Demolint la identitat

Aquests dies la marinada ha portat una remor d’enderroc, seguida d’un núvol de pols. Inquiet, he aclucat els ulls i he adreçat l’esguard cap a llevant. Esvaïda la polseguera, he contemplat Panadella enllà com uns operaris acabaven de demolir les darreres restes de l’Hostal del d’Hostafrancs, la casa que va donar nom al popular barri de Barcelona…

Corrien els anys 30 del segle XIX quan en Joan Corrades, cabaler d’Hostafrancs de Sió, decidia abandonar la Segarra empobrida per les turbulències de la primera carlinada per anar a Barcelona a provar fortuna. Aviat va donar mostres d’atresorar aquella visió pel negoci que històricament es manifesta amb virulència en alguns preclars barons segarrencs. Va comprar un tros de terra fora muralles, a tocar del portal de Sant Antoni, i hi va aixecar un hostal. L’estratègic emplaçament era propici per esdevenir posada de pernoctació pels tocatardans que arribaven a les muralles de la ciutat després de la posta de sol, així com taller de reparació dels vehicles que n’entraven i en sortien. A més, l’aposta va ser ben reeixida en convertir-se en un immillorable escenari de transaccions mercantils, incentivades per l’avantatge que suposava que els articles encara no estiguessin gravats per uns burots que els encaririen un cop dins la ciutat comtal. Amb el temps, aquell hostal, a mig camí entre els municipis de Barcelona i Santa Maria de Sants, seria el germen d’un nou Hostafrancs, la barriada que en rebria el nom i que creixeria fins que, a finals del segle XIX, seria la baula en l’annexió de Sants a la capital catalana.

L’hostal d’en Corrades es mantingué ben actiu durant gairebé un segle. No obstant, amb l’enrenou de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929, de grat o per força hauria de tancar portes i veure’s en bona part enderrocat, deixant espai a la Plaça d’Espanya i a la construcció d’un cinema. Només en restà una part de la casa que seria transformada en la seu d’una empresa avícola. L’edifici seria rebatejat popularment com “la casa dels pollets”, especialment pel fet que els seus aparadors eren curulls d’uns polls que, piulant i saltironejant, feien les delícies dels infants del barri que s’hi aturaven en l’anar i tornar de l’escola.

La casa d’en Corrades ha sobreviscut al trànsit de traginers, contrabandistes i passa-volants, també als milers de pollets, pollastres i llurs escorxadors i, finalment, als horaris intempestius i als fums greixosos del restaurant pakistanès -aquells de “durum, pita o kebab?”- que l’ha ocupat els darrers anys. Al llarg de quasi dos segles, el rellotge de sol de la façana ha seguit marcant les hores amb la mateixa cadència que ho fa el del seu parent a l’església hostafranquina i segarreta de l’Assumpció, però ara un cop de mall l’ha aturat de sobte. L’Ajuntament de Barcelona, en execució d’un Pla Especial de Reforma, ha procedit a enderrocar l’edifici per deixar pas lliure a la prolongació del carrer Diputació, en un avenç anorreador que recorda l’obertura de la Via Laietana que va esbudellar Ciutat Vella cent anys abans. El progrés, novament, es tradueix en obrir vies de pas per aquells que tenen pressa…

Ben segur que els experts que tracen el desenvolupament urbanístic de Barcelona ens diran que la ciutat és com un palimpsest, un pergamí que eternament s’escriu, s’esborra i es reescriu. Una superposició de capes, les quals, unes sobre les ruïnes de les altres, tracen la història del lloc. No obstant, una cosa és donar pas a l’evolució de les ciutats, a la modernitat, a les millores en les comunicacions, la salubritat i la qualitat de vida, i una altra ben diferent és desnaturalitzar-la i transformar-la en un espai sense identitat, parc temàtic pel turisme, caldo de cultiu per a l’especulació i el mobbing immobiliaris i sepulcre blanquejat farcit de corrupteles i indigència.

