Arxiu del Blog

Deu mil trets

Aquests dies es commemoren els cent cinquanta-anys d’uns fets d’armes que van succeir a les Cases de la Serra, paratge del terme de Torrefeta i Florejacs, situat als confins septentrionals de la Segarra. Malgrat l’expectació aixecada, avui estan del tot oblidats, per la qual cosa em prenc la llicència de recordar-los, en memòria de les tristes víctimes i en exemple de l’absurditat de totes les violències i la buidor de les èpiques bèl·liques…

Corrien els darrers dies de juliol de 1872, quan un cop més la nostra comarca era escenari de les bregues carlines. La tercera (i darrera) guerra carlista es manifestava en un territori esgotat després de mig segle de violència, atrapat entre els partidaris dels successius pretendents (aquest cop, Carles VII), defensors de les tradicions, lluitadors a major glòria de l’Altar i del Tron i, ara, dels furs i les institucions catalanes, i els partidaris del liberalisme, anomenats “isabelins” fins la fugida de la reina corrupta, i ara (després del curt parèntesi de la Primera República), liderats pel rei Amadeu I, aquell brevíssim monarca espanyol, importat des del Piemont.

Les terres de l’Urgell, la Segarra i el Solsonès eren l’hàbitat del veteraníssim Andreu Torres, fill de Sanaüja, i de l’irredempt Rafael Tristany, fill d’Ardèvol. Entre ambdós reunien pocs més d’un miler d’homes, respecte els quals, les males llengües -especialment dels diaris liberals-, afirmaven que passaven pels pobles a la recerca de “comer, beber, bailar y requebrar a las mujeres”. No obstant, darrerament l’ímpetu havia anat minvat i ja se’ls veia “cansadisimos, sedientos y asqueados”. No pocs testimonis els havien ataüllat perseguint gallines pels corrals dels masos aïllats, a fi de poder abastir-se de vianda, i assaltant cases i viles a la recerca de botins i segrestos. De fet, pocs dies abans, els homes del tinent Manuel Camats, havien segrestat en Pere Rives, metge de Torà.

El fet és que, el dia de Sant Jaume de 1872, dues companyies de la guàrdia civil, encarregada d’encalçar les partides, arriben a Sanaüja a la recerca dels rebels. En total, poc més de cent trenta benemèrits, sota ordres del comandant Nicolás Esterás, que no són gaire ben rebuts en una vila de simpaties (i parentius) més inclinats pels “facciosos” que persegueixen.

Cal Galana (Sanaüja) amb restes de pintada que indica l’ocupació militar

A una hora a peu d’allí, a l’hostal del Bancal, hi fa breus estades el general Tristany. Dins l’antic terme de Madrona, al punt on conflueixen la Segarra, la Noguera i el Solsonès, aquest és un enclavament estratègic pel control dels camins, sovintejat per l’ardevolenc. Assabentat de la visita dels guàrdies, el general envia un reduït grup d’homes per captar-los l’atenció i fer-los caure en una emboscada. Seguint les ordres, dos-cents cinquanta carlins marxen cap a migdia: mentre uns es fan forts al mas Garriga (tot i les protestes dels amos), altres s’embosquen entre aquest casal i el veí mas de la Vila, mentre que uns darrers, els més agosarats, s’encaminen a Sanaüja per provocar la sortida dels policies.

mas de la Vila

El pla comença segons el previst i, atrets fins els encontorns del mas Garriga, els guàrdies civils cauen en el parany. Els guerrillers surten dels seus amagatalls i carreguen amb la baioneta calada els seus perseguidors. L’atac és esfereïdor, ja que els carlins són majoritàriament molt joves (d’entre 15 i 30 anys, segons les cròniques), i estan molt més avesats a la lluita cos a cos (“a la barreja”, com els agrada dir) que a les grans batalles a camp obert. Malgrat tot, els guàrdies civils poden resistir l’embat i accedir precipitadament a l’interior del mas Garriga, el qual ha estat desocupat pels carlins durant l’acció i serà ara el refugi dels policies, a major desgrat encara dels pobres amos. Parapetats dins els robustos murs, els assetjats vendran cara la seva pell, disparant a través de les espitlleres i els finestrals, prop de deu mil trets.

