Arxiu del Bloc

Els tresors de Malacara

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda…

malacaraCorria el segle XIV quan el poble d’Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d’impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s’escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut…

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

calàndriaI tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

IMG_0108

Carreus i carretons pel pedregar

A la Segarra comencem l’any nou amb una notícia vella: un altre element de patrimoni que, pedra a pedra i davant la mirada desesperada de la ciutadania, avança en la seva ensulsiada. Novament, sense presses ni pausa, una fortalesa medieval s’esmicola, per desesper d’aquells que se l’estimen: el castell d’Alta-riba. Els darrers esdeveniments fan témer que aquest “bé cultural d’interès nacional” tampoc arribi a bufar les espelmes del mil·lenari. Després de sobreviure a segles de conquestes i batalles, desamortitzacions i abandonaments, serà definitivament derrotat pels dos enemics més poderosos: la burocràcia administrativa i la indiferència institucional.

La intempèrie continuada n’ha accelerat la degradació. Recents despreniments de carreus afecten la torre i diverses dependències del recinte sobirà i les amenacen amb el col·lapse definitiu. El castell podria córrer la mateixa sort del seu veí de Gàver, de similars característiques arquitectòniques i històriques, i en un estat de ruïna encara més pronunciat; però entre un i altre hi ha un fet diferencial que fa les circumstàncies especialment preocupants: a Alta-riba existeix, des de l’any 2010, una activíssim col·lectiu humà que lluita per la preservació i posada en valor del castell. Per això, si bé a Gàver no es coneix cap empeny per reivindicar activament la conservació del castell (tot i que sí que es va actuar decididament per la restauració de la propera església romànica de Santa Maria), l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba està compromesa (i molt) en la voluntat de recuperació. L’AACSMA ha demostrat amb escreix la seva capacitat de treball, tant des de l’àmbit de la gestió (amb contínues instàncies a les administracions implicades), de la feina sobre el terreny (amb el descobriment i desenrunat, a pic i pala, de diversos espais de la fortalesa), com de l’activisme sociocultural (amb el retorn de la relíquia de Sant Jordi, la celebració anual del festum castrum per donar a conèixer el lloc, l’organització de visites turístiques, etc); no obstant, parafrasejant aquell monarca hispànic, no comptaven haver-se d’enfrontar als “elements”… Avui, després d’anys de tràmits estèrils davant la Generalitat, els esculls burocràtics plantats de forma reiterada i cruel pels responsables de Cultura i d’Urbanisme estan a punt d’ofegar les energies i les il·lusions d’un grup de dones i homes entossudits en preservar llurs cultura i identitat, fer-ne font de riquesa i llegar-la a les generacions futures.

És aquest un nou exemple de com des dels àmbits públics de responsabilitat en la gestió dels actius patrimonials i culturals es menysté, quan no es combat activament, els esforços de la societat civil en la defensa del seu patrimoni. No és un cas nou: com a mostra, també ben recent, tenim la dissolució de les institucions civils creades fa dues dècades a l’entorn de la conservació d’altres dos castells de la Segarra històrica (els de Ciutadilla i de Maldà), els quals, després de trobar continuats pals a les rodes en les seves iniciatives de restauració, patir la negació reiterada del pa i la sal en les seves peticions pressupostàries, constatar amb impotència reiterats despreniments en muralles i cobertes i veure’s tractats despòticament pels tecnòcrates de l’Administració han abaixat els braços i s’han dissolt, tot traspassant les seves demandes a una altra institució, aquest cop pública, lligada de mans i peus i de futur més aviat incert: el Consell comarcal (de l’Urgell, en aquest cas).

A més, paradoxalment, la notícia gairebé se solapa a un altre titular semblant: l’ensulsiada i amenaça de col·lapse del castell de Vergós Guerrejat, també pertanyent a Estaràs. Un primer pensament ens faria concloure que aquest municipi està de pega, però conèixer la situació ens ho desmenteix… Que dos castells pateixin despreniments no és pas -ni a la Segarra, ni al general del país-, cap esdeveniment extraordinari, sinó que allò que ho fa especialment notable és que la desgràcia transcendeixi. Si els deterioraments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba han estat notícia (i malauradament ho seguiran essent) és pel fet que darrera hi ha un Ajuntament i un col·lectiu a qui això preocupa seriosament; el consistori d’Estaràs ha demostrat amb fets la seva aposta pel castell de Vergós, restaurant-ne la seva immensa teulada i publicant el projecte de transformar-ho en equipament d’activitats socials, turístiques i culturals. D’altres castells (com el mateix de Gàver, o Mont-ros a Sant Ramon, o Castellnou a Cervera, o el Llor, a Torrefeta i Florejacs, per posar alguns exemples propers) s’esllangueixen dia a dia sense vessar cap gota de tinta en rotatius ni activar cap píxel en pantalles…