Lentament, Barcelona ha anat sucumbint als impulsos globalitzadors i, sota la bandera de la “ciutat cívica” i del “model Barcelona” s’ha convertit en un laboratori d’experiments arquitectònics i urbanístics on els ingredients de la quotidianitat dels seus veïns i de la identitat dels seus espais han estat considerats com a secundaris i, en conseqüència, prescindibles. D’aquesta manera, no és gens d’estranyar que una llibreria centenària com la Catalònia es vegi obligada a tancar portes i el seu local sigui immediatament ocupat per un McDonnald’s, una farmàcia modernista com la Vilardell desaparegui i al seu espai hi trobem ara una financera llatinoamericana o una masia històrica com la Torre Melina fos demolida per fer-hi les instal·lacions del gimnàs d’un hotel de luxe. La ciutat reflecteix els temps contradictoris i foscos actuals, que porten a remodelar les Rambles desnonant ocells i flors, transformar una plaça de toros en un gran centre comercial que, per més inri, no compleix amb les mesures de seguretat pertinents, o a amagar les demolicions d’edificis històrics rere façanes apuntalades.

Per desgràcia, una vegada rere l’altre, el caire que agafen els esdeveniments ens retornen al 1984 de George Orwell, una novel·la que inicialment es qualificava de ciència-ficció i que, avui, sembla més aviat un recull de profecies. En la novel·la, Winston Smith, el seu atribolat protagonista, s’atura davant de la façana d’una vella església de Londres sorprès de veure un edifici anterior a l’arribada de l’Estat totalitari del Partit únic, ja que “qualsevol altre edifici clarament més antic s’adscrivia a un obscur període denominat edats mitjanes. Es deia que els segles de capitalisme no havien produït res de valor. Ja no es podia aprendre història de l’arquitectura si no era la que ensenyaven els llibres. Estàtues, inscripcions, pedra, els noms dels carrer… Tot el que pogués fer una mica de llum sobre el passat era alterat sistemàticament”.

Cada cop som més els que hem deixat enrere la ciutat de Barcelona, fastiguejats de sentir-nos-hi com a mers figurants d’un parc temàtic o, fins i tot, noses d’una pretesa modernitat que avança amb uns aclucalls que li priven de la visió lateral. Ara l’esperança rau en que els pobles i viles que ens han acollit no es contagiïn d’aquest progrés malentès i desdibuixant i preservin tot allò que els arrela a una identitat secular i els dota d’un caràcter que la metròpolis ha perdut per sempre més.

Joan Corrades i Bosch (1814-1875), amb la Quima (filla) i l’Adela (néta)

Ni molt català, ni catalanet, ni catalufo

El passat divendres vaig tenir el goig, compartit amb més de vuitanta membres de la faràndula cerverina, de pujar a l’escenari del Gran Teatre de la Passió i participar en la Nit del Teatre Viu. Per obra i gràcia de la ment recargolada i histriònica del meu director, vaig haver de perpetrar un galop sardanista enfundat dins el vestit tradicional català, faixa, mitges, espardenyes de set vetes i barretina incloses… El fet és que, durant les tasques de producció de l’espectacle, vaig manifestar que jo no posseïa cap barretina (llevat la reservada al tió de Nadal) i que, ni tan sols per interpretar els Pastorets (el meu paper fou el de Satanàs), m’havia vestit amb aital abillament. Aquesta confessió va despertar certa sorpresa entre els meus companys i cert comentari amb to foteta que apuntava que com podia ser que algú “molt català” no comptés dins el seu fons d’armari d’aquest capell nostrat i identitari que és la lligadura tradicional i màxim símbol de catalanitat…

Fet i fet, sentir-me qualificar de “molt català” m’ha sovintejat al llarg dels anys, a voltes acompanyat de cert deix irònic: episodis vitals com la traducció registral del meu nom a la llengua pròpia de Catalunya -corregint la prohibició imposada des de la dictadura sota la qual vaig néixer-, exigir el respecte del meu nom en la meva llengua -aquí “i en la Xina Popular!”-, entossudir-me a escriure i parlar el català davant l’Administració de Justícia, demanar als restaurants que apostin per la gastronomia i els vins de Catalunya, declarar-me obertament independentista i militar activament en agrupacions i plataformes de defensa dels drets nacionals i la dignitat catalana, penjar la senyera a la finestra de casa per la Diada, la Festa Major i d’altres dates assenyalades, exigir que els productes i serveis que consumeixo estiguin etiquetats i publicitats en la meva llengua, fer constar “catalana” en la casella de “nacionalitat” dels més diversos formularis… m’han creat una imatge que, per alguns, és prou meritòria per assolir l’estatus de “molt català”.