El setge durarà diverses hores, durant les quals els carlins s’enduen la pitjor part. La pluja de trets colpirà de mort vuit dels soldats, entre ells “dos muchachos de 14 á 15 años, que iban haciendo niñerías con su arma delante de la casa” (segons els menysté el cronista del diari conservador El Pensamiento español).

Finalment, Tristany, conscient que sense l’ajut de l’artilleria -que no té- no podrà derrotar als resistents del mas Garriga i temorós que les forces del brigadier Corbalán, que, sortides de Calaf, ja s’encaminen al lloc per a rescatar als guàrdies, posa fi a l’acció i es bat en retirada pel camí de Vilanova de l’Aguda.

general Rafel Tristany i Parera
(retrat provinent de la Casacremada)

Quan s’esvaeix el fum de la pólvora, al camp de batalla s’hi estenen els morts -pel bàndol policial, només un sergent-, i es planyen desenes de ferits, alguns d’ells d’extrema gravetat. Els diaris diuen que aleshores ambdós bàndols “mostraron hidalguía, caridad y nobleza”, fent venir un metge i un capellà per atendre les urgències d’uns i altres. Bona part dels nafrats seran traslladats de tornada a Sanaüja, on en Carlos López de Pastor, ric propietari del lloc (fill d’un coronel d’artilleria carlista), els facilitarà casa seva en funcions d’hospital de sang per atendre’ls. El Sr. Viles, nou metge de Torà (no tenim clar què va passar amb el doctor Rives), “muy hábil y simpático” repartirà les seves atencions sanitàries (i amputarà alguna extremitat) sense distinció de bàndol, mentre que el rector, Bonaventura Ferrer, farà el mateix amb el consol espiritual.

I aquí pau, i després glòria. En concret, Pau dins d’un clot compartit pels nou morts caiguts durant l’enfrontament, i Glòria pel tinent Camats, ferit per alguna de les deu mil bales i recompensat pel pretendent Carles VII amb el títol de Baró del Bancal.

mas Garriga (les Cases de la Serra)

De Carlinades per la Segarra històrica

en Giliet no estava mort, estava de carlinades

(aviat, noves gilietades)

Allò que esdevingué al Passerell

La lluita pels ideals té la màxima expressió romàntica quan hom, empès per l’ardor guerrer, les ànsies de transcendència i fama i el compromís a ultrança, hi deixa la vida. D’aquests heroics episodis n’hi ha hagut molts al llarg de la història, malgrat la memòria en no poques vegades s’ha esvaït, però rellegint algun d’aquests, contemplat segurament fora de context per la distància temporal i ideològica, hom pot sentir certes reserves sobre el valor del sacrifici i en tot plegat només copsar-hi tragicomèdia…

La primera guerra carlina  (1833 – 1840) va tenir una gran projecció en l’Europa de l’època, especialment pels sectors tradicionalistes, que li van atorgar el caràcter d’enfrontament crucial. En la carlinada hi veieren la fita que havia de frenar l’avenç del pensament liberal que s’estenia com a taca d’oli pel Vell Continent. La lluita de don Carlos havia de ser la batalla definitiva per esvair els aires revolucionaris, descreguts i menjacapellans, del racionalisme i la il·lustració.

D’aquesta manera, en la defensa a ultrança de l’Altar i el Tron es varen allistar individualment a la causa legitimista del carlisme un gran nombre de voluntaris provinents d’àmbits socials partidaris de la tradició i l’ordre diví de les coses. Multitud de joves, especialment prussians i austríacs, enfervorits per l’onada de misticisme religiós i cavalleresc alçada pel romanticisme es van encaminar a la península Ibèrica per a defensar els ideals tradicionals mentre, alhora, perseguien trobar en la milícia l’honor i la glòria.

