De petjades i empremtes

Els treballs de recerca en la història i el patrimoni sovint et planten davant testimonis fascinants d’aquells que ens van precedir. Aquest fou el cas que em va succeir fa uns pocs dies a Guissona on, a la recerca d’elements, vaig topar-me amb un objecte majestàtic, mític i enormement inspirador. De fet, abans d’assolir la revelació, inconscientment vaig passar per un procés previ de purificació que me’n va fer digne. En primer lloc, em vaig aturar en una capella on duen feligreses recitaven els cinc misteris dolorosos del rosari. Allí, tot contemplant un oli del Sant sopar, el cristianíssim mantra que inundava l’espai va alliberar la meva ment de qualsevol pensament distorsionador. Acte seguit, vaig creuar la grandiosa nau del temple per adreçar-me a una capella diametralment oposada, on un diaca oficiava una celebració ortodoxa per a una dotzena de fidels vinguts del país Càrpats. La salmòdia era pronunciada amb veu greu i solemne i, tot i que la paraula resultava ben poc entenedora, el to i la cadència imbuïen a l’ascetisme.

Des d’allí, escales amunt, travessant mausoleus de bisbes i canonges sebollits a recer de la Mare de Déu del Claustre, vaig accedir a l’armariet  dins del qual, entre fragments de pedres del Sant Sepulcre, costelles de Sant Plàcid i retalls del mantell de la Verge, vaig localitzar la relíquia de la qual n’havia sentit a parlar, però de la qual dubtava de la seva existència: el relleu de la planta del peu de Crist. L’objecte és el contramotlle fet amb guix a partir de l’empremta que el Senyor va deixar a la muntanya de les Oliveres quan es va elevar al Cel. Protegida per un reliquiari de fusta policromada i amb la incisió de la llaga del clau acolorida en vermell sang, roman a Guissona des de que, fa vora quatre-cents anys, el franciscà Pere Alsina la va portar de Jerusalem. Christi pedis mensura omnium locoru terrae sanctae Reliquis ornata, resa la inscripció escrita sobre la planta, confirmant-ne sense cap mena de dubte el fabulós origen…

Val a dir que la geografia segarrenca és de les més notables de tot el nostre país en petjades mítiques. Si bé és cert que cap és tan famosa com la Petjada de la Reina Mora de Siurana, quantitativament i qualitativament en podem presumir d’unes extraordinàries mostres…

Per exemple, al terme de Torà i per partida doble, trobem, a banda i banda de la vall del monestir de Cellers, dues empremtes de la peülla del cavall dels Sants Celdoni i Ermenter. Segons la tradició, els sants fugien al galop d’uns jueus que els encalçaven amb molt males intencions. Arribats a l’extrem de la serra de Claret, quan semblava que no tenien escapatòria possible, la cavalcadura va recolzar-se a la cinglera per fer un gran salt que els va permetre travessar pels aires la vall, deixant enrere -i amb un pam de nas- els malvats perseguidors. Tan en l’enlairament des de la cingle de Claret com en l’aterrament a la serra de Cellers varen deixar marcades les peülles a la roca. Als respectius llocs s’alcen avui dos pilarets en perpètua memòria del prodigi: el de la Petja (que també dóna nom a la gran masia propera) i el de Cal Tanyot. Alguna versió, menys popular, diu que qui cavalcava no eren pas els sants màrtirs, sinó sant Jaume Matamoros, ben segur brandant l’espasa i a l’encalç d’infidels…

Una altra petjada de santa muntura, que va despertar l’interès d’Espinàs,  la trobem referenciada prop del santuari del Sant Dubte d’Ivorra. En aquest cas, estaríem davant la que va estampir la peülla del cavall de Sant Jordi un dia que galopava per aquests verals prest a socórrer uns cristians que patien el setge d’uns sarraïns que en volien fer la pell.

Però no tot són petjades venerables: A Biosca, prop de l’ermita de Sant Pelegrí (o de la Mare de Déu del Pla), hi havia fins fa poc l’anomenada “roca del diable”, avui desapareguda amb les obra de la nova carretera. Allí s’hi veien marcades tres petjades fetes pel Maligne quan, després de ser atrapat per uns valents bioscans i ser encadenat a aquest lloc, hauria  tibat amb les potes fins trencar les lligadures i fugir corrents.

També a la parròquia de Santa Maria de Cervera, en una columna propera a l’altar major, es troba gravada a la pedra l’empremta d’una petjada, atribuïda per la saviesa popular a un endimoniat que es resistia a ser guarit per intercessió divina.

Ara bé, tocant de peus a terra, siguin divines, equines o malèfiques, totes aquestes petjades s’enfonsen en la penombra dels temps llunyans i, més enllà d’una bonica llegenda, avui poc tenen a dir-nos. Són d’altres empremtes, llaurades per dones i homes de carn i ossos, les què ens encoratgen i ens fan avançar.

Per reconèixer aquestes empremtes va néixer el Premi Sikarra, promogut pel Fòrum l’Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot. A dia d’avui, i fins el 15 de febrer, encara es poden presentar les candidatures, amb el benentès que hauran de proposar “una persona, entitat o institució que hagi excel·lit a títol individual o col·lectiu, i contribuït de manera exemplar a la divulgació, l’estudi, la projecció, la justícia i la cohesió social dels territoris de la Segarra històrica”. Potser es pot considerar que per a alguns arriba massa tard o, fins i tot, per a altres, massa aviat, però és aquesta una bona oportunitat perquè, des de la mateixa societat civil, es reconegui i s’aplaudeixi l’empremta de les persones o col·lectius que, en aquest món nostre cada cop més mercantilitzat, treballen desinteressadament pel bé comú.

Tomàs Garcés deixà escrit que “Com la fina petjada de l’ocell de la neu, / fonedissa petjada, / com la flor d’ametller, la vida breu / se l’enduu la ventada”… Actualment les petjades ja no són emmarcades en un reliquiari ni llaurades a la roca, però no serà sobrer reconèixer-les i homenatjar-les  si contribueixen a fer del nostre món un lloc millor per a viure-hi.