Ivorra escrostonada

No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”,  està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.

Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.

Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.

El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic  i gens exempt de crítiques.

Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.

Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.

Sionisme segarreta

Fa uns dies vaig tenir ocasió de visitar “Tragèdia al Call”, exposició permanent del Museu de Tàrrega. Extraordinària en tots els sentits, i popularitzada gràcies a una de les edicions del programa “Sota Terra” de Tv3, centra la seva atenció en la matança de jueus que va tenir lloc l’any 1348 a la capital de l’Urgell. Aquell avalot popular va acabar amb un assalt al call, la matança de centenars dels seus habitants (tres-cents, segons l’historiador Joseph Ha-Cohen) i el consegüent saqueig de les seves possessions. Venia precedit d’un altre pogrom succeït tres dies abans al call cerverí, durant el qual, segons el mateix Cohen, foren divuit els morts. La fúria del rei, protector dels hebreus, grans contribuents a les seves arques, fou apaivagada pels paers de la vila i el rigor de les represàlies es va centrar en dos homes, inculpats de tot el desordre, que purgaren les culpes penjats a la plaça del Corral… Immediatament el monarca va procurar la reconstrucció de les aljames de Tàrrega i Cervera. S’hi construïren escoles, sinagogues i nous habitatges, i aviat foren ampliades cap a indrets que romanien erms, però la vida de les comunitats jueves ja mai més va ser igual. Durant la resta del segle XIV i XV, fins la definitiva expulsió l’any 1492, les comunitats jueves van haver de patir blasmes i persecucions. Foren l’ase dels cops en èpoques de fam i males collites, culpabilitats de les pestes i les crisis econòmiques, i assenyalats causants de la conducta pecaminosa de molts cristians vells. Els frares predicadors, amb l’autèntic showman medieval Sant Vicent Ferrer al davant, no deixaren de sermonar contra els jueus, instigadors de la vida llicenciosa, l’adulteri i el joc i, si amb això no n’hi havia prou, deïcides per haver clavat Nostre Senyor a la creu. Als avalots de 1348 en seguiren d’altres: especialment acarnissat el de l’any 1391, que va deixar definitivament desertes moltes aljames catalanes. Després d’això, tot i les generoses contribucions, els serveis professionals prestats (sobretot en el camp de la medicina) i les donacions de viandes i diners fetes a institucions religioses cristianes, especialment als frares de Sant Francesc, va quedar enrere l’esplendor dels nostres jueus dels segles XII i XIII, quan la cultura havia florit fins a produir joies com la Bíblia de Cervera (un dels més valuosos pergamins bíblics il·luminats sefardites que es conserven, elaborat a la capital de la Segarra entre 1299 i 1300) . Mortes les jueries per l’estocada de l’expulsió de 1492 i abandonats els calls, l’oblit  es va apoderar de la presència d’uns homes i unes dones que havien incidit decididament en la vida de viles i ciutats. Poc més que la nomenclatura de barris i carrers recorden avui a Agramunt, Tàrrega, Guissona, Torà, Cervera, Santa Coloma de Queralt i d’altres llocs dels nostres encontorns les desaparegudes comunitats hebrees. I, com acostuma a passar, sobre el silenci i la ignorància, s’escriuen les més arrauxades i agosarades ocurrències… Afirma Lluís Foix, segarrenc de Rocafort de Vallbona, que un paisà li assegura que la vall de Josafat, lloc on segons la Bíblia seran jutjats els gentils al final dels dies, s’obre pel coll de Cabra, entre la serra de Jordà i la serra de Voltorera (a tocar de Sarral) i s’estén per tot l’altiplà de la Segarra. D’altres veuen en el nom del riu Sió la referència explícita al mont Sió, antiga fortalesa enclavada al punt més alt de Jerusalem i centre espiritual del poble jueu, “mare de tots els pobles” i, per extensió, “Terra promesa”. Des d’aquí en avall, tot s’hi val… El topònim Torà, com no podia ser d’una altra manera, s’identifica amb la Torah, text sagrat que conté la llei i el patrimoni identitari del poble israelita, base del judaisme, i que es recull en rotlles de pergamí; el nom vindria del costum dels animals transhumants que, arribats a Torà en el camí de les carrerades a la recerca de les pastures estivals, s’afilerarien i traçarien moviments en espiral en imitació dels plecs dels rotlles. Guimerà, per la seva banda, vindria de Guemarà, llibre que, juntament amb la Mixnà, formen el Talmud, segon llibre sagrat dels hebreus després de la Torah. També Massoteres tindria origen en els llibres sagrats, ja que provindria de “mesoretes“, funcionaris encarregats de redactar còpies del Pentatèuc i de conduir les lectures de la Torah a les comunitats jueves de Catalunya, o de “masoret“, que en hebreu significaria “tradició”. I, així, donem ales a la imaginació fins a límits insospitats… Com ho és la teoria, una volta de cargol en l’etimologia imaginativa i agosarada, que defensa que el riu Ebre rep el nom per les giragonses que fa en el seu darrer tram, talment fa borratxo, un “ebri”; d’ebri derivaria “iber” i, donat que la llengua hebrea no compta les vocals, d’iber vindria “hebreu”. Resultat: la primigènia pàtria del pobre d’Israel, el poble hebreu, seria als dominis del riu Ebre! Fascinant. Tal vegada seria convenient seguir l’estela dels estudis rigorosos promoguts pel museu targarí i posar una mica d’ordre en tot aquest desgavell. I més ara que la internacionalització turística de les terres de Lleida es fixa en Israel amb caràcter estratègic, amb la voluntat d’atraure turistes a les nostres terres i d’evitar que l’aeroport d’Alguaire imiti el de Castelló. Consolidada al Pallars l’oferta dels Camins de la Llibertat, el rastre de les comunitats jueves a la Segarra és un ítem a posar en valor. Fet i fet, i ja posats a parar l’orella a enraonies d’erudits locals i a murmuradors de bar, els pogroms, o matances de jueus, i els camins de la llibertat, o vies transpirinenques de fugida de la barbàrie nazi cap a Espanya, també tindrien el seu aturador a la vall del Llobregós. Però aquesta és una altra rondalla escabellada; o potser no…

Plaer de Km.0

Un dels personatges que més em fascinen de l’antigor clàssica és Tiberi Juli Cèsar August. Segon emperador de l’imperi romà, Tiberi ha passat a la història maleït pel cristianisme per raó que Jesús de Natzaret fou crucificat durant el seu mandat (14 – 37 dC). Tampoc els historiadors, contemporanis i posteriors, han estat gaire amables amb la seva figura, atribuint-li accions cruels i injustes i conductes immorals i depravades…  Tot i que se li reconeix que, a banda de ser un dels més grans generals de Roma, el seu govern va deixar un imperi consolidat, financerament ben sanejat i diplomàticament endreçat. Però l’etapa més interessant de la vida de Tiberi s’inicia l’any 27 quan, fastiguejat de les intrigues i les corrupteles de Roma, decideix abandonar la capital del Món i traslladar-se a viure a la petita illa de Capri, al golf de Nàpols. Allí va passar els darrers deu anys de vida, fruint de la vida retirada i entregant-se als plaers, els quals –segons els seus detractors- consistien en la pràctica dels vicis més corromputs i perversos…

El fet és que jo volia anar a Capri. Però obligacions professionals i compromisos personals m’han dut a deixar-ho per una altra ocasió i quedar-me a la Segarra. No obstant, hi he descobert (de fet, fa anys que ho sospitava) que en aquest petit tros de país també es poden assolir els petits plaers que fan de la vida quelcom bo, agradable i feliç de recórrer. Si fem cas del filòsof Epicur de Samos, és en el plaer on rau el veritable sentit de l’existència; un plaer que aniria més enllà de les sensacions corporals i abastaria les percepcions intel·lectuals: un plaer que satisfà els apetits del cos i de la ment, i a través del qual s’assoleix l’ataraxia, la serenor.

