Joseph i el turisme religiós

El turisme, com no podia ser d’altra manera, ha estat notícia de portada aquest agost: turisme de borratxera i vandalisme a Lloret de Mar, turisme homosexual al Circuit Festival de Barcelona i, per sobre de tots, turisme religiós a les Jornades Mundials de la Joventut de Madrid…

El turisme religiós és una activitat tant antiga com l’ésser humà. El viatge motivat en conèixer un lloc sagrat, vinculat a la fe i a activitats realitzades en nom de la divinitat ja era habitual a les cultures primitives, que es desplaçaven cap a centres d’adoració de les forces de la natura. La civilització egípcia, grega, fenícia, celta, maia… també tenien com a fet comú la “peregrinatio” (en llatí, viatge a l’estranger) cercant el contacte amb la deïtat. Avui, els hinduistes acudeixen a purificar-se a les fonts del Ganges, l’Islam té en l’Hajj a la Meca un dels pilars, els jueus ofereixen les seves ofrenes al mur del temple de Jerusalem i, com ens és més familiar, els cristians troben en la fe un principal al·licient per desplaçar-se al llarg i ample del món.

Podem trobar en l’octogenària Santa Elena la mare del turisme religiós cristià: al segle IV es va desplaçar a Terra Santa a venerar els llocs sagrats d’una nova religió que, a poc a poc, aniria desplaçant els cultes pagans de l’Imperi Romà. En el viatge no només va donar el tret de sortida de les peregrinacions allí on havia viscut i predicat Jesús, sinó que també va suposar una innovació que seria reconeguda abastament a partir d’aleshores: el souvenir piadós, amb el descobriment i col·lecta de la creu de Jesús (amb inscripció, llança i claus inclosos), les restes dels Reis Mags i d’altres relíquies de gran anomenada. Poc després, l’emperador romà Constantí, fill d’Elena, donava empara legal al cristianisme i treia del lumpen i la marginalitat el culte que havia de cohesionar l’imperi i obrir el camí perquè el títol de Pontífex Màxim passés dels emperadors al bisbe de Roma…

Després del viatge d’Elena, el turisme cristià s’ha desenvolupat amb les tres grans rutes de pelegrinatge: els romers a Roma, a la recerca de les restes de Sant Pere i els primers màrtirs, els palmers (per la fulla de palma que els identificava) a Terra Santa i els pelegrins -pròpiament dits- que caminaven per a venerar les relíquies de Sant Jaume de Compostel·la. Més enllà, la proliferació de santuaris marians i d’altres vinculats a relíquies i fets meravellosos esdevingueren pol d’atracció constant de fidels, penitents i malalts. Com sabem, els catalans tenim a Montserrat una de les grans “meques” (si aquí val l’expressió) del turista religiós, i, ja a la nostra comarca, dos emplaçaments, sense la fanfàrria i els excessos d’altres, en són lloc comú: el monestir de Sant Ramon de Portell, on es veneren les relíquies de l’hipotètic Ramon Nonat, i el santuari del Sant Dubte d’Ivorra, on mil anys després i amb gran afluència de públic es commemora i venera el prodigi eucarístic.

Si bé, com veiem, el turisme religiós no és patrimoni exclusiu del cristianisme, sí que és una innovació que el líder espiritual de l’Església es desplaci amunt i avall del globus terraqüi, en veritables recorreguts turísticodiplomatics, congregant les masses de devots en destinacions que es converteixen interinament en capitals mundials d’aquest fenomen. Fou Joan Pau II, “el Papa viatger”, el pioner d’aquesta modalitat: en vint-i-sis anys de pontificat, més de cent viatges petonejant el sòl d’aeroports, encaixant mans d’altres Caps d’Estat i rebent reverències i besamans de reis i presidents… Personalment, recordo la vinguda a Catalunya de l’any 1982, quan els capellans de la meva escola ens van fer comprar -a 25 pessetes cadascuna- adhesius amb la llegenda “Totus tuus” i banderetes blanquigrogues per saludar el pas del papamòbil,  icona emblemàtica de la modernitat vaticana.

El successor de Wojtila, Benet XVI, segueix el costum viatger i, en només sis anys d’apostolat, ha trepitjat ja els cinc continents. Espanya s’ha revelat com un dels seus destins favorits i aquests dies, per tercera vegada i amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut,  rebut amb gatzares,  festejos i xerinoles, sotanes, ventalls i birrets, desfilades, himnes i rosaris… Molts comentaris s’han fet i es fan de la visita, però com a balanç, em quedo amb quatre episodis:

1. La trobada de dos Caps d’Estat, ancians xacrosos i de joventut tèrbola (i fílies inconfessables), analitzant amb manifesta  preocupació la crisi de valors d’un jovent de precari present i incert futur.
2. L’estampa de mil sis-centes monges, totes abillades amb hàbit i afilerades sota la respectiva bandera del seu Estat –talment una desfilada dels Jocs Olímpics- alçant alternativament els braços, fent l’ona al millor estil Maracaná
3. La contraposició entre els centenars de clergues, uniformats, disciplinats i coordinats, repartint de dia la comunió a milers de joves devots, i els milers de policies, uniformats, disciplinats i coordinats, repartint de nit hòsties laiques a centenars de joves agnòstics, ateus, laicitzants i d’altres esgarriats.
4. La instantània d’un capellà novell assegut entre el jovent, vestit amb camisa negra i clergyman alçat, protegit del sol per un paraigües fosc, que amb gest contrariat i reflexiu desvia la mirada del seu devocionari de butxaca cap a una atractiva pelegrina que passeja  exiguament coberta per uns pantalonets curts i un petit sostenidor, ben negre també, mentre ambdós esperen l’arribada de Benet a l’aeròdrom.

Definitivament, el missatge de Ratzinger, el Papa successor de Pere i el Pontífex Màxim successor de Constantí, en defensa de la vigència dels valors cristians com a camí per assolir un món just i equilibrat té un canal de predicació que emula les gires de les estrelles de rock i els esdeveniments esportius multitudinaris: massa soroll per captar-ne l’essència (“la pregària més gran és la pregària silenciosa”, digué Gandhi, però –és clar- ell no era catòlic). No obstant, com a espectacle de masses i com a cascall populista –considerant l’amenaça de l’aturada del futbol i la prohibició de les corrides de toros- té una eficàcia innegable.