Arxiu del Blog

Elogi de la boira

La matinada del passat 21 de desembre, carregat de lleganyes i bona fe, vaig retornar al dolmen de Llanera… Pels puristes, puntualitzaré que del megàlit també en podem dir de la Torre dels Moros o de la Vila de la Gola dels Bous, a gust del consumidor (però mai de Llobera!, dit sigui de pas). Allí em vaig reunir amb una colla de segarretes intrèpids que, sense por a la son ni al fred, desitjaven contemplar un espectacle exclusiu del solstici d’hivern: la il·luminació amb els primers raigs de sol de les lloses interiors de la cambra del sepulcre. L’extraordinari fenomen, comú amb d’altres dòlmens catalans, ens connecta amb aquells proto-segarretes que, més de quatre mils anys enrere, vivien d’acord amb els cicles de la natura…

No obstant, una presència no convidada va frustrar les expectatives: la boira, que amb la seva espessor va fer inútils els empenys d’avenç dels raigs solars i va teixir un teló que no va alçar-se per l’espectacle. Sort en vam tenir d’unes tasses de xocolata ben calenta i d’uns talls de coca sanaugina que, repartits a pleret, varen escalfar-nos cos i ànima a mode de consol.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAEncara no satisfet del tot amb les llepolies, vaig rematar la revifalla amb un esmorzar de forquilla al proper santuari de Pinós, al vell hostal d’en Pitosa, on “en veritat és que sense diners no donen res”. Poc quilòmetres separen el dolmen del santuari, però en el trajecte s’hi pot corroborar la tesi que diu que els imprecisos límits de la Segarra fineixen allí on els tentacles de la boira s’esfilagarsen. Emergint de la densa capa, encimbellat al capdamunt de la serra de Pinós, vaig contemplar la plana, tot taral·lejant els darrers versos d’”El rei de les coses” d’en Roger Mas: “un mar de boira on s’emmiralla el sol / cobreix totes les valls d’un país inventat”.

És ben cert que la boira va espatllar l’experiència i que més hauria preferit no trobar-me-la. Però la boira forma part de la identitat d’aquestes terres i en marca el caràcter, tant del paisatge com de la seva gent, i cal apreciar-la com un dels seus valor intangibles. En aquest camp, els campions són els amics de la Boira de Ponent, que des de la plana d’Urgell la defensen com a símbol patriòtic i la posen en valor organitzant caminades i pedalades per escampar-la sense por, capitalitzant-la a través d’un engrescador projecte de dinamització turística i enorgulliment nacional.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAL’enyorat Toni Nadal, des de la Història Natural de la Segarra, ens confirma que la boira, mer “núvol arran de terra” és el fenomen meteorològic més famós de les terres de Ponent, i ens puntualitza que  “no és a la Segarra on es deixa veure més vegades (…), però sí el suficient com perquè sigui un signe d’identitat del clima de l’hivern“. L’escriptor Josep Vallverdú (finalista del Premi Josep Pla, precisament amb “Indíbil i la boira”) n’és un dels seus principals valedors quan escriu que “la boira té el seu encís (…), sobretot quan arriba després d’una forta glaçada i vesteix de fantasioses filagarses les puntes de l’herbei i els glaços que pengen, en estalactites, de balcons i canaleres”.

Però qui més hi ha cercat la musa és el ram dels poetes. És omnipresent a l’obra del guissonenc Jordi Pàmias (“Campanes de diumenge / Tots hem estat, un dia, / infants, sota la boira” o “Boira de nit, fal·laç volum; que s’arrossega per l’eixida”), mentre que la cerverina Rosa Fabregat l’ha triat per donar nom al darrer volum recopilatori (“Ancorada en la boira”). També estén el seu mantell als versos d’autors de la talla de Joan Maragall (“Oh! boira que amb el sol tota t’aclares, / i que tu tota sola t’obscureixes / i t’omples dels rumors de la tempesta…”), Màrius Torres (“Hi ha una ciutat, molt lluny d’aquí, dolça i secreta, / on els anys d’alegria són breus com una nit; / on el sol és feliç, el vent és un poeta, / i la boira és fidel com el meu esperit”), Josep Carner (“Enmig de la boira que munta / l’estiu sospira”), Espriu (“aquesta aigua de pluja a l’hivern. Ha caminat tota la peregrinació del cel, trobant-se multiplicadament a través dels fins vials de la boira, oferta mirall d’ella mateixa, germana de la llum”) o Martí i Pol (“”No passa cap pensament a través / d’ aquesta boira feixuga que fa dies / aïlla el poble i tots els que hi vivim.”), entre molts (i molts) d’altres. A més, més d’un dels qui vam viure el naixement del rock català, reconeixem mig avergonyits haver cantat, encenedor en alt, allò de “Somnis entre boires / Boira entre els dos / Tu i jo pell a pell / Ombres dins el cel…” dels Sangtraït.