Així, m’he esforçat en aprofitar les esperades vacances estivals a la cerca del plaer epicuri i, gràcies a l’oferta hedonista creixent al nostre àmbit geogràfic, estic en condicions d’assegurar que es pot assolir abastament l’art de la vida feliç amb activitats de km.0.

La recerca m’ha portat a gaudir de la tel·lúrica Tarroja, de la seva calmosa piscina o de les propostes musicals celebrades al cafè, amb la guitarra del Roger i les múltiples cordes de l’Hèctor. Les projeccions del festival Lo Cercacurts, a les Sitges, a Guissona, a Tàrrega o a Montornès també han estat una font regraciable de plaer pels sentits, així com les propostes arribades des de l’Ametlla, centrades en l’art i la paraula i regades per l’estimulant vi dels Comalats, sota les alzineres, vora la vinya, asseguts en un tascó i escoltant paraules i músiques embolcallades d’alegria serena. Ben a prop, a Segura, la performance parapoètica d’en Thou i l’Amai, la Companyia Kiku Mistu, emplenà de plaer tots cinc sentits a través de la incursió en la gastronomia, l’espectacle, la poesia i la música, embolcallada d’amistat i emboirada pels efluvis arabitzants d’una narguile nodrida de bon tabac… Força més al Nord, la neosegarreta Lídia Pujol també va insuflar plaer als qui vam tenir el privilegi d’anar-la a trobar a Olius; després de fer història a Cellers, la cantautora va seguir el seu Camí de la Llum fins la bellíssima església solsonina, on va captivar als presents no només amb la veu i la música dels seus virtuosos acompanyants, sinó amb un joc d’aromes, llums i colors que feien del concert una experiència emocionant (arrodonida en el seu epíleg per tastets gastronòmics servits a redós del temple romànic).

I és que quan el patrimoni és l’escenari, el gaudi es potencia: com es feu palès a les visites teatralitzades a la Universitat, a l’emotiva vitrallada de Santa Maria, als recorreguts nocturns i guiats pels espais històrics de Guissona i Cervera i en tantes d’altres propostes que conviden a revisitar els llegats del passat; sense oblidar l’experiència, un pèl entremaliada, reconec, de recórrer les profunditats del refugi antiaeri de l’aeròdrom de l’Aranyó amb llanterna i banyador…

Però no només l’art i la cultura condueixen al plaer. D’altres propostes més actives han estimulat la fruïció del cos. Les activitats dels amics de Sikarra Nostra han convidat a redescobrir l’Alta Segarra durant les tardes d’estiu, passejant a la fresca, en bona companyia i amb excel·lent guiatge, i meravellant-se dels tresors de la vessant sud-est de l’altiplà segarrenc. També més al Nord, al pantà de Rialb, la instal·lació de l’embarcador del Club Nàutic Segre Rialb ha fet possible regalar-se les activitats lúdiques i esportives d’aigua dolça, embarcant-se en una plàcida canoa o en una àgil barca motora, a poc més de mitja hora de casa; sense oblidar la meravella del Forat de Bulí, el recorregut per l’engorjat excepcional i bellíssim, ritual obligat cada estiu pels amants de les experiències autèntiques al bell mig de la natura.

Tot això, i molt més, viscut sota el cel estelat que ens regala (i que per molts anys es mantingui) l’escassa contaminació lumínica dels nostres verals, xopat amb una (o dues) copes del bon vi de la vall del Corb, perfumat amb el timó, el romaní o l’espígol que creix als tossals i sempre elevat a l’enèsima potència gràcies a compartir les experiències en bona companyia. “Hem de buscar a algú amb qui menjar i beure abans de buscar alguna cosa que menjar i beure, doncs menjar solament és portar la vida d’un lleó o un llop”, digué el filòsof de Samos.

No he marxat a Capri… i m’he quedat amb ganes d’anar-hi. Potser hi aniré la primavera vinent. Però, he pensat, que si Tiberi hagués trepitjat algun dia la Segarra, hi hauria trobat l’anhelat plaer sense haver de recórrer a les presumptes depravacions que, segurament més per zitzània d’enemics i envejosos que per mèrits propis,  se li atribueixen.

 

(foto cortesia de Celler Comalats)

 

Turisme freaky

Tanquem un altre any on, novament, el turisme, etern sector estratègic pel desenvolupament econòmic i social de la Segarra, no ha acabat d’enlairar-se. Certament s’han afegit un seguit d’iniciatives ben engrescadores, com Sikarra Nostra, el centre d’interpretació de la Segarra de Sant Guim de Freixenet, o ha ressuscitat l’associació Segarra Turística i Rural, dins la qual els emprenedors turístics de la comarca miren de fer molt amb poc… No obstant, d’altres projectes que il·lusionaven (com el CAT de Cervera o l’associació Vall del Llobregós), semblen haver embarrancat, òrfenes de pressupost, voluntat o energies.

Quin és el motiu que impedeix que el turisme esdevingui, una vegada per totes, un actiu real, tangible i estable per l’emprenedoria i el desenvolupament comarcal? Que cadascú dels agents intervinents n’assumeixi les culpes i en faci la seva anàlisi. No obstant, un motiu pot ser la manca d’identificar l’element referencial que distingeixi la Segarra dels altres destins del país, la particularitzi i en faci un destí singular. El lema de “terra de castells” està arnat i, si bé és innegable que la Segarra compta amb un dels millors i més extensos conjunts patrimonials de castells i fortaleses, només una ínfima part són accessibles al turisme i, a més, el mateix eslògan està essent explotat per l’Anoia, el Bages, el Pallars Jussà i d’altres destins de proximitat. D’altres propostes, vinculades a la producció agrària, al paisatge, a la vida tranquil·la (“slow life”) o els esdeveniments també costa que arrelin.

Per això, sense que serveixi de precedent, proposo gratis et amore, una nova tendència que podria esdevenir l’eix de la tematització del turisme segarrenc: el “turisme freaky”. D’entrada, cal incidir en que, en català correcte, n’hauríem de dir “turisme estrafolari” o “turisme extravagant”, però el fet d’emprar un neologisme tan estès avui en dia ajudarà a arribar al gran públic. El terme conceptualitza aquella activitat turística que té com a focus d’atracció algun espai vinculat a un esdeveniment o personatge que s’hagi fet (o potencialment es pugui fer) un lloc en l’imaginari popular com a referent d’experiències que per escatològiques, ridícules, morboses o absurdes siguin una mostra dels infinits límits de la ximpleria humana. Aquest tipus de turisme inclou notes de fetitxisme, donat que el turista cerca el detall que entronca amb l’episodi, d’exhibicionisme, ja que el visitant gaudirà fent saber a tothom que ha estat allí, de tecnologia, perquè les xarxes socials tenen un gran paper de difusió, i d’egolatria, amb el benentès que el turista es posicionarà per sobre del bé i del mal, opinant sobre l’episodi i fent-ne crítica humorística i cínica. El fenomen anirà sovint acompanyat de la “selfie”, un altre anglicisme que refereix el que fins ara coneixíem com “auto-foto”, l’auto-retrat que l’usuari d’un telèfon mòbil amb càmera es fa en l’espai en concret o amb el personatge en qüestió i que procedeix, en qüestió de dècimes de segon, a compartir urbi et orbi gràcies a les xarxes socials.