De fet, els empenyia allò que s’anomenà el “zeitgeist” (“l’esperit del temps” en alemany). El mateix esperit aventurer que havia dut a d’altres a participar a Grècia o Sèrbia en les guerres d’alliberament contra els turcs, els conduïa cap a Espanya en la defensa de la religió veritable i la monarquia absoluta. El lloc on s’havia de combatre els era força indiferent, donat que el veritablement rellevant se centrava en uns ideals que es volien defensar amb les armes fins a les últimes conseqüències.

Tres prínceps alemanys varen participar a la guerra (Stolberg, Schwarzenberg i Lichnowsky), al costat d’altres militars experts (von Rahden i von Goeben), diplomàtics (von Vaerst) i centenars d’altres aventurers, com Laurens, Mils, von Rappard i, el que ens inspira aquestes línies: el prussià Bernhard von Plessen.

Els testimonis escrits de Lichnowsky, Rahden i Goeben, en forma de records de la carlinada, ens donen testimoni de la fatídica peripècia del nostre protagonista.

Plessen tenia una bona amistat amb el tinent coronel Wilhelm von Rahden, amb qui formava part de l’Expedició Reial de Sa Altesa Reial En Carles Maria Isidre de Borbó. Ambdós, integrats en l’exèrcit, havien emprès la marxa que, des d’Estella i passant per Catalunya, havia d’asseure al Tron de les Espanyes el Pretendent legítim. En el seu encontre a Navarra, explica Rahden, havien compartit tasses de xocolata exquisida, obsequi que demostrava la deferència vers les visites més il·lustres.

El nostre nou amic estava destinat amb el rang de capità al servei d’una de les bateries d’artilleria, fet que moltes vegades li impedia entrar directament en acció. Romania especialment queixós des de les primeres marxes perquè s’havia vist aturat per les dificultats de creuar amb els canons el riu Arga, donats el risc que suposava la mala conservació dels pontons. Els galons l’obligaven a aturar-se vetllant l’artilleria, cosa que l’omplia de frisança, mentre contemplava com la resta de soldats i equipaments seguien el curs de l’expedició.

el coronel Rahden

D’aquesta manera es va quedar sense poder participar a la batalla de Barbastre, una de les més cruentes fins al moment. En ella, segons explica Lichnowsky en les seves memòries, s’havien enfrontat amb la baioneta calada membres de les legions estrangeres de cada bàndol, molts dels quals eren antics camarades que es van reconèixer i es van cridar en alemany i en francès, abans d’estripar-se literalment les entranyes.

Després de la trifulga, Plessen es va adreçar a l’amic i coronel Rahden fent-lo partícip del seu malestar. Volia entrar en acció i anhelava poder ser condecorat per les gestes guerreres, de la mateixa manera que ho estaven assolint molts dels seus compatriotes.

Jo, en el seu lloc, prendria a la propera ocasió una arma a les mans i m’afegiria voluntari als caçadors”, li va aconsellar el compatriota. Aquesta propera ocasió tingué lloc a la batalla de Guissona, dita “el foc de Gra“, i el consell no va acabar de funcionar bé del tot.

Gra i torrent del Passerell
imatge aèria del nucli de Gra

Amb el cor enardit per les ànsies de capçar-se els llorers de la fama i el cap escalfat pel sol immisericorde d’un migdia de juny segarrenc, Plessen va decidir deixar de banda els privilegis de capità. Amb el fusell ben engrapat i des de l’elevació de Gra, es va llençar a l’avantguarda de les tropes a l’encalç de l’exèrcit cristí, que, des de Concabella, havia iniciat el foc d’artilleria.

No feia ni deu minuts que havia començat l’escaramussa quan, a tocar del torrent de Passerell, una bala de canó posà fi a les frisances de l’ardit prussià arrencant-li el cap.

