Sí que ve d’un pam

El cap de setmana passat vaig tenir el gran goig i la joia d’assistir a una de les sortides que, des del Fòrum l’Espitllera, s’organitzen de tant en tant per a conèixer i opinar sobre el paisatge de la Segarra tot trepitjant literalment de peus a terra. És aquesta una activitat enormement gratificant, ja que, als plaers de gaudir d’una companyia il·lustrada, de participar d’un debat amb filosegarretes inquiets, de descobrir amb altres ulls racons quotidians i de fruir d’una bona i generosa oferta gastronòmica (prova de la vigència de la Piràmide de Maslow a l’hora d’assolir grans fites), també ens deixa tot un pòsit d’informació i material gràfic que no té cap rebuig, ni per a elaborar rigorosos estudis sobre la comarca ni per a ser la base de les reflexions i els estirabots amb els que fuetejo setmanalment els meus penitents lectors…

Cal tenir present que la pluralitat interna del grup “espitlleraire” i la diversitat de formacions, criteris i inquietuds de cadascuna de les persones que l’integrem, provoquen que sovint marxem més enllà de la valoració de l’assumpte central (en aquest cas: el paisatge) i ens endinsem en disquisicions sobre les dimensions econòmiques, socials, històriques, culturals i, fins i tot, polítiques, aspectes que només de forma col·lateral incideixen en el leitmotiv de l’activitat programada. Aquest fenomen va esdevenir també en el tancament de l’expedició paisatgística en qüestió, la darrera fita de la qual fou el dolmen de Llanera, als confins septentrionals del terme de Torà. Allí, sobtat i commocionat pel fet de trobar el megàlit indicat i rebatejat com a dolmen “de Llobera”, no vaig poder evitar reflexionar sobre aquesta mutació toponímica…

En primer lloc, la curiositat d’aquesta transformació nominal ens va fer recórrer a l’auxili de la tecnologia, satèl·lit inclòs, amb la qual es varen verificar les coordenades de l’emplaçament i, bolcada la georeferència al corresponent mapa, vaig poder confirmar que, al menys a dia d’avui, el dolmen es troba –per pocs metres- dins els límits municipals de Torà, essent, per tant, una part de la Segarra. No obstant, la senyalització i la catalogació feta des de Llobera de Solsonès ho nega i se l’apropia. En conseqüència, tot indica que ens trobem davant d’un conflicte fronterer que, salvades les distàncies, ens pot recordar l’actual bel·licositat entre Cambodja i Tailàndia pels temples djémer de Preah Vihear o, fins i tot, retornar-nos a la memòria un dels moments més gloriosos de la història contemporània de l’Estat on se’ns inscriu: la pugna entre els Regnes d’Espanya i del Marroc per l’illot de Perejil.

Cert és, com digué Guiu Sanfeliu, que la Segarra és una terra “d’imprecisos límits” i que aquí mateix tenim una acreditació d’aquestes fites vagaroses, especialment si recordem que Llanera pertany a Torà (i per extensió a la Segarra) des de fa poc més de 40 anys i per la voluntat d’un secretari municipal, o bé si tenim coneixement que fa tres o quatre anys un grapat de masies del lloc varen endegar un procés administratiu de segregació i annexió a Llobera o, fins i tot, si pensem que tot el municipi de Torà (i també el veí de Biosca, que no vol ser menys) va votar fa un any deixar la Segarra i passar al Solsonès. Per tant, el dolmen de Llanera o de la Vila de la Gola de Bous o de la Torre dels Moros (mai dolmen de Llobera!), tot i mantenir-se fix en el mateix lloc des de fa més de 4500 anys, va i ve de Torà a Llobera, de la Segarra al Solsonès i de la futura Vegueria de Ponent a la Vegueria de la Catalunya Central, per capricis del destí…  Ara, avui per avui, i possiblement per pocs centímetres, el dolmen és a Torà i Torà és a la Segarra. En conseqüència, si els segarrencs volem ser dignes d’un monument tan extraordinari (possiblement el dolmen de corredor més gran i més ben conservat del nostre país), posem-lo en valor,  promocionem-lo i rotulem-lo com es mereix, en cas contrari, potser no en som dignes i, com cantava la Trinca, “si es porta penjim-penjam  / sí, que sí, que sí ve d’un pam”.

Mentrestant, alienes a tots i tothom, les pedres del megàlit seguiran al seu lloc,  impertèrrites i silencioses, mentre testimonien el trànsit dels segles i contemplen com desfilen per la seva galeria i un darrere l’altre homínids primitius, ilergets, romans, gots, àrabs, francs, urgellencs, toranesos, segarretes, solsonins i, fins i tot, turistes, aixafaterrossos, metralleros, campistes i pixapins, tots ells –al menys, se’ls presumeix- de tipologia evolutiva sapiens sapiens. Probablement, si pogués parlar, davant tanta disputa estèril, s’exclamaria en una amarga declamació dels versos immortals de Jesús Lizano, grandíssim i barbut poeta de la mística llibertària: “Cristianos, musulmanes, coptos,/ inspectores, técnicos, benedictinos, / empresarios, cajeros, cosmonautas…/ ¡Yo veo mamíferos!”.