Acceptada la tesi de la bondat d’aquesta proposta, hom podria dubtar del seu retorn, de la seva potència de generar riquesa, per la qual cosa podríem analitzar alguns exemples recents. Cerquem, per exemple, la gran quantitat d’imatges que trobarem de turistes prenent un cafè amb llet a la Plaza Mayor de Madrid, en homenatge a l’immortal monòleg de l’alcaldessa Anna Botella davant del COI, i preguntem als castissos hostalers si estan satisfets amb l’empenta donada, o consultem als venedors de records de la romana Piazza del Colosseo el número de reproduccions de l’amfiteatre que van vendre durant els dies següents que el senyor Tartaglia n’estampés una al rostre de Silvio Berlusconi. Considerem també en el gran número de visites que va rebre el museu Darder de Banyoles els anys de la polèmica al voltant de l’exhibició del guerrer bosquimà dissecat, en l’increment de vendes de les reproduccions en baquelita de la corona d’espines després de la famosa fotografia que el President Maragall va fer al seu Conseller en cap Carod Rovira o en la llista d’espera que hi ha a dia d’avui per entaular-se al reservat del barceloní restaurant la Camarga.

I quins serien, a la nostra comarca, els destins per atraure aquest turisme freaky? Trencant amb la meva modèstia habitual, no puc estar d’assenyalar que a Florejacs ja fa temps que estem experimentant amb aquesta tendència i que l’atractiu del fantasma de la dama de les flors (extret de la llegenda recollida per Amades) o, més recentment, de l’esperit de la monja que habita al castell de les Sitges (inspirat en un conte de Manel Canals i que, fins i tot, ja té presència al twitter), són poderosos reclams. D’altres destins no prou explotats podrien ser l’entrada de Santa Maria de Cervera sobre la qual penja la gàbia de ferro on fou exposat el cap de l’impiu Josep Balaguer, el camí vora l’Ondara, prop de Vergós, on el futur rei Ferran el Catòlic va conèixer a la seva amant Aldonça d’Ivorra, la creu de Sant Ramon de Torà, on diu la tradició que va caure (i alçar-se de nou) l’ase que duia les despulles del Sant, la placa de la Liga contra el Mal Hablar de la Plaça de l’Església de Guissona o la lauda existent al pati de la Universitat de Cervera que recorda la memòria d’un tal Francisco Franco Bahamonde… També, pels més morbosos, esdevé a Cervera fita obligada la porta de la mesquita on un cèlebre regidor va saltar a la fama, artefacte incendiari en mà, a Torà el parc on va patir martiri el gos més plorat del municipi o a Biosca la cruïlla de camins on fou cremada la darrera dona acusada de bruixeria a Catalunya, entre d’altres escenaris singulars que ben segur, amic i paisà lector, bé coneixes.

Aprofitem, doncs, l’immens potencial segarreta també en aquest camp i mostrem amb orgull i visió emprenedora les fites del frikysme que engalanen el nostre territori.

#collitaSEGARRA

Aquest any, extraordinàriament, tothom pot percebre que els pagesos segarrencs estan contents amb la collita. Fins i tot n’hi ha que afirmen, potser amb la boca petita i només a aquells que els volen escoltar, que la collita d’enguany és excel·lent… Cert és que hi haurà qui es lamenti de l’increment dels costos de producció, especialment per la pujada dels preus dels fertilitzants, dels carburants i de les assegurances de rendiment, així com la càrrega fiscal, que no permet compensar les pèrdues d’exercicis anteriors, i fins i tot qui es queixi que, amb l’excés d’humitat de les darreres setmanes, hagi hagut de tornar a ensofretar perquè un fong li amenaçava la collita… Però, des d’una posició espectadora, donant una ullada als camps de cereal i parant l’orella a les converses de cafè un dia de mercat qualsevol, la satisfacció és encomanadissa.

Els preus del mercat afavoreixen l’optimisme. L’alça de la demanda mundial de cereal, sumat a les males climatologies d’altres zones competidores i a un dòlar cotitzant a la baixa, fan que les expectatives siguin immillorables. Per això, per un any que “la collita s’encerta”, parafrassejant Guillem Viladot, veurem com “el segarrenc, d’esquerp i dubitatiu, es transmuda en joiós i proper, i la vida se li torna una glòria. Tot just els primers diners li arriben als dits, empetiteix una bona mica les ninetes i guaita cap als indrets més perillosos i corre cap a “la Caixa””.

La falç, l’esclopí, la dalla i el volant són avui mers objectes decoratius, penjats en parets de carreus rejuntats a l’entrada d’allotjaments rurals. Des de la mecanització del camp, aquests dies, com escribia Josep Vallverdú, “als homes del nostre camps els agafa la pressa”, i les recol·lectores o “cossetxadores” recorreran sinuosament i parsimoniosa, sense pausa i amb pressa, carreteres i camps.

Per això, celebrem-ho… La Segarra, veritable graner de Catalunya des d’èpoques ben reculades i territori estratègic dins del camí del blat per on circulaven les provisions que havien d’alimentar la conurbació de Barcelona, és encara avui (i per molts anys) una terra de rellevància transcendental i estratègica per la producció del cereal, base de l’alimentació. Anecdòtics són ara el cultiu de la vinya, que tan important havia estat fa més d’un segle quan la filoxera assolava terres franceses, i el de l’olivera i l’ametller, derrotats per unes gelades tardanes, l’escassa pluviometria i la carestia de mà d’obra; sense alternativa, el monocultiu cerealista i l’agricultura extensiva és la sortida a un ruralisme que és el veritable factòtum d’un paisatge que concedeix vida i bellesa, riquesa econòmica i preservació mediambiental.

En conseqüència, cal donar-hi la visibilitat, la dignitat i la importància que mereix. És necessari i de justícia posar en valor l’activitat. En aquesta línia, el Consell comarcal ha posat en marxa el projecte #collitaSEGARRA, a través del qual es cerca la transcendència a una tasca, la recol·lectora, que es desconeguda –quan no menystinguda- per bona part de la població, però que esdevé clau en l’economia de les nostres terres i, alhora, és l’acció protagonista de l’estacional canvi de fesomia del paisatge…

És en aquests dies de sega quan la Segarra abandona la pretesa  estampa de Toscana catalana (artificiós tòpic predicat també, val a dir, de comarques tan dispars com el Baix Empordà, el Bages o el Priorat). Ara es substitueixen aquells infinits tons de verd que Espinàs en el seu deambular a peu per la Segarra aprenia a “precisar i distingir” per la perfecta combinació entre ocres i daurats, transmutant-se en aquella “terra nua on la sequedat sembla demanar mans, sembla demanar dits, que es facin suplicants d’aigua benefactora”, que glossà Miquel Arimany. Les espigues, derrotades pel pes del gra, ja han acotat el cap i esperen resignades l’arribada de la màquina que les haurà d’escapçar. Les collitadores faran la seva feina, escortades pels mixons caçadors dels insectes que, atabalats per la fressa, malden esparverats per fugir del seu refugi entre els brins ja secs. Ben aviat, els camps espessits de tiges, bressolades a mercè del vent i mormoladores en sorda remor, es veuran segats arran. Al seu lloc, s’hi afileraran els rostolls que, socarrant-se al Sol, formaran un entreteixinat d’efectes ben plàstics. El conglomerat de cavallons corrent en paral·lel dibuixarà una xarxa de pentagrames de reflexos metàl·lics, sobre els quals, cilíndriques paques de palla o piles de bales prismàtiques en equilibris impossibles, defineixen una l’estampa que l’espectador sensible pot traduir en belles melodies introspectives.

