Caritat i dignitat

El dissabte passat, a Madrid, prop de dos milions de persones van manifestar-se exigint el respecte a la seva dignitat. Vinguts d’arreu de la geografia ibèrica i mobilitzats per la defensa dels drets fonamentals dels homes i les dones, es reuniren en la que possiblement és la manifestació més gran dels darrers anys a Espanya. Les motivacions eren molt diverses, totes elles generades com un tsunami davant l’asfíxia de les polítiques ultra-lliberals, repressores i humiliants impulsades des dels despatxos del poder. Mentre un dels prohoms de la transició espanyola s’acomiadava plàcidament i serena d’aquest món, una ciutadania indignada feia sentir la veu contra el gran frau d’una democràcia emmanillada. Protestes contra un sistema on uns pocs s’enriqueixin fent negocis immorals amb els drets bàsics a l’habitatge, la salut, l’educació o l’energia… Denúncies del foment de l’especulació dels recursos naturals, dels mitjans de comunicació, dels serveis sanitaris, de la cultura… Clams front un retrocés accelerat a les conquestes socials de les darreres dècades en matèria laboral, de desenvolupament social, des respecte a les cultures, de defensa del medi ambient… Indignació en constatar que els recursos públics se centren en el rescat de la banca i en l’assumpció d’un deute il·legítim, opac i odiós… Oposició al malbaratament de recursos públics en benefici dels interessos de les oligarquies i en inversions militars, antidemocràtiques i servils… Reacció contra les manipulacions informatives des dels mitjans de comunicació generals, la mordassa dels mitjans crítics i no sotmesos i les repressions policials, com a mecanismes per a silenciar el moviment de reacció social… Denúncia de la corrupció, el clientelisme i la incapacitat estesa impunement entre les classes dirigents… Queixa contra un corró institucionalitzat recentralitzador, homogeneïtzador i asfixiant de la diferència…

La marxa venia encapçalada per molts moviments sorgits els darrers temps, bona part d’ells de caire reactiu: col·lectius contra la privatització de la sanitat, contra els desallotjaments, contra l’atur desbocat, contra les retallades, contra els expedients de regulació de grans empreses (Panrico, Alstom, Tv3, Cosmocaixa, HP…). Col·lectius nascuts com a reacció de la ciutadania a una crisis de la qual, sense ser-ne culpable, n’esdevé víctima, sense haver participat dels guanys, se la converteix en deutora, i que es veu empobrida progressivament.

Mentre tot això succeïa a Madrid, a la Segarra també se celebrava un acte per la dignitat. Al vespre d’aquell dissabte, a la sala municipal de Tarroja, es rendia homenatge a una organització que, des de la generositat, el voluntariat i l’amor, fa vint-i-cinc anys que treballa en favor de la justícia social: Càritas interparroquial de Cervera. Entitat que, de forma silenciosa i modesta, treballa per la Caritat, entesa des del seu sentit literal: aquella actuació que mou al proïsme estimulada per l’amor, per l’impuls a desitjar i fer el bé a l’individu. Caritat amb majúscules, radicalment oposada a l’almoina paternalista i condescendent que tan sols constata i perpetua la situació d’inferioritat del beneficiari. Caritat que defensa la dignitat de la persona, sense esperar cap recompensa, i que treballa perquè la dona o l’home assistida pugui desenvolupar els seus drets i llibertats integrada a la societat i en igualtat de condicions i oportunitats. Caritat que es guia per l’amor als altres, per la solidaritat i per la justícia, i que lluita contra la desigualtat, la injustícia i la pobresa.

Com és públic i palès, Càritas és un organisme depenent de l’Església catòlica. Aquesta circumstància, lluny de suposar una potenciació de l’entitat, ha esdevingut un handicap. La instrumentalització feta des de les altes instàncies de la jerarquia eclesial, en lamentables episodis com les declaracions del portaveu de la Conferència Episcopal espanyola, quan amenaçava que gravar amb impostos municipals les propietats de l’Església aniria en perjudici de la seva labor social, o quan el Bisbe de Solsona suggeria excloure de l’organització als no practicants del catecisme catòlic, han tacat públicament l’entitat. En front això, calia posar llum sobre el fet que Càritas se sustenta en quasi un 90% amb fons propis (quotes d’associats i donatius), que els recursos que rep de l’Estat ho són des de l’assignació de la casella de l’IRPF destinada a entitats socials (com les demés entitats no governamentals del tercer sector: Creu Roja, per exemple) i no pas a l’Església catòlica, que –evidentment-  la seva tasca humanitària s’adreça als beneficiaris sense tenir en compte la seva confessió religiosa i que la seva dedicació cobreix les llacunes assistencials a les quals l’Administració pública dóna l’esquena. Factors tots que, en una utòpica societat ideal, la farien sobrera, cobertes totes les mancances per unes estructures d’Estat assistencials i justes; però que, a dia d’avui, i possiblement durant molts anys més, li donen raó de ser. L’actuació en defensa de la dignitat de la persona, l’opció pels pobres, la solidaritat universal i la preservació del planeta són els objectius de Càritas, de la mateixa manera que amb tota seguretat ho són per les entitats i persones individuals que van participar a Madrid en la confluència de les marxes per la dignitat.

