Entre boines, barretines i txapeles

El Govern espanyol ha trobat en els bascos del PNB uns aliats contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Al passat més de gener, el lehendakari Iñigo Urkullu xocava la ma de Rajoy per posicionar-se clarament: el seu full de ruta és molt diferent al del President Mas. “Euskadi es diferente”, afirmava, prenent distància de la “deriva catalana”. La setmana passada, amb motiu de la Diada de la Pàtria Basca, insistia en aquest argument, manifestant-se preocupat pel camí català i apostant per una tercera via, gradual i supeditada a l’entesa amb l’Estat espanyol…

Res de nou sota el Sol. El Partit Nacionalista Basc és hereu del carlisme dels Zumalacárregui i companyia que, al costat dels pretendents al tro hispànic, ja havia deixat plantats en més d’una ocasió als seus correligionaris catalans. Un dels primers desencontres entre els defensors dels fueros vacos i de les constitucions catalanes, tingué lloc, precisament, una nit de juny de l’any 1837 a la Segarra…

Carlos M. Isidro de BorbónL’Expedición Real, formada bàsicament per un contingent basc i navarrès, havia sortit de Lizarra al maig de 1837 amb el propòsit de recórrer la península recollint aliats a la causa legitimista i ocupar Madrid. Un cop allí, asseurien Carles Maria Isidre de Borbó al tron de les Espanyes, enviant a l’exili la seva neboda Isabel II. Al mes de juny entraven al Principat, on planificaven allistar els carlistes catalans, ocupar Barcelona i emprendre reforçats la invasió de Castella.

No obstant, a la plana de Guissona van patir una derrota que sembraria el germen de les desavinences entre els que havien de ser aliats. El 12 de juny, als camps de Gra, l’artilleria cristina va infligir una dura humiliació als expedicionaris i va dinamitar l’entesa entre uns i altres. Més de vuit-cents ferits de l’exèrcit del pretendent minaren la moral carlista, tot col·lapsant l’hospital de sang improvisat a Torrefeta. L’endemà, mentre la corrua de nafrats enfilava el camí de Solsona (on serien atesos per la mare Anna Maria Janer), Don Carles es retirava amb el seu estat major cap a Biosca.

Ca l'Hereu (Cal Quirze, Biosca)Ca l’Hereu, avui també coneguda com casa de mossèn Ramon, és un casalot del segle XVII que conserva una estampa, robusta i senyorívola, pròpia de la casa pairal d’una família benestant. Carreus grans i ben treballats, escut d’armes, austers balcons amb baranes de ferro, gàrgoles amb motius fantàstics, pinacles esfèrics rematant la façana, capella privada…, tot un seguit d’elements que la fan l’habitatge més notable de Biosca. Al llarg del segle XIX, fou la llar dels Quirze, nissaga destacada entre els carlistes bioscans (al costat dels Coscó, els Pinyol i els Xuriguera) i que gaudia del privilegi d’estendre salconduits per a moure’s per territori carlí. Fou aquí on s’hostatjà la nit del 13 de juny de 1837 el pretendent Don Carles, acompanyat de l’estat major del seu exèrcit, amb el brigadier Juan Antonio de Urbitzondo, marquès de la Solana, al capdavant.

En funcions d’amfitrió, obria les portes de casa l’hereu Quirze, el comandant que,  a les ordres del canonge general Benet Tristany, acabava de guanyar la glòria al camp de batalla de Lloberola. Al seu costat, es reunien els capitostos catalans, encapçalats pel propi mossèn Benet Tristany, heroi de l’ocupació de Solsona, el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com “Ros d’Eroles” i altres ardits prohoms  locals que responien a la crida per sumar les seves forces a l’Expedición Real.

Del que succeí aquella nit a Cal Quirze poc en sabem, però sembla que l’entesa fou impossible. Mossèn Tristany, cap de les forces catalanes, hauria agafat una bona enrabiada en constatar que els expedicionaris no li donarien suport en la seva obsessió d’ocupar Torà, la única plaça de la contrada que se li resistia. Don Carles tenia pressa per arribar a Solsona i, lluny per uns dies dels tràfecs bèl·lics, rebre l’homenatge i l’afalac dels seus partidaris. El reial seguici no només va desatendre les peticions dels catalans, sinó que es van acarnissar a fer-los retrets, etzibant-los la manca de cohesió de les partides, la caòtica organització en guerrilles independents (comandades per “caciques”, segons paraules del secretari del pretendent, autoritaris i poc instruïts en l’art de la guerra), la misèria i descuit dels abastiments, la desorganització de les finances… I, a més, la gota que va fer vessar la tassa, fou imputar-los la humiliant derrota patida la vigília. Pels forasters, la batalla de Gra hauria estat provocada pel desordre entre els batallons del brigadier Ros d’Eroles, que haurien permès la cavalleria cristina envoltar l’ala dreta de l’exèrcit carlí, precipitant el desastre…

Fet inqüestionable és que l’expedició va reprendre el dia següent la marxa cap a Solsona, on Don Carles gaudiria d’una setmana d’afalacs. Però, passat el descans del guerrer, la comitiva recularia vers Xerta, per creuar l’Ebre, deixar Catalunya i no tornar mai més. El  comandant donostià Urbitzondo quedaria com a responsable militar dels exèrcits carlins a Catalunya, però per molt poc temps, ja que la manca d’entesa entre els comandants bascos i els capitostos catalans (que ja tenia antecedents amb la plantada l’any anterior del general navarrès  Juan A. Guergué) es va fer insostenible i el carlisme català va seguir el seu propi camí, fins al punt de ser titllat d’independentista l’any 1841 (des del diari el Corresponsal, dirigit pel poeta Bonaventura Carles Aribau) o de Sabino de Aranaprendre novament les armes l’any 1846 pel seu compte i risc, sense comptar amb el carlisme hispà.

Un diumenge de Resurrecció de 1882, Sabino de Arana va reformular el “Déu i Furs” carlista pel lema “Déu i Lleis antigues”, que el portaria a fundar el Partit Nacionalista Basc. Que ara els seus hereus reneguin del projecte d’emancipació nacional de Catalunya no ens pot venir de nou. Els penebistes d’Urkullu insisteixen en el sistema confederal de les Espanyes d’aquells comandants bascos i navarros que acompanyaren de derrota en derrota al pretendent Carles de Borbó, però, com a Biosca aquella nit de 1837, no cal que donin lliçons als catalans.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 22 Abril 2014, in Política, Sin categoría and tagged , , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: