Arxiu del Blog

Justícia per la bruixa

Falten pocs dies perquè Cervera sigui punt de trobada de bruixes i fetilleres de tot Catalunya i el més enllà. La trenta-vuitena edició de l’Aquelarre tornarà a reivindicar bruixes i bruixots i altres adoradors del diable, excel·lent pretext per a defensar la irreverència i la festa.

bioscaTot i això, aquest any, Biosca s’ha avançat. Per Festa Major, el grup de dones bioscanes ha retut un homenatge a les bruixes. Les “Àguedes de Biosca”, associació creada per les emprenedores dones de Biosca, després d’emprar durant les passades edicions el motiu de les cadires transformades (avui en diríem “customitzades”), com a fil conductor per a recórrer places i carrers del nucli, aquest any ha decidit adoptar la icona de la bruixeria. Onze racons del poble foren guarnits amb escenes amb gats, olles, rats penats i escombres, i engrescaren grans i petits a recórrer el dèdal de viaranys de la vila sota la roca del castell. Sense dubte, aquest ha estat un homenatge i, innegable i merescut, acte de desgreuge a la darrera dona acusada de bruixeria i cremada viva al Principat, la seva paisana la Vaquiola (o Baquiola). Donat que d’aquesta pobra dona ja n’hem parlat en d’altres ocasions, no és lloc de tornar a contar-ne la història, però sí és un bon pretext per recordar que la comarca de la Segarra està sembrada d’històries i mites relacionats amb la bruixeria.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Sant Miquel de Tudela

És un fet que el patrimoni immaterial segarrenc està poblat bruixes. Bruixes eren la protagonista de la llegenda de la dama del castell de Florejacs (aquella aristòcrata fetillera que, satisfets els baixos instints, transformava els seus amants en flors), la Paula de Tarroja (una noia que va vendre l’ànima al diable per atemorir els seus convilatans) o la Margarida de Cervera (qui presidia l’aquelarre medieval celebrat al recer de les velles muralles). També fetilleres eren les que es reunien amb els bruixots cada nit de Sant Silvestre al tossal de les bruixes entre el Canós i Tordera, tot temptant vidus i vídues de la contrada perquè s’unissin a la seva festa, i bruixes foren les qui donaren nom a molts tossals de la nostra geografia, a Torà, Sanaüja, Florejacs i tants d’altres (molts d’ells vinculats a antigues ruïnes d’origen precristià). I bruixa, o pobre víctima d’un sortilegi, és l’encantada que encara avui s’apareix als encontorns de l’ermita de Sant Miquel de Tudela, convertida en serp, a l’espera de l’home jove que la lliuri de la maledicció i li permeti recuperar la figura humana.

Però també la història documentada recull la presència de bruixes a la Segarra, especialment a partir del segle XV, quan el periple del predicador i assot de falsos conversos i “adevins e adevines, sortillers e sortilleres”, Sant Vicenç Ferrer, s’aturà a Cervera. O als segles XVI i XVII, quan la Inquisició sovintejà visites a la comarca, en la ruta que els duia a repartir sambenitos entre blasfems, sodomites i sacrílegs diversos per Igualada, Cervera, Guissona, Balaguer, Montblanc, Tarragona i poblacions adjacents. És en aquell temps quan, d’entre les prop de quatre-centes dones executades a Catalunya sota les acusacions de cometre infanticidis, transmetre malalties, neular les collites, matar el bestiar i d’altres, és condemnada per bruixa i infanticida, torturada i executada a la forca na Magdalena, esposa de Salvador Cuberes, de Montclar. D’altres, com Margarida de Mestre o Caterina “la Barbuda”, també passaren pel tràngol, tot i que en sortiren pel seu propi peu.

A més, al folklore podem trobar rastres de les creences vinculades a la bruixeria i els pactes amb el diable, especialment el cançons i rondalles on apareix el personatge de la Caterina o Caterineta. És el cas de la cançó popular entre d’altres llocs a Guissona (i versionada pel Petit de Cal Eril) de la Caterineta per la Mercè: “on està Caterineta? / a la plaça a ballar / son pare la va anar a buscar / la primera garrotada / morta ja la va deixar”. L’escriptor Soler i Amigó identifica aquesta figura amb l’arquetip de la noia eixelebrada i desitjosa de ball i festeig, a disgust del seu pare, que la castiga bastonejant-la fins la mort. L’heterodox Bilbeny, al seu darrer llibre sobre la sardana i les bruixes, ho posa en relació amb una rondalla popular a Ses Illes d’una dona de nom Caterina que enganya al Diable, d’uns personatges fantàstics anomenats “caterinetes” al País Valencià, i de moltes bruixes anomenades Caterina a les llegendes del Principat (com “la Barbuda” de Cervera o una altra del Pedraforca). Bilbenyejant (si es pot conjugar aquest verb) podríem parar atenció en que “Cal Caterí” és un nom de casa força habitual a la comarca (l’Aranyó, Massotres, Florejacs…) o que les agustines havien tingut un priorat dedicar a Santa Caterina a tocar de Vergós de Cervera, entre els segles XIV i XVIII.