Per tot això, esdevé especialment merescut, oportú i feliç el reconeixement fet a Càritas des del Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot amb el Premi SIkarra 2014. La representació de la moneda que centra l’escultura del Premi Sikarra cobra un immens sentit simbòlic al ser lliurada en forma d’òbol a una entitat generosa, filantròpica i discreta com Càritas. L’acceptació del premi, per la seva banda, reafirma el compromís per a seguir treballant en favor de la dignitat de les persones des de l’acció local i la projecció universal, des de la generositat i la humilitat, des de la valentia i el sacrifici, des de la llibertat i el respecte, des de la igualtat i la justícia; en resum: des dels valors de l’esquerra d’arrel, altrament dita radical.

De petjades i empremtes

Els treballs de recerca en la història i el patrimoni sovint et planten davant testimonis fascinants d’aquells que ens van precedir. Aquest fou el cas que em va succeir fa uns pocs dies a Guissona on, a la recerca d’elements, vaig topar-me amb un objecte majestàtic, mític i enormement inspirador. De fet, abans d’assolir la revelació, inconscientment vaig passar per un procés previ de purificació que me’n va fer digne. En primer lloc, em vaig aturar en una capella on duen feligreses recitaven els cinc misteris dolorosos del rosari. Allí, tot contemplant un oli del Sant sopar, el cristianíssim mantra que inundava l’espai va alliberar la meva ment de qualsevol pensament distorsionador. Acte seguit, vaig creuar la grandiosa nau del temple per adreçar-me a una capella diametralment oposada, on un diaca oficiava una celebració ortodoxa per a una dotzena de fidels vinguts del país Càrpats. La salmòdia era pronunciada amb veu greu i solemne i, tot i que la paraula resultava ben poc entenedora, el to i la cadència imbuïen a l’ascetisme.

Des d’allí, escales amunt, travessant mausoleus de bisbes i canonges sebollits a recer de la Mare de Déu del Claustre, vaig accedir a l’armariet  dins del qual, entre fragments de pedres del Sant Sepulcre, costelles de Sant Plàcid i retalls del mantell de la Verge, vaig localitzar la relíquia de la qual n’havia sentit a parlar, però de la qual dubtava de la seva existència: el relleu de la planta del peu de Crist. L’objecte és el contramotlle fet amb guix a partir de l’empremta que el Senyor va deixar a la muntanya de les Oliveres quan es va elevar al Cel. Protegida per un reliquiari de fusta policromada i amb la incisió de la llaga del clau acolorida en vermell sang, roman a Guissona des de que, fa vora quatre-cents anys, el franciscà Pere Alsina la va portar de Jerusalem. Christi pedis mensura omnium locoru terrae sanctae Reliquis ornata, resa la inscripció escrita sobre la planta, confirmant-ne sense cap mena de dubte el fabulós origen…

Val a dir que la geografia segarrenca és de les més notables de tot el nostre país en petjades mítiques. Si bé és cert que cap és tan famosa com la Petjada de la Reina Mora de Siurana, quantitativament i qualitativament en podem presumir d’unes extraordinàries mostres…

Per exemple, al terme de Torà i per partida doble, trobem, a banda i banda de la vall del monestir de Cellers, dues empremtes de la peülla del cavall dels Sants Celdoni i Ermenter. Segons la tradició, els sants fugien al galop d’uns jueus que els encalçaven amb molt males intencions. Arribats a l’extrem de la serra de Claret, quan semblava que no tenien escapatòria possible, la cavalcadura va recolzar-se a la cinglera per fer un gran salt que els va permetre travessar pels aires la vall, deixant enrere -i amb un pam de nas- els malvats perseguidors. Tan en l’enlairament des de la cingle de Claret com en l’aterrament a la serra de Cellers varen deixar marcades les peülles a la roca. Als respectius llocs s’alcen avui dos pilarets en perpètua memòria del prodigi: el de la Petja (que també dóna nom a la gran masia propera) i el de Cal Tanyot. Alguna versió, menys popular, diu que qui cavalcava no eren pas els sants màrtirs, sinó sant Jaume Matamoros, ben segur brandant l’espasa i a l’encalç d’infidels…

Una altra petjada de santa muntura, que va despertar l’interès d’Espinàs,  la trobem referenciada prop del santuari del Sant Dubte d’Ivorra. En aquest cas, estaríem davant la que va estampir la peülla del cavall de Sant Jordi un dia que galopava per aquests verals prest a socórrer uns cristians que patien el setge d’uns sarraïns que en volien fer la pell.

