Nihil obstat et imprimatur

Diumenge passat, un magne esdeveniment, a mig camí entre la volta ciclista, la cavalcada de Reis i l’actuació d’una gran estrella del rock, va commocionar la ciutat de Barcelona. El Sr. Joseph Ratzinger, Cap de l’Estat Vaticà, més conegut com a Papa Benet XVI, per la seva condició de Summe Pontífex de l’Església Catòlica, va passar com una exhalació per la ciutat comtal i, en escasses vint-i-dues hores, va remoure la capital catalana més que la tuneladora que, lentament, avançava sota els seus peus.

Personalment, l’educació dins un entorn familiar practicant i la formació durant tretze anys en una institució educativa confessional han fet de mi un cristià catòlic. No obstant, amb els pas dels anys, em sento cada cop més descregut i allunyat de l’Església romana, i la figura de l’actual Papa hem genera una  antipatia que la visita no ha fet més que accentuar…

Ja abans d’ocupar el papat, mentre era mandatari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe –institució hereva de la Santa Inquisició- i a l’ombra de Joan Pau II, Joseph Ratzinger movia el timó de la barca de Pere cap a la dreta. En les seues conferències, recordem, negava les teories evolucionistes de Darwin (defensant la teoria del disseny intel·ligent), impedia el diàleg intereligiós presumint de la superioritat de la cultura judeocristiana o arremetia contra les teologies de l’alliberament a hispanoamèrica.

En contra del què alguns -narcotitzats potser pel fum blanc que emanà del conclave- auguraven fa cinc anys, posar les natges al setial papal no ha suavitzat el flagell de l’il·lustre teòleg germànic. Dissabte mateix, als peus de l’Apòstol Sant Jaume, la seva crida a la unitat dels pobles d’Espanya,  ja va posar el dit a la llaga en la frustració nacional dels catalans i, a més, en l’absoluta dependència dels nostres bisbes vers la Conferència Episcopal Espanyola, presidida –recordem- pel reaccionari Cardenal Rouco Varela. Poc després, des de l’avió que l’havia de transportar a Barcelona, Benet XVI atiava la foguera denunciant que l’Estat espanyol pateix “una laïcitat, un
anticlericalisme i una secularització forta i agressiva com es va veure en la dècada dels anys 30
”, fent gala d’una preocupant desmemòria històrica i atacant la separació entre realitats polítiques i socials i el fenomen religiós, tot retornant-nos als models del nacionalcatolicisme afortunadament superats (o això crèiem). A més, la litúrgia de la visita ha posat de manifest unes actituds  masclistes (el paper de la dona ha quedat relegat a fregar l’altar de la Sagrada Família tacat pels olis de la unció o servir el menjar a la taula de més de 150 bisbes i cardenals) i intransigents amb la llibertat personals (donant l’esquena a la pluralitat de models de família que la societat i la legalitat reconeixen) que reafirmen la manera de fer de l’ala dura dominant.

Aquest rumb allunya dia a dia l’Església dels aires frescos del Concili Vaticà II i els seus esforços d’adaptació i diàleg amb els nous temps. La canonització per la via ràpida de tradicionalistes radicals com Escrivà de Balaguer o la madre Maravillas i la rehabilitació de Marcel Lefebvre en són bona mostra. També la tria de nous mandataris entre aquells que més destaquen pel seu conservadorisme i afinitat a la línia rància del pensament romà ho palesen.

No hi ha dubte que tots aquestes elements, mesclats amb d’altres llastimoses circumstàncies, mouen la nostra societat des de les majoritàries posicions indiferents cap a l’animadversió decidida.

A les Terres de Lleida també patim les conseqüències d’aquesta deriva. Un bon exemple fou la segregació de les parròquies de la Franja, separades del Bisbat de Lleida per afavorir la diòcesi de Barbastre – Montsó, bastió de l’Opus Dei (que corria perill de quedar condemnat a la despoblació), que va suposar una nova minva a la llengua i cultura catalanes i va obrir la reivindicació aragonesa sobre unes obres d’art adquirides legalment des de la Seu lleidatana; la cirereta l’ha posat la negativa del propi bisbat lleidatà de facilitar a la Justícia ordinària els contractes de compra signats pel bisbe Messeguer, cosa que ha provocat la desestimació de les accions en defensa del patrimoni per manca de proves… I, per si això fos poc, veiem com es designa un nou bisbe de Solsona (amb el beneplàcit dels sectors més reaccionaris que gosen titllar d’”infaustos anys” els del mandat del bisbe Deig) que, abillat amb el clergyman, amb acurada barbeta de tres dies i presumint d’haver trencat el cor d’alguna dona, diu que està “encantat de la vida de ser conservador”…

Algú va dir que la veritat ens faria lliures. No sé si és o no cert, el que tinc clar és que la llibertat no vindrà de la mà d’aquells que, front el diàleg, imposen el dogma..


Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 12 Novembre 2010, in Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: