Arxiu del Blog

Caritat i dignitat

El dissabte passat, a Madrid, prop de dos milions de persones van manifestar-se exigint el respecte a la seva dignitat. Vinguts d’arreu de la geografia ibèrica i mobilitzats per la defensa dels drets fonamentals dels homes i les dones, es reuniren en la que possiblement és la manifestació més gran dels darrers anys a Espanya. Les motivacions eren molt diverses, totes elles generades com un tsunami davant l’asfíxia de les polítiques ultra-lliberals, repressores i humiliants impulsades des dels despatxos del poder. Mentre un dels prohoms de la transició espanyola s’acomiadava plàcidament i serena d’aquest món, una ciutadania indignada feia sentir la veu contra el gran frau d’una democràcia emmanillada. Protestes contra un sistema on uns pocs s’enriqueixin fent negocis immorals amb els drets bàsics a l’habitatge, la salut, l’educació o l’energia… Denúncies del foment de l’especulació dels recursos naturals, dels mitjans de comunicació, dels serveis sanitaris, de la cultura… Clams front un retrocés accelerat a les conquestes socials de les darreres dècades en matèria laboral, de desenvolupament social, des respecte a les cultures, de defensa del medi ambient… Indignació en constatar que els recursos públics se centren en el rescat de la banca i en l’assumpció d’un deute il·legítim, opac i odiós… Oposició al malbaratament de recursos públics en benefici dels interessos de les oligarquies i en inversions militars, antidemocràtiques i servils… Reacció contra les manipulacions informatives des dels mitjans de comunicació generals, la mordassa dels mitjans crítics i no sotmesos i les repressions policials, com a mecanismes per a silenciar el moviment de reacció social… Denúncia de la corrupció, el clientelisme i la incapacitat estesa impunement entre les classes dirigents… Queixa contra un corró institucionalitzat recentralitzador, homogeneïtzador i asfixiant de la diferència…

La marxa venia encapçalada per molts moviments sorgits els darrers temps, bona part d’ells de caire reactiu: col·lectius contra la privatització de la sanitat, contra els desallotjaments, contra l’atur desbocat, contra les retallades, contra els expedients de regulació de grans empreses (Panrico, Alstom, Tv3, Cosmocaixa, HP…). Col·lectius nascuts com a reacció de la ciutadania a una crisis de la qual, sense ser-ne culpable, n’esdevé víctima, sense haver participat dels guanys, se la converteix en deutora, i que es veu empobrida progressivament.

Mentre tot això succeïa a Madrid, a la Segarra també se celebrava un acte per la dignitat. Al vespre d’aquell dissabte, a la sala municipal de Tarroja, es rendia homenatge a una organització que, des de la generositat, el voluntariat i l’amor, fa vint-i-cinc anys que treballa en favor de la justícia social: Càritas interparroquial de Cervera. Entitat que, de forma silenciosa i modesta, treballa per la Caritat, entesa des del seu sentit literal: aquella actuació que mou al proïsme estimulada per l’amor, per l’impuls a desitjar i fer el bé a l’individu. Caritat amb majúscules, radicalment oposada a l’almoina paternalista i condescendent que tan sols constata i perpetua la situació d’inferioritat del beneficiari. Caritat que defensa la dignitat de la persona, sense esperar cap recompensa, i que treballa perquè la dona o l’home assistida pugui desenvolupar els seus drets i llibertats integrada a la societat i en igualtat de condicions i oportunitats. Caritat que es guia per l’amor als altres, per la solidaritat i per la justícia, i que lluita contra la desigualtat, la injustícia i la pobresa.

Com és públic i palès, Càritas és un organisme depenent de l’Església catòlica. Aquesta circumstància, lluny de suposar una potenciació de l’entitat, ha esdevingut un handicap. La instrumentalització feta des de les altes instàncies de la jerarquia eclesial, en lamentables episodis com les declaracions del portaveu de la Conferència Episcopal espanyola, quan amenaçava que gravar amb impostos municipals les propietats de l’Església aniria en perjudici de la seva labor social, o quan el Bisbe de Solsona suggeria excloure de l’organització als no practicants del catecisme catòlic, han tacat públicament l’entitat. En front això, calia posar llum sobre el fet que Càritas se sustenta en quasi un 90% amb fons propis (quotes d’associats i donatius), que els recursos que rep de l’Estat ho són des de l’assignació de la casella de l’IRPF destinada a entitats socials (com les demés entitats no governamentals del tercer sector: Creu Roja, per exemple) i no pas a l’Església catòlica, que –evidentment-  la seva tasca humanitària s’adreça als beneficiaris sense tenir en compte la seva confessió religiosa i que la seva dedicació cobreix les llacunes assistencials a les quals l’Administració pública dóna l’esquena. Factors tots que, en una utòpica societat ideal, la farien sobrera, cobertes totes les mancances per unes estructures d’Estat assistencials i justes; però que, a dia d’avui, i possiblement durant molts anys més, li donen raó de ser. L’actuació en defensa de la dignitat de la persona, l’opció pels pobres, la solidaritat universal i la preservació del planeta són els objectius de Càritas, de la mateixa manera que amb tota seguretat ho són per les entitats i persones individuals que van participar a Madrid en la confluència de les marxes per la dignitat.

Per tot això, esdevé especialment merescut, oportú i feliç el reconeixement fet a Càritas des del Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot amb el Premi SIkarra 2014. La representació de la moneda que centra l’escultura del Premi Sikarra cobra un immens sentit simbòlic al ser lliurada en forma d’òbol a una entitat generosa, filantròpica i discreta com Càritas. L’acceptació del premi, per la seva banda, reafirma el compromís per a seguir treballant en favor de la dignitat de les persones des de l’acció local i la projecció universal, des de la generositat i la humilitat, des de la valentia i el sacrifici, des de la llibertat i el respecte, des de la igualtat i la justícia; en resum: des dels valors de l’esquerra d’arrel, altrament dita radical.

Imatge

Espitllerada pansegarretista

Avui, potser casualment el dia del 300è aniversari de la batalla de Prats de Rei, darrera victòria dels catalans front els exèrcits borbònics, el Fòrum l’Espitllera ha celebrat la seva tercera sortida de reconeixement i anàlisi del paisatge i el patrimoni que conformen la identitat de la Segarra. Aquest cop, per primera vegada, més enllà dels territoris que la defineixen administrativament, el col·lectiu espitlleraire s’ha  endinsat als “imprecisos límits” d’una terra que, històricament i fundacional, pertany també a la Segarra, tot i que avui fronteres comarcals i provincials pretenen negar-ho…

Prats de Rei, on els amics de l’associació cultural Sigarra ens han rebut al seu Museu d’Història i on hem pogut contemplar les esteles del Municipium Sigarrensis, ha estat la primera fita del nostre camí. Les necròpolis baix imperial de Prats i l’altmedieval de Seguers ens han parlat d’una època tan desconeguda com apassionant i hem viscut un moment de catarsi quasimística al voltant d’una mata de romaní i unes tombes de banyera… Més tard, el castell de Boixadors ens ha obert les seves portes i, tot escoltant la història d’una època de senyors i vassalls, com qui no vol la cosa, els nostres arqueòlegs de mirada rasant han ensopegat amb una moneda medieval  de bronze amb la que hem pogut correspondre a la gentil acollida al monument.

El dinar a la Pala de Sant Pere Sallavinera, amb el descobriment de l’especialitat que dóna nom a l’establiment, ha estat el tast gastronòmic imprescindible en totes les nostres activitats, i ens ha renovat energies per la darrera fita de la jornada: la Manresana. L’ascens a la torre de guaita, la visita als cups medievals, la contemplació de l’exhuberància barroca de l’església i el gaudi de l’audiovisual de la batalla de Prats han  farcit de sentit la visita a un enclavament fascinant.

En conclusió, una expedició pansegarretista i filosegarreta, paisatgística i identitària, lúdica i gastronòmica i, per sobre de tot, profundament hedonista i intensament edificant…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vuit mil·límetres i mig

Any 190 aC: Tota la Hispània Citerior està ocupada pels romans… Tota? Sí, tota! Marc Porci Cató ha retornat triomfant a Roma després d’haver enderrocat les muralles de les poblacions rebels, desarmat tots els indígenes, saquejat els camps i venut tots els captius com esclaus. Un rere l’altre, els indomables laietans, ilergets, lacetans, bergistans… han anat rendint-se als nous amos de la Mediterrània, alguns oferint les armes al cònsol per mitjà d’ambaixadors capcots, d’altres, convençuts que la vida sense armes no és tal, traient-se la vida ells mateixos. Ara, aquelles portes infranquejables s’obren de bat a bat als publicans romans, els odiats recaptadors dels tributs que, escortats per fornits legionaris, recorren poble a poble captant el tribut de l’invasor victoriós.

A Sikarra, poblat estratègicament emplaçat al capdamunt d’un turó, dominant una extensa plana fèrtil i amb excel·lent visibilitat vers les vies que comuniquen la plana amb els Pirineus, també li arribarà el torn… Poques dècades enrere, el lloc havia assolit un efímer esplendor, amb el retorn dels homes que havien guerrejat mar enllà, temibles mercenaris al servei de qualsevol exèrcit capaç de costejar-los. Certa preeminència vers els pobles del voltant, el control dels camins i unes bones anyades de blat i civada havien donat una rellevància als seus habitants que els va empènyer a emetre, en un excés de supèrbia i autocomplaença i en imitació dels patrons grecs, la seva pròpia moneda. Avui, una generació més tard, durament castigats pel pas dels exèrcits d’Hanníbal, primer, i delmats per les legions romanes en derrota humiliant, després, ja gairebé ningú recorda el nom de l’egòlatra cabdill que va voler immortalitzar el seu rostre en l’anvers del diner encunyat.

Els romans cobraran el seu tribut amb la plata de les monedes emeses. Tots aquells dracmes que havien de servir per augmentar el prestigi de l’oblidat capitost, per pagar els honoraris dels artesans que embellirien el poble i per adquirir sumptuoses ceràmiques pel vi i l’oli, armes, teixits i, fins i tot, perfums, avui són recollides pel detestable funcionari estranger per a ser remeses a les foneries de Roma. Tan sols alguns exemplars dels òbols, petites monedes fraccionàries, sobreviuran a l’espoli, caigudes, sinó amagades, entre els murs de la decadent ciutat de Sikarra.

Ben aviat els supervivents del poblat iniciaran l’èxode, descendint famolencs cap a les noves ciutats fundades pels invasors. Les teulades començaran a ensorrar-se, la pluja podrirà bigues i puntals i el vent i el gebre desintegraran lentament els murs de tapia. Les restes de Sikarra cauran en l’oblit: les alzines i els lledoners recuperaran el sòl al cim del turó que els fou arrabassat per la mà artigadora i les fèrtils ribes seran convertides en terrasses i llaurades per conrear vinyes i ametllers. La pressió de les arrels i la força de la rella fan la seva feina i la terra i la vegetació embolcallen els rastres de la què, en un miratge, fou una puixant població ibèrica i que en breu serà només catau de guineus, senglars i serps.

La nit del temps cobreix el lloc i els segles, l’un darrera l’altre, enfosqueixen la memòria de Sikarra. No obstant, per un caprici del destí, el nom, ara ja buit de significat, perviurà en la parla dels habitants del lloc i, com una taca d’oli, difuminarà el seu contorn fins a referir un territori que avarca des de la serra d’Almenara a la conca del Gaià, des de la ribera del Llobregós a la del Corb i des de les Garrigues altes i la vall de la Femosa fins l’Alt Sió…

*  *  *

Dos mil dos-cents anys més tard, el detector d’un buscador de tresors adverteix la presència d’un petit residu metàl·lic al peu d’una alzina. Enfonsant el seu càvec al fang, el metraller desenterra una minúscula peça, més petita que el palpís del seu índex. Després de retirar-ne la crosta de terra guixenca, amb l’ajuda d’una lent s’enfronta al perfil de cabells enrinxolats d’aquell a qui ningú recorda. La petita troballa, un cop esbandida amb aigua, submergida amb vinagre i  raspallada, resultarà ser una antiga moneda, amb un rostre masculí a l’anvers i dos cavalls units pel tors sobre una inscripció de caracters inintel·ligibles, però suggeridors, al revers. El saquejador fa arribar l’objecte a una casa de confiança que li confirma les sospites: la ínfima peça és un exemplar raríssim de tartemorion d’una seca ibèrica pràcticament desconeguda; és a dir: ha trobat el tresor que cercava i en treurà una bona mà de quartos…

Els insondables camins del destí fan que el fet arribi a oïdes d’un petit grup de filosegarretes curiosos, que identifiquin en la moneda una baula que aprofundeix tres segles el coneixement històric i la identitat de la comarca i que decideixin actuar perquè aquesta no s’esllangueixi de nou en la foscúria, ja no sota la terra, sinó entre els fulls de plàstic de l’àlbum d’algun adinerat amant de la numismàtica.