I és que, ja ho diuen ja, les presses són males conselleres!

Set cabres i un cabró

cabreraA la primavera de 1848, el General Ramon Cabrera i Grinyó,comandant en cap de l’estat major de les tropes de Carles VI, comte de Montemolín, pretendent carlí al Tron del Regne de les Espanyes, creua els Pirineus. Després de dos anys de fugir d’estudi, el Tigre del Maestrat ha decidit donar suport als guerrillers carlistes del Principat -dits “matiners” per la seva mania de llevar-se ben d’hora ben d’hora per escometre els soldats liberals- i sumar les seves forces per restaurar la legitimitat usurpada.

Tot i això, és conscient que no serà rebut precisament amb entusiasme. En Cabrera és considerat un home poc cristià i de moral lleugera, fins i tot acusat d’adúlter pel fet d’estar casat amb una dona de confessió anglicana, i els seus discursos moralistes i il·lustrats, en defensa dels valors republicans, no tenen bona acollida amb els homes toscos, ferotges i cristianíssims de la muntanya catalana. Bé sap que els germans Tristany, capitostos de les partides a la Catalunya central, un any després de l’afusellament del seu gran referent i oncle, el canonge general, mossèn Benet, i de la rendició de l’hereu de la nissaga, en Joan, no estan per gaires falòrnies.

tristany.jpgPer això, en Cabrera té una bona pensada per guanyar-se la confiança dels temibles Tristany. Potser fent en un joc de paraules amb el seu nom i, segur, coneixent que la nissaga d’Ardèvol té especial predilecció per la gent i els paisatges de muntanya, a banda de ser uns terratinents de llarga tradició entre la Segarra i el Solsonès, els portarà un present: un ramat de set cabres, especialment rares i valuoses pel seu pelatge, llarg i sedós.

Dit i fet: poc abans de la trobada prevista al Santuari de Pinós, Cabrera fa arribar als homes de Tristany les cabres, i aquests les lliuraran a un pastor de confiança perquè les faci pasturar en algun mas obaguer dels encontorns de Solsona.

Però la mala sort estronca els plans. L’implacable perseguidor de carlins, el tinent dels mossos  en Jaume Mas, en una de les seves escaramusses seguint el mandat de “descubrir, perseguir i exterminar a los malvados”, ordenat des del Gobierno superior político de la provincia de Lérida, descobreix les cabres i se les emporta a Solsona. Allí, el governador, tinent coronel en Domingo Ripoll, famós pels seus pocs escrúpols en els interrogatoris de detinguts i sospitosos i en els seus tripijocs amb els diners i bens confiscats, cau seduït pels bells exemplars cabrums i els fa fonedissos.

carliAnys més tard, quan, reclòs a la presó de la Ciutadella, al governador Ripoll se’l jutgi per les moltes denúncies presentades contra ell pels seus excessos i corrupteles, explicarà que aquestes cabres eren, en realitat, fruit d’un robatori dels matiners a un pacífic comboi, i que ell només havia fet que recuperar-les i lliurar-les al seu comandant general Van-Halen qui, en mostra d’agraïment, havia decidit regalar-li una d’elles. En la vindicació de la innocència, el tinent coronel assegura que aquestes cabres eren un present promès pel “latro-faccioso” en Rafael Tristany als seus aliats, pobladors de la muntanya, per garantir la fidelitat a la causa del Tron i l’Altar i estendre aquesta raça “de pelo sedoso y muy raras y extrañas” entre els ramats de les terres del mal dit “forat negre”.

