Terratinents en declivi

Ens informa la premsa i les xarxes socials que Convergència i Unió va celebrar sínode per designar el seu alcaldable per Cervera a les municipals de maig. Com era de preveure i malgrat el disgust d’alguns, no va haver-hi sorpresa i l’actual Paer en Cap repetirà candidatura. Ungit per aclamació, l’il·lustríssim Ramon va fer-se la foto, on se’l veu apadrinant pel secretari d’organització de Convergència i pel president de la Diputació de Lleida i escortat pels seus companys de fatigues. Al fons, una senyera sobre la qual algú hi havia fixat amb xinxetes, torta i descentrada, una petita estelada de triangle blau, gran metàfora de l’avui convergent.

En les seves declaracions, poc polítiques com ens té acostumats, el candidat confessava que un dels grans esculls del seu mandat ha derivat “de les pressions dels terratinents (…) els quals reivindiquen una llista de CiU alternativa”. L’absència de la vella guàrdia comarcal i les estripades de carnet posteriors explicitava -blanc i en botella- qui són aquests pretesos alternatius, però deixava ocult rere un tel de misteri la identitat dels “terratinents”…

Ens diu el diccionari que terratinent és aquell que posseeix terres. No obstant, l’ús tradicional ho centra en aquells propietaris de grans extensions de terra, altrament dits latifundistes. Les seves arrels les trobaríem en les centuriacions romanes, potser més enllà, i tindrien bona continuïtat en les cessions de terrenys als senyors per part de la Corona durant el feudalisme. No obstant, el concepte contemporani (i de gran component pejoratiu en l’àmbit rural), apunta cap a aquells adinerats, pertanyents a classes benestants d’origen urbà, que havien fet fortuna al segle XIX en temps de la industrialització i que es van beneficiar del procés desamortitzador. L’arribada a la propietat rural els havia catapultat a fer-se amb el control del poder local en petites i mitjanes poblacions. L’auge d’aquests nous propietaris rurals havia estat en perjudici de la gran massa de pagesos que, amb patrimonis migrats, no havien tingut accés a la titularitat de les terres desamortitzades. La pagesia presenciava com els nou rics urbans ocupaven el lloc dels aristòcrates d’origen feudal i contemplava atònita com tot es movia perquè no canviés res… Enrere quedaven les relacions de vassallatge al senyor aristòcrata i endavant les submissions financeres i clientelars al cacic.

Precisament aquests terratinents, petit grup amb gran poder, havien estat al llarg del segle XIX el principal fre a l’associacionisme agrari, de caire més transversal, i que maldava per dinamitzar un moviment interclassista que permetés el veritable desenvolupament de la vida al camp. Així els veiem encapçalant la Cambra Agrícola Oficial de la Segarra i l’Urgell, entitat regida per uns estatuts marcadament classistes (“solo seran elegibles para ocupar los cargos de la Junta Directva los socios numerarios  que figuran en la parte superior de la lista”) i que beneficiaven a aquells que menys interessos tenien en el desenvolupament agrari, paradoxalment. D’aquesta manera, l’entitat acabava convertint-se en una associació purament recreativa, centrada en les activitats de casino, al voltant de les cartes, el billar, les begudes i les orquestres, i no pas en la dinamització agrícola ni l’emprenedoria econòmica. Molts d’aquests terratinents vivien de rendes, envoltats de luxe i servei, i tenien el privilegi de dedicar les seves hores a l’esbarjo i la diversió, a passejar pels camps amb la tartaneta encoixinada, a marxar a prendre els banys a la costa o a desplaçar-se a Barcelona per asseure’s a les llotges del Liceu. En front d’això, certs sectors de la població feien sentir el seu malestar pel malbaratament de recursos en activitats lúdiques i sobreres, mentre es descuidaven les inversions en desenvolupament. Clar exemple es dóna quan les classes més benestants, compel·lides pel clero, fan bossa comuna per guanyar per Cervera la seu del bisbat que des de 1851 havia deixat vacant Solsona, mentre que en contrapartida es bandegen els camins trinxats per les rubinades o s’atura (per sempre) el projecte de ferrocarril Cervera-Guissona-Ponts.

Evidentment, aquests terratinents s’escarrassaren per defensar el seu estatus també des de la política, cosa que se’ls posà cara amunt amb l’arribada del sufragi universal (masculí) a finals del segle XIX. Aleshores és quan entrà en joc el caciquisme, actitud per la qual s’aglutinaven i controlaven els votants menestrals a través de regalies i pressions més o menys velades. Per mantenir el règim, els terratinents tenien els seus representants als partits liberals que, amb l’ajut d’una legislació electoral que afavoria les majories, copaven els llocs de poder, en perjudici dels partidaris carlins i republicans.