Com vint-i-dos segles enrere, el país viu moments de crisi, espoli i imposicions foranes i la cultura no està entre les preferències –si és que hi ha estat alguna vegada- d’uns responsables polítics que malden per mantenir-se surant. Per tant, a contrarellotge, se les han d’empescar solets per controlar la sortida al mercat de la moneda, recollir capital suficient i concórrer amb estratègia i garanties a la venda de la peça en pública subhasta… Organitzats a través d’una associació i una fundació, els emprenedors reeixiran en el seu propòsit i, amb el nas tapat -conscients que estan recompensant la tasca del saquejador-, adquiriran la peça i la portaran de retorn al lloc on pertany.

Avui, restaurada la moneda i desvetllats els seus secrets, tota la Segarra pot documentar com cap altre que el seu nom ja era pronunciat abans de l’arribada dels romans, pot exhibir una icona que la fa única a la península (i gairebé en tot l’àmbit mediterrani) i pot enorgullir-se que els seus ciutadans demostrin una voluntat i una capacitat emprenedora i generosa que els equipara als col·lectius més avançats d’Europa. Que sigui per molts anys.

Sí que ve d’un pam

El cap de setmana passat vaig tenir el gran goig i la joia d’assistir a una de les sortides que, des del Fòrum l’Espitllera, s’organitzen de tant en tant per a conèixer i opinar sobre el paisatge de la Segarra tot trepitjant literalment de peus a terra. És aquesta una activitat enormement gratificant, ja que, als plaers de gaudir d’una companyia il·lustrada, de participar d’un debat amb filosegarretes inquiets, de descobrir amb altres ulls racons quotidians i de fruir d’una bona i generosa oferta gastronòmica (prova de la vigència de la Piràmide de Maslow a l’hora d’assolir grans fites), també ens deixa tot un pòsit d’informació i material gràfic que no té cap rebuig, ni per a elaborar rigorosos estudis sobre la comarca ni per a ser la base de les reflexions i els estirabots amb els que fuetejo setmanalment els meus penitents lectors…

Cal tenir present que la pluralitat interna del grup “espitlleraire” i la diversitat de formacions, criteris i inquietuds de cadascuna de les persones que l’integrem, provoquen que sovint marxem més enllà de la valoració de l’assumpte central (en aquest cas: el paisatge) i ens endinsem en disquisicions sobre les dimensions econòmiques, socials, històriques, culturals i, fins i tot, polítiques, aspectes que només de forma col·lateral incideixen en el leitmotiv de l’activitat programada. Aquest fenomen va esdevenir també en el tancament de l’expedició paisatgística en qüestió, la darrera fita de la qual fou el dolmen de Llanera, als confins septentrionals del terme de Torà. Allí, sobtat i commocionat pel fet de trobar el megàlit indicat i rebatejat com a dolmen “de Llobera”, no vaig poder evitar reflexionar sobre aquesta mutació toponímica…

En primer lloc, la curiositat d’aquesta transformació nominal ens va fer recórrer a l’auxili de la tecnologia, satèl·lit inclòs, amb la qual es varen verificar les coordenades de l’emplaçament i, bolcada la georeferència al corresponent mapa, vaig poder confirmar que, al menys a dia d’avui, el dolmen es troba –per pocs metres- dins els límits municipals de Torà, essent, per tant, una part de la Segarra. No obstant, la senyalització i la catalogació feta des de Llobera de Solsonès ho nega i se l’apropia. En conseqüència, tot indica que ens trobem davant d’un conflicte fronterer que, salvades les distàncies, ens pot recordar l’actual bel·licositat entre Cambodja i Tailàndia pels temples djémer de Preah Vihear o, fins i tot, retornar-nos a la memòria un dels moments més gloriosos de la història contemporània de l’Estat on se’ns inscriu: la pugna entre els Regnes d’Espanya i del Marroc per l’illot de Perejil.