Però no tot són petjades venerables: A Biosca, prop de l’ermita de Sant Pelegrí (o de la Mare de Déu del Pla), hi havia fins fa poc l’anomenada “roca del diable”, avui desapareguda amb les obra de la nova carretera. Allí s’hi veien marcades tres petjades fetes pel Maligne quan, després de ser atrapat per uns valents bioscans i ser encadenat a aquest lloc, hauria  tibat amb les potes fins trencar les lligadures i fugir corrents.

També a la parròquia de Santa Maria de Cervera, en una columna propera a l’altar major, es troba gravada a la pedra l’empremta d’una petjada, atribuïda per la saviesa popular a un endimoniat que es resistia a ser guarit per intercessió divina.

Ara bé, tocant de peus a terra, siguin divines, equines o malèfiques, totes aquestes petjades s’enfonsen en la penombra dels temps llunyans i, més enllà d’una bonica llegenda, avui poc tenen a dir-nos. Són d’altres empremtes, llaurades per dones i homes de carn i ossos, les què ens encoratgen i ens fan avançar.

Per reconèixer aquestes empremtes va néixer el Premi Sikarra, promogut pel Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot. A dia d’avui, i fins el 15 de febrer, encara es poden presentar les candidatures, amb el benentès que hauran de proposar “una persona, entitat o institució que hagi excel·lit a títol individual o col·lectiu, i contribuït de manera exemplar a la divulgació, l’estudi, la projecció, la justícia i la cohesió social dels territoris de la Segarra històrica”. Potser es pot considerar que per a alguns arriba massa tard o, fins i tot, per a altres, massa aviat, però és aquesta una bona oportunitat perquè, des de la mateixa societat civil, es reconegui i s’aplaudeixi l’empremta de les persones o col·lectius que, en aquest món nostre cada cop més mercantilitzat, treballen desinteressadament pel bé comú.

Tomàs Garcés deixà escrit que “Com la fina petjada de l’ocell de la neu, / fonedissa petjada, / com la flor d’ametller, la vida breu / se l’enduu la ventada”… Actualment les petjades ja no són emmarcades en un reliquiari ni llaurades a la roca, però no serà sobrer reconèixer-les i homenatjar-les  si contribueixen a fer del nostre món un lloc millor per a viure-hi.

Homenatge al pare de la pesseta

L’1 de gener es va obrir el termini de presentacions de candidatures al Premi Sikarra. Amb aquest guardó, les entitats Fòrum l’Espitllera i Fundació Cases i Llebot volen “reconèixer i homenatjar la persona, entitat o institució que hagi excel·lit a títol individual o col·lectiu, i contribuït de manera exemplar a la divulgació, l’estudi, la projecció, la justícia i la cohesió social de la Segarra”. Seguint l’exemple dels premis Culturàlia del Centre Cultural de Tàrrega o Signum de la Fundació Francesc Ribalta de Solsona, el Sikarra vol agrair simbòlicament, ja sigui a una persona a títol individual, ja sigui a una entitat cívica, la seva dedicació i treball vinculats a la Segarra. La novetat, d’acord amb la vocació pansegarrenca de les institucions convocants, rau en el fet d’incloure dins el seu àmbit tots els territoris vinculats tradicionalment a la Segarra, fent del guardó un nou lligam entre totes les Segarres.