A pesar de tot, cal reconèixer que la boira no té bona premsa. Flac favor n’ha fet el cinema, vinculant-la a les pel·lícules de por (recordo especialment la seva persistència a l’exterior de la mansió de Los Otros, o al Dràcula de Coppola, que convertit en boira s’escolava  al sanatori de Carfax, o la paorosa boira de The Mist, adaptació de la novel·la Stephen King, amb un dels finals més tràgics que podem trobar al cel·luloide) i als territoris nefands, com el mític Mordor del Senyor del Anells. Tampoc n’ha estat cap aliat aquell clàssic de Llach, que agafant-se al tòpic que la relaciona amb obstacles, pretén encoratjar l’avenç afirmant que “malgrat la boira, cal caminar”…

Per tant, trenquem una llança en favor de la boira i gaudim-la, ben abrigats i escampant-la a poc a poc -això sí!-, no fos cas que la gebrada jugués una mala passada als nostres malucs. I si en un moment de debilitat o angoixa fem com Vallverdú, que arribada l’ancianitat, va dir que escriure sobre la boira és una cosa, però patir-la és una altracom a justificació de no instal·lar-se al seu Puiggròs natal, tinguem ben presents que som molt afortunats: l’anticicló que a nosaltres ens porta les gotetes d’aigua de la boira, a l’atmosfera de la gran conurbació du partícules tòxiques en suspensió.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Anuncis

Jo també sóc gai

Fa de bon veure com, tot i el vendaval que comporta el Procés cap a la consulta del 9N, el Parlament de Catalunya segueix treballant. Bona prova és l’aprovació la setmana passada de la Llei de Dret de les Persones Gais, Lesbianes, Bisexuals i Transsexuals i per l’Eradicació de l’Homofòbia, la Lesbofòbia i la Transfòbia, a pesar del vot en contra del Partido Popular i els laments públics de l’ínclit Duran Lleida, que en defensava l’esmena a la totalitat. En aquests dies que tot fa història, també és remarcable aquest text, ja que per primera vegada al món s’aprova una llei que preveu sancions contra les discriminacions homòfobes. Hi ha qui critica la norma per considerar-la massa intervencionista, fins i tot paternalista, o bé, des d’altres sectors socials que també es consideren blanc de discriminacions, s’apel·la per la necessitat d’un text que rebutgi totes les desigualtats, i no només les que tenen arrel en l’opció sexual.

No obstant, me n’alegro molt de l’aprovació d’aquesta llei i em fa sentir orgullós la valentia del col·lectiu polític que, des del Parlament del meu país, l’ha fet possible. N’estic molt satisfet per respecte a la democràcia, pel rebuig a qualsevol forma de discriminació i, a més, perquè jo també sóc gai… Al menys, en el sentit literal de la paraula.

El terme gai té el seu origen en la literatura medieval occitana. Assolir la condició de gai era un anhel dels antics trobadors, que hi identificaven la consecució de la felicitat terrenal, un benestar, una alegria, una diversió, conquerits des del domini de la cortesia i la cultura. Al segle XIII, un dels màxims representants de la poesia trobadoresca, en Ramon Vidal de Besalú (defensor de la “parladura dreta” de la lírica occitana, front els catalanismes que cada cop més la contaminaven), introduïa un dels seus poemes més coneguts amb el vers “Sota Fo el temps c´om era gais” (és a dir, “això va ocórrer en el temps en què la gent era feliç”). Pel que sembla, l’origen del mot derivaria del gaudium llatí, que significa “alegria” i “plaer dels sentits”, terme que també hauria donat lloc al nom Gaius, un dels més comuns a l’antiga Roma i que va identificar molts juristes, polítics, militars i filòsofs, entre els quals es comptava Gaius Oppi, amic íntim de Juli Cèsar…

Al inicis del segle XIV, a l’ombra d’un llorer del barri de les Agustines de Tolosa, la capital occitana, es creà el Consistori de la Sobregaya Companhia del Gay Saber, amb l’objectiu central de reviscolar la poesia trobadoresca, profundament delmada després de la croada contra els càtars. En aquest col·lectiu només hi eren admesos aquells que dominaven els fonaments de l’art líric, és a dir, només hi podien formar part els qui gaudien d’un grau avantatjat a l’escala amatòria en qüestió, és a dir, hi “entenien”. En el sí d’aquesta acadèmia es van elaborar un seguit de tractats a la recerca de l’alegre coneixement, entre els quals hi destacà “Les Flors del Gai Saber”, i es van institucionalitzar els Jocs Florals, concursos literaris que premiaven al millor entenedor en la gaia ciència que, en llengua occitana, varen sobreviure fins al segle XVI. L’exemple fou tan reeixit que a finals del segle XIV fou adaptat a la ciutat de Barcelona, on es celebraren sota el patronatge de la Corona catalano-aragonesa durant quasi cent anys.

