Joseph i el turisme religiós

El turisme, com no podia ser d’altra manera, ha estat notícia de portada aquest agost: turisme de borratxera i vandalisme a Lloret de Mar, turisme homosexual al Circuit Festival de Barcelona i, per sobre de tots, turisme religiós a les Jornades Mundials de la Joventut de Madrid…

El turisme religiós és una activitat tant antiga com l’ésser humà. El viatge motivat en conèixer un lloc sagrat, vinculat a la fe i a activitats realitzades en nom de la divinitat ja era habitual a les cultures primitives, que es desplaçaven cap a centres d’adoració de les forces de la natura. La civilització egípcia, grega, fenícia, celta, maia… també tenien com a fet comú la “peregrinatio” (en llatí, viatge a l’estranger) cercant el contacte amb la deïtat. Avui, els hinduistes acudeixen a purificar-se a les fonts del Ganges, l’Islam té en l’Hajj a la Meca un dels pilars, els jueus ofereixen les seves ofrenes al mur del temple de Jerusalem i, com ens és més familiar, els cristians troben en la fe un principal al·licient per desplaçar-se al llarg i ample del món.

Podem trobar en l’octogenària Santa Elena la mare del turisme religiós cristià: al segle IV es va desplaçar a Terra Santa a venerar els llocs sagrats d’una nova religió que, a poc a poc, aniria desplaçant els cultes pagans de l’Imperi Romà. En el viatge no només va donar el tret de sortida de les peregrinacions allí on havia viscut i predicat Jesús, sinó que també va suposar una innovació que seria reconeguda abastament a partir d’aleshores: el souvenir piadós, amb el descobriment i col·lecta de la creu de Jesús (amb inscripció, llança i claus inclosos), les restes dels Reis Mags i d’altres relíquies de gran anomenada. Poc després, l’emperador romà Constantí, fill d’Elena, donava empara legal al cristianisme i treia del lumpen i la marginalitat el culte que havia de cohesionar l’imperi i obrir el camí perquè el títol de Pontífex Màxim passés dels emperadors al bisbe de Roma…

Després del viatge d’Elena, el turisme cristià s’ha desenvolupat amb les tres grans rutes de pelegrinatge: els romers a Roma, a la recerca de les restes de Sant Pere i els primers màrtirs, els palmers (per la fulla de palma que els identificava) a Terra Santa i els pelegrins -pròpiament dits- que caminaven per a venerar les relíquies de Sant Jaume de Compostel·la. Més enllà, la proliferació de santuaris marians i d’altres vinculats a relíquies i fets meravellosos esdevingueren pol d’atracció constant de fidels, penitents i malalts. Com sabem, els catalans tenim a Montserrat una de les grans “meques” (si aquí val l’expressió) del turista religiós, i, ja a la nostra comarca, dos emplaçaments, sense la fanfàrria i els excessos d’altres, en són lloc comú: el monestir de Sant Ramon de Portell, on es veneren les relíquies de l’hipotètic Ramon Nonat, i el santuari del Sant Dubte d’Ivorra, on mil anys després i amb gran afluència de públic es commemora i venera el prodigi eucarístic.

Si bé, com veiem, el turisme religiós no és patrimoni exclusiu del cristianisme, sí que és una innovació que el líder espiritual de l’Església es desplaci amunt i avall del globus terraqüi, en veritables recorreguts turísticodiplomatics, congregant les masses de devots en destinacions que es converteixen interinament en capitals mundials d’aquest fenomen. Fou Joan Pau II, “el Papa viatger”, el pioner d’aquesta modalitat: en vint-i-sis anys de pontificat, més de cent viatges petonejant el sòl d’aeroports, encaixant mans d’altres Caps d’Estat i rebent reverències i besamans de reis i presidents… Personalment, recordo la vinguda a Catalunya de l’any 1982, quan els capellans de la meva escola ens van fer comprar -a 25 pessetes cadascuna- adhesius amb la llegenda “Totus tuus” i banderetes blanquigrogues per saludar el pas del papamòbil,  icona emblemàtica de la modernitat vaticana.

El successor de Wojtila, Benet XVI, segueix el costum viatger i, en només sis anys d’apostolat, ha trepitjat ja els cinc continents. Espanya s’ha revelat com un dels seus destins favorits i aquests dies, per tercera vegada i amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut,  rebut amb gatzares,  festejos i xerinoles, sotanes, ventalls i birrets, desfilades, himnes i rosaris… Molts comentaris s’han fet i es fan de la visita, però com a balanç, em quedo amb quatre episodis:

1. La trobada de dos Caps d’Estat, ancians xacrosos i de joventut tèrbola (i fílies inconfessables), analitzant amb manifesta  preocupació la crisi de valors d’un jovent de precari present i incert futur.
2. L’estampa de mil sis-centes monges, totes abillades amb hàbit i afilerades sota la respectiva bandera del seu Estat –talment una desfilada dels Jocs Olímpics- alçant alternativament els braços, fent l’ona al millor estil Maracaná
3. La contraposició entre els centenars de clergues, uniformats, disciplinats i coordinats, repartint de dia la comunió a milers de joves devots, i els milers de policies, uniformats, disciplinats i coordinats, repartint de nit hòsties laiques a centenars de joves agnòstics, ateus, laicitzants i d’altres esgarriats.
4. La instantània d’un capellà novell assegut entre el jovent, vestit amb camisa negra i clergyman alçat, protegit del sol per un paraigües fosc, que amb gest contrariat i reflexiu desvia la mirada del seu devocionari de butxaca cap a una atractiva pelegrina que passeja  exiguament coberta per uns pantalonets curts i un petit sostenidor, ben negre també, mentre ambdós esperen l’arribada de Benet a l’aeròdrom.