És aquest espectacle sobre el qual ara es posa l’objectiu, treballant pel reconeixement de la feina del pagès, reivindicant el seu paper clau en l’equilibri del territori, la producció de riquesa del país i la preservació d’un paisatge carregat d’identitat i de bellesa, i alhora reclamant el reconeixement d’una activitat que, adaptant-se i renovant-se contínúament, és estratègica pel futur de la nació, és font d’inspiració artística i es definidora d’unes condicions de vida que -bé ho sabem els qui vivim en aquests verals-, ens fa privilegiats.

Les noves tecnologies ens ajudaran en aquest empeny. Gràcies a elles, qualsevol pot ser altaveu del projecte i, a través de les xarxes socials, fer saber al món que la natura ha tancat novament el seu cicle i que, fruit de la terra i del treball dels homes, el cereal està essent recol·lectat a la Segarra.

També mirant enrere, el projecte #collitaSEGARRAinclourà xerrades sobre les tradicions i les feines vinculades a la sega del cereal, caminades per rellegir els paratges i les arquitectures populars on

l’home ha interactuat amb una natura aparentment hostil i l’ha dominat per treure’n fruit, recerques d’obres artístiques inspirades en la vida i les feines del camp i reproducció d’aquells àpats que, quan els segadors dallaven a mà, esdevenien un veritable ritual reconstituent, lúdic i, fins i tot, sensual…

“Ara és hora, segadors. / Ara és hora d’estar alerta”, ens interpel·la l’himne nacional català; també es defensa la terra reconeixent la tasca d’aquells que, tot “fent caure espigues d’or”, fan que la collita avanci i ens garanteixi, a tots, el futur.

Visca Las Vegas

Després de molt de temps festejant amb el patrimoni i el turisme de la Segarra, assistint a mil conferències patrocinades per responsables de l’Administració, participant en cent reunions sobre turisme sostenible, familiar i de qualitat i seguint dotzenes de cursos  sobre gestió de patrimoni, ecoturisme i bones pràctiques, fa un parell de setmanes vaig decidir tirar endavant una empresa de gestió cultural. La idea es desenvoluparia dins els imprecisos límits d’una comarca en la qual, recorrent per enèsima vegada al poeta, podem exclamar allò de que “tot està per fer i tot és possible”. El pla seguia les línies marcades pels responsables i els grans ideòlegs del desenvolupament turístic i invertia en donar valor i ús estratègic als elements del patrimoni cultural, històric i paisatgístic per tal que, correctament articulats, poguessin ser generadors d’identitat territorial, així com oportunitats de desenvolupament socioeconòmic endogen de la zona.  Activament es desplegaven tota una sèrie de serveis, dinàmiques i sinèrgies encarades a generar oportunitats empresarials i esdevenir un filó més en el desenvolupament social, cultural i econòmic del territori. Tot plegat, un seguit d’actuacions dirigides a l’estimulació d’un teixit econòmic sòlid i estable, motor d’ocupació i valor de futur per bla, bla, bla, bla…

De sobte, s’aturen les màquines: llegeixo als diaris que el Govern català i una colla de constructores estan negociant amb la multinacional americana Las Vegas Sands perquè construeixi a Catalunya la versió europea de la ciutat del joc, els neons i el kitsch del desert de Nevada. La corporació del magnat Sheldon Adelson planteja una inversió d’uns 18 mil milions d’euros, que es projectaria fins l’any 2022, i crearia uns 275000 llocs de treball. A canvi, només demana que se li concedeixin algunes facilitats com l’adquisició preferencial de terrenys ben comunicats amb Barcelona, garanties d’agilitat en la concessió de llicències, convenis laborals flexibles o rebaixes en l’aplicabilitat de la Llei del tabac als seus establiments… Minúcies al costat dels beneficis que prometen, ja que, a banda de la construcció d’un macrocomplex de casinos, envoltat de camps de golf, centres comercials i una dotzena d’hotels, generaria una quantitat de llocs de treball equivalent quasi al 50% dels aturats actuals i donaria vida a unes infraestructures aeroportuàries que corren el perill de morir d’inanició. El Govern de la Generalitat no amaga el seu interès, informa que ja ha pensat en diverses ubicacions –que per ara no especifica- i assegura que el projecte no té res a veure amb allò que, sota el nom de Gran Scala, es va anunciar pels Monegres l’any 2007 i no va passar de mamarratxada sense fonaments…

Per tant, un nou Mr. Marshall serà benvingut a Catalunya quan desembarqui amb una pluja milionària en euros i totxos que d’una ventada solucionarà els problemes estructurals d’ocupació, economia i desenvolupament del Principat, a través d’implantar-hi un complex de Casinos a l’alçada dels de Las Vegas a Texas, del Marina Bay Sands a Singapur o del Venetian Casino a Macao!

És notori que el cinema ha creat un imaginari immens al voltant dels casinos i, al menys a mi, m’evoquen escenes com aquella del Nicholas Cage ofegant-se en alcohol a “Leaving Las Vegas”, George Clooney i Brad Pit robant en tres casinos alhora a “Ocean’s eleven”, Joe Pesci en calçotets essent apallissat i enterrat viu al desert a “Casino” o, per sobre de totes, l’escena final de “Honeymoon in Las Vegas” (traduïda com “Luna de miel para tres”), on dotzenes d’Elvis Presley paracaigudistes sobrevolen la ciutat… Tòpics que, en poc o res, rebaixen els guionistes de “la Riera”, serial de TV3 que, per casualitats de la vida, introdueix el món dels casinos dins les nostres llars migdia rere migdia.

Jo -pobre de mi- no arribo a copsar que té a veure tota aquesta martingala i la seva patuleia amb els plans estratègics de turisme, la promoció dels valors indentitaris i l’aposta per la qualitat, la sostenibilitat i el futur amb els que, un darrere l’altre, els responsables de desenvolupament s’omplen la boca en discursos, donen copets a l’esquena als emprenedors i enarboren com a estendards claus del progrés. Davant les xifres astronòmiques del magnat del joc, no val a badar i -no fos cas que Madrid ens passés al davant!-, serem els primers en substituir el set i mig pel Black-Jack i les bitlles per la ruleta. No pararem atenció a les pèrdues netes que arrossega l’empresa d’Adelson des de fa anys ni els deutes milionaris que té a llarg termini i li prepararem la catifa vermella com mereix…

Per tant, llenço a la paperera el projecte empresarial de turisme cultural, identitari i de descobriment del patrimoni i el paisatge i em poso mans a l’obra en la creació d’una empresa de serveis vinculats als distingits hostes del súpercasino… I com que no tinc experiència en els negocis complementaris habituals, ja que mai m’he dedicat ni a la prostitució ni la seguretat privada, aposto decididament pel paracaigudisme i la creació del meu propi escamot de “Flying Elvi”, format per valents saltadors, abillats amb vestits blancs carregats de lluentons i pentinats amb tupés, que –al compàs de “Promised Land” o “C’mon Everybody”- saltaran d’avionetes i sobrevolaran les estepes lleidatanes. Segur que és l’alternativa que revitalitzarà definitivament un aeroport, el d’Alguaire, que ha quedat orfe d’esquiadors russos i avions irlandesos i que corre el perill de transformar-se en una planta de producció d’hidrogen, un punt d’observació de les aus o l’escenari de la primera biennal europea de paisatge lent.