Però també en èpoques més recents, l’estigma de la bruixa ha servit per a estigmatitzar dones que, per decisió pròpia o per vicissituds vitals, han viscut soles a l’entorn rural. Així, bruixa es va dir de la vella de Ca l’Isidre de Vilagrasseta, que fa mig segle, quan la seva filla va decidir prendre els hàbits va embogir, va cremar les seves pertinences (inclòs el gat) i va passar la resta de la seva existència llegint llibres “estranys”; o també a la Pepa Maca, vídua d’un mas de Vallferosa que, segons diuen, va instigar al seu únic fill a matar la seva jove i el fill nou-nat acusant-la d’adúltera.

Per tot plegat, després de segles de maltractament i menyspreu, és de celebrar que es reivindiqui la bruixa, com a icona de dignitat, empoderament, valentia i rebel·lia femenins. Especialment en llocs com Cervera o Biosca que, vés per on, no tenen, ni han tingut mai, una dona al capdavant de l’òrgan de govern municipal; de fet, a Biosca, ni tan sols una regidora (corregiu-me, si us plau); i no són l’excepció de la comarca, sinó més aviat la regla.

brujas11(amb agraïment a les informacions facilitades per M.T.Salat, F.Manteca, L.Castellana i S.Tous)

Anuncis

Biosca em fa patir

Adapto del títol d’una de les cançons més populars dels Pets la fórmula per titular aquest article. “Tocar ferro al balcó, lentament la pudor atravessa la ciutat, / mentre la rutina lentament pentina aquest poble abandonat” canten els de Constantí en retrat del seu poble. I, certament, la “vila xica i mal composta”, fa temps que em fa patir. I no pas perquè, continuant amb els adagis, “si el castell cau, Biosca adéu-siau”, ja que “el castell ha caigut, i Biosca no s’ha mogut”, sinó perquè d’aquest llogaret del Llobregós no fan més que arribar males notícies.

Possiblement tot va començar l’any 1979, quan l’Instituto Nacional de Retoboganforma y Desarrollo Agrario (Iryda) va fer al municipi un regal enverinat: va construir un tobogan gegant que, durant trenta anys seria l’emblema turístic del poble. Ni el castell de Lloberola, ni les rutes de senderisme pel PEIN del Llobregós, ni l’àrea arqueològica de les guixeres, ni la vila medieval, ni la cuina de Cal Borres, ni l’agroturisme… El llarguíssim tobogan, de més de 50 metres de llargària, el major d’entre els no aquàtics de Catalunya, va ser l’inici de les desgràcies. Mancat de les mesures bàsiques de seguretat i amb la displicència dels responsables municipals, milers de grans i petits van descendir vertiginosament pel pendent per acabar aterrant de cul sobre el terròs després de volar els més de 70 cm de la sortida. Tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca: la primavera de l’any 2008 una nena d’ 11 anys va impactar amb violència amb el terra i es va colpejar el cap, amb la mala fortuna de va patir traumatisme cranial, amb hemorràgia interna i lesió del lòbul frontal i temporal esquerra.  Cinc anys més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya condemnava al consistori a indemnitzar la família de la menor amb 330.000 euros (260.000 més costes judicials), de les quals, assumida una part per la pòlissa asseguradora, restaven 180.000 a càrrec del municipi. Considerant que el pressupost de l’any no arribava als 280.000 euros, la magnitud de la tragèdia esdevé palmària.

Val a dir que, tres mesos abans de la sentència (i molts anys després de l’accident), el govern municipal, per motius de seguretat, aprovava l’enderrocament del tobogan. Però el mal ja estava fet i la llosa de la indemnització queia sobre el poble, deixant-lo en bancarrota. Per a pal·liar-ho, es van posar a la venda un parell d’edificis públics, entre ells la magnífica masia de l’ermita de Sant Pelegrí, però no n’hi ha hagut prou…

CAM00977I, com que a llop magre tots els gossos li borden (fins aquí: cites del refranyer), ha començat a sobrevolar el poble una temible depredadora. L’empresa Knauf, multinacional dedicada a la producció de plaques de guix laminat, ha posat el seu voraç ull sobre les guixeres del Llobregós. Foragitada de Sanaüja, on alguna mà d’àngel va incloure dins del POUM la prohibició de les activitats extractives, s’ha llençat sobre els jaciments bioscans. A hores d’ara, tres són ja les finques controlades per la multinacional guixera alemanya i ben aviat, a cop de talonari, se’n faran amb moltes més.

A Ribera d’Urgellet, el poble de Tost també està amenaçat per la voracitat de Knauf. Allí, en resistència a l’agressió, la plataforma Salvem Tost i l’associació Lo Riu Roig es van mobilitzar contra la guixera i van exposar els seus arguments a la població, a la premsa i al Parlament de Catalunya. A Biosca, com a Tost, i a la vall del Llobregós, com a la Ribera d’Urgellet, les guixeres suposaran mals irreversibles a una zona prou castigada per un urbanisme desordenat i una activitat desmesurada d’altres pedreres properes. A més, el projecte posa en perill el fràgil equilibri de l’ecosistema natural de les guixeres i suposa un increment enorme de trànsit pesat per la zona. Per altra banda, la pols en suspensió del guix i les emanacions de sofre també tenen un seguit d’efectes perniciosos sobra la salut (segons un informe del laboratori Lafarge), tan dolències dèrmiques, com irritacions al coll i els pulmons, provocant insuficiències pulmonars i renals i, en llargues exposicions, artritis i risc de tuberculosis. A banda de les inevitables molèsties per pudors i corrosió ben estudiades en les zones dels Estats Units on fa anys que pateixen aquestes explotacions.