Cert és, com digué Guiu Sanfeliu, que la Segarra és una terra “d’imprecisos límits” i que aquí mateix tenim una acreditació d’aquestes fites vagaroses, especialment si recordem que Llanera pertany a Torà (i per extensió a la Segarra) des de fa poc més de 40 anys i per la voluntat d’un secretari municipal, o bé si tenim coneixement que fa tres o quatre anys un grapat de masies del lloc varen endegar un procés administratiu de segregació i annexió a Llobera o, fins i tot, si pensem que tot el municipi de Torà (i també el veí de Biosca, que no vol ser menys) va votar fa un any deixar la Segarra i passar al Solsonès. Per tant, el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola de Bous o de la Torre dels Moros (mai dolmen de Llobera!), tot i mantenir-se fix en el mateix lloc des de fa més de 4500 anys, va i ve de Torà a Llobera, de la Segarra al Solsonès i de la futura Vegueria de Ponent a la Vegueria de la Catalunya Central, per capricis del destí…  Ara, avui per avui, i possiblement per pocs centímetres, el dolmen és a Torà i Torà és a la Segarra. En conseqüència, si els segarrencs volem ser dignes d’un monument tan extraordinari (possiblement el dolmen de corredor més gran i més ben conservat del nostre país), posem-lo en valor,  promocionem-lo i rotulem-lo com es mereix, en cas contrari, potser no en som dignes i, com cantava la Trinca, “si es porta penjim-penjam  / sí, que sí, que sí ve d’un pam”.

Mentrestant, alienes a tots i tothom, les pedres del megàlit seguiran al seu lloc,  impertèrrites i silencioses, mentre testimonien el trànsit dels segles i contemplen com desfilen per la seva galeria i un darrere l’altre homínids primitius, ilergets, romans, gots, àrabs, francs, urgellencs, toranesos, segarretes, solsonins i, fins i tot, turistes, aixafaterrossos, metralleros, campistes i pixapins, tots ells –al menys, se’ls presumeix- de tipologia evolutiva sapiens sapiens. Probablement, si pogués parlar, davant tanta disputa estèril, s’exclamaria en una amarga declamació dels versos immortals de Jesús Lizano, grandíssim i barbut poeta de la mística llibertària: “Cristianos, musulmanes, coptos,/ inspectores, técnicos, benedictinos, / empresarios, cajeros, cosmonautas…/ ¡Yo veo mamíferos!”.

El paisatge del Llobregós guaitat per l’Espitllera

,

Aquest dissabte he participat a la segona paisatjada segarreta del Fòrum l’Espitllera. Si l’any passat vam creuar de sud a nord la comarca que ens dóna la raó de ser i que ens uneix, aquest cop hem triat centrar-nos en el nostre trosset del Llobregós, el riu que travessa la part septentrional de la Segarra i que ens agermana (o així hauria de ser), amb els nostres veïns de l’Anoia, el Solsonès i la Noguera.

El material recollit durant l’expedició alimentarà els treballs sobre paisatge de l’associació, però també abonarà futurs articles d’aquest humil cronista, amanits amb reflexions sempre subjectives, contaminats amb ingredients de desertor de la metròpoli i exageradament influïts per somnis de l’arcàdia rural idealitzada i inabastable.

Tindrem temps de valorar tot el material recollit i veus més autoritzades, científiques i reflexives en parlaran, però, de moment, un recull d’imatges serà millor que un grapat de paraules: torrents que emulen el Guadiana, arquitectura popular deconstruïda, coberts exageradament grans, lletjos i desregularitzats, panorames de paisatges bells i fràgils, patrimoni històric humiliat i panteixant, llums d’esperança interessant i natural, horts d’hortalisses de PVC, manipulacions urbanístiques fraudulentes, monuments amagats i universalitzables i conflictes territorials i nominatius, entre d’altres sorpreses, han desfilat per davant de l’Espitllera; ara esperarem que comencin a llançar-se les sagetes, siguin de Cupido, de Guillem Tell o de Rambo 2…

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sikara: el rescat de la baula perduda

Ahir dijous vaig tenir el gran goig i la fantàstica experiència d’actuar, al costat del bon amic Fermí d’Ivorra i en representació de la Fundació Jordi Cases i de l’Associació Fòrum l’Espitllera, en la subhasta numismàtica organitzada per Àureo & Calicó.

Allí, amb el tresoret recollit per subscripció popular entre el Patronat de la Fundació i els socis i sòcies de l’Espitllera, vàrem adquirir una moneda única al món del segle III aC (tetartemorion) amb la llegenda escrita en alfabet iber SIKARA, origen més probable del topònim actual de la Segarra. Val a dir que el preu final, 3000 euros, fou molt inferior al muntant total del capital reunit entre els segarretes, els quals, en un cúmul de gestos compromesos, audaços i generosos, havien reunit gairebé el doble del preu (i,en conseqüència, estaven disposats a pagar molt més).