Per una segona fase quedarà la creació i promoció de reserves indígenes on els turistes, entre partida de pòquer i tirada de ruleta, podran presenciar mostres de folklore català i aproximar-se a la població aborigen, tot retratant-se al costat d’un casteller, una sardanista, un pagès o una padrina boletaire, mentre degusten un McSpain, creació de McDonald’s a base de pa (de sèsam) amb tomàquet (ketchup) i pernil (cuit).

Som-hi doncs! Mesdames et Messieurs, faites vos jeux! Rien ne va plus. Visca Las Vegas! …i visca Catalunya!

En serra d’or

L’Hug, vestit amb els llargs calçotets de lli, es va mirar de reüll al mirall del recambró que, entre caixes de vi envasat en tetrabrik i anís de Montserrat embotellat en PVC, li feia de camerino. Darrerament començava a fer panxa i va pensar que el vestit d’hereu amb el que es disposava a abillar-se ja començava a estar mancat de credibilitat. Als seus seixanta-tres anys, més que l’hereu d’una família benestant de la pagesia catalana de dos segles enrere semblava un trabucaire de festa major de Villanueva, Vich o qualsevol altre suburbi metropolità… Però, fet i fet, per aquella colla de turistes que no sabien distingir un casteller d’un caramellaire no calia ser gens purista. Es va calçar les sabates, cuitant que la llengüeta quedés fora i, amb el dit polze ben llepat, va fregar-ne la sivella per fer-la brillar. Va tibar-se amunt les mitges fins al tou de la cama, va ajustar-se (no sense dificultats) la faixa que envoltava la unió de la camisa de coll rosegat amb els pantalons, va cordar de dalt a baix els botons de llautó del jupetí de vellut (llevat l’inferior, que de tant ser violentat per ajustar-se a una cintura sobredimensionada amenaçava en desprendre’s d’un moment a l’altre) i va cobrir-se el cap amb una barretina de quatre pams d’una llana vermella que, desgastada per l’ús, s’agrupava als plecs en flocs de borrissol.

Va esperar que l’home de l’orgue repetís tres cops la nota musical, mentre entonava allò de “sa-ca-bó…” (habitual punt i final de la interpretació del repertori de cançons d’ahir, d’avui i de sempre) i va pujar a l’escenari. Allí, la Mary Cheli, guia acompanyant del grup, havia començat a fer-ne la presentació: “And now, distinguido público, nuestro friend cathalan les dará el welcome a la Montserrate mountain en nombre del ever hospitalario y friendly pueblo de la comarca. Para ello, utilizará la lengua indígena de sus antepasados. Ladys and gentelmen, I wanna hear un fuerte aplauso para Hug Puigdellívol i Serrador…!”

L’Hug va forçar un somriure el més “friendly” possible i va adreçar als turistes del dia el seu habitual discurs, no sense esperar abans que l’animadora deixés de fer aquell aplaudiment histèric que, perpetrat amb els colzes ben separats i sense desenganxar les parts toves de la mà, el posava de molt mala llet.

“Benvolgudes i benvolguts visitants. El meu nom és Hug i sóc l’hereu dels Puigdellívol, nissaga de matonaires de Monistrol de Montserrat. És per mi un gran honor adreçar-me a vostès en la llengua catalana, parlada fa poc més d’un segle per una comunitat de dotze milions de persones, repartides en quatre estats, més de la meitat de les quals la tenien com a idioma matern. El català, d’origen llatí com tants d’altres, fou el mil·lenari idioma amb el que es van escriure obres immortals de la literatura com Tirant lo Blanc, L’Atlàntida, La Plaça del Diamant, L’Auca del Senyor Esteve, Les històries naturals o Pa Negre, novel·la que, per si no ho saben, fou adaptada al cinema en una pel·lícula oscaritzada fa vuitanta anys… A més, fou llengua pròpia de Catalunya fins el primer quart del present segle i, com a idioma oficial en pla d’igualtat a l’espanyol, era eina d’educació dels infants, acollida dels emigrants i transmissió del saber i la cultura. Els meus avis el parlaven i l’escrivien amb normalitat i els meus pares encara el van poder aprendre a l’escola, tot i que a partir del decenni marià va començar a caure en desús gràcies a les polítiques de normalització de la llengua comú dels espanyols fomentades des de Madrid. Avui encara hi ha petites comunitats de parlants de català en poblacions rurals del sector muntanyenc de la nostra Comunidad Pirenaica Nororiental i alguns grups folklòrics encara canten cançons en aquesta llengua durant les festes assenyalades. No és debades que el formatge fresc que tastaran de postres s’anomeni “matón de Montserrate”, i no pas requesón, ja que el nom deriva del vocable català “mató”, amb el que es coneixia aquest tradicional producte derivat de la llet...”.

Una dona de la primera fila va badallar ostentosament, mentre el seu acompanyant ho contemplava tot amb posat seriós. Mentalment, l’Hug va maleir l’organització d’aquestes excursions i qui fos que programava la seva intervenció just abans de l’hora de dinar i va accelerar la seva parla per acabar d’una vegada amb aquell numeret: “…per tant, només em resta agrair la seva presència avui aquí, tot desitjant que passin una molt agradable jornada entre eixos penyals coberts de romaní i fer-los saber que ens complaurà comptar-los d’ara endavant entre els nostres amics”.

Amb un gest de cap va indicar al virtuós músic de l’orgue que podia donar inici a la interpretació de la partitura de l’oblidat Josep Rodoreda, mentre per l’altre extrem de l’escenari feia entrada la seva dona, na Montserrat Mikailova. Ella, abillada amb un vestit de vellut negre que començava a clarejar i amb els cabells recollits sota una gandalla de fil de bona qualitat, va començar a entonar l’antic himne espiritual i patriòtic dels catalans: “Rooosa d’aaabril, Mooooreeena de la Seeerra…”

Quan la Montserrat acabà (“…guieu-nooos, caaaap aaal ceeeel”), la Mary Cheli va recuperar el seu torn de paraula: “Thank-you very much a la Montserrate y a Hugo por sus palabras y su emocionante performance. En una translate de sus palabras les diré que Hugo les ha dado la welcome en nombre de la familia titular de la requesón  factory del lugar y ha hecho su speech utilizando el cathalan, lengua hablada un century ago por los indígenas de la región…”, i va traduir més o menys literalment a la llengua comú del públic el discurs del mestre matonaire i els versos del Virolai.

Mentre la simpàtica animadora feia intel·ligibles les paraules del matrimoni Puigdellívol Mikailov, la senyora de la primera fila va repetir un badall descarat. El seu home -que ho havia escoltat tot amb els ulls ben oberts- va dir-li, a cau d’orella, però amb un to prou alt perquè l’escoltessin tots els que estaven al seu voltant: “Me parece very alucinante pensar que less than cincuenta years ago se tolerara un language indígena y que con él se educara a boys and girls. ¡Piensa que estamos hablando de children!”. Ella, amb gest despreocupat, li va contestar, “Pues a mi este look étnico me ha parecido very chic, y más en las puertas del twenty-two century. Por cierto, ¿really  después del lunch habrá dancing? I wish que nos lleven back to home in Molinos del Rey before empiece el match del Barsa que echan en Intereconomía TV”.