I a canvi de tot això, què? Val a dir que l’empresa practica la molt noble tasca evergetista, és a dir, la compra de voluntats i complicitats a través de la beneficència. A Sant Llorenç de Morunys, des d’on fa dècades hi està instal·lada, Knauf ha fet generosos donatius en campanyes tan lloables com el pla estratègic anti-drogues del Solsonès o patrocinant el petit museu local. La mateixa pràctica ha ofert a Ribera d’Urgellet on, tot i les resistències de la població, l’empresa ha tancat un acord amb el govern de CiU (en contra de l’oposició) pel qual subvencionaran “intervencions emblemàtiques a la vall” i, a més, pagaran 60.000 euros més 0,06 € per tona de guix que extregui. Això sí, de creació de llocs de treball no se’n parla, tampoc de l’afectació en el desenvolupament econòmic (en especial, l’efecte sobre els animals de granja i el foragitament dels turistes) i en la vida i la salut dels veïns.

Però sembla que tot està dat i beneït. El Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Ajuntament tenen la paella pel mànec i, pel que sembla, no hi ha voluntat d’impedir-ho, ans al contrari. La fractura bioscana serà encanyada i enguixada i la veritable lluita tindrà un altre front: la secessió de la Segarra i la incorporació al Solsonès. Tot plegat, sembla la maledicció de la Vaquiola, la bruixa socarrimada de Biosca, perquè de bruixes, haver-n’hi, n’hi ha…

biosca

L’arbret de la Segarra

La Segarra està a punt de perdre un altre dels seus fills. Sense misericòrdia, sense perspectiva i sense donar-li veu, la Comissió de Delimitació Territorial de la Generalitat ha emès el dictamen favorable. Torà ja fa les maletes, pendent només que el govern espanyol autoritzi una consulta a la ciutadania que permeti ratificar la marxa cap al Solsonès. No serà pas el primer en abandonar la llar, i sospito que tampoc el darrer. Amb el pas dels anys, Santa Coloma, Verdú, Calaf, Calonge, La Molsosa i molt d’altres han anat desfilant, per caure als braços de l’Urgell, la Conca de Barberà, el Solsonès o l’Anoia. Avui, amb els punts frescos al monyó resultant de l’amputació de Vallfogona de Riucorb, el medicastre ressegueix amb la serra oscil·lant la llera del Llobregós… I, donat que, com bé saben alguns toranesos, “a gos prim tot són puces”, d’altres fillets també malden per emprendre el vol.

Vanes em semblen les motivacions d’aquesta hègira nord enllà. No s’hi val a argumentar el dret a decidir, ja que poc o res té a veure la consciència i la identitat nacional amb aquest arrauxat impuls secessionista, i encara menys quan Torà sempre s’ha oposat a la sortida cap a Llobera de les masies de Giliberts, la Torre, Burichs, Can Pla i Creies, de Llanera (de la mateixa manera que ho ha fet Biosca respecte les de Folch i Miravalls, de Lloberola).

Tampoc històricament hi ha arguments que vinculin la vila de Torà amb el Solsonès. I no cal remuntar-se a segles llunyans, vegueries medievals, ni corregiments castellans, ni tan sols recordar com, al llarg del segle XIX, les simpaties lliberals de la “molt lleial i constant” vila de Torà, reforcen els lligams amb Guissona i Cervera i les enfronten amb les terres carlines del Solsonès. Menys encara se sosté la pertinença al bisbat de Solsona, a no ser que també es consideri vàlid per promoure la mateixa secessió per Cervera o Tàrrega…

A vol d’ocell –modernament, a cop de Google Earth– també cauen les raons geogràfiques: la frontera natural entre la Segarra i el Solsonès ve marcada pels contraforts de les serres de Pinós i de Castelltallat, i no pas amb la ribera del Llobregós, d’un paisatge marcadament segarrenc. Així a Torà (i a Biosca i Sanaüja), pretèrits enclavaments de frontera, comença la Catalunya Nova, de petits nuclis de població concentrats, i deixa enrere la Catalunya Vella, marcada pel predomini de masies.

Però també decauen els arguments econòmics. Des de l’any 2011, el municipi de Torà (i també Biosca, Estaràs, Montoliu de Segarra, Montornès de Segarra, Ribera d’Ondara, Sant Guim de Freixenet i Talavera) s’inclou dins el catàleg europeu de zones desafavorides de muntanya. Això el fa beneficiari de les indemnitzacions compensatòries i d’ajuts de primera instal·lació de joves agricultors, de modernització i diversificació d’explotacions agràries, com també en la millora de la xarxa de camins i en l’establiment d’unes beques preferents pels seus estudiants. No obstant, totes aquestes ajudes romanen aturades des de l’inici de la crisis financera, per allò del que d’on no n’hi ha, no en raja…. El traspàs a la terra promesa del Solsonès no canviarà la qualificació, ni incidirà en rebre o no aquestes ajudes.