Davant d’aquest panorama poc encoratjador, no val rendir-se. La burocràcia és un monstre terrorífic i, quan es mescla amb el despotisme i la manca de voluntat política de l’Administració, esdevé quasi invencible: però no està tot perdut. En aquests moments, la batalla se centra en el camp de la informació: per sort o per desgràcia, el soroll atemoreix a la fera. La societat civil, conscienciada, organitzada i militant al voltant d’una causa, té a les seves mans la poderosa eina de la informació. Avui és molt més poderós un titular de premsa o una etiqueta (“hashtag”) a les xarxes socials que un centenar d’instàncies, al·legacions i recursos per via administrativa.

Arribarà el dia, confiem, que la preservació del patrimoni serà un bé considerat i emparat des de la més absoluta normalitat, però per arribar a aquesta fita caldrà recórrer un llarg i esgotador camí. Talment -després de dècades de lluita- s’ha assolit certa normalització en el respecte de valors com els mediambientals o la igualtat de gènere, també algun dia la irrenunciable tutela de la cultura i el llegat històric formaran part intrínseca de la gestió ordinària del bon govern. No obstant, encara som a les beceroles i tots els agents implicats (des dels àmbits polítics, socials, educatius i professionals) hauran de fer una profunda reflexió.

Ara i aquí, però, els carreus d’Alta-riba no poden esperar més. Ha arribat l’hora que surtin projectats a esberlar la testa del Goliat mandrós i burocratitzant. El cuir de la fona d’en David ha començat a girar. Als filisteus els convé esmolar l’eina…

Imatge

Un trosset de Sant Jordi

Les valls on s’escolen les aigües que fan néixer el riu Sió han atresorat al llarg dels segles símbols que han llaurat les bases del nostre país. Molt abans que la mula cega hi arribés i s’entossudís a donar tres toms fundacionals i caure més morta que la seva venerable càrrega, les dolls del Figarim ja feia més de mil anys que gestaven els trets definitoris de la nació. Des de la penombra dels temps, antigues llegendes ens parlen de guerrers ilergets en lluita amb legionaris romans, de les llàgrimes d’una nimfa obrint-se camí entre els turons o de tresors amagats de mans cobdicioses en pells de bou enterrades dins les entranyes de la terra. Els primers testimonis escrits confirmen el caràcter guerrejat d’aquests verals i descriuen la resistència dels sarraïns, renuents a rendir-les als seguidors de la creu, tot i que la frontera entre civilitzacions s’allunyava seguint el curs de l’Ondara. Els tossals s’eriçaven amb torres de guaita i formidables muralles garantien la seguretat i l’obediència dels habitants. Molins, reguers, peixeres i canals disciplinaven la principal riquesa del lloc, generant no poques disputes entre pagesos i senyors, cobejosos tots d’un bé que, ahir com avui, constitueix font de vida i objecte d’especulació…