Joseph i el turisme religiós

El turisme, com no podia ser d’altra manera, ha estat notícia de portada aquest agost: turisme de borratxera i vandalisme a Lloret de Mar, turisme homosexual al Circuit Festival de Barcelona i, per sobre de tots, turisme religiós a les Jornades Mundials de la Joventut de Madrid…

El turisme religiós és una activitat tant antiga com l’ésser humà. El viatge motivat en conèixer un lloc sagrat, vinculat a la fe i a activitats realitzades en nom de la divinitat ja era habitual a les cultures primitives, que es desplaçaven cap a centres d’adoració de les forces de la natura. La civilització egípcia, grega, fenícia, celta, maia… també tenien com a fet comú la “peregrinatio” (en llatí, viatge a l’estranger) cercant el contacte amb la deïtat. Avui, els hinduistes acudeixen a purificar-se a les fonts del Ganges, l’Islam té en l’Hajj a la Meca un dels pilars, els jueus ofereixen les seves ofrenes al mur del temple de Jerusalem i, com ens és més familiar, els cristians troben en la fe un principal al·licient per desplaçar-se al llarg i ample del món.

Podem trobar en l’octogenària Santa Elena la mare del turisme religiós cristià: al segle IV es va desplaçar a Terra Santa a venerar els llocs sagrats d’una nova religió que, a poc a poc, aniria desplaçant els cultes pagans de l’Imperi Romà. En el viatge no només va donar el tret de sortida de les peregrinacions allí on havia viscut i predicat Jesús, sinó que també va suposar una innovació que seria reconeguda abastament a partir d’aleshores: el souvenir piadós, amb el descobriment i col·lecta de la creu de Jesús (amb inscripció, llança i claus inclosos), les restes dels Reis Mags i d’altres relíquies de gran anomenada. Poc després, l’emperador romà Constantí, fill d’Elena, donava empara legal al cristianisme i treia del lumpen i la marginalitat el culte que havia de cohesionar l’imperi i obrir el camí perquè el títol de Pontífex Màxim passés dels emperadors al bisbe de Roma…

Després del viatge d’Elena, el turisme cristià s’ha desenvolupat amb les tres grans rutes de pelegrinatge: els romers a Roma, a la recerca de les restes de Sant Pere i els primers màrtirs, els palmers (per la fulla de palma que els identificava) a Terra Santa i els pelegrins -pròpiament dits- que caminaven per a venerar les relíquies de Sant Jaume de Compostel·la. Més enllà, la proliferació de santuaris marians i d’altres vinculats a relíquies i fets meravellosos esdevingueren pol d’atracció constant de fidels, penitents i malalts. Com sabem, els catalans tenim a Montserrat una de les grans “meques” (si aquí val l’expressió) del turista religiós, i, ja a la nostra comarca, dos emplaçaments, sense la fanfàrria i els excessos d’altres, en són lloc comú: el monestir de Sant Ramon de Portell, on es veneren les relíquies de l’hipotètic Ramon Nonat, i el santuari del Sant Dubte d’Ivorra, on mil anys després i amb gran afluència de públic es commemora i venera el prodigi eucarístic.

Si bé, com veiem, el turisme religiós no és patrimoni exclusiu del cristianisme, sí que és una innovació que el líder espiritual de l’Església es desplaci amunt i avall del globus terraqüi, en veritables recorreguts turísticodiplomatics, congregant les masses de devots en destinacions que es converteixen interinament en capitals mundials d’aquest fenomen. Fou Joan Pau II, “el Papa viatger”, el pioner d’aquesta modalitat: en vint-i-sis anys de pontificat, més de cent viatges petonejant el sòl d’aeroports, encaixant mans d’altres Caps d’Estat i rebent reverències i besamans de reis i presidents… Personalment, recordo la vinguda a Catalunya de l’any 1982, quan els capellans de la meva escola ens van fer comprar -a 25 pessetes cadascuna- adhesius amb la llegenda “Totus tuus” i banderetes blanquigrogues per saludar el pas del papamòbil,  icona emblemàtica de la modernitat vaticana.

El successor de Wojtila, Benet XVI, segueix el costum viatger i, en només sis anys d’apostolat, ha trepitjat ja els cinc continents. Espanya s’ha revelat com un dels seus destins favorits i aquests dies, per tercera vegada i amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut,  rebut amb gatzares,  festejos i xerinoles, sotanes, ventalls i birrets, desfilades, himnes i rosaris… Molts comentaris s’han fet i es fan de la visita, però com a balanç, em quedo amb quatre episodis:

1. La trobada de dos Caps d’Estat, ancians xacrosos i de joventut tèrbola (i fílies inconfessables), analitzant amb manifesta  preocupació la crisi de valors d’un jovent de precari present i incert futur.
2. L’estampa de mil sis-centes monges, totes abillades amb hàbit i afilerades sota la respectiva bandera del seu Estat –talment una desfilada dels Jocs Olímpics- alçant alternativament els braços, fent l’ona al millor estil Maracaná
3. La contraposició entre els centenars de clergues, uniformats, disciplinats i coordinats, repartint de dia la comunió a milers de joves devots, i els milers de policies, uniformats, disciplinats i coordinats, repartint de nit hòsties laiques a centenars de joves agnòstics, ateus, laicitzants i d’altres esgarriats.
4. La instantània d’un capellà novell assegut entre el jovent, vestit amb camisa negra i clergyman alçat, protegit del sol per un paraigües fosc, que amb gest contrariat i reflexiu desvia la mirada del seu devocionari de butxaca cap a una atractiva pelegrina que passeja  exiguament coberta per uns pantalonets curts i un petit sostenidor, ben negre també, mentre ambdós esperen l’arribada de Benet a l’aeròdrom.

Definitivament, el missatge de Ratzinger, el Papa successor de Pere i el Pontífex Màxim successor de Constantí, en defensa de la vigència dels valors cristians com a camí per assolir un món just i equilibrat té un canal de predicació que emula les gires de les estrelles de rock i els esdeveniments esportius multitudinaris: massa soroll per captar-ne l’essència (“la pregària més gran és la pregària silenciosa”, digué Gandhi, però –és clar- ell no era catòlic). No obstant, com a espectacle de masses i com a cascall populista –considerant l’amenaça de l’aturada del futbol i la prohibició de les corrides de toros- té una eficàcia innegable.

Dels bolets als bilandons

Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació de “Territori de Masies”, projecte de dinamització turística i promoció social i cultural dels espais  del sud del Solsonès. És aquest l’enèsim treball que recorre als tòpics “posar en valor”, “interpretar el patrimoni”, “activar la identitat” i d’altres bla, bla, bla que indissolublement venen lligats a aquest tipus d’iniciatives lligades a la revitalització dels nuclis d’entorn rural. No obstant, aquest té un tret diferencial: és una iniciativa gestada de baix a dalt, és a dir, a partir de la societat civil, formada per un seguit d’emprenedors (un grup de persones que treballen per la creació i participació pel desenvolupament comunitari i sostenible –associació l’Arada-, una associació de propietaris rurals –Rebrot- i una bona colla d’establiments turístics i culturals), a la qual, posteriorment i engegada la maquinària,  s’hi han afegit els municipis i les demés institucions públiques vinculades.  Per tant, la iniciativa que ara cristal·litza parteix d’un seguit de dinàmiques iniciades fa una bona colla d’anys que, de la mà de gent estretament vinculada al territori i amb visió de futur, han acabat forjant quelcom real, palpable i de futur.