No obstant, des del punt de vista agrari, considerant les millores en el cobrament dels ajuts directes de la DUN (antiga PAC), és cert que els pagesos de la regió agronòmica del Solsonès reben més suport que els de la Segarra, però el canvi de comarca administrativa no suposa necessàriament el traspàs de regió agronòmica, ja que les competències i els òrgans decisoris són diferents. A més, la reforma de la DUN que s’està ultimant des de la Comissió Europea acabarà amb aquestes diferències de percepcions per territoris, amb l’objectiu d’igualar a tothom amb independència de la geografia. A més, cal considerar que amb prou feines un de cada cinc toranesos i toraneses rep aquestes subvencions, per la qual cosa la incidència d’aquest argument és poc més que testimonial.

Tot i això, sí que estaria justificada la preocupació pel que respecta a l’organització sanitària. L’esmicolament de la Sanitat Pública catalana que es projecta des del govern de la Generalitat i el nou model de gestió privada que es vol posar en pràctica immediatament debilitaran no només el caràcter públic de la gestió sinó també la cartera de serveis en la gratuïtat i universalitat actuals. En el nostre àmbit comarcal, provocarà que els municipis de la Segarra esdevinguin encara més dependents de la sanitat de Lleida, en detriment dels serveis sanitaris d’Igualada o Manresa, amb la basarda que fa la manca d’interès i empatia de la capital del Segrià vers les comarques allunyades. No hi ha dubte que abandonar la pertinença a les Terres de Lleida podria ser un bon (insolidari, però) motiu per fugir de la Segarra i passar a integrar-se a la Catalunya central… Però –des d’aquest punt de vista- el mateix seria desitjable per a tots els municipis segarrencs, i no només els de la vall del Llobregós. Ja posats, seria encara més estimable que es frenés aquest experiment que encapçala el doctor Boi Ruiz, avui Conseller de la Generalitat i, per cert, abans del gir de la porta, president de l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials

Per tot això, la matèria es redueix a un sentiment de pertinença i d’estimació a un territori. Com diu a cada concert la Lídia Pujol, cantautora neo-segarreta instal·lada en una masia de Torà, tot és una qüestió d’amor i, a manca d’aquest amor, que necessàriament ha de ser correspost, els lligams s’esfilagarsen i es trenquen…

Hi ha un arbret vora el camí, / vinclat cap a terra, / de l’arbret tots els ocells, / volen ben lluny. / Tres al nord, tres a l’orient, / d’altres cap al sud, / i l’arbret es queda sol, /lliurat al mal temps” cantava la Lídia diumenge passat a la cripta d’Olius, corejada per tots els presents. Un cop fora, euforitzats amb un parell de copes de cervesa cerverina, ella es confessava segarrenca (com ja li ho havíem escoltat setmanes abans a l’auditori de Cervera), tot i que afegia que, aclaparada per les circumstàncies, havia començat a encunyar un nou gentilici: solsorrenca.

 

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Els infeliços límits de la Segarra

Novament ressorgeix la qüestió de la segregació de la Segarra de dos municipis de la vall del Llobregós: Torà i Biosca insisteixen a incorporar-se al Solsonès. És aquest un afer que ve de lluny, especialment pel que fa a Biosca, municipi que a l’enquesta de la Generalitat de 1931 ja declarava que no podia separar-se de Solsona “per moltes causes que obliguen i no poden desatendre’s”. En la mateixa enquesta, Torà es reivindicava pertanyent a la “Baixa Segarra” i afirmava ser-ne capital, “on aflueixen els pobles de Llanera, Ardèvol, la Molsosa, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Vicfred, part de Massoteres i Biosca”…

ImatgeHistòricament, com recull el llibre de capçalera d’en Guiu Sanfeliu, els límits septentrionals de la Segarra estarien als contraforts de les serres de Pinós i Castelltallat, zona on el terreny es fa més feréstec i el poblament més disseminat. Aquest seria l’espai de la denominada Alta Segarra, integrada avui pels municipis de la vall del Llobregós i l’altiplà de Calaf (repartits entre la Segarra, el Solsonès i l’Anoia). Els lligams vindrien des d’èpoques ibèriques, focalitzats amb la Sikarra dels Prats de Rei, i s’expressarien al llarg del temps: l’any 1304 dins la vegueria de Cervera i Prats, al segle XVI dins la “vegueria de Segarra” dels Cardona (amb capital a Torà i batllia a Calaf), al 1719 formant part del Corregimiento de Cervera, i al 1931 de la comarca de la Segarra.