Però el seu propi immobilisme i l’orientació al benefici d’uns pocs va causar la paralització d’aquestes entitats elitistes i allunyades de la realitat social. En el seu lloc, entitats de base transversal i interclassista són les que van poder fer front i superar la situació de crisi. Així, en aquell context, van desenvolupar-se els sindicats agraris que van tenir forta incidència en la situació econòmica i financera i en el rellançament comercial, industrial i tecnològic de la comarca. Sindicats i cooperatives van plantar cara al classisme dels terratinents i a la legislació que perpetuava els seus privilegis (control de preus i producció, obligatorietat de treballar amb els intermediaris designats pel govern, etc) i van demostrar que superant les seculars distincions, el treball conjunt de les bases dels petits i mitjans són fórmula d’èxit. Testimoni mut de tot això n’és encara la farinera del sindicat agrícola de Cervera, edifici modernista de Cèsar Martinell, que va haver de patir un incendi mai aclarit l’any 1.923 i que, malgrat la devastació, va ser reconstruït amb l’esforç col·lectiu dels seus membres.

Pel que sembla, a dia d’avui encara hi ha terratinents que boquegen i belluguen la cua moguts pels seus interessos personals, però és de celebrar que, fins i tot dins dels partits de dretes que els han aixoplugat al llarg de tots aquests anys, passin fred i els manqui l’aire.

Els valents desheretats

arxiu Serra Vilaró (cortesia de M. Garganté)

El passat 30 d’abril es van complir cent anys d’un dels fets més notables succeïts al forat negre on la Segarra perd del seu nom: tal dia de l’any 1913 era enterrat al cementiri d’Ardèvol el seu fill predilecte, en Rafel Tristany i Parera, senyor d’Altet i comte d’Avinyó, que va lluitar dins l’exèrcit carlí en totes tres guerres carlines, arribant a ser capità general del Principat durant la tercera. Dins un context bèl·lic de traïcions, crueltat i transfuguisme, el general Tristany va fer-se molt popular pel tracte digne i humanitari als presoners (a diferència, val a dir, del seu oncle mossèn Benet) i per la lleialtat en la seva lluita per la restauració dels furs i els drets històrics dels catalans, derogats per la casa Borbó després de la derrota del 1714.

L’any 1874, a Olot, en Rafel Tristany va ser l’artífex que el pretendent Carles VII signés “los antiguos y venerados Fueros de Cataluña” com a requisit previ per donar-li suport: “Don Carles sols serà compte de Barcelona quan hage jurat defensar nostres furs (…) fins a derramar la sua sanch, y que en trepitjar lo nostre territori queda subjecte a la lley com lo més petit jornaler…”. No obstant, derrotades les forces carlines per l’exèrcit lliberal, l’il·lustre ardevolenc va haver d’exiliar-se més enllà dels Pirineus. Instal·lat a Lorda, passà els seus darrers vint anys fent-se cura dels malalts que pelegrinaven a la recerca del miracle sanador del famós santuari marià.

Mort l’any 1899, el seu record va perviure tant en la memòria dels catalans que, quaranta anys després d’abandonar el Principat, les seves restes mortals van retornar a la seva vila natal en un pelegrinatge multitudinari. El cadàver fou conduït en un seguici que va passar per Portbou, Barcelona, Manresa, Súria, Cardona i Solsona, rebent successius homenatges de milers de catalans, fins que va arribar a Ardèvol on, davant d’una immensa gernació -entre la qual hi havia molts veterans d’armes-, fou sebollit dins un humil nínxol.  Avui, una làpida de fosc marbre recorda ell lloc on “reposen les despulles de qui fou insigne capità general i defensor de la causa carlina”…

Val a dir que el cas d’en Rafael Tristany no fou pas flor d’una primavera. El capità va néixer en el sí d’una nissaga que, al menys des de la guerra dels Segadors, tenia presència al front en tots i cadascun dels conflictes armats que dessagnaven Catalunya i, com el propi Principat, portava dos segles caient de derrota en derrota. No obstant, era admirable el fet que, tot i la malastrugança guerrera, els Tristany mantenien incòlume el seu patrimoni, al voltant de la ferrenya casa pairal dominadora del centre geogràfic del País. La integritat patrimonial era deguda a una hàbil, prudent i conservadora estratègia familiar que consistia a desheretar a qui decidia comprometre’s amb les batusses, de manera que, en cas de derrota, el patrimoni familiar restava sa i estalvi de l’aventura guerrera. Així, la hisenda romania en mans d’una facció familiar que, lluny del compromís, mantindria l’explotació agrària i ramadera i s’adaptaria al color dels temps…