En l’acte de presentació, que va tenir lloc a la casa gran del Santuari del Miracle, va intervenir en Jordi Padró, un dels gurus de la planificació del turisme cultural del nostre país, qui ha assumit l’encàrrec de conceptualització i estructuració del projecte. El seu parlament va començar anunciant als presents que “Territori de Masies” tenia vocació de ser el punt de trobada del conglomerat de més de seixanta iniciatives i recursos ja existents, presentant-los en conjunt, fomentant la interacció entre elles i evitant el model dels “bolets turístics”, aïllats i autocràtics.

La menció del concepte de “bolet” em va fer pensar immediatament en la Segarra i dubto que hi hagi cap altre denominació que identifiqui millor el perfil dels models de dinamització turística que belluguen al llarg i ample de la nostra comarca…

Només cal mirar una mica enrere per veure que, de projectes, no ens en falten: el rat i no consumat Consorci de municipis que fa anys va reunir (que no agermanar) Guissona, Sant Guim de Freixenet, Ivorra, Torrefeta i Florejacs i Estaràs, units per un color polític a la resistència i que, un cop assolit el poder comarcal,  va dissoldre’s com un terròs de sucre en aigua calenta, deixant com a únic llegat una col·lecció de fulletons acolorits;  el projecte de la Ruta dels Castells del Sió, que, tenint com a centre neuràlgic la poma de la discòrdia del castell de Concabella, segueix essent un organisme acèfal, eteri, gran desconegut per a propis i forans i –això sí- eterna esperança; el Consorci de la Vall del Llobregós, una iniciativa que va més enllà de la Segarra, formada per un grup de municipis de tendències comarcalment centrípetes i amb un òrgan polític de govern indecís, malfiat i poc resolutiu; l’associació de Pobles amb Encant, on pertanyen Florejacs i Montfalcó, creada des de la Diputació de Lleida, de destí incert, recursos desconeguts i projectes volàtils; el Centre d’Atenció Turística “CAT” de Cervera, projecte estrella de l’anterior Departament d’Innovacions de la Generalitat (ara Empresa i Ocupació), creat d’esquena als organismes i empreses autòctones i avui deixat sense llibre d’instruccions en mans de cada municipi “afortunat”… Per no parlar de l’associació “la Segarra turística i rural”, entitat creada amb vocació de “generar una comunicació entre els propietaris i una difusió conjunta de la comarca” i que, a dia d’avui, roman poc menys que en parador desconegut…

En conseqüència, quan llegeixo que el restaurat President del Consell Comarcal de la Segarra posa en el turisme un dels principals eixos de creixement (“el turisme, encara incipient, s’ha de fer créixer i pot esdevenir un factor de creixement de la nostra economia ja que tenim eines diverses per potenciar: patrimoni, entorns naturals, gastronòmic, cultural…”, diu en el discurs d’investidura), estic convençut que no ho tindrà fàcil. Potser ara ja és l’hora d’abandonar tots aquests bolets, emergits d’un miceli institucional i de laboratori, i donar veu a aquells emprenedors que, amb el seu esforç, enginy, engrescament i coneixement del territori, han aconseguit tirar endavant petits projectes d’allotjament, restauració, productes locals i activitats lúdiques i culturals, tot seguint la màxima de Diògenes, fundador de l’escola filosòfica cínica, que fa dos mil cinc-cents anys va dir allò de que “el moviment es demostra caminant”.

Per tant, superat el concepte de “bolet”, m’apunto al concepte llançat des d’una de les entitats que demostren que la unió fa la força: el Seny Major de Cervera, que en un recent acte va encunyar el mot “bilandó” per a referir un “montadito” (mot fins ara intraduït) elaborat amb la conjunció dels millors productes de la terra i servit en un entorn carregat de sentit i simbolisme. Si el bilandó és un toc de campana eminentment cerverí, repic propi de les solemnitats, cal que algú el faci sonar per posar seny a l’orgue de grills que és l’organització turística de la Segarra i, superant el model de regnes de taifes, la desconfiança entre organismes públics i iniciatives privades i les patètiques rivalitats entre institucions, aconsegueixi reunir tot allò que de bo ja pot oferir la comarca al turista, el viatger i el visitant, ben empaquetat i llest per a ser gaudit. Només així podrem redreçar el rumb rutilant d’aquest sector que hauria d’estar cridat a donar esperances de futur i sostenibilitat a una comarca que, d’altra manera, corre el perill de convertir-se en la rebotiga de les grans decisions del país.

No compris el meu llibre

Els propers dies, em dedicaré a fer la promoció del llibre “Els castells de la Segarra. Onze itineraris per la marca segarrenca” que acabo de publicar amb l’editorial Cossetània. Una bona colla d’amics i amigues, acreditadament savis i de prestigi merescut (ells sí), m’acompanyaran i m’apadrinaran en un gira de presentacions que, a banda de sobredimensionar el meu ego, serviran per tractar d’assolir el repte d’esgotar la primera edició del llibre. Cervera, Lleida, Guissona, Manresa, Barcelona, Montsonís… seran les poblacions on miraré de convèncer a la concurrència perquè adquireixi la meva primera publicació enquadernada, mentre m’escarrassaré per engrescar-la en la descoberta i l’aprofundiment dels encants d’una terra que ha canviat la meva vida.

No obstant, si de veritat vols descobrir els castells de la Segarra i que aquests siguin la porta d’accés a totes les sorpreses, els tresors i els plaers que generosament et brinda la comarca, posats a sincerar-me (adverteixo que ho negaré si se’m pregunta expressament), el millor consell és que NO COMPRIS EL MEU LLIBRE.