Els testimonis a favor de Ripoll dels alcaldes de Cervera, Guissona, Solsona i Biosca, entre d’altres, així com del mateix Van-Halen, convencen finalment al tribunal i, en contra de les peticions de la fiscalia militar, que en demanava l’afusellament, en Ripoll sortirà absolt de la causa i es reintegrarà a la carrera militar. Destaca, per la seva funesta vigència, l’escrit del l’alcalde de Guissona, de 20 de desembre de 1843, on diu literalment “si bien algunas medidas que providenciaba dicho señor Ripoll, que algunos juzgaban por esceso de energía, considera el ayuntamiento que eran hijas de las circunstancias , y únicas que podían aterrar á los malhechores y sus encubridores”.

Tornant a la cabronada, però, i sense prendre partit entre carlins i liberals, entre absolutistes i constitucionalistes, cal lamentar sincerament aquests fets. En aquell temps, la llana era un bé molt preuat per l’economia dels pobles de muntanya, i ben segur que d’haver reeixit la cria i reproducció d’aquelles cabres, hagués estat de bon fer en un territori tradicionalment castigat pels elements de la natura i les fúries de l’home. Potser avui, les zones muntanyoses de les comarques solsonines i segarrenques podrien presumir d’un cabrum propi, quadrúpede (això sí) i de bona llana, que estaria a l’alçada de l’ovella xisqueta del Pallars, la chamarita de la Rioja o la merina castellana, però per culpa d’aquell militar, liberalot i isabelí, no va poder ser.

Perquè, fet i fet, la cabra, com els carlins, tiren al monte, però els cabrons, com els corruptes, són tot terreny.

angora

Càsting monàrquic

Juan Carlos I de Borbón ha afluixat la corda que el dictador que el va designar tan “bien atado” va deixar. Totalment recuperat de les xacres (ell, no pas el seu regne), ha decidit abdicar i llegar el tron de les Espanyes a Felipe, el seu únic fill baró. Com era de preveure, una munió de súbdits s’ha llançat al carrer per reivindicar l’abolició de la monarquia i l’adveniment de la tercera república. Però, tal vegada, aquests republicans abrivats reaccionen més per despit a una institució arcaica, endogàmica, militaritzada i poc representativa, que reflexionant seriosament vers l’alternativa defensada. Anem amb cura, i pensem en com podria ser aquesta república i potser se’ns gelarà la sang si considerem que hi ha sectors que defensen un model americà, amb el tenebrós José M. Aznar de president, o contemplem els nostres veïns del nord, bressol de la democràcia moderna, però amb un seguit de presidents (Mitterrand, Sarkozy, Hollande…) amb unes tendències faldilleres a l’alçada del nostre ancià Borbón.

En conseqüència, aprofundint en la voluntat de servei social que inspira aquest blog, proposo a monàrquics i republicans una tercera via. Considerant que el fins ara Cap d’Estat ho fou per designació del tirà, que l’escollí digitalment entre les tres candidatures que li feien la gara-gara (Carles Hug de Borbón, Juan de Borbón i el propi Juan Carlos), fóra de justícia que ara els vassalls triessin quin Cap d’Estat -això sí: per gràcia divina-,  desitgen. Els postulants al càsting monàrquic serien:

Amb el dorsal número 1: Felipe VI, príncep d’Astúries, Viana i Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera, senyor de Balaguer. Hereu al tron d’acord amb les previsions successòries de la Constitució i la voluntat de son pare. Poc més cal dir, tot i que no està de més incidir en la repugnància que ens pot causar als catalans un cap d’Estat que, commemorant el tercer centenari de la conquesta a mans del seu avantpassat invasor, fanàtic i paranoic, hi coincideixi, d’entrada, nominalment.