Al segle XIX, la Renaixença catalana, moviment encarat a refermar la consciència diferencial de poble català, enfortint-la i reivindicant-la, va tenir com a primera manifestació la reinstauració dels Jocs Florals. Recuperats a Barcelona l’any 1859, es van estendre a València i, més tard, prohibits pel franquisme, als casals catalans de l’exili. El major guardó d’aquest certamen era el títol de Mestre en Gai Saber, el qual fou guanyat, entre d’altres, per Verdaguer, Maragall, Carner o Alcover.

De fet, el poeta Antonio Machado, en el seu Campos de Castilla, manifesta que ell no es “una ave de esas del nuevo gay-trinar”, expressant així el seu rebuig a l’estètica literària del Modernisme (“desdeño las romanzas de los tenores huecos…”). Per la seva banda, el filòsof Friedrich Nietzche titula “La gaia ciència” (traduïda també com “L’alegre saber”) el llibre on reivindica l’ateisme com a via per a fugir de la mentalitat esclava de la cultura cristiana i assolir la veritable llibertat, emprant el terme gai per a al·ludir l’orgullosa i feliç afirmació de l’existència, la passió de la força vital.

No fou fins molt més endavant que el vocable gai, traslladat al francès des de l’occità, seria manllevat per les comunitats homosexuals anglòfones per a identificar el seu col·lectiu, en substitució del terme “homosexual” que en aquell temps tenia connotacions de patologia o desviació psicològica. De fet, fins als anys setanta del passat segle, en llengua anglesa, “gay” era emprat com a sinònim d’”alegre”. Alguns recordarem un cèlebre gag de la sèrie televisiva “Els Roper” on un formós jove, per defugir les escomeses amatòries de la Mildred, excusava el seu rebuig afirmant-li que era gai, fet al qual ella no trobava cap obstacle que impedís la seva relació, donat que també es considerava una persona alegre i divertida…

Per tant, des de fora de l’armari, manifesto obertament que, en tant en quant em mou la recerca de l’alegria i la passió per viure, jo també sóc gai. I, segurament, tu mateix, amable lector, a banda de poder ostentar la condició de funcionari, esportista, conservador, ateu, cerverí, fumador, viatger, hemofílic, escriptor, culer, gastrònom, filatèlic, heterosexual o qualsevol altre atribut que et defineixi, també ets gai.

GAI SABER

(amb dedicatòria i agraïment especial a en Thou i l’Amai per fer de musa)

Mals temps per a la prosa

Fa uns dies vaig tenir el goig de ser convidat a una de les trobades poètiques que, quan arriba el bon temps, convoca pels encontorns de Guissona l’amic Robert de la teuleria. La cita era al peu de l’alzina del Mestret, l’arbre més monumental de la plana guissonenca, a les set de la tarda. Tot i que era un dels dies més calorosos de l’estiu, s’hi van aplegar mig centenar d’assistents, amb un ventall d’edats que separaven en vuit dècades el més jove de la més veterana. A recer “de la tofa negrosa, d’austera verdor” de l’antiquíssim arbre la poesia va fluir polifònicament, trencant l’albaïna de l’hora baixa i cridant una marinada que, a poc a poc, va arribar per a bressolar la paraula. Endolcits amb la coca de sucre i alegres els cors –amb la contemplació de la posta de sol i el vagareig de mà en mà d’un porronet de mistela-, els poemes de Maragall, Verdaguer, Papasseit, Carner, Margarit o Comadira varen mesclar-se amb líriques fresques de poetes locals, marcat el ritme pels versos estremits de Jordi Pàmias, la presència del qual, a tocar del tronc de segles, era l’alfa i l’omega de l’estàtic cercle circassià que traçaven els presents.

En mig d’aquell Parnàs segarreta, jo –humil per una vegada-, no vaig gosar badar boca. Sempre he estat incapaç d’escriure poesia: les comptades vegades que ho he intentat, no he anat més enllà d’aquell rimaire que, després de trenar amb certa perícia hendecasíl·labs de rima consonant, assoleix un resultat ridículament xaró o galdosament humorístic. I, com a rapsoda, m’entrebanco amb els versos lliures o caic en el parany del ritme monòtonament compassat de quartets i tercets. Per tant, per una vegada, vaig fer cas a cert savi àrab que digué allò de “si el que vas a dir no és més bell que el silenci, no ho diguis”… No obstant, em va venir a la ment un article que, sota l’apropiat títol de “Cabòries estivals”, publicava als anys vuitanta en Jesús Moncada.

