La resposta no està en retallar les normes específiques de protecció del patrimoni, sinó en agilitzar els tràmits i potenciar les mesures de foment i difusió que les lleis ja estableixen, amb ajuts reals a la investigació, la conservació i la rehabilitació i amb incentius fiscals a les inversions i al mecenatge cultural. A més, també convé una gestió transparent i rigorosa de la principal mesura de foment de la conservació (l’u per cent cultural de les obres públiques) i el suport als petits municipis, els quals, administrant ínfims pressupostos, es veuen incapaços per complir amb l’obligació directa de vigilància i preservació del patrimoni.

És innegable que, al llarg dels segles, els castells han estat símbols de poder i instrument d’opressió per part d’una minoria privilegiada sobre el poble pla. Des dels seus murs s’ha perpetuat un model feudal de control de la població que encara ara cueja i, en aquest sentit, és ben comprensible l’acarnissament i l’espoli que van patir durant les desamortitzacions per part de tots aquells que, generació rere generació, havien viscut sota la seva ombra. És ja hora, doncs, d’ajudar les pobres pedres a purgar les seves culpes i a tenir cura perquè puguin obrir portes, hi corri l’aire i esdevinguin veritables dinamitzadors de cultura i generadors de riquesa, empeny en el qual ningú hauria de descuidar el seu paper.

ruïnes del Castell de la Manresana (Sant Ramon, la Segarra)

L’escàndol del Canal

El primer escàndol financer de l’any ens ha arribat des del centre del continent americà. El Grupo Unidos por el Canal (GUPC), consorci adjudicatari de l’ampliació del canal que uneix els oceans Atlàntic i Pacífic a través del territori de Panamà ha amenaçat a paralitzar les obres. Tan agosarat anunci ve motivat per raons financeres: la constructora argumenta que uns excessos de costs, imprevisibles al moment inicial, els obliguen a exigir un augment en les dotacions pressupostàries com a única sortida per a finalitzar allò que els fou encarregat.

El projecte de construcció d’un tercer joc de rescloses en ampliació del Canal de Panamà és actualment l’obra d’enginyeria més gran del planeta. Fou adjudicada l’any 2009 a GUPC, consorci d’empreses integrat majoritàriament per l’espanyola Sacyr Vallehermoso, de la mà d’altres tres empreses belgues, italianes i panamenyes. La resolució del concurs no va venir mancada de polèmica, ja que es va endur la concessió gràcies a haver pressupostat la seva execució en ”només” 2281 milions d’euros (3118 milions de dòlars), una oferta qualificada de temerària des de la seva competidora, la nord-americana Bechtel (que ho va quantificar en 3063 milions d’euros, 4186 milions de dòlars). Ara, Sacyr i els seus socis, demanen un increment en la dotació de 1200 milions d’euros més, és a dir, d’un 53%…

Les motivacions de GUPC es fonamenten en un seguit de complicacions tècniques i geològiques i asseguren que unes eren indetectables al moment de presentar el pressupost a concurs i d’altres, insinuen, haurien estat maliciosament amagades al moment de licitar l’obra per part de les autoritats panamenyes. No obstant, com els mitjans de comunicació s’han apressat a posar de relleu, aquesta cultura del sobrecost és pràctica habitual en les concessionàries espanyoles, que tenen per norma presentar unes xifres a l’hora d’optar pels concursos i augmentar-les exponencialment durant l’execució (com a mostra, per exemple, la terminal 4 de Barajas, amb un increment del 2500%, o la línia 9 del metro de Barcelona, amb un increment del 540%). Però ara constaten que una rutina que és considerada com tolerable, si no intrínseca, a l’àmbit ibèric, no és exportable més enllà de les fronteres estatals. Per això, Sacyr està a punt d’entrar en una greu crisi financera (amb greu perill de les seves cotitzacions a la borsa), que arrossegarà al propi Estat espanyol al ridícul, al conflicte diplomàtic i, alhora, a una enorme despesa, perquè el Govern (en aquell temps, encapçalat pel partit socialista) va avalar la solvència de la contractista…