Estic convençut que molts dels què llegiu aquestes línies també heu passat per això i, actes tan senzills com aquests i d’altres que no tindrien cap mèrit en un país normal, han fet que us assenyalin com a “molt català” o “molt catalana”. Potser, a més de “molt català”, també us heu pogut sentir dir amb to paternalista i condescendent “catalanet” o “catalaneta” o, de manera despectiva -sovintejada des dels partidaris del nacionalisme espanyol-, “catalufo”, expressió que, per cert, emprava fa ben poc el porter Iker Casillas per referir-se al seu gran amic Xavi Hernández i als demés catalans que juguen a la selecció espanyola de futbol i mengen en una taula separada “de los del resto de España”.

L’adverbi “molt”, acompanyant l’adjectiu identificador de la pertinència al poble de Catalunya, pot fer sentir a hom orgullós i distingit, però és en realitat un parany relliscós. Que el fet d’emprar la llengua, defensar la identitat, reivindicar uns valors o preferir uns productes propis en front dels aliens suposi encasellar-se dins la militància i trencar amb allò que es pot considerar ordinari o quotidià, significa necessàriament que no estem en un país normal. Consumir vi dels Costers de Segre, anxoves de l’Escala o fruita de Lleida, portar música dels Manel o Quico Pi de la Serra al lector de CD del cotxe, seguir l’actualitat des de TV3 o RAC1 o triar un aparell de telefonia mòbil perquè té les aplicacions i menús en català, no és pas ser molt català, i ni tan sols ha de suposar ser més català d’aquell qui tria un Rioja per acompanyar un filet o un préssec de Calanda per cloure un àpat, escolta Camaron o Radio Futura al cotxe, segueix l’actualitat per la Cadena Ser o TVE o canvia el seu mòbil nou partint només d’uns raonaments econòmics o  tecnològics.

L’essència de la catalanitat, des del meu parer, no rau en una gestualitat externa, que es resumiria en un decàleg naftalinat que passaria per ser del Barça, votar Convergència, tenir els diners a la Caixa o cantar ben alt i sense dubtar -i lluny d’una xuleta o un karaoke- les tres estrofes centrals dels Segadors (requisits dels quals, reconec -i per això em fuetejo-, no en compleixo cap), ni ve condicionada pel lloc de naixement, les creences o, fins i tot, la llengua habitual, ni s’adquireix amb el simple empadronament ni s’acredita amb un document administratiu… En el nostre país anòmal, encara mancat d’un Estat, ser català ve determinat per un sentiment íntim i per una voluntat manifesta. Català, com el mateix President Pujol ha acabat rectificant amb els anys, no és aquell que “viu i treballa a Catalunya”, sinó aquell qui desitja ser-ho i se’n sent. Per tant, de la mateixa manera que ningú té dret a excloure a ningú de la catalanitat, tampoc podem dir d’algú que sigui molt o poc català: de català un se’n sent o no se’n sent, se n’és o no se n’és. No hi ha graus de catalanitat ni, tampoc, incompatibilitats amb d’altres sentiments, tot i que, com han cantat Machín, Diego el Cigala i la Trinca, no sigui fàcil d’explicar ni d’entendre “cómo se pueden querer / dos mujeres a la vez / y no estar loco”.

Aviat –més aviat del què ens pensàvem- arribarà el dia que assolim un Estat normal i que haurem de crear un ordenament jurídic que estableixi qui té la facultat i qui no per a ser català, així com llurs drets i obligacions. Arribat aquest moment, deixar enrere els sentiments i superar el debat identitari posarà a prova la capacitat integradora que tan prediquem com a intrínseca del poble de Catalunya.