A l’article en qüestió, el mequinensà denunciava el desequilibri entre escriptors rurals i urbans i, per evitar allò que denominava com a “desastre ecològic” (que consistia en l’èxode d’escriptors rurals cap a Barcelona), proposava declarar-los espècie en perill d’extinció i dictar un seguit de disposicions d’urgència que en garantissin la conservació. A més, recomanava la distribució segons les necessitats de cadascuna de les comarques, no fos cas que alguna d’elles esdevingués un niu de poetes mentre, per altra banda, haguessin de llogar prosistes pels pregons de festa major. Val a dir que, en la seva precipitada anàlisi sobre la presumpta escassetat de literats en el camp català, afirmava precisament com a única excepció la Segarra, “on la prodigiosa  fecunditat de Manuel de Pedrolo inclinaria qualsevol a creure en l’existència allí de milers i milers d’escriptors infatigables”. Tot i això, avui, vint anys després, quan la Dama Negra s’ha endut el prolífic escriptor de l’Aranyó, a més de l’Isidor Cònsul, en Josep Coma o en Josep Maria Madern, la situació de la prosa segarrenca no està, ni de lluny, a l’alçada de llur poesia…

La tradició poètica de la Segarra arrela en la nit del temps, d’ençà que algú cisellà el més bell epitafi escrit mai en alleujament dels afligits pares de Lèsbia. El trobador Guillem de Cervera o el rector de Vallfogona en són noms ben il·lustres com, a dia d’avui, Jordi Pàmias, Joan Margarit, Rosa Fabregat o Jaume Ferran, són exponents de primeríssim ordre. Seguint el seu solc, dotzenes i dotzenes de poetes broten per la comarca, potser emulant a Brecht quan en una altra època de crisis social, econòmica i de valors (en el famós poema “Mals temps per a la lírica”) afirmà que “l’espant davant els discursos del pintor de brotxa grossa / m’impulsa a escriure”. Tot i això, on són els prosistes?

Com a símptoma d’aquesta mala salut, només un botó: que la Televisió Pública de Catalunya vingui a la Segarra i cerqui un escriptor que en faci un retrat literari i acabi triant algú que, en el seu haver, tingui només la publicació de mig llibre (de divulgació turística, a més a més), a banda d’una col·lecció d’articles apareguts en revistes locals carregats de demagògies críptiques, ironies desafortunades, cites pedants i veritats a mitges. Per això, potser sí que ha arribat el moment d’emprendre les accions que proposava en Moncada i engegar el pla de repoblació de dramaturgs, novel·listes i assagistes pel nostre territori, això sí, prèviament instruïts amb nocions de meteorologia poètica i agricultura literària que evitin cap desgavell derivat del desconeixement del medi.

Mentrestant, haurem d’esmerçar-nos en fer llegir als nostres joves l’obra adreçada al públic infantil i juvenil de Mercè Canela, filla de Sant Guim de Freixenet, esperançats que els hi arreli la vocació literària, o bé cercar per la blogosfera els prosistes segarrencs, sovint amagats rere pseudònims: la Marieta de la Font, que des de la incerta Font de Biscarri fa brollar les seves reflexions amb una nuesa guarnida de saviesa i hedonisme, el Cosidor de Sikarra, enigmàtic cronista que teixeix un tapís segarreta sota metàfores aparentment hermètiques, en Giliet de Florejacs, emboirat escrivent que gaudeix plagiant els meus textos més brillants, o l’Anna Punsoda, lletraferida nòmada (segons la classificació de Moncada) que, amb un peu a Concabella i l’altre a la barcelonina plaça Canuda, reflexiona sobre l’actualitat en uns assaigs carregats de cites filosòfiques, fotogrames televisius i catalanisme desencotillat. A banda d’ells, la Repera de Lleida, la Inspiració dels Comalats, les Tribus de la Segarra o la Història des de Cervera són d’altres blogaires que, amb major o menor disciplina, llencen les seves proses a la xarxa a l’espera de l’arribada de millors temps per a la prosa.

En mig d’aquest maremàgnum, podem acabar de passar les hores d’oci mandrós de l’estiu amb una novel·la: “Los tres dragones”, la coautora de la qual és una altra ploma segarreta camuflada rere un pseudònim: Gemma Galgani. Conspiracions històriques, assassinats tèrbols, erotisme euforitzant i intrigues de final inesperat filen una novel·la que ens fa passar una bona estona i desitjar, amb fervor, que no trigui en publicar-se en la llengua pròpia de la Segarra i de bona part dels seus protagonistes…

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...