A partir d’aquesta realitat històrica i geogràfica, l’any 1987, coincidint amb la restauració del mapa comarcal de la República, un seguit d’ajuntaments, encapçalats per Calaf, reivindicaven la creació de la comarca pròpia, adduint raons històriques i, a més, la seva tendència a moure’s vers la Catalunya central (i no a Barcelona, com els seus veïns igualadins). Poc després, l’informe Roca, l’any 2001, recull la creació de l’Alta Segarra que integraria Torà i Ivorra (fusionats en únic municipi), Copons (amb Rubió i Veciana), els Prats de Rei, Sant Martí de Sesgueioles, Pinós i la Molsosa (també fusionats), Castellfollit de Riubregós (amb Calonge), Aguilar de Segarra (fusionat amb Sant Pere Sallavinera) i Calaf. Aquesta comarca formaria part de la vegueria de la Catalunya central -a diferència de la Segarra, vinculada a la vegueria de Ponent-. Però, davant d’aquests impulsos d’autodeterminació comarcal, els representants toranesos l’any 2006 s’hi mostren recelosos, temorencs que Calaf els eclipsés el pes específic que ostentaven a la Segarra (i, potser, delerosos dels que encara guanyarien al Solsonès, on serien la segona població per número d’habitants).

Així les coses, quan l’any 2009 unes masies de l’antic terme de Llanera (integrat de forma maldestre l’any 1968 a Torà) insten la segregació a Llobera, xoquen amb l’Ajuntament de Torà que, queixós de sentir-se “atropellat”, ho atura judicialment; però, un any més tard, quan la Generalitat publica el projecte de mapa de vegueries de Catalunya, en el qual la Segarra s’integra com a perifèria extrema de la de Ponent, canvien les tornes i s’opta (per decisió unànime dels ajuntaments de Torà i Biosca) per demanar l’annexió del municipi en bloc al Solsonès, com a via per a formar part de la vegueria de la Catalunya Central. A més, a aquesta voluntat s’hi suma el convenciment que el traspàs suposaria la consideració de municipi de muntanya, amb l’hipotètic augment d’ajudes pel municipi i la seva gent. Davant d’aquestes pretensions, el Consell comarcal de la Segarra es mostra displicent i renuncia a jugar cap carta per seduir als secessionistes. No obstant, l’aturada l’any 2011 del projecte de vegueries i la declaració l’any 2012 de Torà com a municipi de muntanya deixa aparentment l’assumpte en guaret fins que, ara, ressorgeix amb força i se sotmet al dictamen de la Comissió de Política Territorial de la Generalitat.

No poca influència hi hauran tingut factors més recents, com la plantada de Sanaüja, Torà i Biosca, que prefereixen nodrir-se de l’aigua del Solsonès, en oposició al Govern comarcal, que malda per assolir l’adhesió inesquinçable a l’abastiment d’aigua del Canal Segarra – Garrigues; o l’increment de la dependència amb la sanitat de Lleida, en perjudici dels centres de Manresa i Igualada, que pot suposar el projecte del conseller Boi Ruiz d’esmicolar amb criteris empresarials l’Institut Català de la Salut… A això s’hi afegeix la vaga creença que pertanyent al Solsonès milloraran els ajuts directes de la DUN a la pagesia o el convenciment d’alguns, expressat als mitjans de comunicació, que la Segarra és una comarca tradicionalment “marginada” i “pobra”.

Davant de tot això, el tema sembla dat i beneït. És qüestió de temps que, novament, la Segarra administrativa perdi dos municipis més. Segueix així el big-bang segarrenc. Els darreres segles, la nostra comarca s’ha vist condemnada des de la seva unitat natural, històrica i paisatgística, a l’esmicolament en petites illes perifèriques. El lent procés deixa la Segarra actual dins la província de Lleida, com un territori residual sotmès al centralisme lleidatà, mentre que els territoris històrics queden en llunyanes òrbites d’Igualada, Solsona, Tàrrega o Tarragona. Trista alternativa a una Segarra unificada, amb prou personalitat com per a postular-se com a vegueria, si s’escau agermanada amb el Penedès, i amb sotsvegueries reunides al voltant de les seves capitals històriques (Cervera, Torà, Calaf, Prats de Rei, Santa Coloma de Queralt…) o dels nuclis que darrerament han guanyat protagonisme econòmic i social (Guissona, Verdú, Vallbona de les Monges…).

Tot i això, per a ser sincer, allò que més em doldrà serà haver de deixar enrere la Segarra per enfilar-me a la torre de Vallferosa, per devorar una perdiueta del Jaumet, per badar des del tossal de Lloberola, per ensabonar-me a Claret, per gaudir dels solsticis al dolmen de Llanera, per flairar la xocolata de la Vall d’Or, per fruir del donegal de Cal Magí o per cantar els goigs a la romeria de Santa Maria de l’Aguda. I, això també, la feinada haver d’arrencar unes quantes pàgines del meu llibre sobre els castells de la Segarra

 

Imatge

 

Entre boines, barretines i txapeles

El Govern espanyol ha trobat en els bascos del PNB uns aliats contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Al passat més de gener, el lehendakari Iñigo Urkullu xocava la ma de Rajoy per posicionar-se clarament: el seu full de ruta és molt diferent al del President Mas. “Euskadi es diferente”, afirmava, prenent distància de la “deriva catalana”. La setmana passada, amb motiu de la Diada de la Pàtria Basca, insistia en aquest argument, manifestant-se preocupat pel camí català i apostant per una tercera via, gradual i supeditada a l’entesa amb l’Estat espanyol…