Avui, cent anys després d’aquell “Pelegrinatge de la lleialtat”, tothom sembla haver oblidat la figura d’en Rafael Tristany, tot i que no pas l’estratègia de la seva família per sobreviure a les desfetes i preservar el peculi protegit de les imprevisibles conseqüències de les rauxes dels irreductibles militars. De fet, en el context català actual, on la soledat del President Mas cada cop és més palesa, hi ha qui reprodueix l’actitud conservacionista del llinatge ardevolenc. Mentre el President de Catalunya manté una actitud de fermesa en el camí cap a l’exercici del dret a decidir i l’avenç cap a la consecució de l’Estat, consegüent amb la crema dels vaixells escenificada després de la darrera Diada, el número dos de la coalició governant queda a l’expectativa, guardant la casa gran i amb bones relacions amb tothom per si de cas l’intrèpid líder acaba caient en la batussa.

D’aquesta manera, el líder d’Unió, en Josep Antoni Duran Lleida, no descarta succeir Mas com a presidenciable, cas que aquest decidís no tornar a encapçalar la llista de CiU a les eleccions, i sovinteja a Catalunya la companyia dels pròcers lobbistes que malden per escapçar el projecte sobiranista (el Grup Godó, la Caixa, la Cambra de Comerç…) i de les forces polítiques majoritàries a Espanya. Per tant, l’incombustible unionista resta a l’aguait, mentre la soledat del Molt Honorable s’aguditza, ofegat pels casos de corrupció (els únics confirmats judicialment esquitxen directament Unió, val a dir), lapidat des dels moviments socials, isolat per la negativa dels demés partits a asseure’s al seu costat al Govern i assetjat per un Gobierno de España que no trigarà a incoar el procés que el condueixi a la inhabilitació.

Val a dir que el d’Alcampell ha fet gala de defensar l’anhel carlista en la seva proposta de posar aigua al vi del sobiranisme, mostrant-se contrari a l’independentisme, però favorable al model d’estat confederal, una mena d’interdependència que mantindria Catalunya dins una Espanya plurinacional. No obstant, aquest carlisme malentès obvia el fet que per  a signar un pacte de confederació, la Nació ha de ser Estat independent; només des de la independència és possible l’exercici lliure de l’autodeterminació i decidir en pla d’igualtat sobre les aliances amb d’altres Estats lliures i sobirans. Una altra via suposaria perpetuar-se en la supeditació i el vassallatge que a alguns els sembla convenir per mantenir l’estatus…

Malgrat el tacticisme, finalment els Tristany van arruïnar-se i van perdre el seu patrimoni per obra i gràcia de l’acció dels lliberals. Tot i les mesures de blindatge traçades per aquells que es van quedar parapetats a la casa pairal, l’antany ferotge cau de lluitadors és avui un allotjament rural. Dins els murs que van veure néixer tants herois, avui turistes i curiosos hi pernocten previ pagament d’una tarifa pertinent. A la bassa on les oques hi remullaven el cul, qualsevol pot accedir a refrescar-se o bronzejar-se, abstret de la presència d’uns ossos que, si des d’escassos kilòmetres enllà es tornessin a alçar, no dubtarien a prendre trabuc, pedrenyal, pólvora i perdigons i llançar-se a la muntanya…

O caixa o faixa

Diumenge passat vaig tenir una nova experiència iniciàtica en la meva evolució vital des de concepcions cosmològiques urbanites vers l’univers paral·lel rural i demogràficament petit: vaig votar a les eleccions generals espanyoles dipositant les paperetes, blanca i salmó, en les urnes del municipi de Torrefeta i Florejacs, on estic empadronat des de fa més de tres anys (a les passades encara votava a la ciutat comtal).

El fet diferencial entre aquesta i l’anterior contesa és que la província de Barcelona té trenta-un escons al Congrés espanyol, mentre que Lleida només quatre. Per tant, la pluralitat de forces que es presenten a Barcelona és molt més àmplia, essent també molt més multicolor la paleta de partits polítics que poden assolir el cobejat escó, mentre que a Lleida (i a Tarragona i Girona) l’escó és molt més car i, en la pràctica, el pensament majoritari (simplista, però pragmàtic) redueix el vot útil a tres forces: CiU, PP i PSOE. Amb això, els partidaris de les demés formacions tenen consciència que el seu vot caurà en un sac foradat i molts d’ells opten per desertar. Aquest convenciment és fomentat amb força des d’aquestes formacions majoritàries, que s’esforcen a fer opes hostils, demanant el “vot prestat” a les minoritàries, tot presentant-se com un partit escombra (el “catch-all party” dels anglosaxons) o, si cal, com a mal menor. Això provoca que, com va dir-me un amic el vespre abans de les eleccions, molts sobiranistes militants anessin a votar “amb el nas tapat” (emulant els socialistes francesos que, amb l’eslògan de “voteu l’estafador, no el fatxa”, van demanar l’any 2002 el vot per Chirac per frenar Le Pen), així com un gran nombre d’abstencions i vots nuls, alguns amb senyeres d’estela retallades o, fins i tot, veritables manualitats com la papereta que va aparèixer a l’urna de Guissona amb el tall d’un embotit vermell fosc i ben oliós enganxat, una estelada negra i la llegenda “colla de xoriços”…

