Arxiu del Blog
Ratllat, reescrit i oblidat
“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…
L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.
Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.
No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.
Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.
Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire, ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.
En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen que potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.
Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.
Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade
Entre boines, barretines i txapeles
El Govern espanyol ha trobat en els bascos del PNB uns aliats contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Al passat més de gener, el lehendakari Iñigo Urkullu xocava la ma de Rajoy per posicionar-se clarament: el seu full de ruta és molt diferent al del President Mas. “Euskadi es diferente”, afirmava, prenent distància de la “deriva catalana”. La setmana passada, amb motiu de la Diada de la Pàtria Basca, insistia en aquest argument, manifestant-se preocupat pel camí català i apostant per una tercera via, gradual i supeditada a l’entesa amb l’Estat espanyol…
Res de nou sota el Sol. El Partit Nacionalista Basc és hereu del carlisme dels Zumalacárregui i companyia que, al costat dels pretendents al tro hispànic, ja havia deixat plantats en més d’una ocasió als seus correligionaris catalans. Un dels primers desencontres entre els defensors dels fueros vacos i de les constitucions catalanes, tingué lloc, precisament, una nit de juny de l’any 1837 a la Segarra…
L’Expedición Real, formada bàsicament per un contingent basc i navarrès, havia sortit de Lizarra al maig de 1837 amb el propòsit de recórrer la península recollint aliats a la causa legitimista i ocupar Madrid. Un cop allí, asseurien Carles Maria Isidre de Borbó al tron de les Espanyes, enviant a l’exili la seva neboda Isabel II. Al mes de juny entraven al Principat, on planificaven allistar els carlistes catalans, ocupar Barcelona i emprendre reforçats la invasió de Castella.
No obstant, a la plana de Guissona van patir una derrota que sembraria el germen de les desavinences entre els que havien de ser aliats. El 12 de juny, als camps de Gra, l’artilleria cristina va infligir una dura humiliació als expedicionaris i va dinamitar l’entesa entre uns i altres. Més de vuit-cents ferits de l’exèrcit del pretendent minaren la moral carlista, tot col·lapsant l’hospital de sang improvisat a Torrefeta. L’endemà, mentre la corrua de nafrats enfilava el camí de Solsona (on serien atesos per la mare Anna Maria Janer), Don Carles es retirava amb el seu estat major cap a Biosca.
Ca l’Hereu, avui també coneguda com casa de mossèn Ramon, és un casalot del segle XVII que conserva una estampa, robusta i senyorívola, pròpia de la casa pairal d’una família benestant. Carreus grans i ben treballats, escut d’armes, austers balcons amb baranes de ferro, gàrgoles amb motius fantàstics, pinacles esfèrics rematant la façana, capella privada…, tot un seguit d’elements que la fan l’habitatge més notable de Biosca. Al llarg del segle XIX, fou la llar dels Quirze, nissaga destacada entre els carlistes bioscans (al costat dels Coscó, els Pinyol i els Xuriguera) i que gaudia del privilegi d’estendre salconduits per a moure’s per territori carlí. Fou aquí on s’hostatjà la nit del 13 de juny de 1837 el pretendent Don Carles, acompanyat de l’estat major del seu exèrcit, amb el brigadier Juan Antonio de Urbitzondo, marquès de la Solana, al capdavant.
En funcions d’amfitrió, obria les portes de casa l’hereu Quirze, el comandant que, a les ordres del canonge general Benet Tristany, acabava de guanyar la glòria al camp de batalla de Lloberola. Al seu costat, es reunien els capitostos catalans, encapçalats pel propi mossèn Benet Tristany, heroi de l’ocupació de Solsona, el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com “Ros d’Eroles” i altres ardits prohoms locals que responien a la crida per sumar les seves forces a l’Expedición Real.
Del que succeí aquella nit a Cal Quirze poc en sabem, però sembla que l’entesa fou impossible. Mossèn Tristany, cap de les forces catalanes, hauria agafat una bona enrabiada en constatar que els expedicionaris no li donarien suport en la seva obsessió d’ocupar Torà, la única plaça de la contrada que se li resistia. Don Carles tenia pressa per arribar a Solsona i, lluny per uns dies dels tràfecs bèl·lics, rebre l’homenatge i l’afalac dels seus partidaris. El reial seguici no només va desatendre les peticions dels catalans, sinó que es van acarnissar a fer-los retrets, etzibant-los la manca de cohesió de les partides, la caòtica organització en guerrilles independents (comandades per “caciques”, segons paraules del secretari del pretendent, autoritaris i poc instruïts en l’art de la guerra), la misèria i descuit dels abastiments, la desorganització de les finances… I, a més, la gota que va fer vessar la tassa, fou imputar-los la humiliant derrota patida la vigília. Pels forasters, la batalla de Gra hauria estat provocada pel desordre entre els batallons del brigadier Ros d’Eroles, que haurien permès la cavalleria cristina envoltar l’ala dreta de l’exèrcit carlí, precipitant el desastre…
Fet inqüestionable és que l’expedició va reprendre el dia següent la marxa cap a Solsona, on Don Carles gaudiria d’una setmana d’afalacs. Però, passat el descans del guerrer, la comitiva recularia vers Xerta, per creuar l’Ebre, deixar Catalunya i no tornar mai més. El comandant donostià Urbitzondo quedaria com a responsable militar dels exèrcits carlins a Catalunya, però per molt poc temps, ja que la manca d’entesa entre els comandants bascos i els capitostos catalans (que ja tenia antecedents amb la plantada l’any anterior del general navarrès Juan A. Guergué) es va fer insostenible i el carlisme català va seguir el seu propi camí, fins al punt de ser titllat d’independentista l’any 1841 (des del diari el Corresponsal, dirigit pel poeta Bonaventura Carles Aribau) o de 
prendre novament les armes l’any 1846 pel seu compte i risc, sense comptar amb el carlisme hispà.
Un diumenge de Resurrecció de 1882, Sabino de Arana va reformular el “Déu i Furs” carlista pel lema “Déu i Lleis antigues”, que el portaria a fundar el Partit Nacionalista Basc. Que ara els seus hereus reneguin del projecte d’emancipació nacional de Catalunya no ens pot venir de nou. Els penebistes d’Urkullu insisteixen en el sistema confederal de les Espanyes d’aquells comandants bascos i navarros que acompanyaren de derrota en derrota al pretendent Carles de Borbó, però, com a Biosca aquella nit de 1837, no cal que donin lliçons als catalans.
Giliet de Florejacs 