Res de nou sota el Sol. El Partit Nacionalista Basc és hereu del carlisme dels Zumalacárregui i companyia que, al costat dels pretendents al tro hispànic, ja havia deixat plantats en més d’una ocasió als seus correligionaris catalans. Un dels primers desencontres entre els defensors dels fueros vacos i de les constitucions catalanes, tingué lloc, precisament, una nit de juny de l’any 1837 a la Segarra…

Carlos M. Isidro de BorbónL’Expedición Real, formada bàsicament per un contingent basc i navarrès, havia sortit de Lizarra al maig de 1837 amb el propòsit de recórrer la península recollint aliats a la causa legitimista i ocupar Madrid. Un cop allí, asseurien Carles Maria Isidre de Borbó al tron de les Espanyes, enviant a l’exili la seva neboda Isabel II. Al mes de juny entraven al Principat, on planificaven allistar els carlistes catalans, ocupar Barcelona i emprendre reforçats la invasió de Castella.

No obstant, a la plana de Guissona van patir una derrota que sembraria el germen de les desavinences entre els que havien de ser aliats. El 12 de juny, als camps de Gra, l’artilleria cristina va infligir una dura humiliació als expedicionaris i va dinamitar l’entesa entre uns i altres. Més de vuit-cents ferits de l’exèrcit del pretendent minaren la moral carlista, tot col·lapsant l’hospital de sang improvisat a Torrefeta. L’endemà, mentre la corrua de nafrats enfilava el camí de Solsona (on serien atesos per la mare Anna Maria Janer), Don Carles es retirava amb el seu estat major cap a Biosca.

Ca l'Hereu (Cal Quirze, Biosca)Ca l’Hereu, avui també coneguda com casa de mossèn Ramon, és un casalot del segle XVII que conserva una estampa, robusta i senyorívola, pròpia de la casa pairal d’una família benestant. Carreus grans i ben treballats, escut d’armes, austers balcons amb baranes de ferro, gàrgoles amb motius fantàstics, pinacles esfèrics rematant la façana, capella privada…, tot un seguit d’elements que la fan l’habitatge més notable de Biosca. Al llarg del segle XIX, fou la llar dels Quirze, nissaga destacada entre els carlistes bioscans (al costat dels Coscó, els Pinyol i els Xuriguera) i que gaudia del privilegi d’estendre salconduits per a moure’s per territori carlí. Fou aquí on s’hostatjà la nit del 13 de juny de 1837 el pretendent Don Carles, acompanyat de l’estat major del seu exèrcit, amb el brigadier Juan Antonio de Urbitzondo, marquès de la Solana, al capdavant.

En funcions d’amfitrió, obria les portes de casa l’hereu Quirze, el comandant que,  a les ordres del canonge general Benet Tristany, acabava de guanyar la glòria al camp de batalla de Lloberola. Al seu costat, es reunien els capitostos catalans, encapçalats pel propi mossèn Benet Tristany, heroi de l’ocupació de Solsona, el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com “Ros d’Eroles” i altres ardits prohoms  locals que responien a la crida per sumar les seves forces a l’Expedición Real.

Del que succeí aquella nit a Cal Quirze poc en sabem, però sembla que l’entesa fou impossible. Mossèn Tristany, cap de les forces catalanes, hauria agafat una bona enrabiada en constatar que els expedicionaris no li donarien suport en la seva obsessió d’ocupar Torà, la única plaça de la contrada que se li resistia. Don Carles tenia pressa per arribar a Solsona i, lluny per uns dies dels tràfecs bèl·lics, rebre l’homenatge i l’afalac dels seus partidaris. El reial seguici no només va desatendre les peticions dels catalans, sinó que es van acarnissar a fer-los retrets, etzibant-los la manca de cohesió de les partides, la caòtica organització en guerrilles independents (comandades per “caciques”, segons paraules del secretari del pretendent, autoritaris i poc instruïts en l’art de la guerra), la misèria i descuit dels abastiments, la desorganització de les finances… I, a més, la gota que va fer vessar la tassa, fou imputar-los la humiliant derrota patida la vigília. Pels forasters, la batalla de Gra hauria estat provocada pel desordre entre els batallons del brigadier Ros d’Eroles, que haurien permès la cavalleria cristina envoltar l’ala dreta de l’exèrcit carlí, precipitant el desastre…

Fet inqüestionable és que l’expedició va reprendre el dia següent la marxa cap a Solsona, on Don Carles gaudiria d’una setmana d’afalacs. Però, passat el descans del guerrer, la comitiva recularia vers Xerta, per creuar l’Ebre, deixar Catalunya i no tornar mai més. El  comandant donostià Urbitzondo quedaria com a responsable militar dels exèrcits carlins a Catalunya, però per molt poc temps, ja que la manca d’entesa entre els comandants bascos i els capitostos catalans (que ja tenia antecedents amb la plantada l’any anterior del general navarrès  Juan A. Guergué) es va fer insostenible i el carlisme català va seguir el seu propi camí, fins al punt de ser titllat d’independentista l’any 1841 (des del diari el Corresponsal, dirigit pel poeta Bonaventura Carles Aribau) o de Sabino de Aranaprendre novament les armes l’any 1846 pel seu compte i risc, sense comptar amb el carlisme hispà.