En tot aquest drama, s’hi barregen ombres de tràfic d’influències, projectades des de l’empresa minoritària de GUPC, la panamenya Constructora Urbana, presidida pel nebot d’Alberto Alemán, administrador del mateix Canal de Panamà al moment de la concessió (i des de 20 anys enrere). La recent substitució d’Alemán per un tercer ha fet créixer espines al llit de roses i obligarà a Sacyr -i al Govern espanyol- a passar per l’adreçador

Un escàndol, tot plegat, del qual els nostres mitjans de comunicació se n’han fet ressò abastament i ha arribat a oïdes, qui més qui menys, de tothom. Enèsim desprestigi de la “Marca España” i un nou motiu que, a aquells que anhelem que els catalans ja no siguem tinguts mai més com a espanyols, ens fa tenir encara més pressa. Perquè, pensem, aquestes coses mai passarien en una Catalunya independent…

O potser sí…? Reculem els prop de 8700 quilòmetres que separen casa nostra de Panamà i recorrem una distància que, a peu, ens tindria poc més d’una horeta: donem una ullada a l’obra d’enginyeria més important de Catalunya, després del tren de gran velocitat. Contemplem la que fou qualificada l’any 2002 des del Departament d’Agricultura com “l’obra més emblemàtica de Catalunya després que al segle XIX es realitzés la del Canal d’Urgell”…

A l’octubre de 2012 saltava l’alarma: els dèficits financers del Canal Segarra – Garrigues amenaçaven en paralitzar l’execució. Un pressupost inicial, calculat des del consorci Aigües del Segarra-Garrigues, empresa concessionària de l’obra, per 1069 milions d’euros, s’havia engreixat fins als 1928 milions d’euros, és a dir, un augment de 859 milions, el 80%, i el crèdit sindicat constituït per aportar capital a la macro-inversió avisava que podia tancar l’aixeta. Els motius per aquesta desviació foren relacionats per part d’ASG, que entre d’altres va acusar l’augment del cost dels materials emprats o la necessitat de modificar les línies elèctriques, factors als quals el propi Conseller Pelegrí ha afegit certa desorganització, una mala programació i la voluntat d’acontentar a tothom i a cada moment. A això cal sumar una imprudent manca de consideració de l’impacte ecològic de l’obra, una nefasta previsió financera (magnificant la resposta que donarien els regants) i el descens de les valoracions creditícies de la Generalitat en els mercats financers. A més, s’hi mesclen diverses corredisses i portes giratòries: Josep Grau, qui era Conseller d’Agricultura al moment de la concessió de les obres, és ara president de l’adjudicatària Aigües Segarra Garrigues, i Josep A. Rossell, aleshores subdirector general d’infraestructures i responsable de fixació de les bases del concurs, ara n’és director general. Com a colofó, certa opacitat, accentuada amb la negativa en seu parlamentària del Govern i dels seus socis a accedir a fer una auditoria de costos, externa i independent, que examinaria aquests desviaments i avaluaria la viabilitat del projecte de regadiu.

Tot plegat, un tuf que cada cop fa més creïbles els fantasmes de conxorxes i especulacions i dóna arguments a aquells que asseguren que el Canal Segarra Garrigues és el “pitjor exemple de barbàrie hidràulica de Catalunya” (Gabriel Borràs, responsable entre 2005 i 2011 de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic) i un transvasament encobert d’aigües del Segre a Barcelona (fonament de la querella de la Plataforma en Defensa de l’Ebre). En tot cas, cada cop són menys els qui encara tenen esperances de fer del Canal un instrument que aturi la pèrdua continuada d’agricultors a les nostres terres i garanteixi la prosperitat dels habitants que vivim a les comarques directament afectades.

1200 milions d’euros a Panamà és un escàndol internacional, 859 milions a Lleida, una nota a peu de pàgina. Els humans tenim tendència a veure les palles als ulls aliens i descuidar la biga que hi ha al nostre; i a Catalunya no som pas l’excepció. En el procés de construcció nacional, haurem de saber canalitzar l’autocrítica i enviar aigües avall ancestrals males pràctiques.

Imatge

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...