És en aquesta llenca de país on, des de cents anys abans que l’hagiògraf Jacme de Voragine descrivís la mítica lluita per salvar la donzella Cleodolinda de les brutes urpes del drac i quatre segles abans que el rei Joan II destituís a Sant Martí del patronatge dels seus súbdits, emplaçat al tossal d’Alta-riba, Sant Jordi vetlla pels catalans. I, a fe de Déu que ho fa!, tot irradiant el seu vòrtex protector cap al país prenent aquest enclavament segarrenc com a node de la seva energia profilàctica. Com si no s’explicaria que, malgrat les contínues amenaces que assetgen aquest calmós llogaret, a dia d’avui preservi una bellesa i una identitat que sedueix als qui, amb el cap clar i el cor obert, s’hi aproximen? Victoriós va sortir aquest petit territori a l’aberrant projecte que, sota la batuta del Ministre Borrell i l’aplaudiment del President de la Diputació, pretenia esbudellar-lo de cap a cap passant-hi el corró d’un nou traçat de l’autovia. Victoriós també de la lluita contra els planificadors metropolitans que projectaven traslladar-hi la presó que enlletgeix i desentona a l’Eixample del disseny i el glamur barceloní; encara ara, a l’entrada d’Alta-riba, una senyal hexagonal de trànsit és testimoni de l’aturada d’una presó que, no pas per la resistència de la societat, sinó per l’estafa de la crisi actual, tampoc es farà a la Tàrrega que li obrí els braços. També els colossals aerogeneradors, cara amable de l’especulació energètica i soroll perpetu de mapes meteorològics, han aturat a les seves portes l’avenç gesticulant, temorencs potser del llancer empalador de dracs; així mateix, els temibles i assedegats cercadors de petroli, gas i urani, que en la seva fúria escanyapobres pretenen violar la nostra terra, tampoc no gosen trepitjar la vall. Sant Jordi, patró d’Alta-riba, molt abans que de Catalunya, s’encara una vegada rere l’altra als qui, amb mans tacades, volen manllevar els signes d’identitat de les deus del Sió. Noves amenaces s’hi abraonen: infernals dragons que anhelen devorar la bella princesa, en forma de rius d’asfalt, de vies ferroviàries, de línies d’alta tensió, de desmesurades pedreres o de dipòsits de residus…; però, vencedor en mil batalles, el cavaller de la creu vermella no s’arronsarà pas.

En mostra d’agraïment al seu advocat, el passat diumenge 21 d’abril, els Amics del Castell de Sant Miquel varen organitzar el trasllat de la relíquia del Sant de la parròquia de Santa Fe a l’església d’Alta-riba. Històric esdeveniment, conduït de forma impecable i entusiàstica per l’associació, encapçalada per un eufòric (amb raó) David Miquel, i que va comptar amb el suport d’uns dos-cents alta-ribencs, xifra que, considerant que el poble no arriba als trenta empadronats, acredita que per unes hores molts ens vam sentir veïns d’Alta-riba.

Dins l’església de Sant Pere de Santa Fe de Segarra, megàfon vermell en mà, el poeta (no pas l’exministre) Josep Borrell, vingut en representació del Departament de Cultura, va recollir els veritables protagonistes de l’esdeveniment en un al·legat en defensa dels símbols del país. Davant d’”un trosset del Patró de Catalunya”, una societat culta, respectuosa amb les seves tradicions, amant d’un paisatge fràgil, viu i bell, conscient de la seva identitat i de la pertinença a uns referents comuns i delerosa de seguir avançant cap a la llibertat, fou glossada pel Xerric de Mollerussa. “S’estima allò que es coneix i es preserva allò que s’estima” ressonà dins un temple que, precisament, acaba de ser restaurat també per l’empeny i la generositat dels veïns i les veïnes del poble.

Els goigs de Sant Jordi d’Alta-riba canten com el cavaller va sortir victoriós no només de l’envit d’un dragó infernal, sinó de les tortures aplicades amb grillons i garfis, dels patiments de tres dies sencers dins un forn de calç encès, de les cremades infligides amb un ferro roent i de la ingesta d’una beguda enverinada. Un cop rere l’altre, el màrtir Jordi s’alçava de nou, aliè al desànim i pertinaç en les seves conviccions. Com bé diuen els Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba: qui encarnaria millor al poble català?

Segurament algun iconoclasta només veurà dins el reliquiari un tros d’os -potser el resquill d’una falange, l’estella d’una tíbia o un fragment d’occipital-, esgrogueït pel pas del segles, però és ben possible que aquest mateix descregut assisteixi entusiàsticament al Bar Six de Sant Guim de Freixenet a contemplar una samarreta signada per Gerard Piqué o al Museu Comarcal de Cervera a retratar-se amb la moto de Marc Márquez. A fi de comptes, tendim a riure’ns del mort i de qui el vetlla, però venerem uns símbols que ens transmeten coratge, pertinença, identitat, tradició, exemple o seguretat, ja sigui una bandera, un himne, un personatge, un paisatge, una llengua o una relíquia, i és a través d’aquests símbols on trobem la resposta a les eternes preguntes de qui som, d’on venim i a on anem.

Imatge

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...