Cago’n Cristina Puta!

La llengua catalana és molt rica en renecs. L’enginy i l’humor català s’han prodigat amb generositat amb la creació d’expressions que donen vigor a la parla i que convé preservar com a signe identificador del seny i la rauxa del poble. Bona part d’aquests vituperis són de caire blasfem, interjeccions injurioses contra allò que es considera sagrat, però d’altres tenen el seu fonament en personatges reals, molts dels quals han caigut de les pàgines de la història i només perviuen en l’imaginari col·lectiu per obra i gràcia de l’exabrupte… Dins d’aquest subgrup, uns quants protagonitzen la maledicció escatològica per excel·lència, aquella per la qual el renegaire fa simbòlicament les seves deposicions sobre l’homenatjat o homenatjada. Aquest és el cas del “cago’n” (o, més amable, “casum” o “vatua”) “la mare del Tano, quan era gitano”, “en Cagalàstics”, “els collons d’en Wamba” o, qui dóna nom a aquest article “la puta d’oros” o “Cristina puta”…

Per cercar la musa inspiradora d’aital grolleria cal visitar les pàgines de la història de l’Espanya del segle XIX. En concret, els convulsos anys 30 i 40. Són temps d’eclosió del carlisme, a la llum del qual van sorgir altres invectives que també avui corren el perill d’extingir-se, com aquell “els carlins que els matí Déu (que per això els haurà creat)”, que posen en boca d’un militar de les tropes lliberals, fastiguejat d’afusellar carlistes, i que tradicionalment s’ha emprat per tractar d’esquivar alguna feina especialment enutjosa…

Doncs bé, la Cristina en qüestió seria la reina Maria Cristina de Borbón, vídua de Ferran VII, mare de la reina Isabel II i regent del tron d’Espanya entre 1833 i 1840. Ella fou l’objecte central de les ires dels partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, qui, si no hagués estat per la derogació de la llei sàlica, hauria accedit al tron a la mort de son germà el rei Ferran. Diuen els historiadors que les maquinacions de la reina convenceren a l’agònic monarca perquè, en el llit de mort, aprovés la pragmàtica sanció que va derogar la imposició patriarcal en la línia successòria (vigent encara a dia d’avui, per cert). Amb això, la seva única filla, la petita Isabel, fou declarada hereva al tron (i, de pas, sa mare, reina regent). L’esclat de la primera guerra carlista estava servit i va xopar de sang el país en els enfrontaments entre isabelins, també anomenats “cristins”, i carlins.

A banda de l’escatologia, la imprecació en qüestió arrossega un altre motiu habitual en l’univers renegaire més nostrat: el masclisme. L’atribut sexista arriba fonamentat en episodis històrics: “Cristina puta” fou el malnom de la regent fruit del gran escàndol que motivà en l’època el seu conegut temperament passional. Tan sols dos mesos després d’enviudar es va casar en secret amb un jove sergent de la seva guàrdia Agustín Fernando Muñoz y Sánchez (qui aviat fou conegut com “Fernando VIII”) i amb qui arribaria a tenir vuit fills; de fet, va haver d’assistir als actes d’entronització de la seva filla Isabel ben encotillada per ocultar als ulls del populatxo el seu precoç estat de bona esperança. “Visqui el rei Carles! Mori Cristina Puta!” fou el crit de benvinguda amb que foren rebudes a Solsona les tropes del pretendent Carles de Borbó, quan l’any 1837 entraven per fer-ne la capital del carlisme català i instaurar-hi una universitat carlina amb professors vinguts expressament des de Cervera… “Vatua Cristina Puta” ha quedat com a renec nostrat de bona part de la pagesia catalana, maltractada pel procés lliberal de desamortització del camp, desposseïda de terres pròpies i comunals per l’”inmenso latrocinio” instigat pels ministres de la regent Maria Cristina. Des d’Alcanar fins a Berga, des de Morella fins a Solsona, la maledicció de la regent encara ressona en boca dels habitants de masos i llogarrets.

A més, reblant el clau, podríem identificar aquesta Cristina amb la “puta d’oros”. De fet, la Regent era anomenada a l’època “la reina de Oros”, per gràcia d’una desmesurada avidesa pel luxe i voracitat per enriquir-se. Entre d’altres inculpacions, els seus coetanis la van acusar d’haver sostret les joies de la Corona (anys més tard, el ministre calafí Laureà Figuerola la qualificaria a les Corts de “ladrona”) i d’haver evadit a França la seva fortuna, fugint així del control del fisc espanyol… Davant aitals calúmnies, ella va escudar-se en l’amor incondicional per Fernando, el seu gallard i formós espòs. Ell, gràcies a la seva esposa, va ser ungit amb el títol de Duc (de Riánsares) i va esdevenir un gran promotor de múltiples negocis, molts d’ells en terres valencianes; a més, va reunir una gran fortuna que el permeté adquirir la propietat de diversos palaus, entre els quals destacava una residència a Suïssa…

A aquells que creuen que la història és cíclica o als irredempts anti-monàrquics alguns dels detalls fins aquí relatats podrien sonar com a familiars. Que una membre de la família reial borbònica, de nom Cristina, es casi amb un formós membre de la plebs, que empri el paraigües de la Casa Reial per a enriquir-se personalment i que promocioni el xicot com a  Grande de España i exitós home de negocis pot sonar actual; que excusi la seva prodigalitat en l’amor encès per l’home i els fills que li ha engendrat, o que marxi a Suïssa per allunyar-se de l’enuig del poble baix, també. No obstant, ben segur que el que va fer la reina Maria Cristina no té res té a veure amb el que ara s’imputa a la infanta Cristina de Borbón y Grecia… I, si no, que li ho preguntin al seu advocat defensor, en Miquel Roca i Junyent, fill d’en Joan B. Roca i Caball, vicepresident de les Joventuts carlines Tradicionalistes, i nét d’en Miquel Junyent i Rovira, diputat a les Corts pel Partit Carlí català i destacat membre de la Comunió Tradicionalista, sector regionalista del carlisme català. En cas contrari, és segur que ambdós pròcers alçarien el cap des de les seves tombes per exclamar a l’uníson un nostrat “Cago’n Cristina Puta!”.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 10 febrer 2014, in paisanatge, Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Un molt bon article, sí senyor.
    Una completa introducció, un potent nucli i un irònic final.
    FELICITATS!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: