Qui és Giliet de Florejacs?

Engendrat vora el mar un solstici d’estiu, en Giliet és el primogènit d’un reputat mestre d’obres i de la pubilla d’una prestigiosa nissaga de l’Eixample barceloní. Des de ben jove, certa tendència a l’estirabot i una actitud poc submisa el feren un noi de difícil govern. No obstant, l’adoctrinament en un col·legi religiós de la part alta de Barcelona i un bon currículum estudiantil el varen encarrilar pel bon camí. Ben aviat despuntà en l’estudi d’humanitats i, en una decisió presidida pel pragmatisme, va decantar-se per la formació jurídica. Expert en els obscurs viaranys del món judicial, va exercir durant anys al cap i casal català, dirigint la seva pròpia consultoria i assolint cert prestigi en aquest món opac i burocràtic.

No obstant, un rau-rau cada cop més incontenible va accentuar-li certes tendències silvestres que el portaren a freqüentar sense rumb fix la ruralia de la Catalunya interior. Fou aleshores quan, en una visita al castell de les Sitges, va sentir una veu interior que l’exhortava a abandonar l’urbs i a adoptar una vida quasi eremítica al bell mig dels secans. Vencent totes les resistències, en Giliet va decidir despullar-se de la toga i va recloure’s entre les ruïnes d’un forn de pa al llogarret segarreta de Florejacs. Allí, les escasses olives, carabasses, ametlles, timó, raïm, tomàquets i pebrots -massa pebrots- que creixen al seu hort l’ajudaren a tirar endavant i a no dilapidar la minsa fortuna que va amassar en les facècies viscudes durant les correries per Jutjats i Tribunals.

Però l’oci és mal conseller i el silenci retruny dins les orelles de l’home incontinent. Talment un montaignès de la postmodernitat ruralitzant, la sobredosis de serenor va generar monstres que l’empenyeren per pedregars, viatges en l’espai i el temps, lluny del llogaret d’acollida i la llar refugi. Però conservant el bitllet de tornada a la butxaca, després de divagar entre tribunes i faristols, tertúlies i escenaris, perdent llençols entre bugades i esquelles entre ramats, abandonà la fugaç excel·lència i retornà a la cleda.

Com si res hagués passat, des de Florejacs, amb la vista posada a l’horitzó, contemplant un panorama que abraça des del Pedraforca a la serra d’Almenara i des dels cims del Cadí a les muntanyes de Prades, plasma en negre sobre blanc les reflexions. Els textos resultants són un reflex de les obsessions personals. Polítics i pagesos, empresaris i capellans, terratinents i artistes, omellons i forasters, carlins i liberals, i d’altres figurants convidats corretegen pels seus articles, protagonitzant reflexions entorn el patrimoni, la llengua, la cultura, el paisatge i, en general, tot allò que afecta la identitat del país que l’ha vist néixer i l’esdevenir del territori que l’ha adoptat, amanit amb grans dosis de demagògia, un tastet de xarxes socials, una picada de síndrome bipolar, un núvol d’ironia i regat amb succedani de messianisme. Això sí: mai de la vida, la prosaica realitat li espatllarà una bona història, tot i que mal contada.

Als ociosos lectors que els vagui d’invertir el seu temps en la lectura dels textos, una advertència i una petició: relativitzeu tot allò que hi trobeu i, si teniu paciència i bondat, deixeu els vostres comentaris, segur que il·luminaran el camí vagarós i emboirat de l’autor i potser -només potser- acoquinaran la ferotgia dels monstres que aguaiten.