Ara la peça serà lliurada als arqueòlegs i historiadors de les entitats perquè aprofundeixin en l’estudi de la moneda, que segons els experts obre un gran camp de descobriment, ja què, més enllà de la seva transcendència toponímica, el fet que sigui un estranyíssim exemplar de  moneda divisora del dracma grec (anterior per tant a la romanització), que refereixi a una seca desconeguda i d’incerta localització, que presenti una iconografia sense paral·lels en cap altre exemplar de l’època o que fos trobada prop de Biosca, junt l’antiga via que comunicava Iesso (Guissona) amb Setelsis (Solsona) o que és una de les primeres monedes produïdes a Catalunya, permet esperar que la troballa obri un nou capítol en la investigació de la història antiga de la Segarra i, per extensió, de les terres de Lleida.

Val a dir, des d’un punt de vista material, que la peça fa 9 mm de diàmetre i 180 mil·ligrams de pes, de manera que, a primer cop d’ull, és poc més que una llentia trepitjada. Per tant, l’esforç i l’estima per la Segarra demostrada pels membres d’ambdues entitats, coneixedores de la realitat, és inversament proporcional a les dimensions de la moneda en qüestió. El gest de treure la moneda de l’àmbit del col·leccionisme privat per portar-la a l’àmbit públic i anar més enllà de les institucions culturals i museístiques, empobrides per les cruels retallades, és quelcom que ens afilera amb els prestigiosos models anglosaxons. Des de la societat civil, reivindiquem el paper actiu en el procés de recuperació i divulgació del patrimoni, posicionant-nos al costat de les institucions públiques o, si cal –per motius financers, administratius o de previsió d’aquestes- un pas per davant.

Cal dir que la Fundació Cases i el Fòrum l’Espitllera s’han compromès a obrir un diàleg amb els responsables museístics de la comarca perquè pugui ser exhibida i coneguda pel públic en general. Per tant, confiem que tots seguirem estant a l’alçada i sabrem reconèixer a la moneda la vàlua i la dignitat que mereix. Si no és així, més val que en lloc de Sikara, hi llegim Sakira: sempre la podrem cedir a la Penya Barcelonista Gerard Piqué de Sant Guim de Freixenet…

Tastets de paisatge de la Segarra

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El passat dissabte 26 de juny, el Fòrum l’Espitllera ((www.espitllera.cat) va organitzar un recorregut pels espais més rellevants del paisatge de la Segarra. Una vintena dels seus membres vàrem seguir una ruta que tingué com a punt de partida la torre de l’Ametlla de Segarra i com a punt final el Mas Pujol de les Cases de la Serra, tot aturant-nos en nombrosos espais representatius de l’estat actual del paisatge segarrenc, escollits com a referents tan pel seu estat de conservació o degradació, pel seu interès natural o patrimonial, o per estar sotmesos a transformacions que alteraran la seva configuració. La sortida va analitzar i debatre in situ, entre d’altres, les alteracions urbanístiques de Cabestany o Rubinat, la implantació dels molins aerogeneradors a Sant Guim de Freixenet o Talavera, les afectacions paisatgístiques d’indústries com Pet Food o Mobel Línea, l’impacte visual de l’aqüeducte del CSG a Ratera, la degradació dels conjunts historicoartístics de Sant Pere el Gros o Lloberola i la incidència del PEIN Llobregós.

La jornada va seguir la mecànica de treball a partir de la reflexió, l’anàlisi i el contrast d’opinions per a la redacció d’un document marc i va servir també per a reunir una extensa documentació gràfica, que serà de gran ajuda en l’elaboració d’un document sobre el paisatge de la Segarra que el Fòrum té com a proper objectiu.

Personalment, la primera conclusió que en trec és que a la Segarra tenim encara el  grandíssim privilegi de gaudir d’un dels paisatges més ben conservats, calmosos i cambiants de Catalunya, de gran interès per estar “altament entropitzat” (segons un bon amic), amb “grans panoràmiques” (segons un altre) o de “profunds horitzonts” (segons una tercera). No obstant, també es constata la poca consciència de la importància d’aquest gran valor, potser conseqüència de la baixa autoestima dels segarretes, i de la seva fragilitat, cosa que el fa estar constantment en perill. Cal prendre consciència de la importància del paisatge com a element clau pel desenvolupament de la comarca, fer-lo compatible amb d’altres activitats que incideixen al territori (agrícoles, ramaderes, generadores d’energia, turisme, comunicacions…) i aturar les agressions irreparables que poden portar a la seva fragmentació, banalització i destrucció.

He preparat un àlbum amb un recull de les imatges de la sortida: molt millor que mil paraules.


Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...