Com a resultat, molts electors sobiranistes i votants d’altres formacions expressament independentistes varen prestar el seu vot a Convergència i Unió. Gràcies a aquesta capitalització de vots, CiU ha aconseguit el resultat històric de ser la força amb més suport a Catalunya en unes eleccions espanyoles, però no ha aconseguit aturar la majoria absolutíssima del PP. Amb la seva victòria, CiU formarà un ampli grup parlamentari propi, però sense cap capacitat d’incidir en les línies d’un nou Govern de perfil involucionista i recentralitzador. “Independència, independència!” fou l’únic crit que es va sentir a la seu del carrer Còrsega de Barcelona en la rebuda dels triomfals líders del partit i ningú –a diferència d’altres cops- va gosar silenciar-ho amb allò de “voleu fer el favor de callar!?”…

Consegüentment, és arribada l’hora de la veritat pel grup de CiU al Parlament espanyol. La tria està entre plantar cara o tornar a la política del peix al cove, entre defensar l’autodeterminació d’un poble que es manifesta obertament partidari del sí a la  independència o fer una fugida endavant amb la pastanaga d’un nou finançament lligada a l’extrem d’una canya massa llarga i l’esquer indigne d’una poltrona ministerial.  El dia després de les eleccions, els principals responsables del partit al qual la majoria dels espanyols han lliurat el Govern ho han dit ben clar: el PP ha guanyat amb un programa electoral que no inclou cap nou model de finançament per Catalunya i el pacte fiscal no arribarà enlloc; extrem al que ha replicat el líder unionista de CiU assegurant que ningú compti amb la seva col·laboració estable si no es resolen els problemes de Catalunya, començant pel pacte fiscal, tot i que (ai las!) avança també que “no seria un fracàs no aconseguir el pacte fiscal aquesta legislatura”…

Si mirem enrere, recordarem que l’any 2002, durant l’acte de presentació d’Artur Mas com el seu successor, el President Pujol va respondre a un President Aznar en plena majoria absoluta que suggeria oferir a CiU entrar al govern espanyol. “Creuen que ens apuntarem a la menjadora i anirem com a conillets quan diuen tites tites’“, s’exclamà indignat Pujol, afegint “No! Ens interessa Catalunya!“. Ara, deu anys després, amb un Pujol adherit a les tesis independentistes i molt absent de la campanya, sembla que es repetirà la història i que el nou President del Govern espanyol omplirà de veces la menjadora esperant que algun pollastre català, estarrufat tal vegada per una cartera ministerial, hi picotegi. “Qui s’han cregut que som!?”, s’esgargamellava el President Pujol: ara, des de les files del Partit Popular, ens ho contestaran.

Per tot això, s’ha acabat el temps de l’ara-no-toca i qui dia passa, any empeny. Davant d’un futur que no permet albirar mitges tintes, cal decidir entre fer un pas endavant o retrocedir sota el corró centralista. Arruïnada i esgotada la proposta federalista, darrer intent d’encaix de Catalunya amb Espanya trenada des de les files catalanistes del socialisme i anorreat per propis i aliens, i constatat que hi ha més independentistes a Catalunya que federalistes a Espanya, és l’hora de decidir. L’estat espanyol ja ens ha ensenyat les seves cartes, ara cal saber si jugarem amb elles o si abandonem el taulell.

Mirant molt més enrere, albirarem en la segona meitat del segle XIX en Joan Prim, il·lustre militar català que va assolir la presidència del Consell de ministres d’Espanya i que destacà per entregar-se en el camp de batalla amb valor i decisió. Quan durant la revolta de la Jamancia un grup d’insurrectes es varen fer forts a Barcelona i Sant Andreu del Palomar, el reusenc va intentar dialogar-hi i només va rebre burles; enfurismat, va pujar al seu cavall, va desembeinar el sabre i va llençar-se a un atac del qual n’havia de sortir o dins una caixa fúnebre o condecorat amb la faixa de general. La victòria li va reportar la faixa de general, tot i que, anys després, va rebre a trets la caixa mortuòria, víctima d’uns sicaris que van posar fre als seus esforços per reformar  un país que ha executat a diversos caps de Govern, però mai un cap d’Estat. Ara, un altre català, també de parla occidental, es troba en una nova cruïlla de camins on ja no val jugar a la puta i la ramoneta: o caixa o faixa, o poltrona o país.