Identitat, patrimoni i paisatge de Torrefeta i Florejacs

Diuen que la identitat d’ un poble ve condicionada pel seu patrimoni i pel seu paisatge. Si és així, el nostre municipi, Torrefeta i Florejacs, té una identitat excepcional i privilegiada.

Tenim un patrimoni arquitectònic, històric i cultural extraordinari. El que ens dóna més fama són, sense dubte, els castells, entre els què destaquen tres magnífics exemplars: Florejacs, Les Sitges i Castellmeià, però també som rics en art romànic (Sant Salvador de Gra, Santa Maria de Teuladells, Sant Julià del Llor, Sant Pere de Les Sitges, Mare de Déu de la Llet de Castellmeià, Sant Pere del mas Pujol…), jaciments arqueològics (la Malesa de Florejacs, la necròpolis de Teuladells…), viles closes (Torrefeta, Sant Martí, La Morana, Florejacs…), cases senyorials (Bellveí, Selvanera, Sant Martí…), trinxeres i refugis (tossal Roig a Florejacs, el Llor, l’Aranyó…), escoles rurals restaurades (Sant Martí o, en projecte, Florejacs), etc, etc. Tot una herència que ens parla de més de dos mil anys d’ història.

També el nostre paisatge, rural i de secà, és quelcom privilegiat. Els altiplans, tossals, turons i planes, els camins històrics i els murs de pedra seca, les cabanes i les masies, les fonts i els barrancs… tot un món encara poc transformat que ens transmet pau i benestar i que ens palesa un esforç secular d’ aquells qui feren de l’ erm un autèntic graner.

Tot i això, aquesta identitat està en perill. La mecanització del camp, l’ agricultura extensiva i la concentració parcel·lària, té com efectes perniciosos la destrucció de murs de pedra seca, la deforestació i l’ abandonament i ruïna de tants casals i masos històrics. Això, mesclat amb certa manca de conscienciació ha portat a extrems com la conversió de capelles medievals en coberts per la maquinària (com veiem a la capella de Sant Salvador del mas Llorenç) o l’anorreament de centres arqueològics (com a La Malesa, jaciment ibero-romà). Sense oblidar els saquejos de materials petris al cementiri de Les Sitges (que ha suposat la pèrdua d’ una col·lecció importantíssima d’esteles funeràries medievals), a l’església del priorat de Teuladells (amb la consegüent ruïna d’ un bonic edifici del segle XII), o del castell del Llor (fortalesa esmentada des del segle XI i de la qual avui només romanen quatre rocs trontollaires).

Per altra banda, un altre perill ha arribat fins el nostre municipi: l’especulació. De cop i volta, cases i coberts, eres i terrenys esdevenen peces cobejades per aquells qui volen enriquir-se a qualsevol preu. No relacionaré casos puntuals, però de ben segur que tots en tenim present algun a cadascun dels nuclis que formen el nostre municipi.

No sense raó, se’ m pot desqualificar dient que un nouvingut com jo no és pas ningú per criticar aquestes actuacions. És ben cert que només volto pels encontorns per fer el badoc, tot gaudint d’ una bona passejada, i no pas per guanyar-m’ hi el pa, però puc assegurar que, després de sis anys a Florejacs, estimo aquest llogarret com aquells que hi varen néixer! El meu desig és que els meus fills en puguin fruir com avui ho faig jo, i no només a través dels centenars de fotografies que en recullo o del què jo els pugui explicar que en un passat hi hagué aquí o allà…

Tot i això, encara hi ha esperança. Els allotjaments rurals que els emprenedors del poble s’esforcen a promoure, les restauracions dels castells de Les Sitges o de La Morana, la Fira Medieval i els projectes de vies verdes i senyalització de camins i rutes em diuen que encara hi som a temps. Però tots, Administracions (Generalitat, Diputació, Consell Comarcal, Ajuntament) i particulars (veïns i visitants) ens hi hem de comprometre: partint de la conscienciació i l’ estima de la riquesa que ens envolta, assolir la recuperació, consolidació, promoció i aprofitament d’ un patrimoni que molts d’ altres ja han perdut, o ni tan sols han tingut mai!

Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat. Que no ens passi.