Definitivament, el missatge de Ratzinger, el Papa successor de Pere i el Pontífex Màxim successor de Constantí, en defensa de la vigència dels valors cristians com a camí per assolir un món just i equilibrat té un canal de predicació que emula les gires de les estrelles de rock i els esdeveniments esportius multitudinaris: massa soroll per captar-ne l’essència (“la pregària més gran és la pregària silenciosa”, digué Gandhi, però –és clar- ell no era catòlic). No obstant, com a espectacle de masses i com a cascall populista –considerant l’amenaça de l’aturada del futbol i la prohibició de les corrides de toros- té una eficàcia innegable.

Nihil obstat et imprimatur

Diumenge passat, un magne esdeveniment, a mig camí entre la volta ciclista, la cavalcada de Reis i l’actuació d’una gran estrella del rock, va commocionar la ciutat de Barcelona. El Sr. Joseph Ratzinger, Cap de l’Estat Vaticà, més conegut com a Papa Benet XVI, per la seva condició de Summe Pontífex de l’Església Catòlica, va passar com una exhalació per la ciutat comtal i, en escasses vint-i-dues hores, va remoure la capital catalana més que la tuneladora que, lentament, avançava sota els seus peus.

Personalment, l’educació dins un entorn familiar practicant i la formació durant tretze anys en una institució educativa confessional han fet de mi un cristià catòlic. No obstant, amb els pas dels anys, em sento cada cop més descregut i allunyat de l’Església romana, i la figura de l’actual Papa em genera una  antipatia que la visita no ha fet més que accentuar…

Ja abans d’ocupar el papat, mentre era mandatari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe –institució hereva de la Santa Inquisició- i a l’ombra de Joan Pau II, Joseph Ratzinger movia el timó de la barca de Pere cap a la dreta. En les seues conferències, recordem, negava les teories evolucionistes de Darwin (defensant la teoria del disseny intel·ligent), impedia el diàleg intereligiós presumint de la superioritat de la cultura judeocristiana o arremetia contra les teologies de l’alliberament a hispanoamèrica.

En contra del què alguns -narcotitzats potser pel fum blanc que emanà del conclave- auguraven fa cinc anys, posar les natges al setial papal no ha suavitzat el flagell de l’il·lustre teòleg germànic. Dissabte mateix, als peus de l’Apòstol Sant Jaume, la seva crida a la unitat dels pobles d’Espanya,  ja va posar el dit a la llaga en la frustració nacional dels catalans i, a més, en l’absoluta dependència dels nostres bisbes vers la Conferència Episcopal Espanyola, presidida –recordem- pel reaccionari Cardenal Rouco Varela. Poc després, des de l’avió que l’havia de transportar a Barcelona, Benet XVI atiava la foguera denunciant que l’Estat espanyol pateix “una laïcitat, un
anticlericalisme i una secularització forta i agressiva com es va veure en la dècada dels anys 30”, fent gala d’una preocupant desmemòria històrica i atacant la separació entre realitats polítiques i socials i el fenomen religiós, tot retornant-nos als models del nacionalcatolicisme afortunadament superats (o això crèiem). A més, la litúrgia de la visita ha posat de manifest unes actituds  masclistes (el paper de la dona ha quedat relegat a fregar l’altar de la Sagrada Família tacat pels olis de la unció o servir el menjar a la taula de més de 150 bisbes i cardenals) i intransigents amb la llibertat personals (donant l’esquena a la pluralitat de models de família que la societat i la legalitat reconeixen) que reafirmen la manera de fer de l’ala dura dominant.

Aquest rumb allunya dia a dia l’Església dels aires frescos del Concili Vaticà II i els seus esforços d’adaptació i diàleg amb els nous temps. La canonització per la via ràpida de tradicionalistes radicals com Escrivà de Balaguer o la madre Maravillas i la rehabilitació de Marcel Lefebvre en són bona mostra. També la tria de nous mandataris entre aquells que més destaquen pel seu conservadorisme i afinitat a la línia rància del pensament romà ho palesen.

No hi ha dubte que tots aquestes elements, mesclats amb d’altres llastimoses circumstàncies, mouen la nostra societat des de les majoritàries posicions indiferents cap a l’animadversió decidida.

A les Terres de Lleida també patim les conseqüències d’aquesta deriva. Un bon exemple fou la segregació de les parròquies de la Franja, separades del Bisbat de Lleida per afavorir la diòcesi de Barbastre – Montsó, bastió de l’Opus Dei (que corria perill de quedar condemnat a la despoblació), que va suposar una nova minva a la llengua i cultura catalanes i va obrir la reivindicació aragonesa sobre unes obres d’art adquirides legalment des de la Seu lleidatana; la cirereta l’ha posat la negativa del propi bisbat lleidatà de facilitar a la Justícia ordinària els contractes de compra signats pel bisbe Messeguer, cosa que ha provocat la desestimació de les accions en defensa del patrimoni per manca de proves… I, per si això fos poc, veiem com es designa un nou bisbe de Solsona (amb el beneplàcit dels sectors més reaccionaris que gosen titllar d’”infaustos anys” els del mandat del bisbe Deig) que, abillat amb el clergyman, amb acurada barbeta de tres dies i presumint d’haver trencat el cor d’alguna dona, diu que està “encantat de la vida de ser conservador”…

Algú va dir que la veritat ens faria lliures. No sé si és o no cert, el que tinc clar és que la llibertat no vindrà de la mà d’aquells que, front el diàleg, imposen el dogma..