Si de veres vols que se’t reveli la Segarra en tota la seva magnificència, fes com jo: deixa’t estar de llibres i fes un glop de ratafia de les Voltes, vagareja pels carrerons de Pomar, imagina l’esplendor perdut de la torre Saportella, apama les façanes del Mas de Bondia, reviu la batalla de Rubinat, sadolla’t amb el vi dels Comalats, esporugueix-te a les masmorres de les Pallargues, plora davant les ruïnes de Llanera, encimella la torre de Mejanell, devora el conill amb figues de la Redolta, contempla el colós de Concabella, flaira les flors de la dama de Florejacs, penetra a les entranyes de Vallferosa, frueix de l’arròs a Torrecombelles, furga entre els matolls de la Coscollosa, remunta la tartera de carreus de Gàver, contagia’t la crispació guerrera de les Sitges, admira la remodelació de Malgrat, remena els ous de Sant Guim de Freixenet, rastreja els segles a Vilagrasseta, banya’t al doll del Sió, revela l’escalivada dins el ravioli de la Cosa Nostra, escolta la veu de les pedres de Lloberola, juga’t la integritat entre els rocs de la Manresana, reviscola’t amb una sopa de ceba de Cal Guim, guaita des de la torre de l’Ametlla, allista’t a les tropes romanes de Iesso, somriu a Malacara, esperança’t amb els treballs d’Alta-Riba, embriaga’t d’art a la Cardosa, sigues mossegat pels gossos a Montlleó, endinsa’t en la foscor dels túnels de Granyena, llepa’t els dits amb la coca del Peretó, submergeix-te a la cisterna d’Ivorra, enfila’t a les muralles de Montfalcó, escateix les restes del Far, il·lusiona’t amb la restauració de Vergós Guerrejat, adelita’t amb l’espatlla de xai de Ca la Maria, exclama’t amb les antenes de l’Aguda, defensa la plana a Guarda-si-venes, indigna’t a Castellnou d’Oluges, llegeix els murs de Tarroja, furga el passat sarraí al Canós, trota pels senders del Cercavins, aturona’t a Montpaó, escapoleix-te de l’ensulsiada de la Mora, tremola amb els esgarips de Vicfred, acaba l’obra de Fluvià, furga dins els cargols de la Ferradura, copsa el pas del temps a Mont-ros, enroca’t a Massoteres, ressegueix el passat hebreu a Torà, adora el mascle cabró de l’Aquelarre, suca pa al fricandó de la Magdalena, interpreta la muralla de Guissona, enronda el castell de Santa Fe, devora uns peus de porc farcits a Palouet, mol el gra del senyor a Ratera,  reivindica la memòria històrica de la rereguarda, deconstrueix la torre trencada de Torrefeta, clava el pal als pallers de l’Aranyó, estimba’t a les sitges de Timor, colpeja la piloteta a BonArea P&P, volta el nucli de Granyanella, tasta el cigronet del Gòtic, enfronta’t als templers de Montornès, alia’t amb els hospitalers de la Guàrdia-lada, arramba’t a les tanques de la Curullada, fes tres tombs al santuari a lloms de la mula, cerca la curvatura als murs de la Tallada, fascina’t als patamolls de Granollers, retroba la pau interior a la Cabana Sana, posa’t a cobert als ràfecs de Montcortès, saltironeja pels còdols del Llor,  gaudeix del panorama a Palou, malda amb el baró a la Morana, alça l’esguard a la torre de Gospí, grata l’erm de Ferran, recorre el pessebre a Sant Guim de la Plana, reuneix el ramat a la pleta dels Plans, empastifa’t de mel de l’Infant d’Or, admira l’elegància de l’Oluja Jussana, recupera el curs del riu a Riber, erotitza’t a la Prenyanosa, remou els vents a Vilalta, abriga’t a Sant Ramon, fuig dels lladrucs a Fonolleres, enllaça les mans a Castellmeià, allotja’t a Palouet, salta els murs a Golonor, caça la balena de Bellveí, astora’t amb la reconstrucció de Cervera, culturalitza’t amb els Gnoms, estimula’t amb els licors de la Segarra…

Un cop fet tot això, asseu-te en un lloc tranquil, posa la ment en blanc, agafa paper i llapis i escriu tu mateix el llibre: veuràs com surt tot sòl!

Ara bé, si no saps per on començar, se t’escapa alguna de les oportunitats de gaudi pels sentits, et fa mandra sortir de casa i prefereixes voltar apoltronat al sofà de casa, o bé ets més partidari del prêt-à-porter que de visitar el sastre, aleshores, no hi ha alternativa: rasca’t de la butxaca els escassos 17 euros que costa el llibre i ja em diràs…

La marxa dels cartells

Els cartells són notícia. Més enllà del seu contingut informatiu, esdevenen quelcom intrínsecament remarcable i digne de ser comentat. Podem constatar com allò que està concebut únicament com a instrument per a transmetre un coneixement, una ordre o un consell agafa més protagonisme que el contingut informatiu que publicita. És potser que la nostra societat necessita cada cop més qui li indiqui el camí recte i ordenat a seguir? Tal vegada serà que els governants s’esmercen perquè no perdem el rumb? O és que, en aplicació del vell adagi que diu que “la informació és poder”, se’ns està cedint una parcel·la de coneixement que ens farà més responsables i autònoms? Veiem i reflexionem a propòsit de dos casos exemplificants…

La Segarra ha tornat a apostar per la senyalització turística. Fa més de deu anys ja es varen indicar les principals rutes per a caminants i ciclistes, així com els monuments més importants, amb uns cartells de color verd lloro clavats en amples pals de fusta, dels quals encara alguns romanen al seu emplaçament original; bona part dels altres, o bé han desaparegut -esmotxats o arrencats-, o bé han quedat muts per la sostracció del corresponent plafó, restant-ne només la biga vertical buida de contingut i sentit. Ara, novament, una onada de cartells torna a estendre’s per la comarca per a senyalitzar espais, monuments i camins. És el cas de la ruta dels castells del Sió a la Segarra, que després de la seva presentació amb autoritats, fanfàrria i canapès fa ja dos anys, finalment serà senyalitzada perquè “els més de cent mil visitants anuals” que s’esperen (o, al menys, s’esperàven) no es perdin o passin de llarg. També, amb un contingut que va més enllà de la fletxa i dissenyats per tècnics, historiadors i grafistes, són notícia els cartells recentment instal·lats als espais més rellevants de la vila de Guissona o, una mica més reculadament en el temps, els indicatius dels espais de la memòria a Cervera i Plans de Sió o d’observació de les aus a Palouet, Granollers o les Pallargues. Confiem que aquests nous cartells tinguin una vida més llarga que els seus verds predecessors, que resisteixin les inclemències del temps, l’empenta de la maquinària rodada i l’escomesa del vandalisme i que, molt especialment, captin l’atenció de milers i milers de parells d’ulls, il·lustrant el coneixement de propis i estranys i ajudant a descobrir i estimar la història i el patrimoni de la Segarra.

No obstant, no tindrem temps de fruir de tots aquests il·lustratius i instructius cartells perquè una altra onada, més fugissera, però molt més intensa, els manllevarà la nostra atenció: els cartells electorals. Ben aviat no podrem sortir al carrer sense evitar que des de murs, banderoles i fanals, rostres somrients ens adrecin les seves mirades tractant-nos de seduir. D’aquí poc entrarem en període electoral i avui els candidats ja estan posant el seu rostre davant les càmeres per a confegir els cartells que els facin mantenir, recuperar o conquerir el poder municipal. A més, es preveu que, aquest cop, tindrem molta més varietat de cartells que en anteriors convocatòries municipals. És paradoxal com, mentre és ben palesa la desafecció vers la política, mentre els ciutadans cada cop es mostren menys il·lusionats pels projectes col·lectius i mentre s’accentua el rebuig a qui pren partit públicament per un o altre color, a les eleccions del proper maig es presentaran més llistes que mai, en una atomització política que fa preveure en molts municipis una legislatura ben difícil, precària i equilibrística. A aquells que moguts per pulsions de voluntat de servei, de generositat, d’egolatria, d’ambició, o de conveniència i unió de les anteriors, vulguin figurar-hi, cal aconsellar que vetllin per la cobertura del seu telèfon mòbil, ja que encara està oberta la veda de noms per a llistes i de rostres per a cartells. A més, considerant–com diuen els ancians del lloc- que “la Segarra és una aldea”, serà colpidor veure els rostres d’amics, coneguts i saludats, més o menys maquillats per a l’ocasió i/o retocats digitalment, demanant el vot tot penjant d’un mur o un fanal en el què fins aleshores no havíem parat atenció. Deu ser la confirmació que la democràcia no és un sistema perfecte per a organitzar el poder dins la societat, tot i que sí el millor que s’ha inventat fins el moment.

Consegüentment, estimem els cartells i dediquem-los la respectuosa i amatent mirada que ens reclamen, empapem-nos amb el seu missatge i, si s’escau, seguim les seves indicacions. Amb tota seguretat ens il·luminaran amb la llum clara i nítida que ens ha de moure cap a l’encertada tria en la marxa cap a la consecució dels nostres anhels de felicitat.