Diverses són ja les personalitats i institucions nominades, però és notori  que per alguns ja arriba tard. L’antiquíssim tòpic, patit pel propi Jesús quan volgué instruir la gent del seu poble (“Un profeta només és menyspreat al seu poble i a casa seva” ens recull Mateu), és potser més incisiu a la comarca de la Segarra, poc amiga d’homenatjar –al menys, en vida- els triomfs i assoliments dels seus fills…

Un cas paradigmàtic de segarrenc il·lustre que no va aconseguir ser profeta a la seva terra el tenim en l’oblidat Laureà Figuerola i Ballester. Fill d’una acomodada família de comerciants, va néixer a Calaf l’any 1816. La casa on va tenir lloc el natalici, situada a l’extrem del carrer Ravalet, és coneguda com a Can Segarra -no ha de ser casual!- i, tot i que avui roman en un trist aspecte d’abandonament i decadència, és encara una de les mansions més senyorívoles de la vila. En Laureà és un dels personatges segarrencs més rellevants del segle XIX i un subjecte clau en la història espanyola de la segona meitat del vuit-cents. Economista i polític, fou president del Senat d’Espanya (en un temps en que aquesta institució era quelcom més que un cementiri d’elefants), promotor de la Institución Libre de Enseñanza (motor de l’educació laica i privada fins la seva dissolució pels feixistes), Ministre d’Hisenda i, per sobre de tot, modernitzador de la política monetària de l’Estat amb la introducció de la pesseta com a moneda única. Republicà convençut, va vetllar perquè a la nova moneda mai hi constessin “las lises borbónicas u cualquier otro signo o emblema de caràcter patrimonial o de persona determinda”. No obstant, aquest il·lustríssim català fou acusat de botifler per les classes benestants quan va defensar les tesis contràries al proteccionisme aranzelari de les produccions fabrils i en pronunciar-se a favor d’un lliurecanvisme que avui podríem titllar de keynesià. El setge al que fou sotmès durant les seves classes a la Universitat de Barcelona va cloure amb una pluja d’ous i un destre cop de tomàquet a la cara que van servir de contundent argument perquè l’home marxés a Madrid a continuar la seva carrera docent i política al costat del general Prim i un altre amic seu, també molt maltractat pels seus paisans: l’urbanista Ildefons Cerdà.

Si avui visqués, en Laureà Figuerola, fill de l’Alta Segarra, seria un ferm candidat a rebre el Premi Sikarra. Especialment en el context actual on, a poc a poc, les tesis de ruptura de la divisa europea deixen les pàgines i els blogs de catastrofistes, il·luminats i apocalíptics per anar-se filtrant lentament a les pàgines d’informació general i, el què és més preocupant, a les de color salmó dels rotatius. Empresaris, banquers i economistes de dins i fora d’Europa ja comencen a preveure les conseqüències d’una hipotètica ruptura de la moneda única i, amb la boca petita, rere l’argument que només es formulen hipòtesis de treball, van treballant en càlculs de simulació per si la moneda es col·lapsa i reneixen les unitats locals. A més, bancs i financeres ja estan incloent als seus contractes clàusules que contemplin i previnguin la ruptura de l’euro i la conversió a les monedes respectives en cada escenari. No hi ha cap dubte que les grans corporacions del vell continent encara s’estimen l’euro, però tampoc podem dubtar que, per sobre de la moneda única, s’estimen a elles mateixes…

En conseqüència, si en Laureà Figuerola aixequés el cap se li giraria molta feina i segur que la sabria encarar molt millor que tota la colla de polítics mediocres i cagadubtes que ara governen les finances. Qui sap si quan l’altre dia el President català demanava al Financial Times que s’abandonés la comparació de Catalunya amb Portugal o Irlanda i la presentava com Dinamarca, no al·ludia només a la seva extensió geogràfica o demogràfica, sinó també al fet que Dinamarca es manté fora de la unitat monetària europea, salvaguardant la corona danesa com a moneda de curs legal. Qui sap si molts d’aquells que encara conserven a casa una part dels 1700 milions de pessetes que, deu anys després de l’entrada del euro, encara no s’han canviat no ho fan per motivacions col·leccionistes, sinó previsores…

Definitivament, si en Laureà Figuerola estigués entre nosaltres, seria un ferm candidat al Premi de l’Espitllera i de Cases i Llebot i, tal vegada, si rebia l’honor de ser guardonat amb la preciosa escultura dissenyada per Ana Marín-Gálvez i inspirada en la dracma de Sikarra, fora el primer en defensar la restauració de la nostra estimada dracma sikarreta i els seus tartemorions en lloc de la superada la pesseta. Ningú pot discutir que l’expressió “salut, sikarretes i la resta són punyetes!”, recuperaria una expressió que amb l’euro, ni te gràcia ni musicalitat ni rima.

En la propera edició, això sí, es podria guardonar ex aequo els dos llegendaris i anònims segarretes, possiblement un de Cervera i un altre de Guissona -o tal vegada, segons versions apòcrifes del mite, un de Santa Coloma de Queralt i l’altre de Torà-, que en trobar-se alhora la creació d’en Figuerola, la van estirar cadascun vers la seva població en una disputa que va donar lloc a una altra invenció no menys revolucionària: el fil de coure.