Amb el dorsal número 2: Elena I, duquessa de Lugo. D’acord amb la línia successòria, ocupa la quarta posició per raó del mecanisme hereditari masclista: l’art. 57 de la Constitució espanyola imposa la  preferència “del varón a la mujer”, cosa que contradiu el propi text constitucional, que, a l’art. 14, consagra el principi d’igualtat i prohibeix “discriminación alguna (…) por razón de sexo”. En base a aquesta plasmació d’una llei sàlica (cos jurídic del segle VI) es fa passar per davant el seu germà petit. Val a dir que, quan els ha convingut, els borbons han obviat aquest precepte (recordem la pragmàtica sanció, que va asseure al tron Isabel II i va provocar la primera carlinada) i que, és ben segur, aviat serà abolida, ja que el futur rei és pare de dues femelles. A més, no puc pas evitar-ho, si Elena fos reina, el seu fill primogènit, Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar, seria el príncep hereu (i comte de Cervera!) i, qui pot negar-m’ho?, el minyó fa temps que dóna mostres de carisma i criteri propi.

Amb el dorsal número 3: Carlos Javier II, duc de Parma. Com apuntàvem abans, el dictador va rebutjar el pretendent Carles Hug de Borbón i va preferir en Juan Carlos. Carles Hug era l’hereu carlista al tron, però el fet que el seu pare Francisco Javier hagués lluitat a la resistència anti-feixista de França i  internat en un camp d’extermini per “terrorista i comunista”, i les seves afinitats personals amb el socialisme auto-gestionari i federalista, van provocar que Franco el descartés, primer, i l’expulsés d’Espanya, després. Per això, en Carlos Javier II, que l’any 2011 va assumir les aspiracions de son pare, també podria presentar-se al càsting.

Amb el dorsal número 4: Sixto I, duc d’Aranjuez. Germà petit de Carles Hug, mai va acceptar l’evolució ideològica cap al socialisme d’aquest, tot acusant-lo de trair els ideals carlistes. Proclamat hereu a la legitimitat usurpada pels seus partidaris, membres destacats de l’extrema dreta (Comunión Tradicionalista, Fuerza Nueva, Unión Nacional Española i d’altres selectes grupuscles feixistoides), es va formar el bàndol “sixtí”. Fou sonat el tiroteig durant el romiatge de Montejurra, l’any 1976, en el qual el ultres sixtins van agredir els militants del Partit Carlí, resultant mortes dues persones.

Amb el dorsal número 5: Carlos V, arxiduc d’Habsburg-Lorena. Cap de la casa dels Habsburg, és el legítim hereu per línia successòria de l’arxiduc Carles, Carles III d’Aragó, desposseït de la Corona espanyola durant la guerra de successió del segle XVIII i al bàndol del qual vam lluitar els catalans fins el 1714. No obstant, la seva vida política, vinculada a l’anomenada Unió Internacional Paneuropea, formació que persegueix “la unitat d’una Europa cristiana, lliure de nihilisme, ateisme i de l’immoral consumisme”, genera poques afinitats.

Tot plegat, poc o gens ens hauria de preocupar als catalans, si veritablement volem assolir la independència de l’Estat català. Cap legitimitat tenim per a dir als nostres veïns quin tipus de govern han de tenir o qui haurà de ser el seu Cap d’Estat. En tot cas, hauríem d’anar pensant quin tipus de república catalana volem. A menys que acollim els postulats del Cercle Sobiranista Monàrquic de Catalunya… En aquest cas se’ns gira feina i se’ns obre un ventall encara més ampli. Seria el cas, doncs, de pensar entre els cinc pretendents nominats (cas que vulguem una Catalunya independent, però vinculada al Regne de les Espanyes a la manera d’una Commonwelth ibèrica) o afegir-hi Francesco  Nicola Roberto Paternó Castello y Guttadauro  Ayerbe (autoproclamat cap de la Casa Reial d’Aragó com a descendent del rei en Jaume I), Dominc von Habsburg (pintoresc hereu de la Corona de Navarra, criat als Càrpats dins el castell de Bran, altrament conegut com “castell de Dràcula”) o, fins i tot, com planteja el CSMC, “entronitzar a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar” i fer rei dels catalans un fill de la molt plorada i soferta Lady Di.

…i és que, com no es cansa de repetir-nos l’Alícia, “és hora que ens preocupem dels problemes reials de la gent”.

 

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...