Un diumenge de Resurrecció de 1882, Sabino de Arana va reformular el “Déu i Furs” carlista pel lema “Déu i Lleis antigues”, que el portaria a fundar el Partit Nacionalista Basc. Que ara els seus hereus reneguin del projecte d’emancipació nacional de Catalunya no ens pot venir de nou. Els penebistes d’Urkullu insisteixen en el sistema confederal de les Espanyes d’aquells comandants bascos i navarros que acompanyaren de derrota en derrota al pretendent Carles de Borbó, però, com a Biosca aquella nit de 1837, no cal que donin lliçons als catalans.

Imatge

La última bruixa

El proper cap de setmana tindrà lloc a Cervera la trenta-sisena edició de l’Aquelarre. És aquesta una festa esbojarrada, carnavalesca i lúdica que posa fi a les festes d’estiu de la capital segarrenca. L’esdeveniment, com sabem, parteix de la reivindicació del jovent de la ciutat per recuperar l’espai del Carreró de les Bruixes com a referent per la festa. El nom d’”aquelarre”, en al·lusió al punt de trobada de bruixes i fetillers que s’inspirava en la tenebra i l’abandonament del lloc, fou inevitable. Avui és aquesta una festa més que consolidada i amb un ressò nacional que ha aconseguit introduir dins l’imaginari del país la vinculació entre bruixes i Cervera. Així, el carreró esdevé un lloc de visita obligada pels turistes que desitgen descobrir el patrimoni històric de la ciutat i que es fa plaent i divertit gràcies a l’itinerari escultòric instal·lat; fins i tot, la literatura local s’ha inspirat en aquest espai per les seves creacions (sense anar gaire enllà, ho trobem a les poesies de Rosa Fabregat o als contes de Lluís Falp). La temàtica ha esdevingut doncs un pretext ben trobat, i molt ben contextualitzat dins les foscúries d’aquest entramat medieval, i estimula el global de les activitats d’un Aquelarre que, gestionat professionalment, amb el suport de les entitats de cultura popular i amb una acurada anàlisi financera i estratègica, és possiblement el principal esdeveniment cultural i lúdic de Cervera i, per extensió, de la Segarra.

No obstant, no és cap secret que l’argument molt poc té a veure amb la història i les tradicions ancestrals de Cervera. Cert és que, durant els segles XVI i XVII, quan al llarg de tot el país la superstició i el fanatisme popular se sumaren a la persecució inquisitorial per estigmatitzar i inculpar a un seguit de dones de les calamitats dels temps, Cervera no en fou pas una excepció i foren inculpades per bruixeria més d’una i de dues dones. El més cèlebre fou el cas de Magdalena de Montclar, esposa de Salvador Cuberes, que l’any 1617 fou torturada i penjada de la forca per “bruxa et metzinera” per ordre del Consell municipal, que la considerà culpable de causar danys a les collites, provocar la mort de criatures i, per si fos poc, tenir tractes carnals amb el dimoni… D’altres processos, contra Maria “la francesa”, Magdalena Vilaplana, Catherina Guerau “la barbuda” o Margarida Mestre foren solucionats amb el pagament de fiances i desterraments. Però aquests episodis cerverins no excel·leixen per sobre d’altres enclavaments de la nostra geografia on els actes relacionats amb la bruixeria abunden a pleret. De fet, l’Aquelarre cerverí pren aquest nom no pas dels episodis relacionats, sinó com a autoafirmació del seu laïcisme radical, per contraposició a les altres festes religioses del calendari de la ciutat, reivindicant el concepte de “festa per la festa”.

En conseqüència, potser seria una bona oportunitat per recordar (i fins i tot rendir homenatge) a la darrera dona torturada i executada sota l’acusació de bruixeria al nostra país, en una acció quasi oblidada que va tenir lloc només a vint-i-cinc quilòmetres i dos-cents anys de l’actual Carreró de les Bruixes…

Corrien el primers anys del segle XIX quan vagarejava pels carrerons de Biosca, “vila xica i mal composta” (com diu l’adagi), una anciana lletja, bruta, malparlada i rabiüda coneguda popularment com la Baquiol (nom que podria derivar del cognom Lavaquiol, present a la Segarra). Malvivia de fer de llevadora i curandera, així com de les almoines que rebia de la gent del poble, els quals l’anomenaven bruixa i l’escarnien quan es feia trobadissa. S’esdevingué un dia que li fou ranciejada l’ajuda en una casa del poble i ella, disgustada, va rondinar amenaçant que se’n recordarien d’ella… Dies més tard, l’hereu de la casa moria d’una malaltia sobtada i els seus pares, recordant les paraules de la vella pidolaire, varen atribuir-li la causa de la mort, corrent a escampar-ho entre els conveïns. Setmanes més tard, la Baquiol era assaltada en un bosc proper a la vila, apallissada, lligada a un arbre i abandonada als freds de la nit. Tot i això, la dona es va poder deslligar hores més tard i retornar al poble, on trobà refugi en la rectoria dins la qual el capellà la va acollir fins que es va recuperar de les ferides. No obstant, quan dies després abandonava l’aixopluc, era de nou apressada per un grup d’homes que se l’endugueren fins una pila de llenya que tenien llesta al peu d’una creu i, encesa la pira -i tot i les resistències de la dona-, la cremaren de viu en viu. Els assassins, a pesar dels empenys del rector, mai foren castigats, i el procés contra ells fou aturat per la invasió francesa i la posterior guerra; finalment tot va acabar amb el trasllat del capellà a una parròquia llunyana, donada la mala relació que el fet havia provocat entre ell i els seus feligresos. Aquesta història fou documentada a finals del segle XIX pel rector de Biosca Mn. Ramon Berenguer i recollida un segle més tard pel cronista de Torà Mn. Xavier Bosch.

