Arxiu del Blog

Sota la pluja d’estels

Un dels molts privilegis dels quals podem presumir aquells que vivim on de nit encara cau la nit està en la contemplació del cel nocturn. L’embadaliment observant a ull nu la Lluna, les constel·lacions, els planetes i les nebuloses, tombat panxa amunt sobre una  màrfega estesa damunt del rostoll, gaudint de la fresca i en bona companyia, és un d’aquells plaers que no valores prou fins que el perds (moment quan, per cert, sovint ja és massa tard). I, d’entre tots els espectacles que podem descobrir tranuitant sota l’esfera celeste, segurament el més esclatant és la pluja d’estels que entre mitjans de juliol i finals d’agost omple el cel de fonedissos solcs de llum i les ments de desitjos il·lusionats.

Els científics, entossudits en fer prosaiques les emocions i racionals les quimeres, expliquen que la pluja d’estels s’origina quan penetra dins l’atmosfera terrestre la pols còsmica emanada d’un cometa (anomenat amb el dessaborit nom de 109P). Segons ells, la combustió de les partícules de la cua del meteor en aproximar-se al nostre planeta generarien les traces lluminoses que cada estiu podem contemplar al firmament i que ells han batejat com Perseides… No obstant, la saviesa popular coneix aquest fenomen com les llàgrimes de Sant Llorenç, donat que la seva màxima esplendor coincideix amb la nit del 10 d’agost, festivitat en honor a aquest campió de la fe i patró de bibliotecaris, cuiners i miners. Les llàgrimes, diu la tradició, serien aquelles gotes ardents que varen vessar els lacrimals del màrtir mentre era rostit sobre una graella de ferro. Val a dir que no queda clar si eren de plorar o de riure, ja que, segons Jacme de Voràgine,  just abans d’expirar llançava al seu botxí la cèlebre frase “Ecce, miser, assasti tibi partem unam, regira aliam et manduca” (“Adona’t, mesquí, que ja estic torrat d’aquesta part; ara gira’m de l’altra i menja’m”).

Enguany, els estels que han plogut sobre casa nostra, sia per obra i gràcia del plany del sant o sia pel pas dels residus interestel·lars, no han estat el fenomen fugisser i efímer de cada estiu, sinó que, bona part d’ells, han decidit instal·lar-se arreu de la nostra comarca. Així, en un fenomen que pot sorprendre tant la conservadoríssima racionalitat dels més científics com l’extremada prudència dels més fervorosos i fidels, les estrelles romanen ben visibles, amb la seva cua quadribarrada d’un roig refulgent, repartides entre els llocs més emblemàtics i les llars més humils, entre els edificis institucionals i les construccions històriques, entre les façanes dels habitatges i les teulades de tot tipus de coberts…

D’aquesta manera, els estels han pogut contemplar-se coronant els campanars de diverses esglésies parroquials, com la Marededéu de l’Assumpció d’Hostafrancs, Sant Salvador de Tarroja o a Santa Maria de Sant Guim de la Plana; fins i tot hi ha qui anuncia que n’hi ha una que sobrevola el cel en direcció a la Torre de la Fe cerverina… També han brillat als venerables murs de fortaleses segarrenques com el castell de Biosca i les torres de l’Ametlla o Vallferosa, llampurnejat en edificis consistorials com l’Ajuntament de Sant Guim de Freixenet o d’Ivorra, resplendit als patis de la Universitat de Cervera, rematat l’agulla de la Farinera del Sindicat Agrícola cerverí o presidit lluïts balls de Festa Major i concorreguts sopars populars a les Pallargues, Massoteres, Sant Antolí, Malgrat, la Morana, Sedó i molts d’altres. A més, a banda de tota aquesta munió d’estels rutilant als llocs més significatius, centenars i centenars d’altres estrelles, a voltes vermelles, a vegades blanques, però sempre resplendents encapçalant una cua daurada travessada per quatre barres de sang, s’han allotjat guarnint balcons i finestres de llars segarrenques, radiant llum a la vista i escalf als cors. A més, com afirmen gents arribades de més enllà de l’altiplà, el prodigi es reprodueix al llarg i ample de les contrades catalanes.

És evident que tota aquesta portentosa constel·lació ens vol anunciar quelcom, un fet extraordinari, un prodigi meravellós i l’acompliment d’un anhel llargament esperat. No pas en va, el convenciment popular diu que aquell que contempla un estel caigut del cel i formula amb vehemència i convenciment un desig, pot tenir per cert que s’acomplirà. Per això, cada cop que contemplem algun d’aquests estels, farem bé en aclucar els ulls uns instants, enunciar mentalment el nostre desig i, a continuació, treballar amb força i amb la seguretat que aquest s’acabarà fent realitat!

A casa meva, una d’aquestes estrelles s’ha allotjat als murs de migdia i veig amb claredat que apunta a l’Orient. Per tant, com ho van fer aquells Mags que seguiren dos mil anys enrere un estel brillant, el proper 11 de setembre seguiré el camí que assenyala vers l’Est. Així, seré un més en l’esdeveniment històric que ha de tenir lloc aquell dia a la capital del meu país…

Quan passin els anys, alguna nit d’estiu, tombat panxa amunt sobre una màrfega estesa damunt del rostoll, gaudint de la fresca i en bona companyia, sota les llàgrimes de Sant Llorenç podré explicar als meus néts que aquells estels varen fer realitat el meu desig -i el de la gran majoria de segarrencs i de catalans- i que gràcies a seguir el seu camí els homes i les dones de la nostra nació varen esdevenir sobirans, lliures i, per damunt de tot, feliços.

Anuncis

Prometo estarte agradecido

Aquest dissabte 10 de juliol, com centenars de segarrencs -alguns dels quals fins i tot han ocupat portada a la Vanguardia del dia 11- vaig acudir a la manifestació de Barcelona. Sota el lema “Som una nació. Tenim el dret de decidir”, més d’un milió de catalans i catalanes reivindicàrem la nostra dignitat com a país i el dret de decidir el nostre futur.

Des de fa anys sóc habitual de manifestacions. La meva tendència inconformista (tal vegada “pancartista”, diria aquell) m’ha fet sortir al carrer per protestar contra guerres i globalitzacions, per reivindicar la llibertat de la nació catalana i per donar suport a moviments per la pau i la justícia. No obstant, cap manifestació he viscut tan massiva, decidida i unànime com aquesta. El Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, la Gran Via i tots els carrers adjacents eren curulls de gent clamant per la sobirania de Catalunya.  Més d’un milió de persones, de totes les edats, orígens i condicions, mostraven alhora l’enuig amb la situació actual i la decisió madura d’emancipar-se de l’Estat espanyol. Una riuada d’estelades i un crit unànime per la independència revelaven la fi d’etapa i el començament d’una nova època, carregada d’esperances i reptes de futur. En aquell moment d’eufòria, al bell mig de la gentada, vaig pensar que per viure aquell moment històric, com varen ensenyar-me els pares i Rosendo Mercado, era obligat donar les gràcies a algú…

El primer que em va venir a la ment fou pensar en el President Montilla. No puc negar el seu mèrit en la sortida digne d’un Mihura el dia de la publicació de la sentència del Tribunal Constitucional, la contundència del primer missatge i la crida al poble català a la manifestació unitària. No obstant, la desinflada posterior, la rebaixa immediata de to i la ridícula polèmica que va pretendre convertir la senyera en una pancarta, ha demostrat l’obediència del President a les prerrogatives centralistes del seu partit i que el model federalista amb el que s’omple la boca no se’l creuen ni al carrer Nicaragua. No li he d’agrair res.

En segon lloc, vaig pensar en els partits catalans sense obediència estatal. Tot i això, de seguida vaig recordar la imatge d’uns pactant a Madrid una primera retallada a un Estatut (ja de per sí mesell) aprovat per àmplia majoria al Parlament català; d’uns altres votant i defensant un model de finançament que -tard i malament- fixava uns paràmetres fins i tot per sota dels mínims estatutaris; i d’uns tercers que, sempre seguidistes i submisos al partit majoritari, ara treuen de l’armari l’arnat lema “volem l’Estatut” i defensen una fugida endavant. Tampoc aquests mereixen el meu agraïment.

Els expresidents, potser? Quatre expresidents del Govern i el Parlament feren un crit unànime a participar en la mobilització, defugint diferències d’ideologia i color. No obstant, bona part de la situació actual té les arrels en fets del seu mandat. Ells varen tenir el poder durant una bona colla d’anys i certs mals que ara arrosseguem es deuen a decisions errònies i poc valentes del passat. Gràcies per venir, padrins, però no és mèrit vostre!

Les plataformes i les entitats civils, aleshores? Òmnium cultural ha convocat oficialment la manifestació i ha resistit a les pressions per mantenir el lema. Tampoc es pot negar el gran mèrit de les múltiples entitats que han encarrilat la societat civil, incentivant i convocant les consultes sobiranistes, organitzant les manifestacions de Brussel·les o Ginebra, les conferències i xerrades difonent i explicant la viabilitat del projecte sobiranista o pressionant els polítics i els medis de comunicació per posar la independència a debat… Tot i això, el seu àmbit d’actuació i influència, sovint ignorats pels mass-media, és força limitat. La seva lluita és més silenciosa i no pas esclatant, com aquesta manifestació.

Aleshores, a qui li ho de d’agrair? Ho tinc clar: al Partido Popular i al Tribunal Constitucional.

Gràcies, peperos! Sense el vostre recurs, ara Catalunya s’eternitzaria com una autonomia més, encaixada dins el Reino a partir d’unes normes que l’encotillen, espolien i humilien. Gràcies, Sr. Rajoy, per obrir-nos els ulls i evitar que encara creguem -il·lusos de nosaltres!- poder viure plenament en català, veure compensat el nostre esforç fiscal i fer sobreviure la nostra identitat nacional, sense caure fagocitada per l’Estat espanyol.

Gràcies, il·lustríssimes senyories! Sense la seva sentència, encara pensaríem que el futur d’una Catalunya en llibertat i projectada plenament a Europa era compatible amb la pertinença a l’Estat espanyol. Gràcies, Sr. Gay, per fer-nos entendre que la Justícia espanyola és un òrgan messetari i carpetovetònic, que no ens deixen ser una nació, sinó una regió dins la indissoluble i unitària Espanya i que, per molt que ens esforcem en generar riquesa i dinamisme, no tenim cap dret a demanar una justa compensació econòmica.

A vosotros, distinguidos amigos, ¡muchas gracias! Missatge rebut. Ara actuarem en conseqüència.

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...