Enguany, l’Aquelarre de Cervera farà un homenatge a les bruixes del segle XXI i obrirà les portes de la Universitat a les modernes propagadores de l’esoterisme, les arts endivinatòries i les teràpies alternatives. Cap de les fetilleres modernes sortirà socarrimada de la Fira del Gran Boc, ans al contrari, com sí li va passar a la pobra Baquiol, la última dona executada al nostre país sota l’acusació de bruixeria. Siguin aquestes ratlles un petit homenatge a aquesta bioscana que no té ni el consol de la Magdalena de Montclar, l’efígie de la qual fou bellament reproduïda per Agnès Pla en un dels gegantons que formen part dels elements populars de la ciutat que la va executar cruelment i que, millor tard que mai, avui a mode d’acte de constricció, la veu ballar i l’aplaudeix en festes i celebracions.

Amb agraïments per la documentació a Mn. Fermí Manteca, d’Ivorra, i a Maria Garganté, de Sanaüja. 

No hi són les bruixes,

ni el cartipàs perdut,

ni els peus petits esporuguits.

Tan sols el sol i l’ombra

juguen geomètrics

dintre aquest budell que forada

les entranyes de les cases.

Avui no hi ha més bruixes

al carreró de les bruixes.

(Rosa Fabregat,

“Carreró de les Bruixes, fragment)

Imatge

Lloberola, on les pedres ens parlen

El castell de Lloberola és la degana del centenar llarg de fortaleses de la Segarra, a més del més interessant, el més evocador (amb permís de Vallferosa) i, desgraciadament, el que més necessita una intervenció de consolidació.
El castell es presenta despullat al visitant, ensenyant impúdicament les seves interioritats a tot aquell que s’hi atança. Això permet, sense caldre gaire perícia, copsar-hi les seves fases constructives i remuntar-nos a les èpoques on, tot i els perills, els seus habitants es trobaven en  terres de ningú, gaudint d’un estatus de llibertat i independència mai més assolits. Al turó on s’alça el castell podem veure encara carreus de l’antiquíssima muralla de tancament del primitiu poblament, que el protegia pel nord -el seu costat més dèbil-, així com panys de les tapieres del mur de la primitiva torre trapezial. L’atalaia exercia les funcions defensives i de guaita imprescindibles en l’època on la frontera era un territori dur, sotmès a atacs i ràtzies des dels quatre costats. Ben segur que aquest tossal amaga avui, sebollits sóta rocs i malesa, els secrets milenaris d’un poblament de colons anònims, esperant tornar a veure la llum del dia. No cal anar a Cambodja, Guatemala o Síria per desenterrar la història, aquí també tenim “tells” pels arqueòlegs.
Fou a força de cavalcades de les forces cristianes que el lloc fou ocupat pel comtat d’Urgell, al tombar del primer mil·leni, i reformat d’acord amb els criteris de l’arquitectura militar immediatament anterior al romànic: un folre de pedra i calç regruixà els murs i sobrealçà la torre, que va perdre la seva forma quadrangular amb l’arrodoniment de les cantonades, assolint l’aspecte troncopiramidal que avui -passats amb escreix deu segles-, encara podem veure. Amb el pas del temps, els Sacirera i els Cardona senyorejaren el lloc deixant-hi una profunda empremta i enterrant-hi alguns dels seus en  magnífiques i erosionades tombes baixmedievals que romanen al seu fossar.
Però les pedres de Lloberola no només ens parlen d’història, també l’esboranc del costat nord de la torre s’obre de bat a bat talment una boca que crida contra el seu ignominiós oblit, no tant suplicant per la seva salvació, sinó recriminant-nos la deixadesa i la ignorància que demostrem vers el patrimoni històric que ens ha donat identitat i caràcter.
La torre de Lloberola, guaita de les terres del baix Solsonès, vigia de la conca del Llobregós, eix de comunicació entre la Catalunya Vella i la Catalunya Nova, manté ben alt el seu orgullós esguard, confiant que d’altres passaran al seu redòs i, algun dia, recuperarà el seu prestigi i la seva dignitat. Ho arribarem a veure?

En podeu veure un recull d’imatges més  ampli al meu àlbum fotogràfic

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...